Això no pot continuar així

  • «No podem continuar en aquesta direcció d'acceptació de la legalitat espanyola i submissió als seus tribunals partidistes, una línia que, amb l'excepció de la CUP i dels exiliats de tots els partits, sembla que ara siga la norma de comportament»

Vicent Partal
11.03.2018 - 22:00
Actualització: 12.03.2018 - 07:41
VilaWeb
La manifestació d'ahir reclamava que els partits actuessin

Avui no hi haurà ple d’investidura, malgrat que s’havia anunciat que n’hi hauria. Amb això, el desconcert puja un esglaó més. El 21 de desembre semblava molt clar què farien els tres grups republicans després de guanyar les eleccions: restaurar el govern legítim i continuar avançant cap a la República que havíem votat els ciutadans. Però vuitanta-un dies després hem de constatar que no hi ha res clar.

Des del moment que la part més substancial del moviment independentista ha acceptat que un jutge puga decidir qui és president de la Generalitat i qui no ho és, en quines condicions es pot fer una sessió parlamentària i en quines no, la pèrdua d’autonomia del parlament català s’evidencia cada vegada amb més duresa. Primer es va renunciar a investir Carles Puigdemont. Ara es va pel camí d’acceptar que Jordi Sànchez tampoc no pot ser president. Qui serà el següent? On acabarà aquesta partida desconcertant? Acabarem posant el candidat que Mariano Rajoy, que només té quatre diputats al parlament, crega convenient? I després? Què farà aquest candidat? A cada amenaça judicial el govern reaccionarà acceptant la pressió i fent-la efectiva? Que els parlamentaris de Junts per Catalunya i ERC hagen acceptat aquest segrest de la democràcia i de l’assemblea parlamentària que representa el poble de Catalunya és un senyal molt preocupant del curs que segueixen les coses.

Després de la proclamació de la independència i l’entrada en vigor del 155, molta gent hem assistit amb una estupefacció continguda però creixent a tot un seguit d’episodis que no entenem. Vàrem procurar entendre que es rendís l’administració i que la independència no es defensàs. Que el govern se n’anàs a l’exili sense intentar fer vàlid allò que tant d’esforç havia costat. Vàrem procurar entendre que la mateixa gent que havia votat la República al parlament acatàs de seguida els tribunals espanyols i s’hi presentàs a declarar. Vàrem procurar entendre –i disculpar i tot– les declaracions davant la justícia espanyola, algunes de les quals ens feien envermellir de vergonya. Vàrem procurar entendre que, fins i tot en una situació com aquesta, es mantingués la baralla partidista i ser comprensius amb les inevitables tensions humanes sorgides d’un procés tan poc habitual com el de l’octubre. Vàrem procurar entendre que allò que ens havien dit que votàvem el 21 de desembre fos arraconat de mica en mica. Ningú no va parlar aleshores d’anar més a poc a poc i esperar a ser més. Vàrem procurar entendre que el president no tornàs de Brussel·les, malgrat haver-ho dit en la campanya. Vàrem procurar entendre que el president del parlament anul·làs la sessió d’investidura hores després del pacte per investir Puigdemont. Vàrem procurar entendre que el parlament ni tan sols intentàs investir-lo. Vàrem procurar entendre les declaracions i articles de gent significativa d’ERC que només es poden interpretar com una crida a aturar-nos o a recular. Vàrem procurar entendre encara un acord de govern entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP, en què ni tan sols s’esmenta la República proclamada, on de fet sembla que es vol amagar que fou proclamada…

Hem procurat entendre-ho tot perquè, tot i saber que els polítics que van proclamar la República es van equivocar molt no fent-la efectiva, valorem que hagen posat les seues vides per penyora. S’ha de ser molt cínic per a no admetre quin preu signifiquen la presó i l’exili, quant a sacrifici i honradesa personal. Ells ho han pagat molt car –i ho paguen molt car. I és evident que aquest fet ens frena moltes crítiques. Però tot té un límit i això no pot continuar així gaire temps més. No podem continuar en aquesta direcció d’acceptació cada vegada més normalitzada de la legalitat espanyola i de submissió als seus tribunals partidistes, una línia que, amb l’excepció de la CUP i dels exiliats, sembla que ara siga la norma de comportament de la classe política independentista catalana. La manifestació d’ahir fou, en aquest sentit –i en diverses direccions–, un toc d’atenció seriós. Espere que el parlament el sàpiga llegir a temps.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor