Els restaurants on s’ha cuinat el Barça

El binomi Barça i gastronomia potser per a alguns es limita a diferents tipus de salsitxa o botifarra a la planxa entre dues llesques de pa, comprat tot just arribat a l’estadi, a preu d’or i ingerit d’una esgarrapada, acompanyat d’una cervesa sense alcohol abocada en got de plàstic, i aguantat tot plegat com sigui mentre sona el “Cant del Barça” i vols aplaudir quan toca. El fet és que, si anem enrere, i ens posem historiogràfics, el vincle més directe entre el Futbol Club Barcelona i la cuina es troba encarnat en la figura d’Esteve Sala i Canyadell. Empresari hostaler, vocal de la junta directiva entre el 1914 i el 1916 i president del club vint anys després, Sala va arrendar l’any 1901 el popular quiosc de Canaletes, on es reunien els seguidors del Barça per seguir els resultats de l’equip i celebrar-ne les victòries, gràcies a la informació directa que els arribava del camp del carrer de la Indústria, el primer estadi propietat del Barça i conegut com l’Escopidora, que també gestionaven. Un cambrer s’encarregava de trucar i narrar els gols i els resultats. Això va fer que, al voltant d’aquest quiosc d’aire modernista, s’hi comencessin a congregar els culers, un malnom que sembla que també va néixer en aquell temps. A més, les redaccions dels diaris que s’aplegaven en aquest primer tram de la Rambla solien publicar en grans pissarres resultats esportius i notícies d’interès que amenitzaven la tabola dels futbolers i curiosos, que van institucionalitzar l’emplaçament com a centre de les celebracions blau-grana, a partir de la primera victòria internacional de l’equip, la Copa dels Pirineus. En aquell cas, el resultat arribà en telegrama. A Canaletes, és clar.

Però Sala era un emprenedor sense límits, responsable de la popularització de les patates fregides, del caviar, de les maduixes amb nata i de la cocteleria, i que va gestionar l’històric Hotel Orient i va obrir locals mítics com el Bar Canaletes, la Granja Royal, el Moka, l’American Soda o l’Euzkadi, restaurant guardonat amb una de les primeres estrelles Michelin de la ciutat, als anys trenta. Sala també va ser darrere l’obertura de la cerveseria Cafè Baviera, que també es va convertir en un lloc de trobada i tertúlia de l’afecció barcelonista, homenatjat anys després pel periodista Xavier Bosch en un recordat programa de ràdio de les beceroles de RAC1. També de jugadors, com els ídols d’aquell temps, com Sagi-Barba o Pep Samitier. Precisament, arran de l’afinitat de Samitier amb Sala –que va prometre habitació i teca vitalícia als seus establiments si el davanter marcava un gol decisiu–, el jugador fou contractat en el declivi de la seva carrera com a relacions públiques del local, decorat amb estètica alemanya i inaugurat al voltant de l’exposició del 1929. Tot i que alguns parlen d’una raó més secreta per a aquest vincle i apunten que l’empresari potser era el pare biològic de Samitier, un dels primers cracs del Barça.

Can Fusté, cinquanta anys de producte excel·lent i part de la història del club

Però si hi ha un entorn culer per excel·lència, aquest és el barri de les Corts, on l’any 1922 es va traslladar l’estadi que Ladislau Kubala va fer petit. L’any 1957, s’inaugurà el Camp Nou, tancat de fa dos anys per obres de reforma. La simbiosi entre allò que havia estat un antic municipi agrícola, agregat a la ciutat l’any 1897, i el Barça fa cent anys, i és feta de geografies, com el Pi de les Corts, lloc de trobada dels vells afeccionats, o el carrer de Joan Gamper, on tenen la seu tant la penya del barri, que m’ha acceptat com a soci, com la cocteleria la Javanesa, del músic i comissionat del 125è aniversari del club David Carabén, fill de l’històric gestor i dirigent barcelonista. Però també és fet de gastronomia. Corria l’any 1973, el president del Barça era Agustí Montal, que tenia en Carabén pare, justament, la seva mà dreta, i calia retornar la il·lusió als socis, després d’anys foscos, amb el fitxatge d’un jugador que marqués època. L’escollit, Johan Cruyff, l’astre dels Països Baixos. Ramon Piqué ha narrat aquell moment estel·lar del barcelonisme al llibre El contracte. Poques setmanes abans de l’arribada de Cruyff, el 13 de juny de 1973, a la Gran Via Carles III, Miguel Plaza, fill de Linares (Jaén) però establert a la ciutat, on regentava en règim de lloguer el celler Fuster, al carrer de les Corts, apujava per primera vegada la persiana del seu propi restaurant en un barri en plena transformació urbanística. Com a picada d’ullet al seu antic establiment però, alhora, diferenciar-lo, va fer caure la r final i en va dir restaurant Can Fusté. La coincidència amb el cognom del migcampista de Linyola, que s’acabava de retirar aleshores, va fer que molta gent els associés. Josep Maria Fusté, Fusterot, va passar dècades havent d’aclarir que no tenia res a veure amb el restaurant, a banda de sovintejar-lo com a client.

Si el Barça acaba de celebrar un segle i quart, Can Fusté fa cinquanta-dos anys, amb la màxima qualitat del producte com a bandera a més de la blau-grana. Un restaurant de temporada i de mercat, tal com el defineix la filla del fundador, Maria Plaza. Amb vint anys i escaig, va haver de deixar els estudis de medicina per ocupar-se de l’establiment, després de la mort prematura del fundador, el 1989, i avui continua ocupant-se de la propietat, la gestió i la sala amb el seu marit Carlos Fernández i, d’ençà de fa sis anys, amb el fill del matrimoni, Carlos Fernández Plaza. Un restaurant que, de bon començament, i gràcies als contactes i el bon fer com a relacions públiques de Miguel Plaza, es va convertir en lloc de trobada, de reunió i de celebració de jugadors, directius i afeccionats. Hi han passat tots els presidents, de Montal a Joan Laporta, han mantingut amistats fraternes amb jugadors com Migueli –cosí de  Fernández– o Enric Castro, Quini, veí del mateix edifici, el llarg segrest del qual van viure en primera persona. El restaurant no va tancar ni de dia ni de nit, s’hi va instal·lar el centre de comandament de la policia, sempre envoltat de periodistes, i Plaza pujava el dinar a la família del crac asturià. Però aquest vincle sembla que no ha estat prou perquè se’n faci referència en una cinta que es filma al voltant, sobre aquell cas de crònica negra que va impedir al Barça d’aixecar el trofeu de campions de Lliga. Habituats a saber distreure les fans i els sagaços periodistes que s’acostaven a la porta, amb reservats d’aquells que valen més per les coses que no diuen que per les que diuen, el lleure i la vida privada dels futbolistes ha canviat totalment amb l’emergència de les xarxes socials. Això no vol dir que els ídols d’avui no continuïn fent-hi acte de presència. Un dels darrers, el joveníssim Lamine Yamal.

Amb el pernil ibèric de Guijüelo com un dels clàssics immarcescibles de fa cinc dècades, i amb una carta on sovintegen els plats de temporada, com els espàrrecs amb salsa holandesa, amanida de tomàquet amb piparra, múrgoles amb foie, llobarro a la donostiarra amb trinxat o espatlles de cabrit a baixa temperatura, la cuina és el territori del xef Isaac Aragall –abans, a Via Veneto– i el seu segon, Víctor López. La clientela és bàsicament local, amb una notable presència d’àpats de negocis durant la setmana i molt més familiar els caps de setmana. I, evidentment, els dies de partit, festa grossa. En el cas dels matxs de Champions, fan tres serveis: dinar, primer sopar a les set de la tarda, per als afeccionats que vénen de fora, i un segon sopar després del partit, per als de la ciutat. Tot això, òbviament, abans de l’inici de les obres, que han suportat amb estoïcisme, però amb ganes que l’estadi torni a obrir les portes.

Can Ugal, el talismà de Hansi Flick

Si en el cas de Can Fusté parlem d’un establiment històric, Can Ugal, situat al carrer de Berlín, pràcticament al check-point entre les Corts i Sants, encara no ha celebrat el seu primer aniversari. Va obrir el 5 de juny de l’any passat, en un local que feia anys que era tancat i que havia acollit un restaurant basc, Lagunak. Només cal llegir de dreta a esquerra el vell nom per saber d’on ha sortit el nou, que ha conservat les bigues i la decoració de fusta originals i les portes i finestrals, malgrat una reforma integral. El van obrir cinc socis, apassionats de l’ofici, que entre tots plegats sumen més de cent anys d’experiència: Víctor Pardo, propietari i xef del restaurant la Bonaigua de Sant Just Desvern, l’empresari Kike Mas, el restaurador Àlex Martín, el cuiner Adrián de Gregorio i el sommelier Julián Mascali, aquests darrers com a responsables del dia a dia de l’establiment. La proposta era clara: cuina catalana en un entorn que Mascali defineix de masia enmig de la ciutat, tradicional però sense tipisme. Precisament, l’antic poble de les Corts era ple de masies, algunes de les quals, com la cèlebre de Can Planes, que va donar nom al planter del Barça, encara es mantenen.

Culers empedreïts tots plegats, poques setmanes després de l’obertura van rebre la visita d’un client anomenat Hansi Flick, que acabava d’aterrar a la ciutat i desconeixia la idiosincràsia del club on acabava d’arribar, però que es va deixar aconsellar per amics que el van saber orientar per fer el primer àpat, després de tocar terra. Ni Botafumeiro, ni Via Veneto. Can Ugal. Aquella primera visita del míster que ha insuflat il·lusió i títols al nou Barça va marcar-los el camí. Al cap d’un any, l’acollida ha estat tan inesperada i positiva com l’evolució del joc dels joves que dirigeix aquell bonhomiós entrenador alemany, que alguns van rebre amb menyspreu titllant-lo de professor d’esport, i que gaudeix de plaers senzills com fer d’avi al Turó Park, adquirir bones salsitxes alemanyes al Mercat de Galvany o dinar a Can Ugal, que a punt de fer un any s’ha convertit en un restaurant de referència al barri, i que, a mig camí de Sants i l’estadi, espera amb expectació allò de “Un dia de partit”…

Prop de la caixa registradora, i a manera de Sant Pancraç, un retrat de Josep Lluís Núñez és l’única referència barcelonista visible de l’establiment, que ja ha acollit el president Laporta i espera rebre ben aviat Lamine Yamal, que justament aquesta mateixa setmana s’ha reunit amb el seu representant, Jorge Mendes, al restaurant de Pardo. Quan hi vagi i s’hi entauli, podrà tastar l’ensaladilla amb ou ferrat, un dels plats fetitxe del restaurant, el fricandó, els caragols, l’esqueixada, l’escalivada o el flam de vainilla bourbon amb Chantilly. La carta de vins, amb més de dues-centes referències, i molts fora de carta recomanats per Mascali, gran coneixedor dels vins catalans amb els quals tot sovint proposa maridatges especials, els haurà de deixar per als majors d’edat.