La tertúlia proscrita

Albert Galimany, el músic del Penedès que va triomfar al Panamà

  • Com a casa: viatjant pel món a la recerca d'obres, edificis, monuments i personatges que ens remeten a casa nostra

VilaWeb
Martí Crespo
22.12.2023 - 21:48

Salón de la Nacionalidad
Ministeri de Governació i Justícia
Av. Central, Ciutat de Panamà
Mapa a Google

El 20 de desembre de 1973 va ser dia de dol nacional al Panamà. La mort d’un dels grans compositors del país va deixar un buit musical difícil de tapar, atès que seves eren algunes de les melodies patriòtiques més conegudes per tots els panamencs, des de la “Marcha Panamá” –considerada el segon himne del país– fins a “La bandera panameña” i “Soldados de la independencia”, a més de l’arranjament musical del poema “Patria” de Ricardo Miró Denis (1883-1940), escrit el 1908 pel poeta nacional del Panamà quan era destinat com a cònsol a Barcelona. Parlem del mestre Albert Galimany i Pujol (1889-1973), una figura venerada al jove país centreamericà i no gaire coneguda a la seva terra de naixença, Catalunya.

És ben escaient, doncs, que en el cinquantè aniversari de la seva mort recordem i reivindiquem, en aquesta secció, un dels compositors més coneguts i reconeguts del Panamà, nascut vuitanta-cinc anys abans al Penedès. A la capital de la comarca, més concretament, fill del campaner de l’església de la Trinitat. Precisament amb el mossèn de la parròquia, Antoni Espasa i Bargalló, organista i director de l’escolania, va fer els primers passos de formació musical, que va completar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, ja sota la batuta de grans mestres i compositors del moment com Joan Lamote de Grignon, Antoni Nicolau, Joan Baptista Pellicer i Josep Soler.

El 1910, tot just acabada de superar la vintena, Galimany es va embarcar en una ronda de concerts per Amèrica al capdavant d’una companyia d’operetes, sarsueles i revistes musicals, tot de gèneres que va saber dirigir amb mestria i habilitat. Un any més tard, la companyia arribava a Panamà, una joveníssima república centreamericana acabada de constituir. I, després d’executar les actuacions que hi tenia compromeses, s’hi va quedar (com centenars de compatriotes seus, per cert). El 1912, el Conservatori de Música i Declamació de Ciutat de Panamà va obrir un concurs per cobrir la plaça vacant de director de la Banda Republicana, al qual es va presentar Galimany i va guanyar.

D’ençà que se’n va fer càrrec, el músic vilafranquí va assolir èxits sonats i molta notorietat amb la banda. El 15 d’agost de 1914, en la cerimònia d’inauguració del canal de Panamà, va interpretar a bord del vaixell SS Ancon la “Marcha Panamá”, escrita per ell mateix, i una sardana del compositor barceloní Enric Morera i Viura (1865-1942), molt probablement “La Santa Espina”. I el 1932, poc abans de deixar-ne la direcció, va organitzar una significada ronda per algunes ciutats del nord de Colòmbia, vista per molts com una veritable missió artística d’acostament de Panamà al país del qual s’havia separat, amb el patrocini dels EUA, el 1903.

Galimany també va dirigir alguns anys la primera Orquestra Simfònica de Panamà i va treballar de professor de música a l’Institut Nacional, a l’Escola Normal d’Institutrius i a l’Escola Professional. I el 8 de setembre de 1928, per encàrrec de la Unió Panamericana, va dirigir la United States Army Band davant el Capitoli de Washington, un assaig en tota regla d’aquella banda nord-americana de repertori llatinoamericà (com la seva composició “Capricho típico panameño”) per a interpretar-lo a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. També va rebre invitacions, puntualment, per a dirigir la Banda de Música de San José de Costa Rica, la Municipal de Cuba, la de l’estat major de Mèxic i la de l’estat mexicà de Guadalajara.

Com a músic i compositor, Galimany es va esforçar per enllaçar la música clàssica amb la popular del seu país d’adopció, on va obtenir la nacionalitat el 1923. Al Panamà, de fet, és reconegut com a màxim exponent del pasillo, un gènere musical molt arrelat a la regió, i gràcies als seus nombrosos himnes composts per a institucions del país (escoles, bombers…) i melodies patriòtiques, és considerat un actor important en la formació de la identitat panamenca. No és estrany, doncs, que el 1955, quan ja feia més de deu anys que s’havia jubilat, el govern li concedís l’Orde de Vasco Núñez de Balboa, en reconeixement de tota una vida dedicada a enriquir el patrimoni musical de la república. I, just abans de la seva mort, el pintor Juan Manuel Cedeño li va fer un retrat oficial per al Salón de la Nacionalidad, on figuren els personatges il·lustres del Panamà, a l’edifici del Ministeri de Governació i Justícia.

I una mica més: Albert Galimany es va casar amb una vilafranquina, Maria Códol Bruna, amb qui va tenir tres fills al Panamà: la Brunilda, l’Elsa i l’Alberto. Un fill d’Elsa Galimany, Guillermo Endara Galimany, fou president de la República de Panamà (1989-1994) després del període de règims militars finalitzat amb la invasió nord-americana i és considerat per molts una mena de pare de la democràcia panamenca contemporània.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

VilaWeb
VilaWeb
Retrat d'Albert Galimany i Pujol.
El vaixell SS Ancon va inaugurar el canal de Panamà, el 1914 (fotografia: Viquipèdia).

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any