Àlex Susanna: “M’indigna la desatenció amb què molts creadors arriben al final dels seus dies”

  • L'escriptor i gestor cultural Àlex Susanna publica 'El món en suspens', un dietari del 2020 marcat pel confinament i la covid

VilaWeb
Joan Safont Plumed
26.12.2022 - 21:40
Actualització: 27.12.2022 - 12:33

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 1989, Àlex Susanna (Barcelona, 1957) va guanyar el premi Josep Pla amb Quadern venecià. D’ençà de llavors ha anat cultivant el dietarisme –Quadern de Fornells (1995), Quadern d’ombres (1999), Quadern dels marges (1999) i Paisatge amb figures (2019)– juntament amb la poesia i una activitat continuada com a gestor cultural. Ha estat director de la Fundació Caixa Catalunya, de l’Institut Ramon Llull i l’Agència Catalana del Patrimoni, i actualment és director d’art de la Fundació Vila Casas.

Ara Susanna acaba de publicar El món en suspens (Proa), un dietari del 2020, en què la covid-19 irromp en l’activitat pública i privada de l’escriptor, marcada per les arts plàstiques, la literatura, la música, el paisatge i els amics. Obligat a refugiar-se a casa, a Gelida (Alt Penedès), des d’on viu amb incertesa tot allò que passa fora, Susanna gaudeix del retrobament familiar i el contacte amb amics escriptors i artistes, mentre aprofita les nits per escriure les notes sobre el temps aturat i l’angoixa d’un món gairebé apocalíptic.

A l’inici, aquest llibre sembla una continuació natural de Paisatge amb figures, el vostre anterior dietari. De fet, comencen igual: amb un passeig matinal per la muntanya el primer de gener. Res feia pensar que aquell 2020 seria ben diferent.
—La majoria de Caps d’Any de la meva vida des que tinc ús de raó els he passat al mateix lloc, a Queralbs. Per tant, sempre hi he fet aquesta passejada per començar l’any, en què et sents com Janus: una cara mira cap a l’any que deixes enrere i l’altra, cap a l’any que comença. A partir d’aquí, a mesura que avançava el 2020 hi havia els símptomes que estava passant alguna cosa que llavors ens podien semblar exagerats.

Aparentment, hi veiem l’Àlex Susanna amb una vida professional i social rica: gestor cultural, escriptor, lector, amic… De mica en mica, s’hi van escolant les notícies inquietants sobre la covid.
—Primer van arribar uns símptomes i uns senyals que no acabaves d’entendre bé. Com quan a la fira ARCO em van saludar amb un cop de colze, per evitar donar-me la mà. O, especialment, quan es va anul·lar el Mobile World Congress. Ara no som conscients de fins a quin punt la suspensió del Mobile va ser encertada! Teníem l’onada d’un tsunami a punt d’ofegar-nos, i no la vam veure, perquè com que som una colla de grans ignorants sobre les qüestions fonamentals, ens va agafar amb el pas canviat. Amb el pas canviat des de la perspectiva d’ara, és clar. Llavors, ni científics ni polítics van veure què venia, tot i els avisos, ja no de la Xina, sinó d’Itàlia.

La covid va acabar apoderant-se del vostre text. Vau pensar a deixar-lo?
—El dietarisme, per a mi, és un exercici intermitent. Normalment, actuo per cicles i m’imposo uns períodes de desconnexió respecte del gènere per evitar repetir-me i agafar tics. Va ser al cap de pocs dies d’estar confinats que, arran de l’estat d’incertesa màxima en què vivíem, em vaig adonar que un dels pocs instruments que tenia per a compensar-la era prendre notes. Pensava que el que vivíem era el fet més important i transcendental de les nostres vides i, per tant, sentia la necessitat de deixar-ne constància.

