Han passat vuitanta anys des d’aquell llunyà 1 d’abril de 1939. El final de la guerra d’Espanya. Diuen algunes veus que va ser una guerra civil i fratricida. També diuen, les mateixes veus, que no la va guanyar ningú, que la van perdre les dues parts en conflicte. Però no va ser una guerra eufemísticament civil ni fratricida: va ser una guerra política, ideològica, de classe. Els militars reaccionaris, les dretes polítiques i econòmiques i l’Església, en un costat. En l’altre, la defensa de la Segona República, legítimament guanyada en les urnes un altre llunyà mes d’abril de 1931. Al mig, un colp d’Estat militar que va provocar la «guerra llarga», com se la sol anomenar algunes vegades. Tampoc la guerra la van perdre els uns i els altres. La va guanyar el feixisme (amb tots els matisos que vulguem donar a la paraula) i la va perdre la República.

Han passat vuitanta anys des d’aquell abril de 1939 i moltes vegades tinc la sensació que aquella Victòria (escrita així, amb una majúscula tan orgullosa dels seus excessos) segueix massa viva entre nosaltres. Diuen que la memòria ha sucumbit als desastres de l’oblit. Però això no és del tot veritat. Ací no ha oblidat ningú. El que vivim ara mateix és, com escriu l’historiador Francisco Espinosa Maestre, una lluita de memòries: la dels qui van guanyar la guerra i la dels qui la van perdre.

La dictadura franquista va obrir en la terra forats on anaren a parar els cossos de la derrota. Encara conti­nuen ací, aquells cossos. Invisibles. Aguerrits en la seua perdurable sequedat. Remugant a través del silenci una espera interminable. Els hereus del franquisme continuen negant-se radicalment a la seua exhumació. No sé com es pot viure sense memòria. El temps ens construeix i quan mirem enrere el que veiem és un temps que, com deia Eliot, no admet cap redempció. Però parlem del present, del que el present és per vindre d’on ve. Del que som, individualment i col·lectivament, per habitar el país que habitem. Del que potser serem demà per no omplir-nos d’arraps en el desvetllament ara mateix de la terra desmembrada. El relat del que va passar a partir d’aquell 14 d’abril de 1931 no pot estar, no hauria d’estar, en mans dels qui van alçar una ficció heroica i cruel sobre els fonaments de la Segona República. El llenguatge de la reconciliació i els consensos –tan habituals en els processos de transició– no hauríem de situar-lo abans de la veritat. Perquè la veritat –amb totes les seues complexitats– existeix. I ja va sent hora, vuitanta anys després d’acabar la guerra, que la fem valdre enmig de tant desvergonyiment polític, ideològic i intel·lectual que ens envolta.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Alfons Cervera, escriptor i coordinador del Fòrum de Debats de la Universitat de València.

Què és Mètode?

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.