Alguna cosa es va movent

«Tinc la sensació que es va trencant lleument aquest equilibri paralitzador que ens ha deixat aturats d'ençà de la vesprada de la declaració d'independència. Tinc la sensació que hi ha preguntes importants que comencen a agafar volada»

Vicent Partal
Vicent Partal
04.12.2018 - 21:09
Actualització: 04.12.2018 - 22:09
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Els períodes històrics importants es ressenten sovint d’allò que s’ha anomenat ‘efecte túnel’. Quan et trobes en un moment transcendental, es fa molt difícil de veure la llum que hi ha al final de l’indret on ets. Normalment hi ha tanta tensió i tan comprimida que costa de fer-hi una mirada llarga, perquè l’immediat és profundament volàtil. I no hi estem acostumats.

Però de tant en tant notes que hi ha alguna cosa que, gairebé imperceptiblement, es mou. Que hi ha canvis. Que allò que no passava dies enrere comença a passar. I aleshores la cosa més complicada de totes és saber si això que creus endevinar enmig de la foscor passa en realitat o si resulta que desitges tant que passe que en realitat t’ho figures tu –i ací vull recordar que aquell terrible matí de l’11-M a Madrid Martxelo Otamendi em va donar una lliçó de periodisme i d’humanitat en aquest sentit que no oblidaré mai.

Ho explique perquè aquestes darreres hores jo note que es mouen coses. Diria que d’ençà del començament de la vaga de fam i de tot allò que significa, però també a partir de la feina de persones que no han defallit ni un minut en la tasca de bastir ponts. Lluís Llach, en aquesta entrevista que us oferim avui a VilaWeb i que cal llegir amb molta atenció, ho diu també. ‘La gent no et parla com ho feia fa quatre dies’, afirma. Aparentment, és això que passa. Però si em demaneu què canvia us diré que encara em costa molt de definir-ho. Tanmateix, tinc la sensació que es va trencant lleument aquest equilibri paralitzador que ens ha deixat aturats d’ençà de la vesprada de la declaració d’independència. Tinc la sensació que hi ha preguntes importants que comencen a agafar volada. Torne a Llach, quan es demana si ara mateix cap partit independentista seria capaç de dir clarament als seus militants que el pla és esperar que passen sis anys o vuit abans de fer la independència. O quan afirma rotundament, i prenent posició per tant, que no podem esperar que arriben les sentències, que aleshores ja serà massa tard per a tot. I tota la reacció febril que s’escampa aquestes darreres hores sembla anar per aquest camí. Veig gent que ja fa crides a mobilitzacions concretes i directes, cadenes de WhatsApp que volen canalitzar de manera efectiva la ràbia que molta gent sent per tanta injustícia, gent que organitza operacions i gent que comença a donar la cara dient coses que fins despús-ahir tan sols es comentaven en veu baixa i sempre amb molta precaució.

Faré cas del consell de Martxelo i procuraré encara afirmar amb rotunditat que això passa i que la dinàmica que confrontava de manera absoluta allò que en diuen ampliar la base amb allò que en diuen unilateralitat comença a esquerdar-se. Veig símptomes que hi ha gent que ja no suporta la tensió imposada per uns pocs –els més importants, segurament, però uns pocs al cap i a la fi– al conjunt del moviment independentista. I veig gent disposada a fer sense esperar més. Tot plegat encara és massa incipient i reclama clarament més dades. De manera que em permeteu de saber la vostra opinió? Ací baix els subscriptors o a Twitter (@vpartal) tots els lectors… Parlem-ne.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
04.12.2018  ·  22:20

Tant de bo. Perquè l’alternativa a no fer res va quedant cada vegada més clara i no és gens engrescadora. A veure si aquesta vegada és la bona.

Anna Bolaños
Anna Bolaños
04.12.2018  ·  22:24

Sembla que hi ha una petita remor de fons… Però encara ens sembla que cal la direcció d’algú representants institucions que fins fa uns mesos tenien credibilitat i cada vegada en tenen menys. Les declaracions d’Artadi “beneint” les possibles protestes del 21D, obren un fil de llum que s’afegeix a la petita remor de fons

Marta Quer
Marta Quer
04.12.2018  ·  22:25

Jo penso que sí, que alguna cosa es mou. Crec que el detonant ha estat la vaga de fam. Que els que estan en una situació injusta ens han sacsejant i ens hem despertat. Estem desorientats i necessitem un lideratge fort que ens arrossegui. Les ganes de fer coses hi són però no sabem què.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
04.12.2018  ·  22:28

Això espero Vicent! Crec que es fan més coses de les que sabem i que al proper xoc amb Espanya s’hagi fet més bona feina i sobretot, discretament

Josep Salart
Josep Salart
04.12.2018  ·  22:49

Només tenim un MHP, només tenim uns presos que fan vaga de fam i només tenim una ANC i un Ommnium que ens han de donar instruccions per fer mal a l’economía espanyola. Sense tocar això, els que manen de veritat, no faran moure rés. Ens toca parar-ho.
Si no fem una acció contundent, pel món no som rés més que una notícia com les altres…
Som molt valents individualment, però uns covards colectius¡¡

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
04.12.2018  ·  23:06

Jo penso com molta gent : són molts els qui esperen una convocatòria per a una acció massiva, perllongada i valenta. Els mateixos que estaven disposats a defensar la República l’endemà de la seva proclamació. I no cal ser dos milions al carrer; ni un ni mig. Unes quantes dotzenes de milers, pacífics, desarmats i disposats a rebre si cal, són suficients. I no cal que s’exposin aquells qui tenen la responsabilitat d’una llar, d’una familia: amb els jubilats i els estudiants n’hi ha prou. Però això no pot ser possible si aquesta convocatoria no la fa una personalitat o institució respectada per a tothom, un líder indiscutible i amb la força moral intacta. La qual cosa elimina, de fet, la quasi totalitat de la classe política, que es caracterisa per obeir a objectius partidistes (de fet, la paraula “partit” ja ho diu tot: és una PART, no el conjunt). Qui podria jugar aquest paper actualment ? Ho ignoro. (Si de mi depengués, jo votaria per tu, Vicent). Però fins que no resolguem això, no li veig gaire sortida…

Encarnació Parets
Encarnació Parets
04.12.2018  ·  23:07

Sabem el que volen. Sabem el que tenim. Tanquem l’aixeta, doncs.

Albert Beltran
Albert Beltran
04.12.2018  ·  23:13

Comparteixo aquest sentiment. Quelcom està passant… Veig clar, que no s’ha d’esperar el ‘judici’, que si els nostres presos polítics van a Madrid, no tornen! Tanmateix que podem fer per evitar-ho? En corprèn i commou la fortalesa dels que fan vaga de fam. Em sembla un gest d’una generositat enorme… Em sento amb ganes de fer-los costat. També s’acosta Nadal i se’ns posen al davant un munt de possibilitats… Està a les nostres mans l’acció cívica pacífica, enèrgica i solidària amb els nostres presos politics. Posem-nos-hi! Per on comencem? Alguna idea?

David Martí
David Martí
04.12.2018  ·  23:22

També tinc aquesta sensació. El desconcert de tots aquests mesos sense objectiu clar ha fet que cap estratègia proposada s’hagi pogut imposar.
Ara veig una certa inèrcia al voltant del judici i augmentada per l’inici de la vaga de fam. Crec que l’hauríem d’aprofitar per aglutinar-hi forces al voltant i facilitar així el desenvolupament d’una nova estratègia des d’aquesta perspectiva comuna. La de la llibertat dels presos. Perquè la República necessita un organisme judicial, encara que sigui provisional, que avalui la situació d’aquestes persones i decideixi la conveniència de que siguin lliurades a Espanya. I si no és així ordenar l’alliberament immediat. Apretem?

Esther Vilar
Esther Vilar
04.12.2018  ·  23:22

La vaga de fam dels nostres representants electes està tenint un efecte elèctric sobre la gent, perquè el seu patiment i tanta injustícia ja se’ns fan insuportables.
N’hi ha molts que fa setmanes i mesos que reclamen accions de protesta més contundents, però crec que la majoria d’independentistes no hem comulgat amb aquests posicionaments perquè ens sentim “gent d’ordre” i, parlant clar, no ens veiem tallant carreteres ni obrint peatges… Ara bé, això pot comentar a canviar, perquè tot té un límit.
El millor escenari, però, seria que alguna entitat reconeguda liderés.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
04.12.2018  ·  23:38

No em sembla que es mogui res en la línia que s’hauria de moure, més enllà del neguit espontani de molts ciutadans normals com a reacció a la vergonya per la nostra immobilitat.
TV3 segueix fent una política d’amagar el cap sota l’ala, blanquejant els partits de dretes, ignorant les propostes de primaries i donant tractaments desiguals a les forces independentistes.
El govern “efectiu” no te una proposta clara d’on anar i com, i més aviat sembla una olla de grills o un vaixell aturat a les drassanes fent aigua per tot arreu.
Tampoc des de l’exili arriba cap missatge clar. Li passa alguna cosa greu a Puigdemont?. I dels altres exiliats, sabem què estan fent i si proposen alguna cosa ?.
L’únic far que ara mateix tenim són els ostatges en vaga de fam, però ni això ha sigut suficient per que ERC afluixi en el seu sectarisme i comenci a fer passos cap a la unitat.
Tant de bo sigui veritat que alguna cosa es mogui, però de moment…

jaume vall
jaume vall
04.12.2018  ·  23:39

D’acord, la implosió de l’estat veí ens ajuda. Però malament si hem de ser reactius. Ens ha anat molt bé ser proactius. I si ara no ho som, és per la rancúnia entre els nostres partits polítics.
Imaginem-nos que el mes que ve tenim la república perquè la UE no vol que la fallida espanyola arristri Catalunya. Com naixeria el nou estat, amb desunió, sense lideratge, amb sectarisme ? Si els fonaments estan esquerdats, pots construir alguna cosa sòlida?
Em sap greu pensar que mentre hi hagi animadversió entre els nostres governants, no hi ha futur il·lusionant per a la república. Millor que abans d’emprendre una acció contundent s’aconsegueixi una unitat, si més no estratègica, i si fos possible, amb nous i solvents actors.
On ets, ANC ?

Toni Arregui
Toni Arregui
04.12.2018  ·  23:39

No visc a CAT i només sé el que llegeixo. Però jo des del 1-O, que vaig baixar a votar, que dic que s’ha acabat el bròquil i no entenc com hores d’ara encara ens ho deixem fer tot.

Josep Agustí
Josep Agustí
04.12.2018  ·  23:42

Tots sabem que si cadascú anem per lliure podrem poc. Molts estem disposats a treballar ferm però sabem que necessitem coordinar-nos i empènyer en la mateixa direcció per avançar. Només cal una paraula. I procurar no malgastar les energies, mentrestant.

Ignasi Mora
Ignasi Mora
04.12.2018  ·  23:46

M’alegre d’aquest canvi de captar la realitat que, sense renunciar a la racionalitat, compta també amb la intuïció i aquell llenguatge que podríem denominar de l’inconscient col·lectiu. M’alegre pel tema en si, per continuar a l’avantguarda del pensament polític i d’obrir un camí d’aportar actuacions autònomes per part de la minoria que encara és l’independentisme.

Mentrestant, però, els espanyols estan fabricant una campanya anticatalana enorme, fruit del seu nacionalisme salvatge i del seu control dels mitjans de comunicació. Cal trobar fórmules que contraresten això, introduint-se en la resposta a tal campanya. Es tracta de posar un fre a la intoxicació naacionalista espanyola extrema i, en qualsevol moment, violenta.

La nova manera de “veure” les coses és un avantatge respecte al nacionalisme espanyol, que s’hi destarotarà i perdrà temps per esbrinar què pensen els catalans.

Raimon Pàez
Raimon Pàez
04.12.2018  ·  23:58

Què hi ha sobre el canal de Telegram que demana aturar el país pel 21D. És autèntic o “fake” com m’arriba d’alguns llocs? No tinc elements per saber-ho. Estaria bé que des del Vilaweb en puguessiu treure l’aigua clara i explicar-nos-ho. Moltes gràcies, Vicent i tot l’equip del Vilaweb.

Gerber van
Gerber van
05.12.2018  ·  00:06

Només puc parlar de mi mateix. Quan vaig escoltar el Aamer Anwar la primera vegada, a la mani d’11-S, em va obrir els ulls. L’argument a contra d’alliberar els presos perquè ells mateixos no ho volen perquè volen apropvar la seva innocència davant la justícia Ñol, ja no compro. Ells representen els votants, i doncs també és una injustícia contra tots els votants. El segon parlament d’en Aamer Anwar aqui a Vilaweb i a FAQS va reforçar la meva opinió en aquest sentit.

Crec la vaga de fam ara fa més concient a la gent de la gravetat de la situació. Perquè ara ha començat a correr el relotge: cada dia que esparem més, la salut dels presos es detorià. La meva opinió no ha canviat gaire per la vaga de fam, però si que el va reforçar. Però és molt probable que molta gent ara comencen a veure la cosa diferent. I l’entrevista de Lluis Llach tindra molt efecta per ajudar-lo. Espero també a nivell dels líders polítics i les entitats civics.

L’altre cosa són els resultats de les eleccions a Andalusia. Això és molt espantos i segur convencerà molts Catalans que no podem esperar fins el condemne i fins i tot quant comenci el judici. Això no ens podrem permetre. Com ja vaig llegir en un comentari aquí a Vilaweb d’algù: Si no actuem ara, no ens mereixem una República indepèndent.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
05.12.2018  ·  00:18

Si hi ha mobilització jo m’hi apuntaré. De fet esperava una tardor calenta i de moment ho veig tot molt aturat. La divisió entre sobiranistes m’ha resultat molt dolorosa. Per mi, l’estratègia de l’exili és la millor.

Maria do Carmo Marques
Maria do Carmo Marques
05.12.2018  ·  00:26

És possible que alguna cosa s’estigui movent. No obstant no tot el que es mou és bo o va en la bona direcció. Veig també que hi ha un intent del PdCat d’assegurar-se amb el control de la CRIDA, fer callar gent de JuntsxCat que el qüestiona obertament i apartar d’altres que no volen quedar atrapats per la seva inèrcia o voluntat de no perdre el control (candidatura de Ferran Mascarell). Potser son els últims intents desesperats per a sobreviure quan ja estan ferits de mort. Per altre banda, no estic segura que a ERC l’interessi la unitat amb el sector CRIDA/JuntsxCat/PdCat. No soc, doncs, tan optimista com en Vicent Partal.

Ramon Pujol
Ramon Pujol
05.12.2018  ·  00:26

Ahir vaig començar a escriure arran el teu gran article, Vicent, però un problema amb l’ordinador em va frustrar de dir coses senzilles, les que jo visc i veig! No se fer anàlisis i menys política. Amb tota la meva humilitat diria que sóc un bon observador. Des de aquí i després de sentir la essència que projectaves vaig ressonar.
Deia jo, durant les caminades i les concentracions que fem a Cornellà de Llobregat sempre hi trobem aquells que ens increpen, pocs, amb aquella mirada dels Orcos de Mordor (El señor de los Anillos) i mai hi hagut cap problema greu però quelcom a canviat en nosaltres. El gest que sorgeix de tots nosaltres és tan clarivident i tan incontestable que dona una seguretat i confiança cap als proïsmes que em fa percebre que anem be i que no hem d’afluixar. Estem donant una lliçó d’humanisme que cal expandir com sigui. En definitiva allò que va dir en Jordi Carbonell, “Que la prudència no ens faci traïdors” a immersionat en molts. Estem donant l’oportunitat de que els espanyols guanyin però que ho facin democràticament. Mai sota els atonyinaments, ni per lleis i constitucions tramposes, ni amb refugiats i presos polítics. I ara el feixisme, amagat rere cadascú surt de l’armari i no parlo pas de VOX invocant les sacralitats de la vida. A tots ells els invoco anar a pastar fang si és que en saben!

Ni un pas enrere i lliures fins a la victoria!!!!

jordi Rovira
jordi Rovira
05.12.2018  ·  00:35

Val, tinc molt clar que: “per baix la cendra crema” . I ho tinc clar tot recordant quina és la gran força del poble català: sempre escapem malfiats del jou de l’empoderament de l’estat. Som especialistes en fer poble. Alhora ens falta experiencia i entrenament en fer estat. Dies enrera llegia això mateix en la descripció d’un amic americà de Catalunya en aquest mateix diari. Que què ens passa? Jugar a ser estat quan no en tens experiència es fotut. Jugues a perdre. Però, i jugar a ser poble actiu? Aquí rau el paper de la desobediència. Potser millor; de l’obediència instintiva al que volem. Sense perdre com anys enrera, Sense retirada, sinó tot al contrari; amb l’aposta. Haurem d’ obrir noves línies de llibertat nacional. I haurem de fer oïdes sordes a aquells que ens diuen que això ho pot l’autonomia. L’autonomia no pot més que obeir de forma i de fons. No pot més, si la deixem sola, que ser la corretja que estaca el collar.
Espanya no podrà amb el poble català. Nosaltres hem d’assajar, fer maniobres, jugar, entretenir-nos en com fotre poble sobre l’estat espanyol. Senyors, amb això com llegiu amb la grassa; nyam,nyam! Però vol la serenor de la constància i la força de no veure’s derrotat. Tanmateix, com els MH líders que amb el seu exemple i compromís mostren un camí ferm. Arribin fins on puguin! No puc expressar més que una sincera admiració, respecte i obligació. Quelcom que ens ha de donar respecte.
PD: Tampoc cal deixar de banda l’autonomia.

Ramon Perera
Ramon Perera
05.12.2018  ·  00:37

Penso que la vaga de fam:
– ha tocat la fibra sensible de la gent
– ha qüestionat a fons la inunitat (la no-unitat) dels partits independentistes
– ha posat en evidència de cultura de carrer, ja no lo que semblava una qüestió de tècnica jurídica que esperar a les sentències era fer tard, sinó que hem d’actuar abans que comencin els judicis (lo que significa fer-los abortar)
Tenim aquests elements a les mans:
– les amenaces infames de l’establishment espanyol sempre hi seran, per tant les hem de deixar de banda a l’hora de decidir-nos a actuar
– sabem que l’única arma que tenim, que a més és una bona arma, és la gent disposada a defensar els seus drets i interessos
– el punt anterior significa que caldrà ocupar el territori
– la gent pensa amb raó, jo també, que calen líders/organitzadors globals. Tanmateix:
– tenim molts xarxes interconnectades d’activistes a través del territori la qual cosa pot proveir una infraestructura bàsica al moviment d’ocupació
– apareixeran líders quan comencem a ocupar el territori
– quan es vegi que la moguda és seriosa, s’ampliarà la base social
A nivell tàctic:
– el dia 21 comença un període de sis dies (21 a 26) que inclou: un dissabte, un diumenge, un dia de pont i dos festius; per tant molta gent alliberada d’obligacions laborals
– per somriure una mica: el dia 22 és el de la rifa de Nadal i Espanya es podria endur el premi gros: una Catalunya dempeus ocupant el territori
A nivell internacional:
– de facto, les justificacions per a un moviment d’autodeterminació fan falta quan ja s’ha produit el fet i ara mateix les tenim molt bones (per a fer-les servir després, no abans)

Xavier Potrony
Xavier Potrony
05.12.2018  ·  00:43

Sí que es respira diferent. Però mentre ningú amb prou entitat no agafi les regnes, el moviment que es palpa és, molt a pesar meu, el de la gallina escapçada que corre donant cops cecs a tort i a dret i escampant la sang que brolla del seu coll.

ricard juanola
ricard juanola
05.12.2018  ·  00:45

Tant de bo els nostres polítics s’hagin adonat que estem empipadíssims amb ells…empipadíssims per dir-ho suaument…per que van aturar-ho tot quan el poble no volíem que aturessin res…i es que els vam donar el vot per fer una cosa i ja fa un any que no fan res o inclús fan el contrari. Que agafar inercia costa moltíssim temps i esforç colectiu, i quan finalment ja teníem aquest momentum, van i tiren enrere i es frena tot. Ara sembla que es mou. Cal que aixó torni a agafar inercia per fer altre cop la DUI quan tornem a ser en el moment àlgid…Aquest cop peró, si us plau, feu i no tireu enrere i tingueu el control del territori i les finançes mes llestes.
Dels politics ñ’s no n’esperem res, pero de vosaltres, dels nostres, ho esperem tot i si aquest cop no esteu a l’alçada, us passarem factura, no en tingue cap dubte. Si us uniu tots i executeu un full de ruta conseguirem la independencia i arribareu a la màxima gloria de la nostra historia, si ho impediu com fins ara, patireu el mes profund rebutx del vostre poble. Ha arribat el moment, ensevant que som molts i units amb vosaltres. SOM-HI!

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
05.12.2018  ·  00:54

No puc opinar sobre si es mou res o no perquè no tinc cap informació per dir-ho. El que veig clar és que:

1) Espanya està immersa en una pila de problemes greus. El gobierno és més feble que mai. Estan més dividits que mai. S’han creat una pila d’enemics a l’estanger. La seva imatge internacional està pel terra. L’economia té problemes seriosos…
2) El poble està disposat a fer el que calgui. A treballar dur. A posar-hi diners. A fer vaga. A desobeir…
3) Els polítics catalans ja poden veure clar el que els-ens espera si no fem efectiva la república aviat: partits il·legalitzats, presos tancats la resta de la seva vida, TV3 tancada, ensenyament a mans de l’estat…

Tot i així, no veig factible avui en dia una revolució espontània. Avui no n’hi ha prou per controlar el territori amb tallar carreteres. Avui cal intervenir els ordinadors centrals de les entitats financeres, les telecomunicacions i els subministraments energètics dels jutjats, els quarters de la policia i del exèrcit, ports, aeroports, mitjans de comunicació….