El propòsit inicial va canviar, però alhora va prendre una nova dimensió…
—Es va intensificar, perquè l’escriptura del dietari disposava de més temps. Era especialment a les nits quan feia aquesta immersió en un context d’incertesa, d’excepcionalitat i d’experiència del temps diferent. A casa no havia percebut mai el temps de la manera que vaig percebre’l aquelles nits. Aquella era una necessitat d’escoltar i, sobretot, auscultar la realitat, la vida, la terra, allò que m’envolta…

Tancat a casa, vau viure el goig de tornar a estar plegats amb els fills, però també la incertesa de no saber què podia passar.
—Era una experiència completament ambivalent. Per una banda, érem uns privilegiats pel fet de trobar-nos tota la família en una casa que és en plena natura, a la vall de Sant Miquel, dins la serra de l’Ordal. Per una altra banda, el context era completament advers i amb unes conseqüències nefastes: estàvem a la mercè d’un virus del qual no se sabia res, però que s’abraonava sobre la societat.

La percepció del temps, dèieu, va canviar totalment.
—Acabaves tenint la sensació que havies caigut en una mena de pou, del qual no sabies quan et sortiries, ni com en sortiries… Intentava transcriure aquesta angoixa real, que es materialitzava en aquesta experiència diferent del temps. Semblava que haguéssim embarrancat. Estàvem a recer de la tempesta, aparentment, perquè el virus es podia introduir en aquest context gairebé idíl·lic, en el moment més inesperat.

La vostra família va estar bé, però hi va haver un moment en què la mort us va tocar de prop.
—L’Emili de Balanzó, un dels meus millors amics, va morir de covid. Em deia que se sentia empiocat, envellit, fins que va ingressar a l’hospital de Maó i ja no en va sortir.

Commou l’escena en què tanqueu les portes de la Fundació Vila Casas…
—Aquell divendres vaig dir al personal que fessin el que volguessin, però que jo hi aniria a treballar el dilluns. Va ser a mesura que va anar passant el dia que vaig veure que allò no aniria així. Quan vaig anar-me’n a les vuit del vespre, era conscient que vés a saber quan podria tornar.

Durant aquest temps, vau estar en contacte amb amics, com Feliu Formosa o J.F. Yvars. Són uns interlocutors amb el món exterior, amb qui establiu una mena de diàleg.
—Amb ells ja hi tenia una gran amistat, com es pot veure a Paisatge amb figures. Són dues grans personalitats intel·lectuals molt diferents, però igualment interessants. La vida m’ha fet el regal d’aquestes amistats i també pensava que era atractiu veure com en Formosa, des d’Igualada, i l’Yvars, des de València, vivien l’experiència del confinament, i com l’un, amb els seus articles sobre art, i l’altre, traduint, s’aferraven a la feina que sempre han fet per no perdre el nord. I tots dos amb unes edats molt avançades.

Llegint Natalia Ginzburg, anoteu: “Davant un fet dramàtic només ens queda el poder redemptor de la literatura.”
—El lector corrent no és conscient fins a quin punt, per un escriptor, el dietari és un gènere literari. Jo, com a escriptor, aspiro a fer literatura amb la prosa del dia a dia. El propòsit que em guia és fer narrativa de no-ficció. Per mi, escriure sobre segons què –la família, la mare malalta…–, és un repte: com fer-ho interessant, des d’un punt de vista narratiu i literari, sense caure en cap mena de sentimentalisme.

Amb la mare establiu un diàleg mitjançant la memòria més recòndita.
—La malaltia avança de manera inexorable, però lenta. Això permet que en alguns moments encara puguis compartir certs episodis. Ens trobem tots dos parlant de les nostres infanteses, que no van coincidir en el temps, òbviament, però que es fonen.

Hi ha una sensació d’irrealitat, d’experiència que sobrepassa, aclaparadora sobre la pandèmia.
—Un dietari com aquest deixa constància escrita del nivell de desconeixement, ignorància i incertesa en què ens movíem. Qui més qui menys hi deia la seva, perquè l’experiència de suspensió de la vida quotidiana a escala mundial era tan abassegadora, que crec que tots, en algun moment, vam ser prou il·lusos per creure que hi hauria un abans i un després. Un esperava que n’aprendríem alguna cosa de l’experiència que acabalàvem de viure. Daniel Innerarity deia: “Aprendre o no aprendre. Aquesta serà la qüestió.” I no hem après res.

