policia espanyola

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Dos anys després de l’1-O i pocs dies abans de fer-se pública la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra una part del govern, la presidenta del parlament i dos dirigents socials acusats de rebel·lió, encara hi ha molts punts foscs sobre el dispositiu policíac espanyol que va procurar de reprimir el referèndum amb violència. Hi ha alguns jutjats de primera instància a Catalunya –principalment el número 7 de Barcelona– on hi ha causes obertes contra agents de la policia espanyola i alguns comandaments per la brutalitat que van desplegar contra els votants. Però se sap ben poca cosa de la cadena de comandament i de les instruccions d’aquell dia i els anteriors, sobre qui, quan i per què va decidir que s’actués amb aquella violència contra la població civil.

El judici al Suprem no ho va aclarir, perquè els testimonis dels caps de la policia espanyola i la Guàrdia Civil i dels màxims responsables del govern espanyol van ser renuents, amb la complicitat de Manuel Marchena, que hi va fer els ulls grossos, bo i permetent que les respostes sobre la responsabilitat, les ordres i el disseny de tot aquell dispositiu no fossin més que evasives, silenci i amnèsies sobrevingudes. Però el judici fou llarg, i alguns testimonis policíacs de menys rang, però amb responsabilitats de coordinació, van ajudar –sense voler-ho– a entrellucar una estructura a l’ombra que funcionava de molt abans del referèndum, i que va prendre el nom oficial d’Operació Copèrnic, que tenia un propòsit molt concret (impedir que el referèndum reeixís) i un mètode pensat i planificat que consistia a atacar sistemàticament la població civil als col·legis electorals, sabent que serien plens de gent de totes les edats i condicions, llançant-hi agents i material antiavalots. I tot aquest disseny, fet al marge dels Mossos d’Esquadra, que aquell dia serien víctimes d’un altre dels propòsits del pla del govern espanyol: fer-los caure en el parany d’una falsa coordinació i ser presentats posteriorment com a còmplices d’una rebel·lió.

‘Que no s’assemblés a un referèndum’

Perquè, tal com va dir l’ex-secretari d’estat de seguretat espanyol José Antonio Nieto quan va anar a testificar al Suprem, volien ‘que allò no semblés un referèndum’. Sabien que era impossible d’aturar una votació de més de dos milions de votants a tot arreu del Principat, mobilitzats en 2.300 col·legis electorals. Els Mossos d’Esquadra, a petició de la fiscalia, van elaborar els dies previs de l’1-O un informe sobre la quantitat d’efectius policíacs necessaris per a tancar amb pany i forrellat tots els centres de votació. Van dir que en caldrien 90.000. Una tasca impossible, atesa la quantitat d’efectius que podien arribar a aplegar la policia espanyola i la Guàrdia Civil entre els agents que ja hi havia a Catalunya (uns cinc mil) i els que hi podrien enviar (uns sis mil). Per això Nieto va dir aquella frase, que va passar pràcticament inadvertida al judici: ‘Que allò no semblés un referèndum.’ I això només es podia fer desvirtuant la votació i, alhora, convertint-la en una jornada de violència que fos el pretext per a construir posteriorment una gran causa per rebel·lió.

Atesa la informació transcendida al judici, l’Operació Copèrnic sembla que perseguia precisament això de bon començament, quan va començar a ser dissenyada pel ministeri de l’Interior espanyol, amb la supervisió, pel cap baix, de la vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría. Ella mateixa va declarar com a testimoni al judici que van pensar d’enviar milers d’agents espanyols a Catalunya a començament del mes de juliol del 2017, arran dels canvis en el govern de Carles Puigdemont que van situar Joaquim Forn de responsable del Departament d’Interior. Sáenz de Santamaría mateixa va reconèixer que havien dissenyat el dispositiu perquè no confiaven en els Mossos d’Esquadra, però no va saber o no va voler respondre a la pregunta en què insistia l’advocat Xavier Melero a la sala del Suprem: l’enviament dels sis mil agents va ser pensat per reforçar el cos dels Mossos per al referèndum o per substituir el cos dels Mossos d’Esquadra? I la resposta, finalment: ‘Jo no vaig participar en el dispositiu policíac ni el vaig dissenyar.’ Això van respondre també Mariano Rajoy i Juan Ignacio Zoido.

El desplegament del contingent

I el setembre van enviar els vaixells als ports de Barcelona i Tarragona per a hostatjar-hi tot aquell contingent, coincidint justament amb l’assalt de la Guàrdia Civil al departament d’Economia i més dependències de la Generalitat. Vaixells atracats als ports, helicòpters sobrevolant Barcelona i més indrets del Principat, sis mil agents portats expressament d’Espanya, sense gens d’arrelament i coneixement de la realitat catalana. És així com es presentava el dispositiu al final del setembre del 2017, quan el govern espanyol va imposar un coordinador d’aquest dispositiu, que teòricament havia d’integrar també els Mossos d’Esquadra, i que era el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos.

Arran d’aquesta organització, es van fer unes quantes reunions entre els responsables policíacs de cada cos, i la fiscalia els va donar diverses instruccions, una de les quals era elaborar un pla d’actuació per a l’1-O. L’únic cos que en va fer un de manera detallada van ser els Mossos; els altres dos no revelaven les seves cartes i jugaven amb avantatge perquè sabien en tot moment quin era el dispositiu i el pla dels Mossos. Algunes d’aquestes instruccions de la fiscalia, i una de posterior del dia 29 de setembre del secretari d’estat de Seguretat espanyol, van especificar que la policia espanyola i la Guàrdia Civil intervindrien en els col·legis a requeriment previ dels Mossos d’Esquadra, en cas que ho decidissin els binomis d’agents que es desplegarien per tots els col·legis. És a dir, que formalment hi havia d’haver una coordinació entre els cossos.

Però a la pràctica, i de manera paral·lela, els cossos policíacs espanyols van anar enllestint els detalls de l’atac simultani a desenes de col·legis repartits per tot el Principat, a l’ombra,  aparentment sense cap criteri de selecció lògic, però pentinant tot el territori, d’Aiguaviva fins a Sant Carles de la Ràpita i de Lleida a Barcelona. I al marge dels Mossos, transmetent les ordres i les instruccions jeràrquicament de manera oral. Ja feia dies que disposaven d’una llista aproximada dels 2.300 centres de votació, i alguns agents de la brigada d’informació de la policia espanyola els havien inspeccionat per determinar-ne la idoneïtat per a carregar-hi, és a dir, examinant-ne els accessos i les característiques.

Alguns dels agents de la Guàrdia Civil que van testificar en el judici van explicar com anaven a col·legis electorals dispersos en punts del Principat molt allunyats entre si, com hi apareixien ja a primera hora del matí. I van declarar que havien rebut instruccions un dia o dos abans del Primer d’Octubre. Amb aquestes declaracions s’entenia, se suposava, que malgrat les instruccions de la fiscalia i el Tribunal Superior de Justícia d’intervenir als col·legis a requeriment dels Mossos d’Esquadra, van preparar un pla per a actuar pel seu compte, i que el van fer abans del dia del referèndum. I aquest fet és d’una gran importància, perquè el coordinador del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos, va declarar que havien decidit de trencar el mecanisme de coordinació amb els Mossos i d’anar per lliure a atacar col·legis per tot Catalunya perquè van veure una suposada inacció dels Mossos i una ineficàcia en el seu dispositiu el matí mateix del dia de la votació.

El testimoni del comissari 19.196

El major Trapero i el comissari Ferran López ja van contradir Pérez de los Cobos i van revelar que qui va actuar de manera deslleial i va trencar deliberadament la coordinació va ser el coronel. El comissari de la policia espanyola que va fer de coordinador a Barcelona dels agents d’informació durant l’1-O, amb el número d’identificació 19.196, va patinar en declarar al Tribunal Suprem, perquè va donar detalls sobre aquest pla paral·lel.

El coronel Diego Pérez de los Cobos.

El comissari va dir que Pérez de los Cobos els havia facilitat una llista amb els més de dos mil col·legis que aquell dia havien de servir de punts de votació, que tres dies abans de l’1-O n’havien fet ‘una sectorització per districtes’; que havien designat un responsable per a cadascun perquè avalués ‘els criteris de seguretat dels centres’; que els havien analitzat tots per decidir en quins actuarien, segons uns criteris de ‘practicabilitat’, és a dir, dels problemes que poguessin tenir per a entrar-hi o sortir-ne, etc. És a dir, que ja tenien un mapa dels ‘col·legis viables’ abans de l’1-O, que a les cinc del matí van rebre un brífing oral amb instruccions dels superiors jeràrquics en què en cap cas no es va parlar de la coordinació necessària amb els Mossos i del fet d’intervenir només si ho requerien; que a dos quarts de set ja eren tots al carrer esperant l’ordre d’actuar i que a aquella hora els van dir que endavant, de manera que van trencar unilateralment el sistema de coordinació preparat formalment amb els Mossos i que mai no va arribar a funcionar.

I a la mateixa hora i en llocs molt allunyats entre si la policia espanyola i la Guàrdia Civil van atacar els votants, i les unitats que anaven als col·legis mantenien un sistema de comunicació paral·lel –’l’altre canal’, deien alguns agents– per no deixar rastre de les ordres que rebien. I ho van fer amb una brutalitat que aquell dia va escandalitzar mig món. Els col·legis atacats no van arribar al 10% del total, però les imatges de la violència policíaca corrent com la pólvora per les xarxes socials i les televisions ajudarien a generar una sensació de pànic col·lectiu que finalment no va impedir que més de dos milions de persones anessin a votar. La pretensió no era impedir efectivament el referèndum, sinó que s’hi assemblés, tal com va reconèixer Nieto. Encara no s’han dirimit responsabilitats sobre aquell pla d’atac calculat per egenerar aquella situació de pànic i causar un nombre de ferits tan elevat. Encara no se sap qui són els qui van dissenyar-lo ni els qui van donar les ordres de començar l’atac ni d’aturar-lo.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.