Hem trobat l’escriptor Albert Sánchez Piñol ambiciós i excitat. Publica Fungus. El rei dels Pirineus (la Campana), una nova novel·la fantàstica, que s’emparenta amb La pell freda i Pandora al Congo, però que s’ha de convertir en una nissaga que pot ser llarga. Sánchez Piñol situa Fungus al Pirineu, en una vall feréstega, a final de la segona meitat del segle XIX. Allí prenen vida accidentalment uns monstres en forma de bolets enormes, de dos metres, amb braços i cames plens de ramificacions, amb una boca plena d’espines i una llengua de sis metres. No parlen ni expressen emocions, però capten els sentiments dels humans i, d’acord amb aquests sentiments, reaccionen.

El gran tema de què tracta Albert Sánchez Piñol en aquesta primera part de Fungus és precisament la idea del poder. ‘El tema és qui mana a qui’, diu. ‘L’essència de la novel·la és això: la gent no és conscient del poder que té.’ I ho rebla: ‘Els fungus ens parlen de si és possible deslliurar-nos del poder, entès com a relació de domini, i construir una societat igualitària.’

L’artista Quim Hereu ha creat una imatge pròpia per al llibre, que es pot veure a la coberta, en tot de dibuixos i en una làmina adjunta, a més de les caplletres. La imatge estètica que ens proposa Hereu ens duu al món imaginari dels fungus, en una novel·la que l’autor situa en el subgènere del western hivernal. I per què va triar els bolets per construir un nou món imaginari? ‘No entenc que unes criatures tan estètiques i atractives de formes i textures com els bolets no hagin tingut més explotació narrativa. A més, simbòlicament, el bolet és la fondària del bosc. I per als catalans, la fal·lera que tenim pels bolets és l’última pulsió que ens queda del caçador recol·lector que vam ser. És aquesta idea que dins el bosc hi ha una cosa meravellosa que ens espera i podem tenir.’

Il·lustració de Quim Hereu.

Com que Fungus tracta de la idea del poder i la repressió, hem preguntat a Sánchez Piñol pel vincle de la novel·la amb el moment polític que vivim, ara que fa un any de l’1-O i tot allò que va seguir. I així comencem, amb reflexions polítiques d’alta volada, sense pèls a la llengua.

Explica amb recança: ‘Després d’escriure Victus i Vae Victus, una altra derrota! Em va deprimir molt. No tenim cap república, això és una obvietat. Per mi és una derrota, es miri com es miri. I no podem canviar la realitat si no l’assumim abans. Diuen que hem de fer una república. I com l’has de fer, si tens la Guardia Civil al damunt, si tens el govern més lligat que mai, si tens mig govern a la presó i mig a l’exili… Hem de fer una república? Hem de fer una revolució! Així no anem enlloc. Però sobre això, qui hi ha de reflexionar crec que és la societat civil, no pas els governants. Mira on són els governants, en standby.

Vau escriure un article important, fa pocs mesos, ‘El tren de la República’ (30 de setembre de 2018).
—Sí, jo no me n’he amagat, de què penso, ni ho faré.

Per què us n’heu d’amagar?
—Hi ha gent que s’estima més no parlar de política. Jo sí. No sóc un polític, jo escric narrativa, però sóc un ciutadà d’aquest país, que m’agradaria que fos una república. No ho haig de callar pas, això. I les bufetades que he rebut: censura a l’estranger, vaig haver de fotre el camp de La Vanguardia… I no formo part de cap partit concret, ni de l’ANC, i així i tot m’ha tocat el rebre. Ho veus, hi ha un poder repressiu. Jo ho tinc claríssim: dins Espanya només pots esperar repressió i opressió. Ara, hi ha un 50% de la societat que això no ho veu clar i això és una putada. Però, és clar, si no ens deixen votar en un referèndum, tenen tots els trumfos a la mà.

Com que no podem votar, tampoc sabem si és el 50%.
—És clar. Ells compten els comuns directament al ‘no’, i els vots no són de ningú, són dels ciutadans, deixa’ls que votin! Ahir, dins un taxi, un senyor que parlava castellà i que deia que el procés no era el seu tema, va dir que si hi hagués un referèndum votaria sí. És això que els fa por.

Feia temps que no us sentia parlar de política.
—És veritat que, com que em va saber tant de greu què va passar fa un any, m’he posat una cuirassa i intento viure d’esquena a tot allò que passa. En el sentit que no puc posar la tele, no puc sentir tertúlies ni a la ràdio ni a la televisió. No ho suporto: uns feixistoides dient-nos ‘colpistes’ tot el dia, per haver votat! Abans aquest escarni constant no hi era. I em poso de molt mala lluna. El llibre se situa en el pla fantàstic, no parla exactament de la nostra quotidianitat. Tot i que el tema de la novel·la és el poder polític i pots parlar-ne en qualsevol context, tampoc no el volia circumscriure a la nostra realitat, perquè seria rebaixar els personatges i l’argument. Ara, hi ha molt de Fungus en tot això que ens passa… Home, i tant!

En tots els vostres llibres hi ha la idea del poder i la repressió, però en aquest cas el poder es tracta d’una manera explícita, des de la primera pàgina, quan es formula la pregunta: ‘On rau el poder sobre els homes?’
—Hi ha una lectura que deixo en mans dels lectors, però s’ha de pensar que el món de Fungus és un món propi i parla del poder com a tal, no de cap localització concreta del poder polític. És el tema de fons. La novel·la no parla d’uns bolets gegants que caminen. El tema és qui mana a qui. Per això vaig posar la frase del Brossa al principi de tot: «La gent comuna no és conscient del poder que té.» I ara, tornant a la nostra realitat: no entenc que la gent no tingui clara aquesta frase. No la té. Mirem cap amunt i hem de mirar cap avall. Digues-me un lloc de l’Europa oriental que tingui dos milions de persones mobilitzades. Podríem fer el que volguéssim, però no estem per això.

Potser estem acostumats a les consignes d’un líder que seguim com un ramat.
—Mira, això que acabem de dir és l’essència del fungus. En antropologia, hi ha dues concepcions del poder polític. Una ve de l’època de Nietzsche: per a ell, el governant és un ésser amb uns atributs personals tan poderosos que es posa al capdavant del seu poble i el duu a la fita històrica, gràcies a la seva força de voluntat. Això és Nietzsche i té diverses formes que arriben fins als nostres dies. L’altra concepció del poder, que a mi m’interessa més, és la del sociòleg Marcel Mauss, que diu tot el contrari: el governant no és res més que el putxinel·li de la gent i quan no fa allò que vol la gent, cau. Al llibre, és el cas del Ric-Ric, l’anarquista que arriba al Pirineu i desperta i desarrela els fungus, i s’emborratxa perquè no els pot dominar, perquè acaben fent el que volen i són ells que van cap a la llibertat i cap a la vida, no pas el seu governant, en Ric-Ric. L’essència de la novel·la és això: la gent no és conscient del poder que té. I per explicar-ho necessitava uns monstres, necessitava els fungus, perquè es pot explicar narrativament millor que amb exemples humans. Allò que importa és què fa la societat. No hi ha ningú a dalt. Els governants són maussians i no nietzschians i ells ho saben. Sempre governen a cop d’enquesta, volen saber què fa la gent, envien globus sonda, perquè si la gent no rep bé una iniciativa, la deixen estar. Jo no sé què passa exactament, perquè la nostra societat està bastant ben vertebrada, hi ha moviments socials molt forts. Potser les coses no han madurat bé…

Especialista com sou en el període del 1714, heu estudiat molt el poder i la repressió. Amb tot, en el context actual, què n’heu après, de nou, sobre el poder escrivint la novel·la o què heu hagut d’aprendre per escriure-la? Després de l’1-O molts hem descobert què és la repressió d’estat sense miraments, tenir por, preguntar-se fins a on s’està disposat a arribar…
—Crec que un dels problemes va ser justament això. Als anys vuitanta jo havia anat a moltes manifestacions i les comissaries espanyoles tenien molt poques contemplacions. I durant l’1-O em vaig adonar que la gent no ho sabia, això, que havia viscut d’esquena a la repressió. Quan vaig veure els policies vaig pensar: ‘No ens faran res, comparat amb aquells!’ I en canvi la gent es va deixar impressionar molt per l’uniforme Robocop. Les comissaries dels anys vuitanta no eren les comissaries dels anys seixanta, però tampoc no eren les d’ara. En canvi, el gruix de la societat catalana no estava preparada. Aleshores, la meva crítica és: on havíeu mirat tot aquest temps que no sabíeu què passava? Però Fungus no és pas una novel·la sobre el procés.

Això és ben clar.
—La tesi del llibre és que el poder real és a sota, no pas al damunt. Els de dalt tenen la policia, això és veritat, però això no és tenir el poder, és tenir la força. A mi no em fa por la policia, em fa por què pensi la gent. La presa de decisions col·lectiva. Jo quan conec un polític li pregunto per què hi és, en la política. I és un error: els polítics són els últims a qui hem de fer aquesta pregunta, perquè menteixen com respiren. Si t’atures a pensar-hi, només viuen disgustos. L’ofici d’un polític consisteix a rebre insults per Twitter. I això els agrada? Jo crec que els seus al·licients tenen poc a veure amb allò que tradicionalment coneixem com a poder. A ells els fa feliços la fidelitat i l’ovació del seu cercle. No miren els qui els insulten. I repartir. Per a ells és molt important repartir. Si ets polític, tens accés a la caixa. Però no ho acabo de veure clar.

És la frase del Ric-Ric quan s’adona de la sensació de tenir poder: ser immune, omnipotent i arrogant.
—Mira, la relació amorosa que hi ha en la novel·la queda interrompuda perquè irromp el poder, el monstre, el fungus. Ella li diu que el fungus no és cap bolet, que el deixi, que no li durà res de bo, el durà a la perdició. I què impedeix al Ric-Ric de quedar-se amb la dona que estima? La reflexió: ‘Jo no havia tingut mai res i ara tinc el poder, tinc quatre fungus que em segueixen allà on vaig. I em dius que ho deixi? Doncs no.’ Prefereix el poder a l’amor. El poder és aquesta cosa. I això ho pots vincular a qualsevol context. Quanta gent que coneixem preferiria enfilar-se a sobre del bolet gegant que quedar-se amb l’adorable Mailís? La novel·la és plena de metàfores, dins un relat coherent i fantasiós.

Els fungus arriben a fer molta por.
—El poder fa por. Perquè ells són adorables, en el fons. Si no els ataques, si no defensen ningú, no fan mal. Ara, són indomesticables i van a la seva, sí. És una altra humanitat. Fixeu-vos la quantitat d’utopies adorables que hem construït els humans. Poseu-hi el nom que vulgueu: anarquisme, socialisme…, idees de com construir una societat perfecta. Com és possible que la humanitat, que ha concebut ideals tan magnífics, fins i tot les religions (no n’hi ha cap que et digui que matis el teu germà), i mira com hem acabat, hem generat unes violències extraordinàries.

Fungus és el món de l’alta muntanya, feréstega, dura, gens bucòlica; és un món d’homes bruts i desordenats… Però hi ha el personatge que encarna l’humanisme: la mestra, té llibres a casa, és neta i endreçada. No deu ser una casualitat que sigui una dona.
—No! I a més és mare de l’Alban, un nen deficient. Ella és molt important. Ha conviscut amb els fungus. Els coneix i farà de traductora, de pont entre la humanitat i els fungus. I ella veu que els falta la capacitat simbòlica (no sabran mai què és la poesia, no tindran mai la capacitat de fer utopies) i que estan condemnats a viure la realitat.

I dieu que comenceu una nissaga amb Fungus?
—Aquest primer volum és la presentació dels personatges, dels fungus i del Petitó [és més petit que els altres fungus i més mogut]. El Petitó es converteix en un governant que no vol governar. Entra en la política dient una mentida, cosa que és molt difícil amb els fungus, perquè et llegeixen l’ànima, et llegeixen les emocions.

Per què els heu posat boca si no poden parlar?
—No poden parlar però poden matar. La boca és una arma. No necessiten menjar, amb una mica de pluja s’alimenten. Hi ha un aparell estètic i narratiu en tot això. I tenen una llengua molt llarga, que mostra una gran ferocitat… Jo no volia crear unes criatures celestials: tenen les seves contradiccions i les seves lletgeses per dir-ho així. I espera que això evolucioni. M’interessa la seva concepció del poder. Pels fungus, algú que vol manar és un boig o és un malalt. I el Petitó haurà de regir una societat que no admet que la governin. Però al mateix temps, aquesta societat haurà de negociar amb els humans. En aquest primer llibre, es tanquen les trames narratives, però queden els personatges oberts, perquè es projectin més endavant.

Amb la Mailís introduïu el tema del perdó.
—A mi em van educar els claretians i, vulgues que no, em van donar lliçons religioses. El que m’impressiona molt del perdó és que no pots perdonar si primer no et demanen perdó. Si algú no està penedit, com vols perdonar-lo? Però aquí hi ha una cosa que queda oberta: que hi ha un principi religiós, quan el Borni [el primer fungus que en Ric-Ric desvetlla i desarrela accidentalment] diu al Ric-Ric: ‘Segons la vostra religió, un home va ser ofert a tota la humanitat. Però el que ha passat aquí és que tota la humanitat ha estat oferta a un sol home: tu. I què has fet amb aquesta humanitat?’ Això és bestial, perquè un personatge tragicòmic com ell rondarà pel món i tota la humanitat li demanarà comptes. De què? D’un dia que es va entrompar i del qual no pot donar explicacions. I queden moltes portes obertes que transcendeixen el fet polític, per anar cap a altres llocs.

Quan vau decidir que seria una nissaga, quan havíeu començat a escriure el llibre?
—Abans. Jo no començo mai un llibre fins que és acabat. Fins que no el tinc tot al cap, no m’hi poso. Perquè, saps quantes reescriptures ha tingut? Saps quanta documentació he arribat a fer sobre l’Exposició Universal del 1888? I no la vaig utilitzar, perquè no tracta d’això, la novel·la. La novel·la és un western hivernal, que passa a la segona meitat del segle XIX en un lloc de frontera. Un western és això.

És una novel·la àcrata?
—És molt més que àcrata…

Doncs aquest nou món dels fungus, aquesta nova societat, quina ideologia adoptarà?
—No, no, són fungus. És un món nou. La gràcia és aquesta.

Us inventareu la societat de dalt a baix? Però bé agafareu referents…
—Ells. La gràcia de la fantasia és que pots construir la història des de zero gairebé. Ells construiran el seu món, un món nou. Inventar-se un monstre nou té molt de mèrit, no n’hi ha gaires. Si pregunto pels monstres que coneixes que s’hagin consolidat en la narrativa, em parlaràs dels vampirs, els homes llop, i si han perdurat és per alguna cosa. No sé on vaig llegir una curiositat: els anys de prosperitat econòmica hi ha més relats de vampirs. Els anys de crisi, hi ha més relats de zombis. En el substrat d’això trobem que quan les coses van bé, sempre hi ha algú que et xucla; quan les coses van malament, el meu veí em pot fotre, el meu veí és un enemic, un veí que s’ha convertit en un mort vivent. Això t’ho deia perquè si la figura d’un monstre perdura en la narrativa és per alguna cosa. Per això és tan difícil de construir-lo. I de monstres moderns n’hi ha molt pocs: Alien potser ha tingut una certa continuïtat. Si hi ha una cosa que farà perviure els fungus, és com ells construeixen una societat que nosaltres hem estat incapaços de construir. Com són realment isocràtics. De manera que els fungus ens parlen de si és possible d’alliberar-nos del poder, entès com a relació de domini, i construir una societat igualitària. Cosa que no han fet els humans, i mira que han tingut temps! Nosaltres hem fet molts assajos per a construir societats noves i no funcionen. Però jo no volia que això fos un assaig intel·lectual, és una novel·la.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb