A Vic, l’antagonisme real

  • La qüestió de fons, la primigènia, és si Vox i qualsevol altra forma de feixisme haurien de ser il·legals o no

Vicent Partal
07.02.2021 - 21:50
Actualització: 09.02.2021 - 14:18
VilaWeb

Aquest cap de setmana, a Vic, i en menor mesura en més poblacions, hi ha hagut incidents causats per la presència pública de l’extrema dreta espanyola. Presència que ha fet que grups de ciutadans s’hagen decidit a plantar cara al feixisme, no des del sofà o de manera retòrica o aprofitada, sinó de veritat. Sense límits.

Hi ha hagut veus, especialment a l’esquerra caviar, que han qüestionat tot això que ha passat. En uns casos, per raons diguem-ne de fons, com podria ser el convenciment que cal respectar el feixisme, com si fos una altra ideologia qualsevol. En uns altres, per raons utilitàries, perquè consideren que així l’única cosa que s’aconsegueix és fer-ne créixer el vot. A parer meu, totes dues posicions són equivocades, sobretot perquè passen per alt la qüestió de fons, la primigènia, que simplement és si Vox i qualsevol altra forma de feixisme haurien de ser il·legals. Jo crec que sí.

Crec que sí, ep, igual com ho creu el Parlament Europeu, que l’any 2018 va demanar per aclaparadora majoria tots els grups nazis i feixistes d’Europa fossen il·legalitzats. Però ho crec encara més, i molt especialment, en el cas de l’estat espanyol. Perquè és l’únic estat d’Europa –i d’ací plora la criatura– on el feixisme encara no ha estat derrotat institucionalment. També per les contradiccions que aquesta qüestió suscita en el si del règim, d’un règim que es mou entorn d’una monarquia d’origen feixista. I sobretot perquè el feixisme és la matriu, la font, del nacionalisme espanyol. I per això l’antagonisme real es va fer visible d’una manera tan eficaç a Vic: entre l’independentisme català i el feixisme. Absolutament incompatibles.

Curiosament, o no, alguns dels qui s’han passat mitja campanya cercant la manera de vincular l’independentisme al feixisme, al nazisme, al supremacisme, al trumpisme i a qualsevol altra cosa semblant, aquests precisament no van aparèixer contra Vox. Fins i tot ens vam trobar que el PSOE condemnava els fets públicament, sense cap recel ni pudor. I això no és casual. No cal sinó recordar que fa uns quants dies Vox va salvar el govern espanyol d’una greu derrota parlamentària i el PSOE no solament no es va incomodar gens i ho va agrair públicament, sinó que encara ho va aprofitar per a atacar el PP, tot posant l’extrema dreta d’exemple, va dir, de responsabilitat nacional. Nacional.

Per entendre el fenomen crec que podem beure d’allò que l’escriptor bosnià –actualment nord-americà– Aleksandar Hemon explica parlant de Trump: “Només els qui no corren perill poden pensar que hi ha algun benefici que puga provenir del debat amb els feixistes, o que és raonable i fins i tot just defensar el seu dret d’existir en l’esfera pública.” Sobre això, qui tem i qui no tem el feixisme, el mapa de les darreres eleccions espanyoles podria ser ben instructiu. Les úniques províncies on Vox estigué per sota del 5% van ser, i no és casual, les quatre del Principat, les quatre basques i una de gallega –malauradament, el País Valencià i les Illes van tenir en aquest cas un comportament equiparable a l’espanyol. I les tres províncies amb menys vot a Vox van ser, per aquest ordre, Guipúscoa, Girona i Lleida, precisament les tres més independentistes de l’estat espanyol. La cartografia de l’antagonisme no permet cap dubte.

De la mateixa manera, i això ja ho veureu, que la cartografia no permetrà tampoc cap dubte diumenge a la nit. Perquè els vots a Vox seran vots nacionalment espanyols, identificables com a tals, bàsicament i sobretot contraris, antagonistes, a la independència de Catalunya. I això ja ho sabem tots, avui. Sabem que no hi haurà ni un sol votant de la CUP que es passe a Vox. I ja hi ha treballs demogràfics que ho certifiquen, alhora que documenten que sí que n’hi ha –pocs, però n’hi ha– que s’han passat de Podem a Vox. I no hi haurà ni un sol votant de Junts o d’Esquerra que passe a Vox. Però els mateixos treballs demogràfics documenten que sí que n’hi ha que han passat del PSOE a Vox. I no pocs, precisament. Entre el 28 d’abril de 2019 i el 10 de novembre del mateix any, a l’estat espanyol més de 230.000 vots van passar de votar PSOE directament a votar Vox. L’explicació?

Per una banda, hi ha la més epidèrmica: recordeu Hemon quan diu que “només els qui no corren perill poden pensar…” Hi ha, però, també la més reflexiva: no oblideu mai que el nacionalisme espanyol és de matriu inequívocament feixista i beneficia sempre Vox. I això significa que Vox tan sols podrà ser derrotat si es derrota el nacionalisme espanyol.

A partir d’això, les explicacions i els malabarismes ideològics que cadascú, sobretot l’esquàlida esquerreta espanyola, vulga fer per justificar-se entren en el regne de l’elucubració intel·lectual, si som generosos, del manteniment de la paradeta al preu que siga, si som més o menys descriptius, o del cinisme, si som contundents. Però no hi ha més cera que la crema.

I precisament una de les grans virtuts de la proclamació de la independència del 2017 és que féu miques tota la comèdia dels quaranta anys de postfranquisme. Havent tornat a l’enfrontament nació contra nació, Catalunya ha obligat Espanya a descarar-se: agressió armada contra els votants, presoners polítics, exiliats, causa general contra milers de persones, detencions arbitràries, judicis políticament motivats, persecució de la llibertat d’expressió, demolició del parlament i els seus drets, insults, desqualificacions, agressions al carrer i tot allò que vulgueu. Una política, en definitiva, de dominació i ocupació, bàsicament feixista, aplaudida i encoratjada –a les ordres del seu rei– per PSOE, PP, Ciutadans i Vox.

I ací hi ha el fil que podem recollir per entendre què va passar a Vic, en tot l’abast. Aquests tres anys darrers han estat difícils, però hi ha hagut una transformació brutal en la societat catalana. Una societat que s’ha fet conscient de l’envit violent i autoritari que Espanya presenta com a resposta a la seua revolució democràtica. I de les conseqüències que té. I d’ací ve que reaccione cada dia de manera més conseqüent, havent assumit que allò que no vol, allò que no acceptarà de cap manera, és ser derrotada. I aquesta conseqüència en tot allò que es fa, que s’expressa en forma de ruptura, tindrà molt segurament una traducció important a les urnes diumenge vinent i, siga com siga, ja té una traducció al carrer, malgrat la pandèmia i tot. Per exemple, amb aquest exercici de control del territori i de desobediència civil, que era allò que vam veure dissabte als carrers de Vic.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem