Foto: Wan - Raw pixel

Cooperació o competència? La irrupció d’un virus com el SARS-CoV-19 en la vida planetària i la seva expansió implacable per totes les geografies humanes ha obligat els metges, científics i periodistes a plantejar-se com avançar en el control de la pandèmia. L’opció prevalent ha estat la cooperació. L’actual crisi, de fet, ha motivat una de les experiències més col·laboratives a gran escala entre dues lògiques d’acció sovint molt allunyades: la medico-científica i la periodística.

El periodisme de qualitat ha afrontat el nou repte readaptant les seves estructures i rutines professionals a fi de proporcionar als seus públics les respostes més pertinents en cada cas. Amb aquest propòsit, els mitjans informatius, des dels locals als internacionals, han mantingut una permanent connexió amb les fonts de recerca mèdica i científica. Per la seva banda, la gran mobilització de recursos en recerca entorn del coronavirus i de la COVID-19 requeria, en contrapartida, la visibilització dels avenços, resultats i expectatives de cura.

Durant la pandèmia, i sobretot en les primeres onades, el rol del periodisme de qualitat s’ha plasmat en quatre grans àmbits: el seguiment i divulgació dels coneixements sobre la identitat i el comportament del patogen; una estreta col·laboració entre les seccions de salut dels mitjans i metges, científics i experts relacionats amb l’epidèmia; la batalla comuna contra la desinformació i les fake news relatives a la COVID-19; i l’actualització permanent de les dades i les previsions d’evolució de la pandèmia. Aporto a continuació alguns fets i consideracions que avalen cada un d’aquests àmbits d’interès.

Divulgació de la identitat del virus

La notícia sobre una nova pneumònia d’origen desconegut que s’havia detectat a Wuhan no començà a circular fora de la Xina fins als primers dies del 2020. A la premsa espanyola, per exemple, la primera notícia aparegué en portada a La Vanguardia del dia 4 de gener amb aquest titular: «Alerta por la aparición de un nuevo tipo de neumonía en China». Entre altres, el dia 11 de gener la cadena alemanya Deutsche Welle es referia per primer cop amb l’adjectiu misteriós al virus que havia aparegut a Wuhan. Aquest misteri del nou virus motivà una enorme inquietud entre els científics d’arreu i tant el seu origen com la seva identitat continuaven sent objecte d’interpretacions controvertides al llarg de la crisi mundial.

Diagrama del genoma del coronavirus: en el cor del virus, el genoma és un fil torçat d’unes 30.000 lletres. Font: The New York Times

Com es comportava el nou virus entre els humans? Una de les primeres evidències que destacaren els científics a partir de l’observació del primer epicentre europeu dels contagis, Itàlia, era la seva gran facilitat de propagació. Com contagiava tan ràpidament, a tanta gent i amb símptomes i afectacions tan diverses? Una crònica de la BBC es preguntava: què han descobert els científics per mirar de contenir-lo? La resposta, la trobà el professor Michael Farzan del laboratori Scripps Research dels EUA: el coronavirus només podia ingressar en el cos humà enganxant-se a uns receptors específics que es troben en les superfícies de les cèl·lules, coneguts com ACE-2.

Les cròniques periodístiques destacaven la gran labor de la comunitat científica centrada en l’estudi del virus. «Nunca en la historia del mundo hubo tantos investigadores, tanto dinero, tiempo y recursos humanos disponibles para tratar una sola enfermedad». Sis mesos després de l’aparició del coronavirus a Wuhan eren moltes les incògnites. Una crònica de La Vanguardia, les resumia en aquestes sis: Qui s’infecta queda immunitzat per sempre? Quina càrrega viral causa infecció greu? Els nens i joves contagien com els adults? Per què hi ha tants infectats asimptomàtics? Quina mortalitat causa el virus? El virus desapareixerà o tornarà a l’hivern? I la BBC semblava contestar aquests interrogants amb un vídeo on comentava els quatre descobriments clau sobre la pandèmia que la ciència havia fet durant els primers sis mesos. Els grans avenços eren: l’establiment de l’origen del virus i del seu genoma; el coneixement de com es comportava i com mutava; el paper de la propagació silenciosa; i com entrava en el cos humà i què li feia.

També el paper de l’OMS i les intervencions dels seus directius en tota la crisi ha estat objecte d’especial atenció per part de la premsa. Segons reportà The Guardian, un enviat especial de l’OMS, Peter Ben Embarek, viatjà a la Xina entre el 10 de juliol i el 3 d’agost de 2020 per preparar la pròxima visita de la missió OMS a Wuhan: un informe intern deia que els dirigents xinesos havien fet «molt poc» quant a investigacions epidemiològiques sobre l’origen del coronavirus durant els vuit mesos anteriors. Fins a gener de 2021, la Xina no autoritzà l’entrada a l’equip de l’OMS i la investigació in situ a Wuhan. La investigació culminà amb una roda de premsa on els experts manifestaren una curiosa conclusió: era «extremament improbable» que el virus hagués sortit d’un laboratori. El detall de les dues setmanes de la investigació a Wuhan, el coneixem gràcies a una llarga entrevista al delegat nord-americà Peter Daszak, publicada per The New York Times (14-2-21). Uns mesos després, The Wall Street Journal filtrava un informe dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units on s’afirmava que el novembre de 2019 tres investigadors de l’Institut de Virologia de Wuhan van requerir atenció mèdica, cosa que abonava la hipòtesi que la pandèmia es va originar en aquell laboratori. Les autoritats xineses rebutjaren immediatament aquesta hipòtesi.

Protagonisme de la ciència

Els mitjans de comunicació i els periodistes especialitzats en ciència i salut han assumit un paper fonamental d’intermediació en la crisi sanitària entre, d’una banda, les investigacions en curs, els papers dels experts i els articles científics, i de l’altra, el gran públic. Alguns mitjans crearen una unitat especialitzada en salut. Per exemple, el Corriere della Sera de Milà disposava d’una important unitat dirigida pel metge i periodista Luigi Ripamonti. Ara bé,   l’envergadura de la crisi sanitària implicava que moltes altres seccions havien de «reciclar-se» per obtenir les nocions bàsiques relatives a la malaltia i l’epidèmia.

Portada de Health (EUA), de febrer del 2020

Un grup de periodistes de la revista nord-americana Slate plantejà un conjunt de quatre reptes a afrontar per part de gestors polítics, de periodistes i comunicadors de la ciència: primer, els fets científics i les incerteses són objectes en moviment; segon, el context de la informació sobre la COVID-19 és parcial; tercer, la ciència ha d’esdevenir política sense ser partidista; i per últim, cal ser conscients de la virulència accelerada de la COVID-19.

El nivell de perfeccionament de la divulgació científica ha quedat palès quan la perícia del periodista ha sabut conjuminar els avenços científics amb els tecnològics i oferir autèntiques primícies en les pàgines web del mitjà. És el cas de l’article «The coronavirus unveiled» sobre l’estructura del virus, publicat pel prestigiós columnista científic del The New York Times, Carl Zimmer.

A més de l’esforç colossal dels mitjans de qualitat per aportar informació valuosa i contrastada sobre la identitat i l’impacte de la malaltia, les unitats de salut de les redaccions maldaven per aconseguir i facilitar la presència i l’estreta col·laboració de les persones expertes. Metges, infermeres, científics, experts en salut pública i en les diverses disciplines més implicades han estat requerits i apareixien habitualment als diversos escenaris mediàtics en forma d’entrevistes, de columnes d’opinió, de participació en tertúlies, de programes de recomanacions, etc.

La centralitat de la ciència i la medicina en la ràpida derrota del virus era descrita i detallada en un dels millors articles escrits per un periodista científic: es titulava «How science beat the virus» i era publicat el desembre pel redactor Ed Yong de The Atlantic. Escrivia: a la tardor de 2019, exactament zero científics estaven estudiant la COVID-19, però en pocs mesos “la ciència va esdevenir completament COVIDitzada”. En el moment d’escriure el reportatge, en desembre de 2020, la biblioteca biomèdica PubMed dels EUA llistava més de 74.000 articles científics relatius a la COVID-19.

«El nivell de perfeccionament de la divulgació científica ha quedat palès quan la perícia del periodista ha sabut conjuminar els avenços científics amb els tecnològics»

En general, els grans mitjans es mantenien atents a les novetats derivades dels centres de recerca mèdico-científica i especialment de les publicacions en revistes científiques de gran prestigi, com ScienceThe LancetCellVirusesJournal of Clinical MedicineThe New England Journal of MedicineTrends in Pharmacological Sciences, etc. Si hi havia un mitjà que representava la quintaessència del periodisme científic era The Conversation que en les seves nou edicions internacionals publicava només articles divulgatius d’acadèmics.

Llig l’article complet a la web de Mètode

Descobreix la secció COVID-19 de Mètode.

Josep Gifreu és periodista, assagista i catedràtic emèrit de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.