Com vau viure el retorn a una vida social que, fins al confinament, era molt activa?
—Tal com explico, l’Antoni Vila Casas va decidir de reobrir els quatre museus a partir del 2 de juny, i vam tenir la sort que vam reprendre l’activitat de seguida. Vam respectar tota la programació, amb alguns ajustos, i això és excepcional. L’experiència de venir a treballar a Barcelona, en una ciutat semiparalitzada, era inèdita.

Resseguint el dietari es pot establir un cànon informal d’Àlex Susanna.
—És un cànon d’algú que intenta, justament, de no ser presa de gaires prejudicis, ni de gaires posicions radicals o sectàries. Més aviat, el cànon d’algú que pot ser considerat contradictori. Reivindico la figuració, però això no m’impedeix d’interessar-me molt per artistes contemporanis que, en cap cas, no es poden considerar figuratius. No hi ha la més mínima voluntat canònica, sinó la màxima obertura cap a la vida i la creació en general. Per mi hi ha una idea bàsica: desconfio dels escriptors que solament s’alimenten de literatura; d’aquells músics que solament s’alimenten de música i d’aquells artistes que solament s’alimenten d’art. Per mi, tots els llenguatges són semblants i enriquidors. M’interessa tot.

A propòsit de la mort d’Isabel-Clara Simó, de qui vau ser editor a Columna, reflexioneu sobre el país i el sistema cultural.
—Estic cansat de veure el grau de desatenció amb què molts creadors arriben al final dels seus dies. Les galeries, les editorials, les institucions que els haurien de fer un cas mínim, els abandonen. És especialment sagnant en els enterraments, en què la major part dels col·legues no hi és i les autoritats, tampoc. Això em sembla gravíssim. Un escàndol. No som conscients del valor del nostre patrimoni.

Descriviu un país sectari, poc atent al món cultural.
—Ha fallat la transmissió. Les noves lleves de polítics no actuen per mala fe, sinó probablement per desconeixement. Que encara és pitjor. Ha fallat tothom: editorials, galeries, museus nacionals, institucions… No pot ser que un creador que és en plenitud de condicions fins a molt gran deixi de comptar quan fa seixanta anys. Ens podem perdre un seguit d’obres molt interessant, que només es poden fer des de l’experiència de la vellesa.

Heu fet de baula?
—Hi he dedicat moltes energies. El que ha mogut bona part de la meva activitat professional –com a professor, editor, gestor cultural…– sempre ha estat provar de fer valdre els nostres creadors. Hi he dedicat energia, recursos econòmics i temps.

—Sempre heu cultivat l’amistat amb les generacions precedents?
—Des que tenia vint anys m’he relacionat amb gent gran. La meva autèntica universitat no va ser la Universitat de Barcelona, sinó la relació que vaig tenir amb escriptors i artistes com ara Joan Vinyoli, Marià Manent, Joan Perucho i Jaime Gil de Biedma. O Ramon Xirau, Marià Villangómez, Joan Teixidor, Jordi Pere Cerdà, Màrius Sampere… Tenir aquests mestres va ser molt enriquidor.

A la fundació manteniu un diàleg fructífer amb un sènior destacat com Antoni Vila Casas.
—M’admira la capacitat de treball que té als seus noranta-dos anys. És una lliçó veure com la vida pot ser tan interessant fins al final dels dies.

Aquesta tasca de reivindicació de generacions i personalitats precedents ha estat una línia important en la vostra tasca a la Fundació Vila Casas?
—Una de les meves línies. A la fundació procurem fer una programació equilibrada des del punt de vista de gènere, de generació, de llenguatges, perquè tenim molt clar que no volem caure en posicions sectàries. Això ho tinc molt clar des de fa molts anys. I si això implica tenir una personalitat contradictòria, visca la contradicció.

Quin llegat voldríeu deixar després de la direcció artística de la Fundació Vila Casas?
—No tinc previst de jubilar-me, i no he pensat en llegats. M’agradaria continuar fent la feina que faig una bona colla d’anys.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes