Què necessitarà ara l’exili per a vèncer Llarena a Luxemburg?

La qüestió és si els jutges que s'oposen a la doctrina de l'advocat general tindran prou força al TJUE per a capgirar aquestes conclusions

Josep Casulleras Nualart
14.07.2022 - 19:07
Actualització: 15.07.2022 - 07:52
VilaWeb
L'advocat general del TJUE Jean Richard de la Tour.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’aire ja era força dens dins de la Gran Sala del Tribunal de Luxemburg aquella tarda del 5 d’abril, quan el president del tribunal, Koen Lenaerts, va decidir de fer unes preguntes a Gonzalo Boye. Feia hores que s’allargava un debat molt intens en la vista oral sobre la causa de les pre-judicials enviades pel jutge Pablo Llarena per a aclarir els casos en què es poden denegar les euroordres. Aquell interrogatori de Lenaerts a Boye, recuperat ara, permet d’entendre la raó de fons de l’informe –nefast per als exiliats– que ha publicat l’advocat general del TJUE Richard de la Tour i que subscriu la posició d’Espanya en aquesta qüestió. Perquè aleshores Lenaerts, com avui De la Tour, expressava una confiança cega en el funcionament de la justícia espanyola, amb una nul·la voluntat d’examinar la particularitat del cas de Lluís Puig i dels exiliats catalans en conjunt.

—El seu client va presentar un recurs d’empara al TC per impugnar la competència del Suprem sobre el seu cas, oi? —demanava Lenaerts.
—Sí, i encara no l’ha resolt —responia Boye.
—Però va interposar un recurs al TC, és a dir, va esgotar la via interna de recurs. Per què, doncs, l’estat membre d’execució [Bèlgica] s’havia d’ocupar d’això?

La tensió anava pujant. El president del tribunal furgava:

—Hi ha una cosa que no entenc. El TC ja s’ha pronunciat sobre un recurs d’empara; no us podeu queixar que el TC no s’hagi pronunciat sobre un recurs que heu interposat per la qüestió de la competència del Suprem.
—Pel que fa als condemnats s’ha resolt pel TC desestimant la demanda sobre la competència. Però en relació amb els exiliats s’ha plantejat i mai no resolt. I és descoratjador saber que de nou persones que el van presentar, el recurs fou desestimat i que ara passarà igual.
—Però dieu que d’alguna manera el senyor Puig es va veure apartat del jutge natural a Catalunya per una connexió de la causa del Tribunal Suprem. Aquest és el dret del jutge predeterminat per llei. Aquesta qüestió ja l’ha tractada el TC. I el fons de la meva pregunta és si un jutge d’execució [Bèlgica] pot qüestionar les diferents etapes processals en l’estat membre d’emissió. És això que es planteja aquí.
—No existeix cap sentència sobre Lluís Puig per part del TC. Només un recurs.
—Però Puig ha fet el recurs d’empara. Si està pendent de resoldre o no, no és important, vol dir que s’han exhaurit les vies de recurs, i constato que Bèlgica, quan feia referència al principi de cooperació judicial, deia que el jutge d’emissió [Espanya] tenia la responsabilitat per a aclarir totes les vies de recurs.

Lenaerts deia, doncs, que si una persona afectada per una petició d’euroordre ha fet tot el recorregut judicial dins Espanya a l’hora de qüestionar que el Suprem sigui el tribunal competent, ja no hi havia res més a dir. És a dir, que Bèlgica no tenia res a dir-hi, que no podia interferir en aquesta qüestió. I en cap moment –que és allò que Boye mirava de donar-li entenent– no es preguntava si tot aquest recorregut judicial intern espanyol generava a Lluís Puig, pel fet de ser qui és, una indefensió. Ni Lenaerts, aquell dia, ni ara Richard de la Tour no han vist o no han volgut veure això que diu Javier Pérez Royo: “Hi ha dues coses amb què l’estat espanyol no funciona com a estat de dret: la corona i el nacionalisme català. En aquestes dues qüestions, la raó d’estat passa per davant de l’estat de dret.”

Ve’t ací la clau d’aquestes conclusions de l’advocat general que són tan negatives i tan inesperades per als exiliats, que ometen de manera deliberada que, si bé el sistema judicial espanyol no es pot comparar amb el polonès en termes generals, aplica un sistema d’excepcionalitat contra els dirigents independentistes catalans per castigar-los, i passa per damunt dels drets fonamentals i dels principis mateixos de l’estat de dret. És, de fet, l’essència de l’informe del Consell d’Europa que denuncia la repressió espanyola contra els polítics independentistes. És allò que les defenses dels exiliats van mirar de fer veure al tribunal en la vista de l’abril. Però De la Tour, si més no, no ha acceptat.

Les conclusions de l’advocat general no són vinculants, però el tribunal les té molt en compte a l’hora de dictar sentència i molt poques vegades se n’aparta. Es preveu que la sentència es farà pública a final d’any i, si manté el criteri d’aquestes conclusions, Pablo Llarena podrà repetir l’euroordre contra Lluís Puig (no encara contra Puigdemont, Comín i Ponsatí, que cautelarment tenen la immunitat com a eurodiputats). I perquè això no passi, caldrà que el tribunal faci, en la sentència, “un gir copernicà”, en paraules de Boye.

Efectivament, aquestes conclusions són sorprenents perquè s’aparten de la jurisprudència mateixa del TJUE sobre els casos de denegació d’extradicions. De la jurisprudència més recent, que arribava a dir, textualment, que cal “comprovar si existeixen motius fonamentats per a creure que, tenint en compte la informació facilitada per l’interessat sobre la seva situació personal, la naturalesa de la infracció per la qual és perseguit, els antecedents de l’ordre de detenció europea, hi ha un risc real de vulneració d’aquest dret fonamental”. I entre els elements a tenir en compte sobre la possible manca d’imparcialitat del tribunal que l’haurà de jutjar, el TJUE esmenta específicament les declaracions i les manifestacions públiques que hagin fet els membres que en formin part. Així ho deia una sentència del mes de febrer sobre uns ciutadans polonesos reclamats a la justícia dels Països Baixos que al·legaven que els vulneraven el dret del jutge predeterminat per llei.

Richard de la Tour ni tan sols esmenta aquesta sentència més recent. En canvi, n’invoca d’anteriors que establien el concepte de la necessitat del doble examen a l’hora de decidir si una euroordre es podia denegar. Tot seguint fil per randa els arguments de la Comissió Europea (part en aquesta causa, fent costat sempre a l’estat espanyol), l’advocat general diu que Bèlgica no podia denegar l’extradició de Lluís Puig perquè no va aplicar correctament aquest doble examen, que consisteix a comprovar, en primer lloc, si en l’estat que envia l’euroordre hi ha una fallada sistèmica i generalitzada del sistema judicial, si n’hi ha proves detallades i concloents. Això és així en el cas, per exemple, de Polònia, però no d’Espanya.

I, segons aquest mateix principi, si no hi ha aquesta disfunció general del sistema judicial, no es pot procedir a denegar l’euroordre per les circumstàncies particulars de la persona afectada. No es pot fer, en tot cas, en algun tipus de drets fonamentals, perquè De la Tour els categoritza: els que són absoluts i els que són limitables. El dret del jutge predeterminat per llei és limitable, a diferència d’un dret com el de la prohibició de la tortura i el tracte degradant. L’advocat general diu que, tot i que pugui haver-hi indicis que apuntin que a Lluís Puig se li podria vulnerar aquest dret del jutge natural, com l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU o algunes sentències del TEDH, l’estat que emet l’euroordre (Espanya) ja té prou mecanismes en la via judicial interna per a corregir aquesta possible vulneració. Com que el sistema judicial espanyol, en general, funciona bé, ja s’encarregarà de vetllar (en darrera instància el TC) pels drets del senyor Puig. És allò mateix que li deia el president Lenaerts a Boye en la tensa discussió del 5 d’abril. Confiança cega en la justícia espanyola.

Que De la Tour ho exposa com a confiança mútua necessària de preservar entre els estats. Aquest és un dels arguments de l’advocat general, que cal preservar l’eficàcia del sistema d’euroordres, que cal enfortir la confiança mútua entre els sistemes judicials entre estats i que no es poden crear precedents nous de denegació d’euroordres alegrement perquè posaria en risc aquest sistema. “Considero que, si la comprovació d’un risc de vulneració d’aquest dret fonamental [el jutge predeterminat per llei] en un cas concret fos suficient, per si mateixa, perquè l’autoritat judicial d’execució pogués denegar l’execució d’una ordre de detenció europea, la multiplicació dels controls que aquesta autoritat podria haver de realitzar per aquest motiu podria minar l’objectiu de lluitar contra la impunitat perseguit per la decisió marc i, si escau, uns altres interessos, com la necessitat de respectar els drets fonamentals de les víctimes de les infraccions de què es tracti.”

I ho diu en un cas sobre el qual encara ni tan sols s’ha jutjat la persona reclamada. L’advocat situa molt amunt el llistó per a justificar-ne la denegació, doncs. Tan amunt, que vulnera el camí jurisprudencial que el seu tribunal havia anat recorrent, un camí que remarcava la primacia de la protecció dels drets fonamentals per damunt del principi de confiança mútua. De la Tour desfà aquest camí, torna enrere, i fa aquest gir copernicà que l’exili ara necessita que sigui revertit de nou.

És sorprenent la posició de De la Tour, perquè durant aquella vista judicial de l’abril a Luxemburg, la posició de la Comissió Europea que l’advocat general ha subscrit va ser força qüestionada. Va passar sobretot arran de la intervenció d’una de les magistrades de la Gran Sala del tribunal, la italiana Lucia Serena Rossi, que va parar els peus a l’advocat de la Comissió, que curiosament era espanyol. Rossi va fer anar un argument que, vist avui, contradiu absolutament les conclusions de l’advocat general: “Nosaltres dèiem que quan hi havia un risc sistèmic de vulneració de drets calia fer la segona fase d’examinar el cas concret, que no n’hi havia prou. No hem dit mai que calgui una violació sistemàtica prèvia per a denegar una euroordre. S’ha de mirar cas per cas, no tindria lògica dir que si no hi ha una violació sistemàtica no es pot denegar. Perquè tenim un sistema de dret que protegeix els drets fonamentals, però és perillós de dir que si no hi ha una violació sistemàtica no hi haurà mai una violació particular. El jutge té el deure d’examinar-ho.”

De fet, Rossi va preguntar aleshores a la Comissió i a Espanya quin sentit tenia per a ells el considerant 12è de la directiva que regula les euroordres, i que preveu que un jutge pugui rebutjar una euroordre si veu un risc de vulneracions de drets per raó de nacionalitat, llengua, raça, orientació sexual… Richard de la Tour passa per alt aquest considerant en el seu informe, perquè, de fet, connecta amb la sentència del mes de febrer sobre Polònia, aquella que diu que, deixant de banda que hi hagi deficiències sistèmiques en l’estat emissor, es pot rebutjar una extradició si l’afectat ha aportat prou informació i documentació que acrediti que li foren vulnerats els drets fonamentals. I és aquí on els exiliats albiraven la seva gran oportunitat, la de fer valer la seva condició de membres d’un grup de persones exposades a un risc evident per unes motivacions de tipus polític, ideològic o de nacionalitat.

Sembla evident que aquesta causa ha generat i generarà tensions importants dins el TJUE, perquè punts de vista com el de Rossi (i sembla també que la del jutge austríac Andreas Kummin, que va proposar qüestions en la mateixa línia) topen frontalment amb el de De la Tour o el de Lenaerts. Ara falta saber quina és la posició del magistrat ponent de la sentència, el danès Lars Bay Larsen, vice-president del TJUE i que ja ha signat una resolució favorable a Puigdemont, Comín i Ponsatí tot retornant-los cautelarment la immunitat com a eurodiputats pel risc de ser extradits a Espanya. En aquella resolució. Larsen recriminava a Pablo Llarena l’abús del sistema d’euroordres, retirant-les i tornant-les a presentar segons la seva conveniència.

Si la posició de De la Tour és molt important, perquè participa en les deliberacions i influeix en la interpretació de la doctrina que han de fer els magistrats, la de Larsen ho és tant o més, perquè és qui haurà de redactar la sentència. I, a diferència de De la Tour, ell té vot (com la resta de magistrats) a l’hora de decidir. Però la qüestió és si n’hi haurà prou per a tornar a desfer el viratge doctrinal que ha fet De la Tour, o si el tribunal serà capaç de corregir-lo si més no parcialment, desautoritzant, per exemple, la justícia belga, però, en canvi, denegant a Llarena la possibilitat de repetir les euroordres ad infinitum.

En el resultat d’aquesta sentència hi ha en joc no solament el futur dels exiliats, sinó els drets de tots els ciutadans de la UE. La darrera paraula la tenen quinze jutges de Luxemburg.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €