Els períodes històrics importants es ressenten sovint d’allò que s’ha anomenat ‘efecte túnel’. Quan et trobes en un moment transcendental, es fa molt difícil de veure la llum que hi ha al final de l’indret on ets. Normalment hi ha tanta tensió i tan comprimida que costa de fer-hi una mirada llarga, perquè l’immediat és profundament volàtil. I no hi estem acostumats.

Però de tant en tant notes que hi ha alguna cosa que, gairebé imperceptiblement, es mou. Que hi ha canvis. Que allò que no passava dies enrere comença a passar. I aleshores la cosa més complicada de totes és saber si això que creus endevinar enmig de la foscor passa en realitat o si resulta que desitges tant que passe que en realitat t’ho figures tu –i ací vull recordar que aquell terrible matí de l’11-M a Madrid Martxelo Otamendi em va donar una lliçó de periodisme i d’humanitat en aquest sentit que no oblidaré mai.

Ho explique perquè aquestes darreres hores jo note que es mouen coses. Diria que d’ençà del començament de la vaga de fam i de tot allò que significa, però també a partir de la feina de persones que no han defallit ni un minut en la tasca de bastir ponts. Lluís Llach, en aquesta entrevista que us oferim avui a VilaWeb i que cal llegir amb molta atenció, ho diu també. ‘La gent no et parla com ho feia fa quatre dies’, afirma. Aparentment, és això que passa. Però si em demaneu què canvia us diré que encara em costa molt de definir-ho. Tanmateix, tinc la sensació que es va trencant lleument aquest equilibri paralitzador que ens ha deixat aturats d’ençà de la vesprada de la declaració d’independència. Tinc la sensació que hi ha preguntes importants que comencen a agafar volada. Torne a Llach, quan es demana si ara mateix cap partit independentista seria capaç de dir clarament als seus militants que el pla és esperar que passen sis anys o vuit abans de fer la independència. O quan afirma rotundament, i prenent posició per tant, que no podem esperar que arriben les sentències, que aleshores ja serà massa tard per a tot. I tota la reacció febril que s’escampa aquestes darreres hores sembla anar per aquest camí. Veig gent que ja fa crides a mobilitzacions concretes i directes, cadenes de WhatsApp que volen canalitzar de manera efectiva la ràbia que molta gent sent per tanta injustícia, gent que organitza operacions i gent que comença a donar la cara dient coses que fins despús-ahir tan sols es comentaven en veu baixa i sempre amb molta precaució.

Faré cas del consell de Martxelo i procuraré encara afirmar amb rotunditat que això passa i que la dinàmica que confrontava de manera absoluta allò que en diuen ampliar la base amb allò que en diuen unilateralitat comença a esquerdar-se. Veig símptomes que hi ha gent que ja no suporta la tensió imposada per uns pocs –els més importants, segurament, però uns pocs al cap i a la fi– al conjunt del moviment independentista. I veig gent disposada a fer sense esperar més. Tot plegat encara és massa incipient i reclama clarament més dades. De manera que em permeteu de saber la vostra opinió? Ací baix els subscriptors o a Twitter (@vpartal) tots els lectors… Parlem-ne.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb