Agustí Colomines: “Ens cal una mica més de mala llet”

  • Entrevista a un dels fitxatges de Junts a les eleccions catalanes

VilaWeb
Agustí Colomines, en una imatge d'arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).
Andreu Barnils
13.04.2024 - 21:40
Actualització: 13.04.2024 - 23:42

El professor de la Universitat de Barcelona i escriptor Agustí Colomines i Companys (1957) ha fet el pas i es presenta a les eleccions a Catalunya. Va de número 9 a la llista de Junts per la circumscripció de Barcelona. Colomines entra en un món que coneix de prop: va fer d’assessor de Josep Benet els anys vuitanta, va dirigir la Fundació CatDem unes quantes dècades després, i ha fet classes de retòrica a polítics en actiu. Columnista polític durant anys, en aquesta entrevista feta per Zoom, Colomines explica de Miami estant (hi ha fet una estada que acaba demà en què ha investigat sobre el seu estimat Joaquim Maurín) per què ha fet el pas a la política, ell que se’n sentia tan allunyat, per què ha triat Junts, i què n’espera, de la legislatura vinent.

Per què us presenteu a les eleccions?
—Perquè s’obre una nova fase en què es pot intentar d’acabar el que no es va poder acabar el 2017.

Qui us convenç d’anar a llistes?
—La meva relació bàsicament ha estat amb el president Puigdemont.

Dieu que es pot acabar allò que es va començar. Què es va començar i què s’acabarà?
—Va començar el procés d’independència, que es va fer d’una manera molt sostinguda, perquè és un procés que va durar deu anys. Que va culminar amb el Primer d’Octubre i després amb la declaració d’independència del 27 d’octubre. I que es va frustrar per dues raons. L’una, per la repressió, que la gent normalment tendeix a oblidar-ho, i l’altra, perquè, en el fons, ningú havia previst aquella reacció tan bèstia i no la van aguantar, per dir-ho així. Ho va dir el president Puigdemont: ell torna per intentar d’aconseguir la independència. Doncs, em sumo a això. Es farà de la mateixa manera? No. I, per tant, dir que el més fàcil és aixecar la DUI i no sé què és fals. Perquè això no funcionarà així. S’ha de buscar una estratègia molt diferent.

I quina seria, aquesta estratègia?
—Primer de tot, no explicar-la. Un dels grans defectes que ha tingut el procés és radiar el que fas. I tot principi d’estratègia és no explicar-lo. Si vas explicant els passos, fracassaran tots. Perquè donen avantatge a l’altre. Per tant, la primera cosa que cal és silenci. La segona, pocs triomfalismes. I la tercera, una mica més de mala llet.

Del procés de negociació a Suïssa entre Puigdemont i el govern espanyol, en pot sortir la independència?
—No. En pot sortir, i dependrà molt de les circumstàncies, una consulta. Podria ser. Però el procés d’independència no s’aconsegueix així. La diferència que hi ha entre el grup del Graupera i companyia i el que penso jo és que ells van contra l’amnistia. Perquè ells creuen que a Europa se solucionarà no se sap què. I, per tant, hem de continuar el conflicte d’aquesta manera. En sóc molt poc partidari. Crec que el primer que hem de fer, i és el que en el fons es veu en aquesta precampanya, és que el president torni. És el que vol la majoria de gent. Per què? Perquè volen que el president ho lideri. I això només ho pots aconseguir eliminant les dificultats, les barreres. I l’amnistia és un pas previ. L’amnistia no és cap solució. L’amnistia és un instrument perquè nosaltres puguem reorganitzar les forces i puguem continuar.

Dins Junts deveu ser dels únics que sempre ha defensat que la declaració d’independència va ser un error.
—Sí que ho crec.

Puigdemont no pensa igual que vós, en aquest punt.
—Evidentment, perquè ell ho va fer amb plena convicció. Però ell sap que en aquell moment jo ja ho deia. Però això és el passat. És un referent. Ho vam intentar. No va sortir bé, perquè és una evidència que no va sortir bé. I ara no podem viure ancorats en el passat. Aquest és un passat que ens condiciona només per fer-ho millor.

La vostra tesi, i per això us vau oposar a la declaració d’independència, és avançar a poc a poc, però de manera ferma. No facis el segon pas si no vas amb tres punts de suport, com els escaladors?
—Em sembla una bona metàfora de la vida. Pujar estacions i anar consolidant-les. I sobretot, si en un moment determinat has de baixar, no t’estimbes, sinó que tens un refugi. I nosaltres ara som en el refugi. L’amnistia és el primer refugi que tenim, i és bastant amunt, per arribar a culminar el cim.

Per formar govern, s’haurà de pactar amb altres partits. Per vós, amb qui seria prioritari de pactar?
—Amb els independentistes. És evident. Si vols culminar el procés, amb el PSC, no. Perquè el PSC és el principal partit unionista de Catalunya. Per tant, no és el teu aliat. Ho pots fer en un ajuntament que no té gens de transcendència. Ho pots fer fins i tot a la Diputació de Barcelona, que tampoc té transcendència. Perquè són òrgans administratius, bàsicament. Però quan has de fer una aliança política que dirigeix el país, no ho pots fer amb el principal partit unionista, perquè aleshores és una contradicció. Aquest problema el tenen els altres, no Junts.

Pactar amb els altres independentistes és el que voldríeu. Però l’analista polític Colomines què creu que passarà?
—Si el tripartit suma, no passarà. Estic convençut que Esquerra enganya i prefereix un tripartit. Perquè Esquerra és plena de persones que viuen còmodes dient que Junts és la dreta i que ells són l’esquerra. Jo no seria parlamentari de Junts si no em cregués que això és un conglomerat. Que hi ha gent de dretes a Junts? Home, evidentment. Però en un front patriòtic, com el que és Junts, hi ha gent de tots els colors. Igual que sé que ells també tenen persones de dretes. Penses que el Campuzano és gaire d’esquerres? I el Francesc Marc-Álvaro? Són persones de dretes, bàsicament. Però volen i dolen, per dir-ho així. Ara, l’analista polític em diu que també estaria bé que un partit independentista fos el primer de Catalunya, que a vegades ens oblidem d’aquestes coses. El primer que s’ha d’aconseguir és guanyar les eleccions, i en primer lloc. Si Junts quedés en primer lloc, no hi ha discussió. Perquè seria molt difícil de justificar la no-aliança entre independentistes. Si Junts és segon, doncs fantàstic, perquè l’aliança amb Esquerra Republicana serà amb el contrapès que jo considero que ha de ser. I si Junts és tercer, estem perduts.

Hi ha la tesi que una estructura autonòmica sempre serà autonòmica i no et permetrà de fer el gran salt endavant. La idea de Torra: l’autonomisme és una trava i no un trampolí. Segons Colomines, el govern de la Generalitat es pot fer servir de trampolí o sempre serà una trava?
—Si fas com la consellera Vilagrà, viure en l’autocomplaença, “som el govern dels rècords”, i planteges el govern autonòmic com la panacea universal, i que té prou mecanismes per a generar el benestar d’aquest país, aleshores, per què vols la independència? Ja tens l’instrument. La Generalitat de Catalunya ha de ser la gran plataforma de denúncia de la dependència. Has de posar un diagrama que expliqui com seria el país si realment no t’estafessin i et fotessin la cartera. Quin altaveu més gran pots tenir que un govern per a denunciar la dependència?

Us veieu dins el govern o de diputat i prou? I, en tots dos casos, en quines àrees us agradaria especialitzar-vos?
—Per a tota persona que fa un pas com aquest, ser al govern és un desig gran, per dir-ho així. Jo em puc moure en dos grans àmbits; el d’universitats, perquè fa trenta-cinc anys que sóc professor universitari, i el de la cultura també és el meu natural.

Us havia fet entrevistes en què us mostràveu molt crític amb els partits polítics, especialment del sector d’on prové Junts, i que us sentíeu molt còmode en la independència del columnista. Com és que heu canviat de parer?
—Vaig fer una reflexió. Podia continuar la meva vida fent comentaris polítics, per dir-ho així, que és una situació més o menys còmoda. O, en vista que el president també havia fet un moviment, doncs intentar afegir-me a aquest nou període. Però qui es pensi que no continuaré essent com sóc s’equivoca. A l’edat que tinc no canviaré gaire.

En el vostre pas per la Fundació CatDem us vau sentir utilitzat. No teniu por que hi tornin?
—És molt diferent, no té res a veure. A la Fundació CatDem vaig entrar en un entramat que desconeixia i que he rebutjat, i continuo rebutjant. Un dels culpables principals de tot això també es presenta a les eleccions en un altre partit que se suposa que diu que és hereu de tot allò, que és el Germà Gordó. Jo, la veritat, en sóc no lluny, llunyíssim, supercrític, perquè crec que el pitjor càncer que ha tingut la política catalana, igual que l’espanyola, ha estat la corrupció, que també ha estat en mans de Convergència i Unió.

Ara em dèieu que us ha anat bé ser a Miami per a prendre aquesta decisió. Per què?
—Perquè m’ha donat distància. M’ha anat molt bé aïllar-me, reflexionar. He estat una persona que sempre he estat al voltant de la política, sense travessar la línia. L’altre dia, quan vaig explicar que em presentava a les eleccions, vaig dir que l’any 1981 feia d’assistent parlamentari de Josep Benet. Per tant, vol dir que des de la primera legislatura hi he estat a prop. Durant aquests anys, mentre sentia intervencions parlamentàries, algunes vegades he pensat, ostres, m’agradaria ser a l’altra banda. M’he passat la vida llegint discursos parlamentaris, perquè la meva especialitat era aquesta: els discursos del catalanisme a les corts espanyoles. I, per tant, si en faig algun, de discurs, espero que intel·lectualment puguin durar cent anys.

I a quins polítics en actiu heu ensenyat a fer discursos?
—No posaré cap nom. Però sí que ho he fet.

Punts forts i febles que vegeu al moviment independentista?
—El punt més fort és la resiliència. I el punt negatiu el faig en termes de pregunta. Qui ha desunit més l’independentisme, la repressió o la desunió? Jo ho tinc claríssim. La repressió fa mal. Però normalment la repressió cohesiona. Però, en canvi, la desunió, i aquesta manera d’actuar, que és sempre amb el ganivet a la mà, genera desencant entre les persones. La gent no entén aquesta mala bava que hi ha entre els partits polítics. I això genera abstenció. I no saber llegir la realitat. Mira, el 21% de la població catalana actual és més gran de seixanta anys. I el 2035 serà un 31%. La gent es queixa i diu, als actes hi van gent gran. És que el país és de gent gran, tu. La Crida per la República la vam crear gent gran i la va estroncar l’ambició de la gent jove, àvids de poder. I si un solament està àvid de poder i no d’un projecte global, doncs té un problema. Jo no estic àvid de poder, m’interessa transformar les energies que veig en la societat, perquè veig que existeix aquesta tensió. Tu no pots estar del 2006 al 2024 fotent-li canya tot el dia, que és el que fem. Com a mínim la part independentista està tensa. I ho està. Per què? Una, perquè creu en aquest ideal. Dos, perquè està farta d’Espanya.

Voleu dir res que no us hagi demanat?
—Faré tots els esforços de la vida per no caure en el que crec que és un dels grans defectes de la política catalana, que és viure dels titulars. Vull fer política sense estar condicionat pels titulars. Arriba un moment en què no em fot ni fred ni calor que em diguin A, B o C. Ara hi ha molta gent que em lloa i molta gent que m’insulta. Quan t’exposes públicament és el que passa. No vull ni estar condicionat pels que diuen que sóc la pera, ni pels que em critiquen. Pretenc aportar el meu granet de sorra: sóc una persona que ha viscut en el món intel·lectual tota la vida, i ara passa directament a l’acció.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any