Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El professor i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València Adrià Martí-Badia ha escrit un llibre amb un títol ben suggeridor: La consciència lingüística dels valencians (1854-1906), que acaba d’editar Publicacions de la Universitat de València amb pròleg d’Antoni Ferrando. L’autor ha fet una recerca en els textos dels erudits de l’època per saber quin nom posaven a la cosa. La cosa és la llengua.

Al llarg de tota l’entrevista busquem respostes a la qüestió de per què és tan difícil, en alguns casos, dir les coses pel seu nom i ens agafem a la cita de Joan Fuster que encapçala el llibre: “El nom fa la cosa”. Preguntem per què és tan difícil per als valencians anomenar català la llengua que parlen. Adrià Martí s’ha escabussat en els textos des de mitjan segle XIX i ha arribat al 1906, que és quan es fa a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Una trobada on participen els valencians, és clar. Uns, ben convençuts que la llengua que parlen és el català. Uns altres, no tant. I entre els convençuts, hi ha els qui tenen clar que és la mateixa llengua però per raons identitàries no veuen convenient d’anomenar-la català. Aquest llibre és, per tant, una mena d’espill retrovisor.

Agafeu cinquanta-dos anys. Des de final del segle XIX a principi del XX, emmarcat per dues fites ben concretes.
—Fins al 1854, els erudits de les Illes, del País Valencià i de Catalunya es referien al “llemosí” quan havien de posar nom a la llengua que parlaven. Però eixe any, l’erudit català Antoni Bofarull publica un article al Diario de Barcelona titulat “La lengua catalana”. Hi diu clarament que el nom “llemosí” ja no té cap sentit, perquè la llengua no ve de Llemotges, com alguns es pensaven. I a partir d’ací, més investigadors i erudits comence a dir-hi la seua.

Quina va ser la reacció als diferents territoris del país?
—A Catalunya, per raons òbvies, s’accepta molt fàcilment. A les Illes, tampoc no hi ha ningú que diga que no els sembla bé, encara que popularment continue parlant-se de “mallorquí”, “menorquí” o “eivissenc”. I al País Valencià hi ha uns erudits que sí que estan d’acord a dir-ne “llengua catalana”, però n’hi ha uns altres que, sense negar-ne la unitat, diuen que no els sembla bé anomenar-la “català”.

—…
—Les raons són purament identitàries. Hi ha una certa resistència a acceptar que la llengua que parlen els valencians s’anomene “català”.

El vostre estudi s’acaba el 1906.
—El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana és una gran fita per a la llengua i per això pare ací la recerca.

Al llibre dividiu els erudits entre unitaristes, particularistes i secessionistes. Qui eren?
—Els unitaristes són els erudits que reconeixien que el valencià és part de la llengua catalana. I entre ells, alguns, pocs, continuen emprant el nom de “català”. És el cas de Wenceslao Querol, Benvingut Oliver, que és un advocat conservador, i Joan Baptista Perales. També hi ha el molt jove Josep Maria Puig Torralba, deixeble de Constantí Llombart. Després hi ha els qui continuen dient-ne “llemosí”, però no per a negar la unitat de la llengua, sinó tot al contrari.

—…
—Com que el mot “llemosí” no té implicacions identitàries, els és més fàcil emprar-lo. Al País Valencià, Teodor Llorente tenia clar tant l’origen com la unitat de la llengua. Fins i tot diu que el terme “llemosí” és incorrecte filològicament, però que continuarà emprant-lo perquè als valencians “els repugna el terme català”. I encara dins els unitaristes hi ha erudits que per evitar dir català usen circumloquis com “la nostra llengua”, “la llengua pròpia”, “la llengua dels nostres avis”…

Els particularistes.
—És un grup més reduït. No neguen la unitat de la llengua, però insisteixen en el particularisme valencià. Mai empren “català” o “llengua catalana”. Per parlar de la llengua culta parlen de “llemosí”, i per parlar de la llengua popular diuen “valencià” o “llengua valenciana”. Com que no són filòlegs, consideren que el valencià és part de la llengua catalana, però que té unes característiques pròpies que no saben distingir. El precursor de tots aquests seria Bernat i Baldoví, que no ix en el llibre perquè és anterior, de la primera meitat del segle XIX.

Hi havia por que valencians, catalans i illencs pogueren imaginar un futur junts i no en companyia de la resta de l'estat

Només citeu dos secessionistes al vostre estudi.
—Són dos casos curiosos. Josep Nebot, que és un protofilòleg, farmacèutic que estudia la llengua i fins molt tard no acaba afirmant que el valencià i el català són llengües diferents. És curiós, perquè admet que la llengua catalana arriba al Regne de València amb Jaume I, però per dir que no és la mateixa llengua, diu que amb els anys han evolucionat d’una manera tan diferent que s’han convertit en dues llengües diferents. També Joaquim Martí Gadea reconeix un únic origen, però una evolució tan gran que les separa.

Com és que havent-n’hi tan pocs en l’origen, el secessionisme va fer fortuna en certes classes valencianes?
—El secessionisme d’aquells homes era molt diferent del que apareix als anys setanta del segle XX, quan torna a haver-hi discussió sobre una qüestió que ja estava més que superada.

I llavors, en què es basa aquest secessionisme que tots tenim al cap?
—No és el meu àmbit d’estudi, però tot sembla indicar que és una cosa ben planificada. Un intent d’enfrontar uns valencians amb uns altres amb l’únic objectiu que deixaren de parlar la llengua. Qualsevol parlant d’una llengua, si pensa que parlar-la és conflictiu, deixarà de parlar-la. Sembla tot molt planificat per Madrid. Hi havia por que valencians, catalans i illencs pogueren imaginar un futur junts i no en companyia de la resta de l’estat.

Amb papers i llibres i documents.
—A final dels anys setanta comencen a tergiversar i descontextualitzar documents. Diuen: “El nom de llengua valenciana està documentat des del segle XIV”. Sí, però una cosa és que el sintagma “llengua valenciana” estiga documentat, i una altra, què significa. Aquesta gent reivindiquen Constantí Llombart i Teodor Llorente, però no els han llegits. La primera cosa que fa Llorente és reconèixer que valencià i català són la mateixa llengua. I Llombart és un escriptor molt tenaç per fer projectes amb catalans i balears.

Així i tot, els valencians sí que tenen recança a anomenar “català” la llengua. Encapçaleu el llibre amb una cita de Joan Fuster.
Joan Fuster diu que el nom fa la cosa, en bona part. És evident que el nom és possiblement la qüestió més important, perquè com anomenes la llengua et du cap a un lloc o cap a un altre.

On ens du?
—Al segle XIX, el tema de la llengua interessava ben poca gent. Molt poca gent tenia temps i ganes per a dedicar-se a aquestes coses. Hi ha iniciatives com Lo Rat Penat, que promouen els Jocs Florals. Això va ser una gran fita, però el 1904 sorgeix una altra organització no tan conservadora que es diu València Nova i que vol anar més enllà d’uns Jocs Florals. I totes dues organitzacions participen en el congrés de Barcelona del 1906. Amb naturalitat.

Els valencians d'aquella època tenien claríssim quina era la llengua que parlaven, i que eixa llengua no s'acabava al riu Sénia

Fins ara hem parlat de debats entre erudits, però la classe política de l’època també hi clavava cullerada, com estem acostumats a veure en l’actualitat?
—Hi ha polítics que veuen bé això dels Jocs Florals. Però n’hi ha d’altres que consideren que el simple fet de convocar un certamen on es puguen presentar obres escrites en català els preocupa. Ho consideren un acte de separatisme. En aquest cas, el paper de persones com Teodor Llorente és important, perquè és un home del partit conservador i a la vegada és un ferm defensor dels Jocs Florals, de la llengua, de la creació literària en català. L’home ha d’aguantar que companys seus l’acusen de voler separar els valencians de l’estat espanyol.

—…
—Sí. Quan es llegeixen aquestes acusacions sembla com ara. Una manera d’entendre l’estat espanyol que només pot ser en castellà o en espanyol, com diuen ells, i que la resta de llengües no hi caben. I no parlem només d’usos oficials, sinó com a expressió literària totalment subsidiària. Determinats polítics pensaven que escriure en català era una manera de ser separatista. No deien independentistes…

La consciència lingüística dels valencians del segle XXI és gaire diferent de la que tenien els valencians de mitjan XIX?
—[Pensa] No m’ho he plantejat, sincerament. Abans no tenien a l’abast la mateixa informació que tenim ara. Si vols, ara pots continuar desinformat, però si vols, pots prendre consciència de manera molt ràpida. Pots saber quina llengua parles i d’on ve aquesta llengua. Sí que diria que ara hi ha més consciència lingüística, perquè la gent sap quina implicació té dir-ne “valencià” o dir-ne “català”. Hi ha qui veu la llengua com una manera d’entendre el món i d’identificar-se amb la resta de parlants de la mateixa llengua i de sumar amb ells una comunitat d’interessos, de valors i de tradició.

La consciència lingüística dels valencians és gaire diferent de la dels illencs o els catalans?
—Actualment, l’ús de “valencià” com a nom de la llengua està molt estès en l’ensenyament, i això trobe que és molt positiu. Pot ajudar els valencians a identificar-se amb la llengua pròpia del territori on viuen. No ho veig un obstacle en absolut, sinó que pot ser la porta d’entrada a conèixer i a prendre consciència d’una comunitat lingüística que va més enllà del riu Sénia.

A quina conclusió heu arribat?
—La conclusió a què arribe, que ara pot semblar més o menys òbvia, però que segurament si eixim al carrer i preguntem veurem que no ho és tant, és que els valencians d’aquella època tenien claríssim quina era la llengua que parlaven, i que eixa llengua estava claríssim que no s’acabava al riu Sénia.

Això de la llengua té solució?
—[Pensa] En un context globalitzat, on hi ha unes llengües que predominen sobre unes altres, és molt important que no disminuïsca l’ús de la llengua. Que augmente. S’ha de fer molta pedagogia per a explicar què significa tenir una llengua pròpia, l’única llengua pròpia d’aquest territori. I s’ha de treballar en tots els àmbits possibles. Els valencians s’han de sentir orgullosos de la llengua que parlen, i ho han de fer sense demanar ni permís ni perdó.

En el vostre cas, quin nom doneu a la llengua quan us hi referiu?
—Depèn del context. Faig classes a la universitat d’una assignatura que es diu Llengua Catalana per a alumnes d’altres carreres. En el context universitari, el nom que utilitze és “català” o “llengua catalana”. No m’he trobat mai amb cap alumne que m’haja dit res. També faig classe a secundària i l’assignatura es diu Valencià, Llengua i Literatura, i combine tots dos noms: “valencià” i “català”. Al principi genera alguna sorpresa, però amb una simple pregunta i una simple resposta, el debat s’acaba ràpidament. Es tanca el primer dia de classe. M’agradaria emprar “català” o “llengua catalana” a tot arreu, però pense que en alguns contextos potser és més útil per a connectar amb alguns sectors de la població parlar de “valencià” i, a continuació, explicar-los que és plenament correcte i recomanable que també es diga “català” o “llengua catalana”.

Si un Adrià Martí hagués d’escriure d’ací a cent anys un llibre titulat “La consciència lingüística dels valencians 1975-2020″, què hi diria?
—Supose que si ho comparem amb el període que he estudiat en el llibre, els debats actuals no són ni filològics ni asserenats, com els d’aquella època. Per a debatre, totes dues parts han de voler-ho, perquè si no, som davant de monòlegs desconnectats. Si enmig del debat una de les parts fa servir la violència i la força i una altra no, no podem dir que és una discussió, sinó que una part passa per damunt de l’altra per la força. En aquest cas, amb la força del DOGV, per exemple, o amb la força d’un membre dels cossos i forces de seguretat de l’estat que et pot detenir per desobediència per no haver-li parlat en castellà.

Podeu comprar La consciència lingüística dels valencians (1854-1906) a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.