Tot això necessita un mínim d’organització. El dia que vegi que algú amb legitimitat per prendre el lideratge comença a organitzar una xarxa de voluntaris com es va fer per l’1-0 però a l’engròs, llavors em creuré que el tema es comença a moure.

eva salas
eva salas
05.12.2018  ·  01:17

Algunes coses que es mouen a mi no em semblen eficaces, i em sap greu perquè voldria respectar la llibertat de cadascú. No em sembla bé que els independentistes es convoquin a dejunis i vagues de fam. aquesta és una funció que han emprès valentament els presos, però no per a que la imitem. La nostra funció és una altra.

Em tem que els nostres diputados, per altra banda, cedeixin al xantatge dels pressupostos espanyols per a parar el feixisme. No està clara la posició dels nostres polítics.

Es diu que la convocatòria pel 21 D és un “fake” per alguna banda. També es normal que la gent ho desitgem i hi creiem: se non è vero è ben trovato. Però per aconseguir què? Com s’articula el relat? Qui té la capacitat per articular-lo?

Elena Viñolas
Elena Viñolas
05.12.2018  ·  01:54

Personalment crec q alguna cosa ha fet “clic” . Aquest clic ès el q ha fet q persones del carrer, jo mateixa, tot i estar involucrada, segurament no suficientment, ara sentim la necessitat de fer un pas endavant. I aquest dèu ser el moviment q tú Vicens, notes. Com cents, milers d catalans en escoltar o llegir la notícia de l’inici de la vaga de fam del Jordi Sánchez i del Jordi Turull, ens ha tocat la línia de flotació i ha estat com un tsunami d’emocions, pensaments, i energia, molta energia. I a partir d’aquí m’ha sorgit aquesta pregunta: si ells han pres una decisió tan difícil, dura, amb risc x llur saluts… què farem nosaltres, Jo, x al nostre país? El que faci falta! El que es necessiti. No podem deixar-los a l’estacada! No els podem deixar sols dins aquest vaixell. Hem d començar a apretar, cadascú en la seva mesura i circumstància, però tots he de remar. Idees estan sorgint, algunes ja estan en marxa, altres encara no… hem d’aprofitar qualsevol situació per a tirar-les endavant. No podem deixar q siguin els polítics qui portin el ritme, i decideixin per nosaltres, la gent del carrer hem demostrat q si hem de defensar escoles, urnes i vots, ho fem. Amb por, no es fa res. La por bloqueja, tira enrera. Però la por va implícit amb la vida, prendre decisions, provar, errar, tornar a provar, i així ès com hem de moure’ns tots plegats, sense por, i si hi ha por, compartim-la perquè llavors serà més petita i trobarem la manera de sortejar-la, o potser d viure amb ella, però sempre movent-nos endavant!

Eduard Gracia
Eduard Gracia
05.12.2018  ·  04:26

Tant de bo el Vicent tingui raó, però de moment aquest editorial el sembla un exercici de “wishful thinking”. Els independentistes del carrer seguim pressionant per a fer alguna cosa, això no ha canviat, i la vaga de fam, com tants desafiaments anteriors, ha revifat els ànims. Però ni això és nou (recordeu l’anunci de la “tardor calenta” no fa gaire?) ni es veu cap altre indici que anew en bona direcció, ans al contrari: l’ANC, Òmnium, en Puigdemont, la Crida i el famós Consell de la República estan tots més aturars (desmobilitzats?) que mai, mentre que ERC i el PDECat segueixen minant el sobiranisme en benefici propio I la CUP sembla encara més desorientada que mai. No, malauradament jo no veig cap canvi: seguim tenint molt mala peça al teler, i molt me temo que el “wishful thinking” ens pot fer sentir millor a curt termini, però apart d’això no ens farà cap be…

lluis zaera
lluis zaera
05.12.2018  ·  06:33

Al meu parer, no veig a la práctica cap persona o grup que canalitze tota l’energia continguda del carrer que es molta. Crec que ben dirigida arribarem ja i rápidament a bon port.

Antonieta Jarne
Antonieta Jarne
05.12.2018  ·  07:09

No tinc gaire clar que alguna cosa s’estigui movent en la nostra direcció. Sóc molt i molt crítica amb els partits independentistes i les vergonyes que ens han ensenyat (les que no ens han ensenyat no me les vull ni imaginar). Si no els haguéssim interpel·lat matí, tarda i nit estaríem “còmodament” instal·lats en la preautonomia i haurien enterrat definitivament el president Puigdemont. Aprofito per esmentar que alguns tuits (des del món independentista) respecte les vagues de fam fan feredat. La nostra ètica no és gaire millor que la d’altres societats a qui ens plau tant de criticar. Penso que hem de ser capaços d’autoorganitzar-nos i, de pas, aplicar un correctiu severíssim a aquestes organitzacions, completament fossilitzades i tòxiques. Totes.

Josep Sànchez
Josep Sànchez
05.12.2018  ·  07:13

Potser és per la dinàmica engegada amb la vaga de fam dels presos del PDCAT, però em fa l’efecte que ja ve d’abans, del desgast terrible a que s’ha sotmès ERC amb la seva estúpida i irresponsable tàctica d’assalt al poder microautonòmic. Un cop més l’han vessada en tots els sentits i han fet perillar el procés. Com sempre.

Joan Benet
Joan Benet
05.12.2018  ·  07:28

Ens cal un lideratge nou que ens torni al tres d’octubre de l’any passat. La gent hi és, els ànims i les ganes hi són encara…
Però la gent se la juga quan creu i entén el que està fent.
I ni l’ANC, ni Òmnium, ni cap dels partits estàn per la feina. Els hauria de caure la cara de vergonya per la manera com han malbaratar l’esforç i l’entrega desinteressada de tanta gent.

Francisca Sol
Francisca Sol
05.12.2018  ·  07:35

Moltes coses ja han estat dites però malgrat això hi afegeixo el meu grà de sorra. Per una banda hi ha la vaga de la fam de 4 presos polítics que pot tenir un impacte molt fort nacional i internacional. Hi ha l’idea que “no podem esperar la data del judici perquè sera massa tard” que comença a calar. Hi ha també, els resultats de l’elecció a Andalusia que palesen dues coses: l’entrada de Vox al parlement (recordem que al programa de Vox hi ha la supressió de totes les autonomies per tornar a la unitat territorial franquista) i, sobre tot, el fracàs d’en P. Sánchez. Com ho farà ara per fer votar el pressupost? Aquests resultats l’han deixat en una situació molt feble i pot obrir una oportunitat per a Catalunya. No sé com però.
Per una altra banda, hi ha l’internacionalització del procès. Les associations de politolegs, els actes dels exiliats, la Crida…

Anna Pérez
Anna Pérez
05.12.2018  ·  07:45

Crec que el carrer i les preses polítiques tenen més clar quin és el següent pas, molt més que els dirigents actuals. Crec que el canvi possible és que la base està posant a les cordes als suposadament líders.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
05.12.2018  ·  07:52

Et veig optimista i m’agrada!!! Si tu, que estàs ben informat, ho veus és que alguna cosa hi ha. Esperem que broti.
Com ja comentava en anteriors editorials, pens que en manquen els líders. A veure qui serà o seran les persones que faran el pas endavant.

Jo encara no veig res, però me’n refí de tu.

Sílvia Ramos
Sílvia Ramos
05.12.2018  ·  07:53

La percepció és aquesta, sembla que alguna cosa es mou i la indignació de la gent creix. Això ho palpem tots però la indignació sense mobilització, sense objectius clars no porta enlloc. Fa molts mesos que només ens dediquem a resistir, a protestar per accions de l’estat espanyol (que si consells de ministres, que si jusapols, que si vox, etc…) Penso que ens cal un objectiu clar per tornar a sortir al carrer, un objectiu que veiem que ens pot portar a bon port. Estarà molt bé mobilitzar-nos en contra dels judicis i contra el trasllat dels presos, cal que ho fem i que siguem molts però tot plegat ha d’anar acompanyat d’alguna altra proposta perquè els presos se’ls enduran com sigui (helicòpter?) i llavors què, tornarem a casa? Si és així, és quan queda la sensació de preguntar-se per què ha servit. Per fer una foto d’un dia a diaris europeus i per haver estat junts un dia més per fer teràpia col·lectiva, això en la millor de les situacions, perquè és probable que el Sr. Buch enviï els Mossos a atonyinar-nos i llavors el desànim i la ràbia ja són monumentals. Què vull dir amb això? No tenim la República proclamada? Doncs exigim la seva publicació al DOGC i exigim la publicació de tots els decrets que pengen d’aquesta proclamació. Siguem proactius, combatem la repressió però acompanyem-la d’exigències als nostres governants. Sé que l’ANC ja ha exigit aquest pas, però l’ha exigit només amb paraules. Quan hem tingut objectius clars hi hem sigut sempre i a totes, exigim d’una vegada per totes el que queda per fer, aprofitem que hi ha moviments (com diu avui en Vicent) que sembla que belluguen. Em dol aquesta ANC plena de paraules i tan poc efectiva. Jo, com a sòcia i militant a peu de carrer estic a punt per resistir la repressió de l’estat espanyol però també estic a punt per exigir als nostres polítics fets i accions concretes. Però ràpid que s’escola el temps entre les mans i la situació és d’emergència absoluta. Compaginem resistència i exigència, només amb resistència no ens en sortirem.

QUIM BG
QUIM BG
05.12.2018  ·  07:54

Confirmo aquesta sensació. Ahir mateix des de la meva posició estant, però no només ahir. A totes les reunions que es fan on hi ha més d’un independentista. Quan et trobes pel carrer algú que ho és. Malgrat tot l’1 d’oct va ser una lliçó important, i hi ha molta prudència però vàrem aprendre molt. Varem madurar com a poble.
Tenim tots els ingredients preparat sobre el marbre, el foc encès, i la cassola agafant temperatura, si cada un dels ingredients va sol a la coci, farem un plat sense cuiner.
A la cuina hi ha el chef?
Algú ha vist la recepta per cuinar-la?

Josep Navarro
Josep Navarro
05.12.2018  ·  08:08

-Com a connotació prèvia diria que els presos politics no han de sortir de Catalunya sota cap pretext:
Ja que uns ocupes els tenen segrestats aquí, no es pot permetre que se’ls emportin a casa seva.

-Vaga general indefinida proposada per la societat catalana del dret a decidir mitjançant ANC i OMNIUM amb el suport de ACM i avalada pel Parlament de Catalunya.
1a. LLibertat presos politics
2a. Dret a decidir
3a. Europa desperta

Salvador Aregall
Salvador Aregall
05.12.2018  ·  08:26

En Lluís Llach parla d’una espurna que es pot encendre en qualsevol moment. No és nou, ja s’ha dit altres vegades. És molt cert això que diu el Vicent: “… la tensió imposada per uns pocs … al conjunt del moviment independentista” i és ben cert que tenim la percepció que n’estem farts d’aquesta paralització. Si una espurna pot encendre, una galleda d’aigua pot apagar. Sabem el nom i els cognoms dels que ens han tirat per sobre la galleda d’aigua freda. No podem esperar més (encara que ens diguin hiperventilats), la finestra d’oportunitat torna a obrir-se, fins i tot abans dels judicis, el món ens mira expectant. L’octubre passat vam ser covards, la nau és a la deriva però plena de combustible. Qui encendrà l’espurna?.

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
05.12.2018  ·  08:42

Aquest fil de comentaris és prou representatiu de la diversitat d’opinions i de voluntats d’acció.

Cal trobar un sistema de valors que prengui el terme “respecte” com a element comú de la disparitat d’opinions.
Cal recuperar la democràcia com a sistema de funcionament polític i social, i no un sistema que prengui aquesta paraula per escut per fer i desfer segons els propis interessos d’una minoria.
Cal fer trontollar els estaments d’acumulació infinita de poder i de riquesa.
Cal que prenguem consciència de què pot fer i què no ha de fer l’individu, en aplicació a un mateix i no exclussivament a tercers.

Hi ha molta feina a fer, creant, construint, canviant de paràmetres i exportant-los. Cal que aprenguem a defensar uns valors, que no deixem trepitjar allò que sustenti el principi fonamental de la convivència humana, pacífica, i respectuosa amb el medi ambient.

Hi ha molta feina a fer. Alguna cosa es mou; es mou en aquesta línia?

Josep Albà
Josep Albà
05.12.2018  ·  08:48

Com que sóc pessimista per naturalesa, no opinaré. Em limitaré a relatar fets concrets i comprovats darrerament.

Ciutat d’uns 70.000 habitants. Cada setmana tenim una tarda oberta en un local cèntric per tramitar el canvi de les companyies de l’IBEX a companyies estratègiques i respectuoses amb el país. Les dues darreres setmanes no ha vingut ningú.
Conferència del Conseller Puigneró sobre “nació digital en forma de República”. 60 persones escasses, i només 3 o 4 menors de 60 anys. Cap entusiasme i cares de resignació.
A l'”Enllaçada massiva” d’ahir, l’OmplimdeGroc, amb prou feines una vintena de persones que vam poder enllaçar una part mínima del centre. Mentre tant, a l’Ajuntament (pressumptament independentista) fa 10 dies que els feixistes els van robar la pancarta dels Presos Polítics i, en lloc de reposar-la, hi han penjat llumetes de Nadal.
I l’altre dia a Lledoners, tampoc tanta gent com hauríem hagut de ser, processó d’espelmes, impotència i els Mossos rient a la nostra cara.

Francament, els 72 es van rendir fa un any, però jo tinc la sensació que nosaltres ens estem començant a rendir ara.
Potser era aquí on volien arribar.

Lluís Turu
Lluís Turu
05.12.2018  ·  09:10

Tres coses:
1.- El dia 21 a les 0,00 hores el DOGC publica la proclamació de la República i totes les lleis que ja estaven preparades.
2.- Tots els independentistes que puguin i vulguin surtin al carrer, en una aturada de país que ho bloquegi tot el que cal bloquejar de manera indefinida.
3.- Convidar al Gobierno a marxar de CAT voluntàriament. Recordeu que volen fer un Consejo de Ministros a Barcelona el mateix dia. Per cert l’ínclit senyor Sánchez diu que no hi ha tradició d’això, peró el gran criminal en feia un cada estiu al palau de Pedralbes. Ves per on els testos s’assemblen a les olles.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
05.12.2018  ·  09:43

E pur si muove! 🙂

Quí va dir que sería fàcil?

Quí diu que no podrem?

Força, determinació, endevant.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
05.12.2018  ·  09:45

Estic d’acord Vicent. Vaig llegir l’entrevista amb Llach i aquest home és un far al mig de la boira de la mentida.
Fa pocs dies, a una xerrada al Teatre de Sarrià, les portaveus dels quatre partits polítics van fer exhibició de la més profunda desunió i manca de lideratge per part dels partits. Era clar que no hi ha ningú al timó. El públic els demanava: però que hem de fer demà?
El que és clar és que no hem de fer dejunis. Els presoners en vaga de fam és un altre missatge el que llancen, i són valents, molt valents, perquè s’enfronten a una condemna injusta de potser quinze anys, i a una vaga de fam de previsió dramàtica i impredictible resultat. Vaga que por resultar estèril sense els nostre suport al carrer i a les empreses.
Sr Torra, aixequem la sespensio i defensem la república. La repressió fa un any que ja la patim. Ja sabíem que la nostra llibertat té un cost elevat, molt elevat

Aamper Anwar també és un far en la foscor: Independència, República de Catalunya i llibertat.

Lluis Sitjas
Lluis Sitjas
05.12.2018  ·  09:46

Sembla que hi ha moltes indirectes a ANC i OMNIUM sense nombrar-les. A veure si es mouen i es posant al davant !

Joan Fermi Marsa
Joan Fermi Marsa
05.12.2018  ·  09:51

L´altre dia llegia en un altre diari l´opinió d´una senyora de més de 80 anys que deia que res es pot fer sense exèrcit. Soc de la seva opinió. El pare d´aquesta senyora havia estat Mosso al segle XIX. I tant ella com la seva mare havien fet carrera universitària.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
05.12.2018  ·  10:04

He llegit forces comentaris de desànim, com ara el de Sr. Albà, i no està mancat de raó.

També reflexions sobre el que costa agafar la inèrcia de les il·lusions de tot un poble, i el mal que va fer quan en el seu punt màxim, quan podíem haver assolit el control del territori i la dreta/extremadreta encara estava estabornida(perquè dins la seva covardia no tenien clar si l’estat espanyol permetria les seves impunitats, ara ho saben), en aquest punt a un pas de la llibertat, els dirigents d’ERC i PdCAT (no Junts per Catalunya que si volia fer el pas), ens llencen la galleda d’aigua i refreden tot.

Després es despenja Junqueras amb la falsedat de no som prous, tot i sabent que qualsevol referèndum pactat estava guanyat, encara que només pel SI tornessin a votar els mateixos del magnífic 1-O. Ens parla de la mentida d’eixamplar la base, que és només una forma de refredar la gent i satisfer al poder eclesiàstic-econòmic espanyol.

Ara ens cal lideratge clar, convençut i valent. Podia haver retornat tot amb el restabliment del President Puigdemont el 31-G, només calia complir les promeses electorals marcant posicions pròpies front espanya, però Junqueras es va encarregar de tornar-lo a refredar a través del seu acòlit Roger Torrent.

Des d’aleshores tenim un President de la Generalitat que ho voldria, però que està lligat de mans per la feina de zapa del PdCAT i d’ERC, que en això si van de la maneta, contra Junts per Catalunya.

Tornant al concepte de recuperar la inèrcia de la il·lusió del poble, vull recordar que en aquest sentit el President Puigdemont va fer una tasca incommensurable mantenint dia rere dia davant Rajoy el
“O REFERÈNDUM O REFERÈNDUM”
engrescant la gent.

Això ens falta ara, que els nostres representants, el President Torra, passant de les amenaces de boicot pel darrera d’ERC i del PdCAT (els seus dirigents no les bases) plantegi accions fermes, arriscades potser, però fermes, com va fer el President Puigdemont.

Em permeto copiar d’un altre subscriptor això:
“No tenim la República proclamada? Doncs exigim la seva publicació al DOGC i exigim la publicació de tots els decrets que pengen d’aquesta proclamació. Siguem proactius, combatem la repressió però acompanyem-la d’exigències als nostres governants”

Afegiria el bloquejar les presons perquè no s’enduguin ningú i que freni al Sr. Buch amb la seva direcció dels mossos contra el procés, i deixi que es manifesti la gent, que es bloquegi el territori duent llaços o armilles grogues, però bloquejant.
Com podria ser que hi hagi violències de falsa bandera, els mossos han d’estar per retirar aquests agitadors violents de la dreta que s’hauran infiltrat per culpabilitzar el procés.

Cal liderar i arrossegar la gent amb objectius reals i fets, no amb xerrameca i declaracions.

Pep Agulló
Pep Agulló
05.12.2018  ·  10:16

JA NINGÚ PENSA EN ANAR A POSAR MËS LLAÇOS GROCS

Tot fa pensar en un canvi d’escenari encara incert (per l’acció) però amb més convicció i resolució perquè sabem contra qui ens enfrontem i que el camí cada cop està més definit.

Jo també percebo el que diu Vicent. Hi ha dos fets d’aquests últims dies que han remogut consciències de tothom des de la ciutadania, els partits, institucions cíviques, etc, una és indiscutiblement la vaga de fam dels 4 presos polítics de Lledoners, l’altra el triomf tan bèstia de les forces feixistes a Andalusia.

La vaga de fam, per la seva contundència i valentia, suposa un revulsiu per a tothom. Ha creat una autoritat superior en el món independentista (una espècie de comitè de la revolució) que ningú pot qüestionar.

Una part de la ciutadania ha emmudit en la crítica als partits perquè ha vist que no es pot excusar en demanar res a ningú i ha de tirar pel dret. La lluita partidista va quedant retratada com un estúpid litigi de col·legi davant la lliçó moral dels vaguistes. Els partits cada cop més contemplen (a la força) la unitat estratègica com una necessitat de supervivència. l’ANC, ÒMNIUM; etc. s’han vist superades per la nova situació que es va covant i hauran de reaccionar. La CUP resta commocionada perquè la realitat supera els seus principis petris, s’ha acabat l’agit-prop des de les butaques del parlament, ara toca mullar-se, també s’hauran de posicionar perquè el país camina cap a fer pinya quan les coses es posen greus…

…I greu és com es contempla del d’aquí l’ascens imparable del feixisme a Espanya de la mà del PSOE-PSC (eleccions a Andalusia), la catalanofòbia tan planejada, ens recorda el discurs del rei i l’odi dels escamots falangistes de Cs que ocupen amb violència els nostres carrers, però ara ja ho veiem que podrien ser les masses de ciutadans espanyols disposats a fer pogroms contra els catalans (fantasma de la guerra civil). No és ja por, és necessitat de la nostra defensa, preparant, ara sí, la nostra separació definitiva. Espanya agafa la deriva feixista. El triomf feixista a Andalusia recorda el començament del “alzamiento nacional”. La tercera via, el diàleg… ja l’han enterrat Torra i Sánchez.

Com s’expressa tot això?

Doncs amb indicis significatius, amb la mateixa calma tensa, però que destil·la reflexions profundes per part de les forces polítiques amb el soroll impacient, però aquesta vegada no desesperat, de les xarxes i del carrer. Bullen iniciatives amb ganes d’arribar al final. La vaga de fam ha donat serietat, transcendència i llum al nostre camí republicà. El foc es pot encendre en qualsevol moment. Tots a una !!

l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Oscar Tares
Oscar Tares
05.12.2018  ·  10:18

Es tracta de tenir la iniciativa i de marcar el ritme. Sempre es millor decidir tu quan comença al ball

Pau Romero
Pau Romero
05.12.2018  ·  10:20

D’acord amb en LLuís Turu. Ara és l’hora!. L’hora de marxar junts, l’hora de promulgar i d’implementar la República, ara sí de forma efectiva, d’abandonar les Corts espanyoles (Ja s’ho faran!), d’iniciar la publicació del Document Oficial de la República Catalana amb la publicació de l’edicte de Constitució de la República, de generar estructures republicanes des de l’àmbit municipal (Assemblea de Càrrecs Electes o de la República), de treure els nostres polítics de la presó on injustament els tenen retinguts, d’emprendre la reestructuració territorial (Vegueries, Districtes Electorals que tinguin en compte la terra i no només les persones), de prendre el comandament del país, d’aprovar uns pressupostos que incloguin els diners que l’Estat ens arrabassa, de concloure l’estudi de la Constitució de la República, d’assenyalar la porta de sortida a les forces d’ocupació espanyoles (policials, militars, econòmiques), de bloquejar les carreteres que comuniquen Catalunya i Espanya, de mostrar que s’acaba el seny i comença la rauxa i que estem farts d’esperar el no-res, de boicotejar les empreses de l’Ibex, de prendre el control de les nostres infraestructures, de deixar d’obeir com a serfs i comportar-nos com a dones i homes lliures, com a ciutadans de la República, de generar els mitjans de protegir la República, com un infant acabat de néixer, de la barbàrie que s’acosta..

montse sanromà
montse sanromà
05.12.2018  ·  10:32

Quantes vegades ens han deixat entreveure que tenen un pla però no es pot explicar, que estàn treballant molt… Aquesta idea m’ha donat esperança i ànims durant tot aquest temps. I quan vàren començar amb la cosa del “momentum” que havia d’arribar, dons em deia ‘potser falta poc’ . Però el que no m’esperava és una vaga de fam. A mi m’ha deixat amb una sensació de que no hi ha cap altre pla. El famós momentum és aquest? Espero que hi hagi alguna cosa més. L’altre dia, al teatre de Sarrià, la Mireia Boya va dir que no volien enganyar més la gent. Sisplau.

Antoni López
Antoni López
05.12.2018  ·  10:39

A mi em sembla que, naturalment, la vaga de fam dels segrestats ha ferit la sensibilitat dels ciutadans , ha estimulat ràbia dels ciutadans …..i ha augmentat la por dels polítics incapacitant-los per a una acció teòricament determinant, enfront d’una reacció determinant.
L’engarjolament de membres d’UN GOVERN LEGITIM és una obscenitat que només es pot entendre com a una humiliant declaració de força: “vosaltres només podeu fer una cosa, nosaltres podem fer el que en doni la gana”.
No es estrany que hi hagin dubtes envers el com s’ha de fer per molt clar que es tingui el què.

Elisa Vilaret
Elisa Vilaret
05.12.2018  ·  10:47

Com que no he llegit tots els comentaris fets fins ara, no sé si em repetiré en alguna cosa. 1) Em preocupa molt, moltíssim, la “desmobilització” actual. Ja sé que els més activistes (per dir-ho així) continuen buscant maneres de mobilitzar-se i sortir al carrer, però el gruix de la gent (que crec és/som imprescindibles) ens consumim a casa o mantenim les nostres petites aportacions (llaç groc a la jaqueta, pancartes als balcons…). 2) Des del primer moment, he estat en contra d’esperar el judici i les condemnes, ja que és absurd esperar absolucions. Em vaig alegrar molt de sentir l’Aamer Anwar dir públicament que no esperéssim o seria massa tard i que també ho pensi més gent, però no sembla que, de moment, això faci forat. I, quan es torni a buscat la gent, malauradament (i ansio equivocar-me) n’hi haurà que hauran “desertat”. 3) També defenso, com molts, la unitat d’acció perquè sempre he pensat que el moviment per la independència ha de ser transversal i, després, ja ens “barallarem” entre nosaltres (és a dir, cada qual tornarà a reivindicar les seves idees polítiques). I aquesta unitat no ha de ser només entre els partits (JxCat, ERC, CUP), que també, sinó entre les organitzacions dites de la societat civil; sí, l’ANC i Òmnium fonamentalment. Crec que la manca d’unitat en ambdós casos ha fet i fa molt de mal a la mobilització general. La primera, la política, perquè penso que ha influït en la segona i la segona (la social) perquè una gran part de la població que defensem la independència hem perdut una “guia” important: saber que, en les convocatòries que es feien coincidiríem molta, molta gent, amb força i sense violència. El més important que ha passat els darrers temps ha estat que no hem seguit consignes de partits sinó de dues organitzacions que sentíem que ens representaven. 4) Sempre et llegeixo, Partal, perquè m’ajudes a continuar pensant i a no perdre l’esperança en un moment que, fins i tot amb molta gent afí, no resulta fàcil de parlar-ne. I moltes gràcies per estimular els comentaris i permetre’m desfogar-me. Espero que col·lectivament no defallim i tornem a trobar un rumb adequat, tot i les moltes dificultats. 5) Per acabar: crec que les dilacions des de ja fa massa, ha regalat temps a aquells que sempre ens posaran pals a les rodes. I no vull deixar de manifestar el meu suport a tota la gens empresonada i la meva admiració pels que han pres la iniciativa (tan dura com una vaga de fam) per intentar que ens “traguem la son de les orelles”.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
05.12.2018  ·  10:47

M’agradaria pensar que la vaga de fam ha estat coordinada amb l’activitat a l’exili, que ha començat ara responent a un pla precis i que la reunió que va haver-hi fa poc a Brusel.les amb totes les forces politiques i entitats ha servit per establir una nova manera de fer les coses.
Ens cal lideratge per canalitzar i coordinar totes les energies que els partits politics (tots) han malbaratat.
Ens cal un exèrcit clandestì d’experts informàtics preparats (a l’estil d’Anonimous) per fer mal a objectius sensibles espanyols. Coordinem les accions al carrer amb altres accions a “nivells alts”.
La independencia no esta coordinada, qui la coordinará? el coordinador que la coordini, un BON COORDINADOR será.

Voldria dir:
#puigdemontnoestoca
i, sobretot, unitat! unitat! unitat!

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
05.12.2018  ·  10:49

N’estic d’acord i em solidaritzo amb moltes de les opinions però en Pep Agulló en té la questió molt clareta al meu parer… no en puc aferir més parauletes.

Unitat, força i llibertat…

Per cert, algú em podria explicar què és i qui organitza “treballadors per la repúbluca”?

Josep Estradé
Josep Estradé
05.12.2018  ·  10:57

Amic Vicens, això que has escrit ho escrivia jo mateix fa un parell de dies a un grup d’amics. La percepció es que la vaga de fam va acompanyada d’una estratègia col·lectiva organitzada a tots els nivells però amb la saviesa apresa de que no es pot fer a cara descoberta com fins ara. A Espanya no se’ls aguanta el seu discurs i tota la seva estructura politico-judicial pot col·lapsar ben aviat. Crec que els propers dies tindrem mes actes de la mateixa escena. Però també pot ser que tot estigui només en el nostre desig. No ho crec, aquests polítics nostres son molt conscients de la responsabilitat assumida però els frena la vella tradició dels rèdits electorals. En quant al poble estem esperant que algú premi el botó perquè ja no tenim ganes de tornar a fer tot allò que tant bé ja hem fet decenes de vegades. Aquesta vegada anem per la definitiva. I quan creiem que va de debò sortirem en massa. I per descomptat no podem esperar sentències com diu Llach perquè serà ja tard. Els presos no han de sortir de Catalunya

Maria Carme Miralda
Maria Carme Miralda
05.12.2018  ·  11:03

Els de Treballadors per la República són de Forocoches.

Joan-Esteve Simó
Joan-Esteve Simó
05.12.2018  ·  11:03

Jo soc dels que ha quedat decebut i expectant des del 28 d’Octubre del 2017, havia passat els darrers anys dient a la gent propera, que tinguéssim confiança i que teníem un full de ruta que si el seguíem amb unitat ho aconseguiríem, fins hi tot desprès del 28, encara tenia esperança en que darrera de tot hi havia una estratègia compartida que ens portaria a la Independència en molt poc temps.

Però malauradament tot va canviar a partir del 21D, i sobretot quan el meu partit (ERC) va començar a dir que no érem suficients per implementar la República, sobretot en un primer article signat per l’Oriol i la Marta.

Uns mesos desprès em vaig donar de baixa de militant d’ERC, i m’he apuntat a la Crida, amb l’esperança que sigui el moviment polític que ens pugui portar a la Independència, ja que he perdut l’esperança que amb els actuals partits ho puguem fer.

Personalment he deixat de participar en molts dels actes convocats, i últimament fins hi tot ja no em miro ni el ‘twitter’, ni escolto tertúlies ni notícies.

Només faig una ullada per sobre a VilaWeb i al Punt Avui, i llegeixo sempre l’editorial esperant bones notícies, com podria ser la d’avui.

Jo no deixaré de ser MAI Independentista, ni oblidaré ni perdonaré mai l’1 Octubre, i en cada elecció escolliré la opció que pensi que ens portarà abans a la independència.

(Per cert, la meva família va portar tot el més d’Octubre una tenda de campanya al cotxe per si calia defensar les nostres institucions)

Rafael Benavent
Rafael Benavent
05.12.2018  ·  11:06

Vicent: “Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”. I “Hem vist tancar a la presó homes plens de raó…”. El que està passant és molt greu i molt dur, personalitzat en cada un dels presos polítics, en vaga de fam i exiliats, MOLT! Ells i ses famílies ho sabran. Envers tots ells el meu reconeixement. Són els primers màrtirs d’aquesta revolució pacífica, justa. En hi hauran més. Quí ….? Aleshores, ningú pararà el poble: pacíficament, sí! La via millor i més ràpida fins que Europa, sense ganes, no tinga més remei que implicar-s’hi.

Gemma R.
Gemma R.
05.12.2018  ·  11:11

Sóc de les que veu sempre la llum al final del túnel, i que dic dés del primer dia i no he canviat d´opinió que si contextualitzem els fets, no només no ho hem fet tant malament, si nó que ho estem fent millor del que ens sembla. Ara és molt fàcil dir s´havia d´haver anat a eleccions, o s´havia d´haver declarat la DUI, i mai sabrem què hagués passat si haguéssim fet una cosa o l´altre. Però dés del meu punt de vista, i veient les baralles caïnites que hi ha entre partits dés de molt abans de l´1 Octubre i el feixisme latent de l´Estat espanyol, crec que el President va fer molt bé, de no fer ni una cosa ni l´altre. Deixar la declaració feta i en suspens, per rearmar-nos i rematar després d´haver destapat tot el feixisme , la manca de diferència de dreta i esquerra que formen el règim del 78, i per tant, que tant dés d´Espanya com dés d´Europa s´enténguin millor les nostres raons, doncs de res serviria ser un Estat que ningú reconeix. L´independentisme no només resisteix, si no que creix. Les moltes movilitzacions i actes de tot tipus ens han mantingut visibles. Hem parat màquines pel desconcert de la manca d´unió dels partits i de la por de ANC i OMNIUM. Podem criticar-ho i ho hem de fer. Però tampoc ens han d´extranyar aquestes reaccions col.lectives, després de descobrir qui tenim davant en realitat i la complexitat de voler mantenir un procés pacific dins d´un Estat violent.

Però és clar que es mouen coses: Els països que han rebut euroordres ja es van pronunciar a favor nostre, ja hi ha polítics de relleu a l´esfera europea que s´atreveixen a dir en públic que els nostres polítics no haurien d´estar en presó. Els grans mitjants comencen tímidament a criticar Espanya i així com associacions vàries de drets humans o de juristes. La opinió pública europea ja ha descobert que Espanya no és tant simpatica. Amninistia vol monitoritzar els judicis. Dins de Catalunya els comuns han fet moviments, Ciudadanos está retratat, els partits comencen a entendre que si no s´uneixen desapareixeran, els presos s´han plantat. A Espanya els hem debilitat totes les institucions, i finalment el feixisme s´ha tret la carota (perquè no són nous, només que s´han desacomplexat).

Ara toca sortir al carrer i parar els judicis, obligar a treure els presos, fer fort el consell de la República, i la resta la farà Espanya tota soleta, com sempre. En realitat només ens falta un líder, un. Que lideri aquesta úlltima etapa de resistència activa que hem d´emprendre i la poma caurà de l´arbre per madura.

Núria Pardell
Núria Pardell
05.12.2018  ·  11:36

No crec que haguem d’esperar més, ni ampliar la base (això s’aconsegueix amb fets!). Estic molt desencantada amb el PDeCat i ERC. Ja n’hi ha prou de política de partit. S’ha d’agafar el toro per les banyes i mai mes ben dit. S’han de començar a fer accions reals, no simbòliques con fins ara. Les manifestacions i els llaços grocs estan molt bé, però crec que ha arribat el moment d’anar en serio.

David Escobedo
David Escobedo
05.12.2018  ·  11:36

Al meu entendre hi ha cinc factors de fons que potser no valoreu prou. Sé que són importants perquè són els factors que a mi em fan por i m’han fet reaccionar i aproximar-me a la idea d’España com a refugi, i com jo sóc un ciutadà mitjà, absolutament estàndard, és molt molt probable que hi hagi molta gent com jo (la qual cosa corroboro cada dia en converses i debats amb tot tipus de gent).
Aquests factors, al meu parer, són:
1. No es pot convèncer de la independència i les independències només les fan els convençuts. Els missatges són excessivament dispersos i excessivament nombrosos.
2. Pretendre implantar per la força una república socialista fa por: poques coses sonen tan malament a un tipus mig com els termes “República” i “Socialista” junts. Fa por només escoltar aquesta expressió. Dóna mal rotllo. I no es pot dir que Catalunya hagi estat mai socialista.
3. El nihilisme i el relativisme moral: l´independentisme intenta apoderar-se de tot el que dóna bon rotllo i, com és impossible que sigueu l´encarnació de tots els valors positius, incorreu en nombroses incoherències que finalment l’únic que aconsegueixen és banalitzar-ho tot. Ja res vol dir res i el diàleg és impossible perquè parlem sense dir-nos res (aquest espai n´és un bon exemple: hi han tantes opinions com suscriptors, però no hi ha debat, ni tan sols conversa). “Feixista” és avui un insult buit de significat concret, és un abstracció, un insult sense connotacions de cap tipus. Els catalans sempre hem estat conservadors i pactistes, més aviat escorats a la dreta i de misa dominical, penso que us esteu dirigint només als catalans d’esquerres i, entre ells, als més superficials.
4. No teniu en compte al motor del país. El motor del país no són els nostres nobles avis ni el nostre aguerrit jovent, sinó els ciutadans de classe mitjana d’entre 30 i 50 anys. És a dir, aquells que tenen capacitat de treball, capacitat financera i quelcom que defensar. Som els susceptibles a la por, els que tenim molt a perdre, els que no volem experiments….i els que no veieu als vostres actes.
5. El vostre moviment no és transparent: no està promogut per polítics honrats, no defineix el futur, no especifica el camí, no proposa accions, no concreta res, enganya, s’ajorna, finta, suspèn, promet, oculta, promet i torna prometre…un desastre absolut que no encaixa amb les fases vitals d’un ciutadà que viu raonablement bé i que no arriscarà el seu futur a canvi de la promesa d’uns polítics directament hereus de la corrupció, ni moltíssim menys ho arriscarà per defensar els interessos personals dels polítics de l’establishment català que van jugar amb España al poker…amb els seus calers.

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
05.12.2018  ·  12:25

Què volem fer? o què estem disposats a fer?, com i quan?, . Quants som per a fer accions concretes amb risc ?.
Jo vull la República Catalana, Principat i després la resta de territoris que s’hi vulguin incorporar.

Maria Teresa Casals
Maria Teresa Casals
05.12.2018  ·  12:55

Imprescindibles els articles de Vicent Partal. Coincideixo en la sensació que alguna cosa es mou. Crec que hem d’insistir en un aspecte que en Vicent apunta. Són quatre els representants polítics que surten, que parlen, que opinen. No cal ser gaire eixerit per saber, exactament, quin objectiu hi ha al darrera de les seves paraules. Em sembla que la gent, els independentistes, comencem a estar convençuts i determinats a actuar sense consignes de partit i pensant, només en Catalunya. En Llach és un bon model. Som molts els qui coneixem els seus principis, però s’ha implicat, fins al coll amb el país. Pacifisme, democràcia, solidaritat, justícia, Catalunya. Al cap i a la fi, si sabéssim la poca importància numérica que tenen TOTS els militants de TOTS els partits en ralació amb la ciutadania independentista de Catalunya ens en faríem creus. No tenim cap indici que a Espanya caminin cap a més democracia, al contrari. La pujada i el discurs, sense complexos, de Vox, ens anuncien tenebres… Només nosaltres ens tenim a nosaltres mateixos. Estem atents quan es produeixi l’espurna.

M.Assumpcio Guasch
M.Assumpcio Guasch
05.12.2018  ·  13:17

Ara és l’hora, segadors!!

Sergi Guitart
Sergi Guitart
05.12.2018  ·  13:25

Sí, es mouen coses, llegeixo a VW que sembla que ERC aviat tindrà la seva tercera escissió independentista, que ERC ha pactat l’alcaldia de la capital del país amb Comuns i PSC (el pacte somiat de Junqueres a la presidència +CUP), i també sembla que el dia de la rifa i la vigília de Nadal s’està preparant un atac sorpresa per tallar comunicacions, aeroports, presons i tal per estar distrets ja que la tardor de les castanyes calentes ens vam empatxar de panallets o vi dolç o ratafia o no se sap ben bé que va passar…

Jo només els demanaria i especialment als anomenats representants de la classe treballadora i popular que actualitzin la còpia de seguretat que segur ja tenien feta a l’octubre de la vida laboral dels 7 milions de catalans per si el 2019 ja som República Independent i algú es queda a l’atur o es jubila almenys que conservi els drets suats, ah! i l’historial mèdic també estaria bé per anomenar un parell de coses, ja no parlo de registres de propietat, business i tot això… que es deu considerar de menor importància…

Ara seriosament, jo ja vaig proposar fa messos que la mobilització independentista es tenia que concretar en una manifestació cada mes a la capital catalana, no dispersos pel territori, o cada mes a una capital de província diferent, per exemple el dia 1 de cada mes o el primer dissabte després de l’1 reivindicant l’1 d’octubre del 2017 no com el dia que es va guanyar el referèndum d’independència unlilateral (com un partit a porteria buida), sinó com el dia que volíem fer un referèndum i no ens van deixar, els independentistes honestos sempre hem volgut això, un referèndum a l’escocesa com el del Regne Unit… Però el volem guanyar, o sigui que, ens queda molta feina per fer, molta, i menys fer volar coloms…

Tomàs Mulet
Tomàs Mulet
05.12.2018  ·  13:35

En Lluis llach té raó, no podem esperar sense fer res.

En quant a l’impressió de que alguna cosa es mou, crec que és la ràbia de la gent davant la impotència de veure la manca de nivell de molts dels polítics que tenim.

Tal com he dit en l’entevista a en Llach, penso que no podem estar de braços creuats, mentre els nostres presos estàn en VAGA DE FAM.

PAÍS

Lluís Llach: ‘Si esperem a la sentència per fer una acció contundent serà massa tard’
Entrevista al cantant i ex-diputat de Junts pel Sí, ara president del Consell Assessor per a l’Impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent

Per: Assumpció Maresma i Albert Salamé (fotografies)

04.12.2018 21:55
Enviar aquesta notícia
Favorit
Sense anuncis
Quan ens trobem a l’Estartit, Lluís Llach no fa gaire bona cara. Més tard, durant la conversa, s’animarà. La vaga de fam dels seus amics li travessa la pell i els ulls. Es veu preocupat. Així i tot, haver viscut la política per dins no l’ha trencat. Malgrat la situació extrema, sembla haver adquirit la capacitat d’anar a fons, sense perdre la forma ni l’exigència, amb una empatia que impressiona. Haver-ne vistes de tots colors, en una situació política d’alt voltatge i de gran sofriment, ha fet que la seva intel·ligència sigui més evident i es mostri més aguda. Sempre ha dit què pensa. Però jo diria que ara més. Algunes frases de l’entrevista en són una bona mostra.

—Impossible de no començar parlant de la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull.
—La situació fa patir molt, i el primer problema meu és que són dos amics, de procedències diferents, però dos amics. Un que ve de molt lluny, que és en Sànchez, que ens vàrem conèixer a la Crida i que em feia servir tant com podia –i jo encantat que em fessin servir bé! I, és clar, més enllà que et vegis poc amb la gent, hi ha uns lligams. I després durant tot l’últim període vàrem fer moltes coses junts.

—No us hauríeu imaginat mai de ser amic de Jordi Turull i, en canvi, en sou molt. Recordo la carta que li vau escriure a VilaWeb. Impressionava molt.
—En Turull, en aquests anys que vaig estar al parlament, em va sorprendre i em va enamorar. Una persona d’una fortalesa interior, una capacitat de servei enorme. ‘Servei’ crec que és la paraula que més li escau. Servei a les idees, a unes finalitats, a disposar-ho tot perquè les coses funcionin…

—Què en penseu, de la seva decisió?
—És impressionant, assumeixen un compromís i un risc personal molt grans. Vaig fer una piulada que deia què penso: ‘Estan fent a la presó el que nosaltres no som capaços de fer al carrer i les institucions tampoc.’ Encara que la justificació és la que és i està molt bé, crec que hi ha un altre discurs que va més lluny de tot això. Fan allò que a fora no se sap fer. Per part de ningú. De ningú que sigui poder constituït.

—La situació, com dèieu, és molt complicada.
—Sí i molt complexa. El govern té prou feina a fer-ho mínimament bé amb les eines que té i les forces independentistes al parlament són un desgavell sense control; fins i tot, a vegades, els desgavells es pacten. Hi ha decisions precipitades, reculades precipitades… És una cosa que dius: com pot ser?

—Això: com pot ser?
—A mi, que he estat dos anys al parlament, aquesta situació em fa pensar que el 155 ha fet molt d’efecte, que ha estat molt més determinant que no podíem pensar. Et trobes amb Esquerra escapçada. Amb unes distàncies fins i tot físiques entre els dirigents més importants… Amb una indefinició de lideratge entre el president del parlament i el vice-president del govern… A més, amb Joan Tardà que fa de director del relat, mentre és en un mullader fantàstic que és el congrés espanyol, que és una altra història. Aleshores amb tot plegat el missatge que arriba és espantós.

—…
—Per una altra banda, els del PDECat que no sabem on són. La Crida, que li és molt difícil de poder tenir una obertura ideològica de 180 graus perquè la condicionen molt. I la CUP que va a la seva, amb els mateixos problemes d’indefinició i de direcció que els altres. I tot això en el moment que més lideratges necessitaríem perquè s’han de prendre determinacions. No tenim gaire temps i després d’Andalusia encara menys. Tenim un panorama difícil, molt difícil.

—Alguna cosa bona?
—L’única cosa bona d’aquest panorama, i que és la que a mi em continua mantenint dempeus –si no, no sabria què fer– és que el protagonista de tota la història continua essent la gent. Aleshores el guió és en un moment molt fotut, però l’actor principal és sobre l’escena mantenint el tipus.

—I pot modificar el guió?
—Això pot tenir moltes conseqüències. Una, que obligui tots els altres a repensar la seva situació i a recol·locar-se. Una altra, que hi hagi una espurna que faci que esclati la indignació de la gent per uns cantons que ara ni tan sols imaginem.

—La vaga de fam és un exercici de sobirania personal, que no s’ha de discutir en cap comitè, però pot ser molt determinant…
—De cop i volta dues persones soles [quatre, perquè quan acabem l’entrevista se sap que s’hi han afegit Forn i Rull] han posat tothom en alerta. Parles amb la gent avui i no et contesten com fa quatre dies. És claríssim. Et diuen: què hem de fer?, què fem? Per això jo crec que aquesta vaga tindrà moltes més conseqüències que no preveu l’adversari ara mateix. No saben que això es pot convertir en una cosa molt important, que tindrà raó de ser. En el sentit que seria coherent amb moltes coses que han passat en aquest moviment des del començament. Aquest protagonisme de la gent, que de cop i volta no es deixa controlar i obliga partits, associacions, entitats, etc.

—Serà un tombant?
—Sí, serà un revulsiu importantíssim, eh? Em sembla que en el món que es podria dir independentista, sobiranista, o no sé què… ja no es parla de sentències. I només fa tres dies, d’això. De manera que si la vaga se sap vehicular bé pot saltar qualsevol espurna. Jo, per exemple, el primer dia deia: acampar a la Diagonal és molt bonic. Estic segur que si s’acampa al ‘llapis’, a Barcelona, l’endemà serien el doble de gent, i l’altre serien el triple o potser molts més. Tot això es podria vehicular i a més hi ha gent que es prepara de fa molt de temps.

—Hi ha una cosa que angoixa molta gent: no saber com passar de la mobilització a una desobediència més explícita, que sigui més eficaç.
—Sí. Jo hi estic totalment d’acord. A més, d’un punt de vista d’estratègia (jo no en sé d’això), hem de demostrar a Europa que a la regió econòmica més important del sud d’Europa, en dinàmica industrial i econòmica, hi ha un problema enquistat i que si no fan res aquest problema no es resol. Canviar l’opinió pública a Europa és un punt d’esperança perquè és la que pot canviar els tarannàs dels governs. Estratègicament, a nosaltres ens convé ara.

—Quan dieu ara, voleu dir ara?
—Sí. Dic ara i no d’aquí a sis mesos. Hem de demostrar que aquí hi ha un problema molt gros. I això no ho farem amb un acte d’un dia o una manifestació. Hem de fer accions de desobediència cívica prou contundents perquè Europa vegi que aquí hi ha un problema. També perquè nosaltres ens adonem del poder que tenim. El primer d’octubre vam descobrir aquest apoderament i les possibilitats de canvi que té un país quan decideix d’anar a l’una. Des d’aleshores no l’hem practicat més i ho hem de fer. Jo sóc molt partidari de no esperar res de l’estat i de tirar endavant.

—Sou molt contundent.
—Jo no esperaria que hi hagués la sentència per fer una acció contundent, cívica, pacífica. Seria massa tard. I ara, encara més, tal com està l’estat espanyol. Cada mes que perdem ens acostem més a un abisme del qual no hi hauria sortida. Per això necessitem tota la força per a demostrar-nos a nosaltres mateixos, a l’estat i a Europa que en aquest país hi ha enquistat un problema i que es pot afrontar de dues maneres: o liquidant la democràcia o defensant-la. Ja ho sé que això a Europa, avui, és molt difícil, però tanmateix a mi em sembla que ho hem de fer. No parlo de tacticisme, parlo de supervivència. I després de les imatges que vaig veure diumenge encara més.

—Ho veieu molt clar.
—Claríssim. Ara, l’únic dubte que podem tenir és si Pedro Sánchez aplicarà també el 155. Tota la resta són seguretats. Amb una situació com aquesta, has de jugar les teves cartes en el moment que les pots jugar. I aquí l’única cosa que tenim és la gent. Ens tenim a nosaltres. No crec que cap partit, si parla amb sinceritat, s’atreveixi a dir a les seves bases independentistes que han d’esperar sis anys o vuit! De debò que algú pot pensar que ens hem d’esperar sis anys o vuit?

—Però ho diuen sempre una mica confusament.
—Si algú ho creu, que ho digui clarament d’una vegada. Perquè tothom es resituï i els militants també. En la nostra partida d’escacs, tenim les torres avall, els alfils també… Ens queda una mena de rei virtual i la resta som els peons. Què esperem? Que el parlament ens ho mani?

—La gent no sap com fer-ho?
—Jo no sé si en política hi juga l’atzar, però és que qualsevol dia pot passar qualsevol cosa, que una espurna faci una foguera de Sant Joan bestial. Per què hem de renunciar a això? Per què no posem l’esforç a buscar camins perquè la gent es trobi… Hi ha molta gent que hi pensa i es fan reunions, però mentrestant allò que hauria de ser l’equip polític és un petit galliner de galls destrossats.

—Davant la presó dels Lledoners vàreu dir: ‘Exigim la unitat!’ Ho teníeu pensat?
—No, no faig gaires previsions. A vegades es pensen que la meva carrera va ser planificada i reflexionada… I ca! Tant de bo fos tan llest! No. Però són respostes que suposo que es couen sense que tu te n’adonis, de cop i volta paf!, et surten.

—La creieu possible, la unitat?
—No anar units és un suïcidi. Sempre hem dit que la qüestió social i la nacional van juntes. Això ja ho dèiem fa trenta anys. Hi ha cançons meves que ja ho explicaven i això venia de molt lluny. Però en el moment en què som?, amb un estat en contra armat fins a les dents, amb totes les menes d’armes que et puguis imaginar, dir que la solució per a aconseguir l’alliberament nacional és fer polítiques socials em sembla ridícul. En aquests moments sabem que volem fer una república progressista, lliure, del segle XXI. Si amb els adversaris que tenim, amb l’estat que tenim i el resultat de les eleccions andaluses no ens adonem que no hi ha possibilitat de resoldre els problemes socials sense resoldre el problema nacional, no sé què farem. Jo vaig ser durant dos anys en un parlament que va fer més de vint lleis progressistes. Sense alliberament nacional no n’ha passat ni una! I quan sento alguns polítics dir que hem de fer més política social i tot això dius: però amb permís de qui? Perquè has de demanar permís. O no ens n’hem adonat, després d’aquests dos anys que hem passat?

—Amb quina força moral creieu que ho diuen, això?
—No n’hi ha, de força moral, darrere d’això. Crec que ells saben que és mentida. Són preses de posició. Una persona d’esquerres que va contra l’autodeterminació no la considero d’esquerres. Que una persona d’esquerres no vagi favor de l’autodeterminació personal i col·lectiva? Em sap greu, que es foti els jocs de mans que vulgui però no quadra. I per mi una persona d’esquerres que no va favor de l’autodeterminació vol dir que el sentiment nacionalista espanyol el domina tant que li anul·la el sentiment d’esquerres. M’explico?

—El sentiment nacionalista espanyol l’exploten a fons.
—A vegades diem que el nacionalisme espanyol no ha proposat alternatives. És que no en pot proposar! Només poden guanyar pels sentiments. Fa uns anys ens deien que els nacionalistes érem sentimentals i ara resulta que els nostres adversaris juguem constantment amb els sentiments d’espanyolitat i ho fan amb uns mitjans de comunicació, que segurament ocupen el 80% de l’arc informatiu del país. Han despertat aquest sentiment i ho volen fer. Ara, a mi que no em diguin que una senyora d’esquerres, sigui alcaldessa o no, pot ser d’esquerres si no va a favor de l’autodeterminació. Com un principi democràtic ineludible. La a de l’abecedari… Per mi, per això, intentar convèncer… S’han de dir noms i no en puc dir…

—Els podeu dir.
—Intentar convèncer qualsevol d’aquestes personalitats, que els hem vist en llocs com Iniciativa, a veure si d’aquí a sis anys… No, home no. Això no va així! Perquè en altres coses convèncer-los és demanar-los que abandonin el seu espai que els dóna el petit poder que tenen i no l’abandonaran perquè si vénen al teu camp perden el seu poder. I això a Catalunya en Comú, Podem, o com es digui el grup que encapçalava Coscubiela és claríssim. Com els has de dir que renunciïn al seu espai de poder?

—Us he de demanar pel Consell Assessor del Fòrum?
—Entre nosaltres en diem Consell Impulsor del Debat Constituent. Som quinze, però és obert. Tenim un equip pencaire.

—Ja éreu quinze?
—No, s’hi ha afegit la Francina Alzina, que és presidenta de la Taula del Tercer Sector. Després, una economista molt interessant que és l’Ada Ferrer; en Manolo Tomàs, un ebrenc de pro; en Miquel Puig, conegut de tothom. No em voldria deixar ningú. Estic molt agraït de com treballem perquè procurem superar molts reptes. I el primer, les pròpies ideologies. A final de gener o a mitjan febrer estarem en posició d’explicar la metodologia de treball i una certa cronologia, variable segons les circumstàncies. I d’aquí a poc temps començarem a citar persones i entitats que hi han treballat des de fa anys, per exposar i intercanviar criteris.

—Que hi hagués Bea Talegón va sorprendre molta gent.
—La Talegón va sorprendre i jo no la canviaria per res. Hi aporta una visió necessària. Jo ja vaig avisar que ha de ser molt dinàmic i adaptar-se contínuament a les necessitats que vagin sorgint. Nosaltres som impulsors i, honestament, no volem condicionar el debat amb posicions preconcebudes. Això vol dir un esforç d’obertura de gent que acostumada a estar molt obsedida amb les nostres pròpies conviccions, no? És un exercici molt maco.

—Això de ‘assessor’ i ‘impulsor’ la gent no ho va entendre gaire…
—No volíem enganyar ningú. Nosaltres el tenim dret d’impulsar, però no tenim el dret de fer una constitució. La part que ens toca, l’única que estem legitimitats a fer, és impulsar un debat constituent que sigui participatiu, transversal, ordenat, amb patrons transparents. Tan participatiu que els resultats, el cos semàntic que en quedi, obligui els partits, sobiranistes o no, a tenir-lo en compte. El procés constituent començarà el dia que unes eleccions triïn una cambra que decideix de fer-lo.

—Què us agradaria que en resultés?
—No volem fer volar coloms, però ens agradaria que la creativitat social i democràtica, que ha exhibit molta gent del nostre país, continuï per decidir què, qui i com volem ser en el segle XXI. I que amb aquesta creativitat impulsem un debat que acabi amb una síntesi dels valors de convivència en els quals volem basar el nostre futur col·lectiu. Aquest –diguem-ne– cos semàntic constituent, és el resultat a què aspirem.

—Entenc que al fòrum hi participarà molta gent.
—D’aquí a un mes això s’explicarà molt millor. Jo ara no voldria avançar-me perquè, com us dic, hi anem treballant.

—Només una mica perquè s’entengui millor?
—Segurament la feina es farà per fases. Una vegada acabada l’actual, hauria de seguir la d’informació al territori, trepitjar-lo tot i anar convocant gent de tots els àmbits. Pretenem no anar de dalt a baix, sinó tot al contrari. Procurarem contactar, informar i impulsar les xarxes socials, entitats, associacions, organitzacions sectorials, gent privada i municipis, perquè s’autoorganitzin. Després, segurament, també hem de donar un material assequible perquè la gent hi treballi a partir de qüestions molt bàsiques que més tard s’aniran aprofundint. Quan aquest procés participatiu s’hagi acabat serà quan, sota una presidència col·lectiva de personalitats que representin entitats, sindicats, associacions, col·legis de tot el país… es farà una mena de taula nacional. Aquesta taula patrocinarà, avalarà i legitimirà allò que en podríem dir el Fòrum pròpiament dit, de mil a dues mil persones, amb una part de gent més especialitzada, una altra de gent que ha treballat en el debat participatiu, una altra amb persones triades per sorteig i una part que representi els actors polítics. Però tot això ho dic amb prudència, perquè encara som en una fase inicial i molt complexa.

—En aquesta feina, doncs, veig que hi ha també la voluntat de crear un element de cohesió?
—I tant. Molt important.

—Abans heu estat molt contundent dient que calia actuar ara i no es podia esperar. En canvi, hi ha gent que interpreta aquest organisme com un instrument de dilació…
—La primera cosa que vaig dir al president Torra va ser: ‘President, crides una mala persona si vols un aparador.’ I tots dos vàrem somriure. Jo crec que és una persona intel·lectualment preparada per a entendre que una vegada creat un organisme com aquest no podem ser dependents. I no ho som. Si tu mires la composició del consell, no va per aquí. Ara, també és cert que no és un procés curt.

—Però hi ha gent que ho analitza com una contradicció amb l’afany d’avançar. Com si fos una feina per a entretenir-nos…
—Si abans hi hagués una revolta que ens acostés a tot, la feina que volem fer també seria necessària. Però, a banda de repensar el país que volem, també haurem dinamitzat capes socials que ho necessiten, haurem fet interactuar la gent, gent no necessàriament independentista… Tot això ho hem d’intentar i crec que podem fer-ho. Pot ser molt positiu per al procés i estic convençut que es pot fer bona feina. Si no, no hauria acceptat l’encàrrec, entre altres coses perquè la meva vida privada se n’ha anat a parir panteres una altra vegada.

—I en el Consell per la República, hi creieu?
—El considero una eina imprescindible. I com més difícils vagin les coses més imprescindible serà. A banda la utilitat immediata i evident, hem de jugar aquesta carta com una assegurança per si aquí les coses es desgavellen encara més. He d’aclarir que el consell impulsor segurament no hi ha de fer cap paper, més enllà d’informar-los tant com calgui. Però, personalment, com a ciutadà, el considero completament necessari, el Consell per la República. I ja m’ha fet enfadar molt que tardés tant a fer-se.

Lluís Llach

Jordi Turró
Jordi Turró
05.12.2018  ·  14:48

L’estat actual com una premsa, tota cessió significa estar més comprimits.
Revertir, desobeir, actuar

Roser Caminals
Roser Caminals
05.12.2018  ·  15:49

D’acord amb Vicent Partal.
Hem de fer com quan anem al volant: mantenir els ulls alerta a tots els punts de la carretera per veure senyals de moviment després de la vaga de fam:

1. En Puigdemont, per primer cop, és convidat pel Parlament belga (no un polític o un partit). No prestem prou atenció a aquesta notícia ben significativa.
2. Reunió dels tres partits independentistes a Waterloo.
3. Manifest de socis d’ERC a favor de la unitat i l’acció unilateral.
4, Protestes i actes organitzats arreu per diversos grups.
5. Resposta internacional.

No directament lligats però sí sincronitzats amb la vaga: la inauguració del Consell ara al decembre.

Tots els presos en vaga de fam són de JxCat/Crida. No actuen sols. Hi ha al darrere una estratègia de partit.

salvador rofes
salvador rofes
05.12.2018  ·  16:10

A les 15,54 h del dia 2 de desembre només 202.067 catalans hem donat suport a la plana web dels que fan vaga de fam. Si una acció com aquesta que té un risc de 0,0001% de què algú et posi a la llista negra imagineu-vos la gent que hi hauria en una acció de veritable risc. Jo crec que, a diferència del que diu en Vicents Partal alguna cosa es va movent…. però en marxa enrere.
Em perdonareu, però algú ho havia de dir davant de tan triomfalisme.

joan rovira
joan rovira
05.12.2018  ·  16:13

Quan abans ens des-partiditzem, des-bloquejem, des-lliurem, des-lliguem, des-enganyem; abans deixarem el laberint mental espanyol. (Fixeu-vos que estem fent tot el contrari que els espanyols; per tant, aquest és el camí correcte de la nostra llibertat individual i com a poble). Per tal d’abandonar el Minotaure o, si preferiu, el vedell d’or espanyol i sortir del laberint cal continuar el fil d’Ariadna català. Ho estem fent, no en dubteu pas!

Anna Maria Garriga
Anna Maria Garriga
05.12.2018  ·  17:29

Si, a partir de la vaga de fam sembla que hi hagi una mica més de moviment, però potser ens ho sembla perquè en tenim moltes ganes.
Però si que crec que es parla més clar. L’entrevista d’en Lluis Llach és sensacional , però ell sempre parla clar.
No sé com s’ha de fer, però caldria que d’una punyetera vegada ens decidissim a fer alguna cosa i obligar (o ajudar) als polítics a seguir-nos.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
05.12.2018  ·  18:03

Jo també tinc la sensació que alguna cosa es mou, i de la mateixa manera que l’u d’octubre no van caldre gaires consignes i tots ens vam entendre sobre el què havíem de fer i ho vam fer, estic segura que hi haurà un moment que això tornarà a passar, i ho farem. I no cal menjar-se el coco, cal estar apunt i disposat . I així estic. Gràcies

Albert Miret
Albert Miret
05.12.2018  ·  18:50

Absolutament d’acord amb tu, Lluïsa. A veure què faran aquesta vegada després d’haver-los caigut aquell sacramental de la Merkel. Mentrestant com tu dius, tots a punt i disposats!

Xevi Collet
Xevi Collet
05.12.2018  ·  19:22

ELS PRESOS NO HAN DE SORTIR DE CATALUNYA! Els deixarem marxar? I si mentre dura el judici hi ha eleccions generals i un canvi de govern? Si marxen no tornaran!
ELISENDA PALUZIE, si un dia surts als mitjans de comunicació i dius que els presos no surten de Catalunya, NO SORTIRAN! I tot tornarà a començar!

Vicenç Mateu
Vicenç Mateu
05.12.2018  ·  19:52

La sensació?
Cal, cada volta més urgent, que hi hagi un node d’intensitat que generi, alimenti, oxigeni, la determinació. Aquesta intensitat ha de ser d’un grau tal que ens col•loqui en un nou estadi d’empoderament que aporti molta més fluïdesa i contundència en les accions. De la mateixa manera, cal que sigui amb prou control i sang freda com sigui possible.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
05.12.2018  ·  20:19

Mi opinión Sr. Partal (por no repetir muchas de las cosas que han escrito los comentaristas) es que la República de Catalunya vendrá “impuesta” por la España Una Grande y Libre.

Afortunadamente o desafortunadamente, la España predominante no ha entendido en 40 años que la Nación España no existe como concepto unívoco, que lo que ellos llaman España es un conjunto de naciones muy diferenciadas.

¿Qué es lo que hace que una Cataluña con un 15% de independentistas pase a ser una Cataluña con un 50% de independentistas más un 10% que tarde o temprano lo serán y, todo ello, en el plazo de 10 años?

Muy sencillo. La extraordinaria labor que la España Una Grande y Libre (disfrazada también de PSOE o de Podemos) ha desempeñado, desempeña y desempeñará por forzar a los catalanes a partir peras.

Ellos tienen un problema: no acaban de rematar ni a los Reyes Católicos, ni al Generalísimo Francisco Franco. Y no los acaban de rematar no sólo por una cuestión ideológica (ésa es la carnaza electoral), no lo hacen por cuestiones económicas. Su España depende de los que no encuentran cabida en su Constitución española y eso es un problema muy grave. Crucial.

Yo me alegro infinitamente del resultado de VOX en las elecciones andaluzas. Me alegro porque no es sino el reflejo de la verdadera España, la predominante. Lo que cuenta VOX es lo que Alfonso Guerra, por ejemplo, o José María Aznar, por ejemplo, creen en su fuero interno.

España, Una, Grande y Libre.

Nosotros tenemos un problema: nuestros dirigentes políticos que no se sabe a ciencia cierta si no están a favor de un PNVismo a la Bizkaina.

¡Larga Vida a Vox!

¡ Por fin, empiezan a caer las caretas !

Nunca agradeceremos lo suficiente la labor que España ha desempeñado en la consecución de la República de Catalunya

Jordi Geronès
Jordi Geronès
06.12.2018  ·  00:19

Jo també ho percebo. Però veig que la gent té por de no tenir un govern darrere que acabi la feina; por de quedar a l’estacada sense un objectiu visible i una estratègia clara… Sembla que el suport a la vaga de fam s’escampa en d’altres col.lectius. Això ha estat un gir argumental molt potent que donarà joc a a pilota estancada. Quin thriller!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies