Diari d'un judici polític - VilaWeb https://www.vilaweb.cat/categoria/antic/diari-dun-judici-politic/feed/ VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió Thu, 09 Apr 2026 16:55:53 +0000 ca hourly 1 https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2022/05/favicon-09125230.png Diari d'un judici polític - VilaWeb https://www.vilaweb.cat/categoria/antic/diari-dun-judici-politic/feed/ 32 32 Quan l’estratègia de la rendició no funciona: els casos de Nuet i de Solé https://www.vilaweb.cat/noticies/quan-lestrategia-de-la-rendicio-no-funciona-els-casos-de-nuet-i-de-sole/ Fri, 09 Apr 2021 19:50:27 +0000 Eren les acaballes del judici al Tribunal Suprem. Joan Josep Nuet ja havia deixat clar que la seva estratègia per a estalviar-se la condemna per desobediència, amb la inhabilitació per a càrrec públic i la multa que implica, era desmarcar-se del projecte independentista que el Parlament de Catalunya del 2017 va aprovar. Ell no era independentista, ni ho és, i per això es va deslliurar en un primer moment de la querella de la fiscalia contra els membres d’aquella mesa del parlament que va permetre la tramitació d’iniciatives que tenien a veure amb la independència, l’autodeterminació i el procés constituent. Però la jutgessa el va acabar incloent com a investigat durant la instrucció, i així va acabar, assegut tot sol al banc (la cadira) dels acusats al Tribunal Suprem com a diputat al congrés espanyol per ERC (els seus ex-companys ja van ser jutjats i condemnats pel TSJC la tardor passada). I d’aquesta cadira estant, aquell darrer dia de judici, ara fa un parell de setmanes, va fer una afirmació que impactava: “Us puc assegurar que vaig estar dos anys intentant d’impedir la independència.” I tanmateix, l’han condemnat a vuit mesos d’inhabilitació.

Per què va dir aquesta frase? Nuet mirava de fer entendre al tribunal que els advertiments que el 2017 va rebre com a membre de la mesa per Catalunya Sí que es Pot per part del Tribunal Constitucional tenien un punt de vaguetat i concreció. Perquè els demanaven que no desenvolupessin, que impedissin… Però què havien d’impedir, exactament? Això s’ho demanava Nuet davant del tribunal. “Què s’havia d’impedir? Evidentment, la independència. S’ha d’aturar la independència. Us puc assegurar que vaig estar dos anys intentant d’aturar la independència.”

Vet aquí la seva estratègia. La manera que tenia Nuet d’intentat d’aturar la independència era, segons que va dir durant el judici, “passar pel filtre constitucional” les iniciatives parlamentàries que presentaven els grups independentistes. El diputat pensava que aquest argument seria lloable als ulls dels jutges que l’escrutaven. I perquè quedés clar, va dir que donava tota la legitimitat al Tribunal Constitucional, que no va pretendre mai desobeir-lo, i que si va desobeir-lo, no n’era conscient, i que ell feia de polític, intentant de reconduir les propostes independentistes i adequar-les a la constitució espanyola.

En la sentència que el condemna, el Suprem ja li ho té en compte: “[Nuet] no ha discutit la funció del Tribunal Constitucional en un estat democràtic de dret. S’hi ha referit com l’òrgan jurisdiccional que té ‘la darrera paraula’ sobre allò que era objecte de debat al Parlament de Catalunya. I ell tenia l’ànim d’acatar allò que digués el Tribunal Constitucional, per més que pretengués la modificació de la constitució.”

I doncs, com és que l’han condemnat? Perquè el Suprem no en té prou. De fet, la condemna és bàsicament per haver permès la tramitació de la llei del referèndum. I això que Nuet es va oposar posteriorment a la votació per la via urgent d’aquesta llei, i que es va abstenir en la tramitació de la llei de transitorietat, i que havia aconseguit que la comissió d’estudi del procés constituent fos una comissió d’estudi i no legislativa, i que ell volia permetre el debat parlamentari i la possibilitat de canvis, matisos i modificacions que permet tot sovint en els texts legislatius… I això que ell, en definitiva, va “intentar d’aturar la independència”.

Però el Suprem li diu en la sentència que “el mandat [del TC] era clar, precís, i l’acusat va disposar de fonts de coneixement altament qualificades per a encaixar la seva conducta a les exigències. La seva desobediència fou, per tant, conscient i voluntària.” I encara més: “La desobediència fou conscient, reiterada en el vot d’admissió a tràmit i de les negatives a la reconsideració, i l’acusat no podia plantejar, com sí que va fer en altres ocasions a les quals ens referim, alternatives al compliment d’allò disposat en les resolucions del Tribunal Constitucional. O acatava, o desobeïa, no tenia cap altra alternativa, i va optar per desobeir.” El blanc o negre del Suprem. Nuet, pensant que venia del gris, va dir-los que en el fons allò que feia era negre (o blanc), però no l’han cregut.

La posició de Nuet no va ser ben bé la mateixa que la de Lluís Coromines, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet ni, és clar, Carme Forcadell. Però tots tenien en comú que van permetre el debat parlamentari. Nuet ha fet una defensa marcadament diferent de la dels seus companys de mesa, perquè ha defensat explícitament l’autoritat del TC i ha remarcat la voluntat d’ajustar-s’hi en tot moment. Però tots han estat condemnats.

El cas del conseller Solé

Dir allò que penses que al tribunal li agradarà sentir per evitar la condemna, o per estovar-la, no serveix pas de res en aquesta causa general de la qual s’han anat derivant tants judicis polítics. Nuet, en el seu, ho ha provat. També ho va provar el conseller Bernat Solé, jutjat i condemnat a començament d’any pel TSJC per desobediència per haver permès la votació del Primer d’Octubre a Agramunt quan n’era batlle.

El cas de Solé és diferent, perquè el seu discurs de fermesa en la defensa del dret de vot i d’haver-lo fet possible com a batlle en el referèndum del 2017 es va dissoldre gairebé fins a desaparèixer en la declaració davant del tribunal.

Solé ha estat condemnat a un any d’inhabilitació i a una multa de 16.800 euros per un delicte de desobediència greu a resolucions judicials. Perquè el tribunal entén que va tenir un paper actiu en l’organització de l’1-O a Agramunt i va desobeir decisions del Tribunal Constitucional que advertien de les conseqüències d’aplicar les lleis de desconnexió aprovades el setembre del 2017 al Parlament de Catalunya.

En el judici, el conseller va defensar-se dient que ell no havia desobeït el Tribunal Constitucional, que ell no es va vincular de cap manera en l’organització de l’1-O com a batlle, que no va donar-hi cap suport logístic el dia del referèndum, que no va avisar els votants del perill que vingués la Guàrdia Civil, que no els va ajudar a amagar les urnes, i que no va fer cap crida directa i sense embuts a anar a votar l’1-O en un acte polític que es va fer uns dies abans al municipi. I això que hi havia una crònica publicada a la revista del poble, Sió, sobre la jornada del referèndum, escrita pel director de la publicació, un home jubilat i apassionat que va relatar l’èpica del moment l’endemà de la votació. La defensa de Solé va consistir a dir que aquella publicació era amateur, que no la feien pas professionals, i que allò que s’hi relatava no era exacte ni s’ajustava del tot a la realitat. I tanmateix, fou condemnat.

Davant l’amenaça i la repressió, tota defensa és legítima, però és clar que és igualment ineficaç quan la maquinària judicial fa temps que ha engegat un càstig polític que ha d’anar executant i que té clar que no s’aturarà. Els membres de la mesa i Mireia Boya es van reafirmar en els actes i decisions que van prendre, i el president Torra també, i el vice-president Oriol Junqueras en la primera sessió del judici al Suprem, i Tamara Carrasco, perseguida encara per la fiscalia fins a les darreres instàncies judicials, també ho va fer en el seu judici. I qui més alt i clar ho va fer fou el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, amb el seu “ho tornarem a fer” davant Marchena. L’estratègia no canvia pas l’actitud del repressor, però sí que marca la dignitat del reprimit, i el missatge que trasllada a la societat.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Judici a Nuet, el no independentista de la mesa a qui també van perseguir https://www.vilaweb.cat/noticies/judici-joan-josep-nuet-mesa-tribunal-suprem/ Mon, 22 Mar 2021 20:50:38 +0000 Enèsim judici contra el procés, ara contra el diputat d’ERC al congrés espanyol Joan Josep Nuet. Entre demà i dijous, Nuet compareixerà al Tribunal Suprem espanyol acusat de desobediència per haver format part de la majoria de la mesa que presidia Carme Forcadell i que va facilitar debats i votacions parlamentàries fins l’octubre del 2017, quan el 155 va dissoldre la cambra. Nuet, aleshores, era diputat al Parlament de Catalunya per Catalunya Sí que es Pot, i no ha estat fins ara, més de tres anys més tard, que serà jutjat al Suprem, perquè actualment té l’aforament a les corts espanyoles. El precedent judicial que més l’afecta és ben recent, i fa pensar que també serà condemnat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va condemnar l’any passat els seus companys de mesa, Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó i Ramona Barrufet a vint mesos d’inhabilitació especial i trenta mil euros de multa.

És la pena que li demanen tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat, que no afluixen gens ni mica ni fan cap gest envers les acusacions malgrat l’obertura, ara fa un any i escaig, d’una suposada etapa de diàleg polític per part del govern espanyol. No és així. La fiscalia i l’advocacia de l’estat consideren que Nuet va desobeir resolucions del Tribunal Constitucional que vetaven unes determinades iniciatives parlamentàries sobre l’exercici del dret d’autodeterminació. De manera que, segons l’acusació, no era permès de fer una comissió d’estudi sobre el procés constituent, ni tramitar una partida pressupostària per al referèndum ni tramitar per al debat i la votació a la cambra la llei del referèndum ni la llei de transitorietat, que es van aprovar el 6 i el 7 de setembre del 2017.

En el seu escrit de defensa, Nuet demana l’absolució argumentant que la mesa no pot limitar la iniciativa parlamentària i que calia prioritzar el debat parlamentari, perquè era necessari. Fins aleshores, el parlament havia pogut, com a mínim, debatre i votar resolucions sobre qualsevol qüestió, inclosa l’autodeterminació i la independència de Catalunya. Però d’ençà del 2015, el Tribunal Constitucional va canviar la seva doctrina, que s’havia basat en el fet que la mesa no havia de qüestionar el fons de les resolucions que es proposaven per a admetre-les, i va passar a ser més restrictiva. Carme Forcadell, com a presidenta, i ex-presidenta de l’ANC, era en el punt de mira. A ella, la va jutjar el Suprem i la va condemnar per sedició. En el cas de la resta de la mesa, els membres sobiranistes que van acceptar la tramitació d’iniciatives parlamentàries, la causa va acabar finalment al TSJC per desobediència. Però Nuet, com a diputat al congrés espanyol, ha anat a parar al Suprem.

Hi defensarà que el debat parlamentari, sobre la qüestió de l’autodeterminació, era i és necessari. Però també hi ha una part de la seva defensa que es fonamenta que ell no va prendre exactament les mateixes decisions que els seus companys independentistes ja condemnats. De fet, quan va començar la persecució judicial contra els membres de la mesa, ja el 2016, Nuet en va quedar inicialment al marge. Ell també s’havia oposat al vet de les resolucions que aquell mes d’octubre van aprovar Junts pel Sí i la CUP. Però la fiscalia no el va incloure en la querella perquè no era independentista, perquè, segons deia, tenia “l’errònia creença que el control de la mesa era merament formal”. Finalment, però, durant la fase d’instrucció la jutgessa el va acabar incloent com a investigat.

Les diferències respecte dels membres independentistes

La defensa de Nuet farà valer que la comissió sobre el procés constituent venia avalada pel lletrat major del parlament i que la va portar al ple de la cambra la Junta de Portaveus, no pas la mesa. I que en aquella comissió hi va participar el PP, que el juliol del 2016 també va portar a votació diverses propostes de conclusions. CSQP, amb Nuet com a representant a la comissió, va votar contra les conclusions de la CUP i de JxSí, i les conclusions es van portar finalment al ple per una alteració de l’ordre del dia sol·licitada pels grups independentistes.

Entre els arguments, la defensa també recordarà que CSQP va presentar una esmena al pressupost del 2017 per a adequar una partida per a convocar el referèndum “a la legalitat establerta” per un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que considerava que el referèndum unilateral era inconstitucional. I que CSQP va votar contra aquell pressupost. També dirà que el 6 i el 7 de setembre Nuet va votar a favor d’admetre a tràmit la proposició de llei per a fer un referèndum d’autodeterminació, però que es va abstenir en l’admissió de la llei de transitorietat jurídica. El vot a favor de la llei del referèndum es va prendre dins el grup parlamentari de CSQP per unanimitat en “previsió d’un debat llarg i substanciós en seu parlamentària, necessari i que podia permetre la transacció o la introducció d’esmenes” per portar la llei cap a la reforma constitucional. En canvi, la llei de transitorietat jurídica sí que la van considerar subordinada a una “realitat material i jurídica hipotètica i inexistent” i s’hi van oposar.

L’escrit de defensa recorda que Nuet va denunciar les presses de la CUP i JxSí per a fer les votacions. És a dir, recordarà que va votar contra l’alteració de l’ordre del dia, la tramitació per via urgent i el nomenament de la Sindicatura Electoral. Nuet també va reclamar que el ple se suspengués fins que el Consell de Garanties Estatutàries s’hi pronunciés i que s’admetessin les esmenes a la totalitat i es reconsideressin diverses decisions. I recordarà, també, que després del Primer d’Octubre va votar contra la compareixença del president Carles Puigdemont, el 9 d’octubre, i que el 27 d’octubre es va oposar també a la votació de la declaració d’independència.

Tant la defensa com les dues acusacions públiques demanen que declarin com a testimonis els altres dos membres de la mesa, José María Espejo Saavedra (Cs) i David Pérez (PSC), l’ex-lletrat major Antoni Bayona i el secretari general de la cambra, Xavier Muro. Tots quatre declararan dimecres al matí per videoconferència. També declararan per videoconferència Carme Forcadell i Lluís Corominas. Dijous serà el torn de la prova documental, la presentació de les conclusions definitives, l’informe de cada part i el torn pel dret a l’última paraula de l’acusat.

 

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Una conspiració de togues contra l’independentisme al TC que ara culmina https://www.vilaweb.cat/noticies/una-conspiracio-de-togues-al-tc-contra-lindependentisme-que-ara-culmina/ Mon, 25 Jan 2021 20:50:35 +0000 Adela Asúa era vice-presidenta del Tribunal Constitucional espanyol la tardor del 2016. Tenia l’encàrrec de fer la ponència sobre el recurs que el govern basc havia presentat contra la polèmica reforma de la llei que regula aquest tribunal, aprovada d’urgència l’any anterior gràcies a la majoria del PP a les corts espanyoles. Una llei feta i pensada pel govern de Rajoy expressament per a frenar l’independentisme català després de la humiliació que va significar l’èxit del 9-N del 2014. Asúa era partidària de declarar inconstitucional aquella llei, perquè convertia el TC en un poder coercitiu per a l’execució de les seves sentències i l’aplicació de sancions que ultrapassaven allò que era tolerable en un estat de dret; per exemple, atorgant-li la capacitat d’inhabilitar cautelarment càrrecs públics. Però va arribar al ple i es va trobar que solament tenia el suport de dos magistrats.

Va haver d’abandonar la ponència, i finalment el TC va avalar aquella reforma. Però Asúa va denunciar en un vot particular que no l’havien volguda escoltar, i que s’havia actuat per “urgències d’estat”. Era el començament d’una conspiració política i judicial que es va anar allargant i que començarà a cloure ara que justament el Tribunal Constitucional resoldrà (tombarà) els recursos dels condemnats pel Suprem en el judici contra l’1-O. El primer, el de Meritxell Borràs; el darrer, ben entrada la primavera vinent, el d’Oriol Junqueras.

En essència, allò que no volia fer Adela Asúa era convertir el Tribunal Constitucional en un braç executor i coercitiu del govern de Rajoy, contra els dirigents independentistes catalans o contra els enemics polítics que se li posessin al davant. Però la majoria del TC ho veia clar, i després del 9-N havien d’anar per feina: el setembre del 2015 ja presentaven la proposta de reforma de la llei, i el mes següent ja era aprovada. S’hi van presentar recursos, que un any més tard ja eren tots liquidats, com aquest del govern basc. Al qui aleshores n’era president, Francisco Pérez de los Cobos (militant del PP i germà del coronel de la Guàrdia Civil responsable de la violència de l’1-O) se li acabava el mandat. “Urgències d’estat”, va denunciar Adela Asúa. Ho deia així: “Amb aquesta sentència el Tribunal Constitucional ha abdicat del seu propòsit essencial, que és la custòdia de la constitució, davant d’implícites ‘urgències d’estat’. Al meu dissentiment s’uneix una nota amarga per no haver-se pogut dictar una sentència susceptible de ser subscrita per tots els magistrats, perquè, per damunt d’altres consideracions, s’ha prioritzat la celeritat en l’aprovació d’una sentència desestimatòria.”

Per terra, mar i aire

I era així perquè tota la maquinària repressiva de l’estat s’havia engegat i el TC n’era (n’havia de ser) la punta de llança. Just al mateix temps que s’aprovava aquella llei de reforma del TC, a l’Audiència espanyola el fiscal Javier Zaragoza engegava una causa general contra l’independentisme, i ordenava al tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena que investigués prospectivament dirigents independentistes, per si els podia incriminar per rebel·lió o sedició. I això ja va començar entre el 2015 i el 2016.

La mateixa època, precisament, en què el TC va començar a canviar la seva doctrina històrica sobre allò que es podia admetre per a ser discutit i votat al parlament: va començar a fer advertiments, a amenaçar els membres de la mesa i els lletrats de les conseqüències de permetre la tramitació de qüestions que tinguessin a veure amb la unitat d’Espanya. Una nova doctrina restrictiva del TC sobre el Parlament de Catalunya just en un moment en què es començava a desenvolupar un corpus normatiu i legal que havia de permetre de trenar la desconnexió amb Espanya, i que va culminar amb les lleis del referèndum i de transició cap a la independència.

Tenien Carme Forcadell en el punt de mira, amb aquella reforma. La volien deixar fora de joc com a presidenta del parlament en el moment que la cambra havia d’entrar en acció per validar la base legal del referèndum. I el 6 de setembre de 2017 la majoria dels magistrats del TC es preparava per a inhabilitar-la i suspendre-la del càrrec. Però, conscient d’això, Agustí Carles, que aleshores era advocat de Forcadell, es va avançar i va recusar de cop tots els magistrats del TC per un conflicte de competència a l’hora de prendre cap decisió envers ella i les decisions que prengués el parlament. Precisament, per la nova llei del TC aprovada un any abans.

La magistrada Adela Asúa ja assenyalava la “finalitat repressiva, retributiva o de càstig” de les mesures sancionadores previstes en la nova llei pel fet que un càrrec públic es negui a complir una resolució del TC. I poc després la van dur a la pràctica, quan per primera vegada aquest tribunal va fer ús d’aquesta prerrogativa, imposant unes sancions estratosfèriques als membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O: 12.000 euros diaris. La sindicatura es va haver de dissoldre.

El dret violat que ho anul·laria tot

Després la via repressiva va restar a les mans de l’Audiència espanyola i, finalment, del Tribunal Suprem, fins a la sentència del judici. Però allò que va començar al TC acaba al TC. Els recursos d’empara que va anar rebent durant els dos anys llargs que els presos van romandre tancats sense sentència, denunciant les violacions de drets fonamentals de què havien estat objecte durant el temps de presó preventiva, van ser curosament desats en un calaix. I ara, un any i tres mesos després de la sentència del Tribunal Suprem, començarà a resoldre, amb comptagotes, els recursos de tots els condemnats.

Començarà per aquells que no van tenir penes de presó: Meritxell Borràs i Carles Mundó. Deixarà per al final els presos amb més anys de condemna. Però aquest primer recurs que resoldrà, el de Meritxell Borràs, ja és molt determinant, perquè el TC s’haurà de pronunciar sobre la vulneració del dret de tenir un jutge predeterminat per la llei. És un dret fonamental de primer ordre, perquè és pensat per impedir que a un ciutadà li imposin un jutge o un tribunal concret per alguna motivació especial. És precisament el dret fonamental que la justícia belga considera que el Tribunal Suprem vulnera quan demana l’extradició de Lluís Puig. I per això l’ha denegada.

Ara el TC haurà de decidir si fa coincidir el seu criteri amb el de tot l’aparell judicial d’un altre estat de la Unió. Sembla que no serà així, perquè ja han filtrat la decisió a la premsa espanyola, abans de sotmetre-la a deliberació. El TC donarà suport al Suprem. Si no fos així, el judici i les condemnes s’haurien d’anul·lar automàticament. I això no passarà pas, almenys a Madrid. Altrament, la conspiració de “les urgències d’estat” no seria rodona. Segurament caldrà esperar a Estrasburg… o a Luxemburg.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Un 36.2 encobert: així és l’estratègia del Suprem per a humiliar els presos polítics https://www.vilaweb.cat/noticies/suprem-tercer-grau-presos-humiliacio-analisi-josep-casulleras/ Fri, 04 Dec 2020 14:53:45 +0000 Els presos polítics fa tres anys que són tancats, i avui la decisió que ha pres el Tribunal Suprem espanyol de revocar-los el tercer grau i els beneficis de l’article 100.2 del règim penitenciari fa que estiguin en una situació igual a la inicial, o encara pitjor, per les restriccions imposades per la covid-19. El tribunal que els va sentenciar, presidit per Manuel Marchena, ha justificat la decisió dient que han complert massa poc temps de pena de presó per a poder tenir aquesta flexibilitat. I encara més: que troba que no s’han penedit d’allò que van fer i que els arguments de les juntes de tractament que van servir a la jutgessa de vigilància per a aprovar el tercer grau l’estiu passat són insuficients.

Els arguments que exposaven la jutgessa i les juntes de tractament per a justificar el pas al tercer grau són força semblants en tots els casos. D’entrada, que ja fa força temps que són a la presó, que han tingut permisos de sortida sense incidències, que han tingut una bona conducta, sense expedients disciplinaris i que “es mostren col·laboradors en totes les activitats”. Més: “El tractament individualitzat ha fet la seva funció i [el pres] ja té les eines, coneixements i habilitats suficients per a aconseguir amb èxit el retorn a la comunitat i reprendre el seu rol de ciutadà actiu”; que hi ha hagut “una reflexió responsable sobre les decisions preses, les actuacions i la conducta de l’intern en el moment dels fets”; i citant l’informe de la junta de tractament: “El seu tractament ha inclòs activitats orientades a potenciar el judici crític, de planificació i anàlisi en la presa de decisions, a més de conèixer i analitzar els antecedents i les conseqüències dels fets pels quals ha estat condemnat. També ha fet intervenció individual per a treballar l’anàlisi funcional i detectar els mecanismes presents durant la comissió dels fets delictius, dinamitzant una part de les activitats socio-educatives que s’han fet al mòdul, les quals ajuden a promoure la convivència. L’intern ha estat capaç de reconèixer els factors que van predisposar i desencadenar la comissió dels fets recollits en la sentència, reflexionant-hi… Si bé el pensament polític de l’intern no és punible, sí que ha estat objecte d’intervenció la reivindicació d’aquest fora del marc legal.”

Al tribunal tampoc el convencen els arguments de les juntes de tractament de les presons on hi ha tancades Carme Forcadell i Dolors Bassa, que fins ara sí que havien mantingut el tercer grau perquè el jutjat de vigilància que els correspon havia decidit de mantenir-lo fins a la resolució del Suprem. En el cas de Dolors Bassa, la presó havia informat: “No manifesta cap mena d’intenció de tornar a l’esfera política, amb plans de futur el rang laboral, fins a l’objectiu pensionista de la jubilació, no pas llunyà, de cura materna i de vida familiar”. I de Carme Forcadell, la junta de Wad Ras destacava: “L’actual activitat de gestió de l’entitat d’activitat comunitària per a un entorn social vulnerable, a més de la normal aproximació a l’entorn familiar, sense projecte d’efectivitat en la via política”.

En el cas de Forcadell i de Bassa, hi ha l’afegit de la renúncia o l’allunyament de qualsevol activitat política. Però el Suprem no ho té en compte, i calca per a elles la mateixa resposta negativa que dóna als presos dels Lledoners.

Quina reeducació volen?

En tots els casos el tribunal respon: “Els arguments exposats, tanmateix, no expliquen prou la justificació d’una concessió sens dubte massa aviat del tercer grau”.

Diu el Suprem que cal que vagin més enllà, que no n’hi ha prou d’haver reflexionat sobre allò que van fer, que no n’hi ha prou amb les activitats que han fet a la presó orientades “al judici crític sobre la pròpia conducta”: cal que la “consecució de la reeducació dels penats […] no sigui aliena als delictes pels quals van ser condemnats, en aquest cas un delicte de sedició i un delicte de malversació de cabals en la modalitat agreujada”.

Per a la jutgessa de vigilància penitenciària sí que n’hi va haver prou. Per al Suprem, no, i encara la desautoritza quan deia que l’acceptació del recurs que va interposar la fiscalia implicaria exigir als presos que “modifiquessin la seva ideologia”. En la resolució sobre Jordi Cuixart, el tribunal arriba a dir: “La sala detecta un error cridaner —que convindria que fos abandonat com a línia argumental en ulteriors resolucions— quan en la interlocutòria apel·lada s’afirma que exigir aquesta connexió significaria provar de modificar o canviar el pensament i la ideologia política de l’intern. Aquesta premissa equivocada de la qual parteix el jutge de vigilància penitenciària explica el desenfocament amb què s’aborda l’aplicació de l’article 100.2. N’hi ha prou amb una lectura detinguda del relat dels fets provats de la sentència que obre aquesta executòria per a comprovar que la condemna al senyor Cuixart no té res a veure amb la persecució ideològica.” En tot moment, el Suprem va repetint que no se’ls va condemnar pel fet de ser independentistes, que això és un dret i una garantia que els dóna l’ordre constitucional per més que la seva ideologia “atempti contra els pilars del sistema”.

Va més enllà el tribunal, que no tan sols exposa els arguments per a desestimar la concessió del tercer grau o del 100.2, sinó que ataca la Generalitat per haver-ho pretès com a administració penitenciària. Diu: “El seu acatament de la legalitat no s’ha de fer dependre del seu grau d’identificació o de desacord amb l’argumentació jurídica sobre la que es fonamenta la condemna. En cas contrari, se subverteix el paper que la llei reserva als òrgans administratius que, així, es converteixen en una extravagant tercera instància que s’atribueix la tasca de fer més justa la decisió emanada dels jutges i tribunals constitucionalment cridats a l’exercici de la funció jurisdiccional”. A més, retreu a la Generalitat que volgués donar als presos “un tractament penitenciari privilegiat”.

Un 36.2 encobert

Quan el tribunal va dictar sentència, va desestimar una pretensió de la fiscalia que consistia a aplicar als presos l’article 36.2 del codi penal que diu que, als presos condemnats a cinc anys de presó o més, el jutge o el tribunal podrà ordenar que no els concedeixin el tercer grau –és a dir, poder sortir de la presó durant el dia– fins que no hagin complert la meitat de la condemna. Es tracta d’una previsió que, segons aquest mateix article, és de compliment obligat en delictes “referents a organitzacions i a grups terroristes i delictes de terrorisme”, en “delictes comesos en el si d’una organització o grup criminal”, d’abusos sexuals i delictes d’explotació sexual de menors.

El Suprem va respondre que no calia. I en les resolucions en què desestima el tercer grau recorda en tot moment que aquella decisió que va prendre en relació amb el 36.2 no volia dir que es poguessin prendre mesures de flexibilització del grau o de canvi al tercer grau que no tocava. I diu que no toca, però no especifica mai quan tocaria, quants anys cal que passin a la presó perquè puguin obtenir-lo. Queda a les seves mans, de manera que a mesura que vagi passant el temps el Tribunal Suprem haurà acabat aplicant un 36.2 de manera encoberta, convertint-lo en un càstig afegit al càstig que ja és la condemna.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Per què la sentència sobre Trapero és una bomba dins l’estat profund https://www.vilaweb.cat/noticies/sentencia-trapero-analisi-josep-casulleras/ Thu, 22 Oct 2020 08:15:57 +0000 El centenar de pàgines de la sentència de l’Audiència espanyola que absol Josep Lluís Trapero, Pere Soler, Cèsar Puig i Teresa Laplana dels delictes de sedició i de desobediència és un material molt inflamable. Per diverses raons, però essencialment perquè aquells fets i comportaments que Manuel Marchena i companyia desdenyaven, ridiculitzaven i aprofitaven dels Mossos durant el 20 de setembre i el primer d’octubre de 2017 per a condemnar Joaquim Forn a deu anys i mig de presó per sedició –i la resta de presos polítics– ara són la base per a justificar el comportament del cos i per a absoldre el major dels Mossos. És impressionant de comprovar què deia aquella sentència i què diu ara aquesta, que es pot convertir en més munició per a denunciar la condemna per sedició del Suprem en l’àmbit internacional.

La sentència que subscriuen els magistrats Francisco Vieira i Ramón Sáez Valcárcel té l’oposició de la tercera magistrada, Concepción Espejel, que presidia la sala. El vot particular que ha signat, de quatre-centes seixanta-una pàgines i escrit amb majúscules, ple de transcripcions literals de documents i correus electrònics, és tota una declaració d’intencions, pràcticament una declaració de guerra als seus companys magistrats. És fet amb despit, abocant pràcticament tots els arguments de l’absolució per a desmuntar-los seguint la línia argumental de la fiscalia, i fins i tot anant més enllà, dient que Trapero i Pere Soler havien d’haver estat condemnats per sedició però sense contrastar-ho amb la prova practicada a la sala. Sembla que Espejel, magistrada talismà del PP, tingués més ganes de condemnar-los que no la fiscalia.

Perquè els fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo van acabar el judici com aquell equip que demana l’hora a l’àrbitre perquè el partit i el calvari s’acabin d’una vegada, implorant finalment la possibilitat de condemnar els acusats per desobediència en veient la desfeta de la seva ofensiva jurídica. I Espejel passa per alt completament el valor dels testimonis de descàrrec que fan impossible de demostrar cap de les acusacions, com si la magistrada hagués fet seus els arguments dels fiscals abans d’escoltar-los i malgrat la ineficàcia absoluta dels testimonis i de les proves de càrrec que van aportar al judici. Els va fallar Daniel Baena, àlies Tàcito, i els va fallar el coronel Diego Pérez de los Cobos, que van topar amb l’advocada Olga Tubau. Això el tribunal ho va veure, i es nota en la sentència, en què tots dos guàrdies civils surten desautoritzats. A Baena pràcticament el qualifiquen de mentider, per haver dit que Trapero fou nomenat major perquè el projecte independentista tingués un suport en l’àmbit policíac; per haver dit que es va reunir en secret amb el president Puigdemont i que ell formava part del ‘comitè executiu’ del procés que s’esmentava en el cèlebre document Enfocats. ‘Aquestes tres dades no es corresponen a la realitat’, diu la sentència.

I de Pérez de los Cobos diuen els magistrats Vieira i Sáez Valcárcel que ‘la seva percepció no afegeix cap valor a la prova de càrrec’, perquè el contingut de la seva declaració com a testimoni és només una percepció personal. El coronel va ser incapaç de demostrar res d’allò que afirmava sobre Trapero, amb una voluntat obsessiva perquè fos condemnat, sobre la seva complicitat amb l’organització del referèndum i el projecte independentista. A més, hi va haver testimonis importants aportats per la defensa que el van contradir d’una manera rotunda, com Juan Antonio Puigserver, l’alt càrrec que el govern espanyol va imposar al capdavant del Departament d’Interior durant el 155.

Però allò que impressiona més de la sentència és la defensa que fa del model de policia que seguien els Mossos, prioritzant la mediació i vetllant per la proporcionalitat, l’oportunitat i la congruència, és a dir, per a limitar l’ús de la força. I això, és clar, i per més que la sentència no ho digui textualment, en oposició a la manera de procedir de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. És un enfocament absolutament oposat al del tribunal presidit per Marchena, que en la sentència de l’octubre del 2019 utilitzava la manera d’actuar dels Mossos per a incriminar Joaquim Forn i reforçar la condemna per sedició. Vegeu d’entrada aquestes dues afirmacions. Primer, la de la sentència absolutòria de Trapero, a la pàgina 67: ‘En aquell context d’intens conflicte polític i social, l’èmfasi en els principis d’actuació policíaca no s’han d’interpretar necessàriament com una excusa, perquè era una aposta estratègia establerta en el seu marc normatiu.’ I ara la sentència del Suprem, quan diu que el conseller Forn ‘dissimulava el seu autèntic propòsit que l’actuació dels Mossos no constituís un risc per a l’objectiu delictiu dels coacusats. Es va fer veure així que la ponderació sota el principi de la proporcionalitat obligava a no utilitzar la força per a complir la decisió judicial sinó de manera absolutament exclusiva per a defensar-se d’agressions prèvies dels ciutadans als policies’.

Una esmena sorprenent a l’actuació de la policia espanyola

Els magistrats van més enllà en la sentència, i qüestionen l’ús de la força per part de la policia; la sentència del Suprem, en canvi, la justificava en tot moment i carregava la violència en els manifestants, per mirar d’argumentar el suposat alçament i la condemna per sedició. L’Audiència espanyola no qüestiona explícitament la sentència del Suprem, però sí que ho fa implícitament en molts moments, invocant fins i tot la constitució espanyola com a garant del respecte a l’exercici dels drets fonamentals, com ara els drets de reunió i d’associació: ‘Qualsevol intervenció amb l’ús de la força pot significar una ingerència en drets fonamentals que vinculen tots els poders públics (art. 53.1 i 3 de la constitució)’. I encara afegeix: ‘Per això el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha establert estàndards precisos en la seva tasca d’interpretació de l’article 11 del Conveni [Europeu dels Drets Humans sobre la llibertat de reunió i associació] per al control policíac de les protestes i la dispersió dels manifestants, fins i tot en reunions il·legals. L’organització d’una reunió sense prèvia autorització no en justifica necessàriament la dispersió.’ I tot seguit cita jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg en aquest aspecte.

I atenció amb aquesta jurisprudència, perquè esmena ni més ni menys que una sentència de fa un parell de setmanes del TEDH condemnant Espanya per les agressions que havia rebut una ciutadana, Montserrat Laguna Guzmán, per part de la policia espanyola quan protestava en una manifestació a Valladolid contra les retallades, el 2014. Laguna Guzmán va rebre cops de porra al cap, a la cara i a la mà, mentre sostenia una pancarta quan la manifestació ja s’havia acabat i la policia dispersava grups de manifestants que continuaven protestant. Ve’t aquí una altra porta de denúncia que s’obre contra Espanya per la violència policíaca de l’1-O, i que ens la recorda en una sentència extraordinària l’Audiència espanyola.

És a dir, d’una manera que resulta sorprenent, l’Audiència espanyola en aquesta sentència enfoca el problema a partir del respecte als drets que s’exercien el 20-S i l’1-O; els drets que exercien els ciutadans, que en la sentència del Suprem eren descrits com una massa tumultuària, agressiva, sediciosa, manipulada pels polítics independentistes. ‘Per tant, no es pot retreure l’esment dels principis de l’actuació policíaca que indica la llei’, acaba dient, bo i recordant que segons la llei espanyola de cossos i forces de seguretat ‘aquests principis són els de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans al seu abast’. Per això diu de Trapero que ‘el cap policíac no havia de posar com a única finalitat de la seva actuació d’impedir al preu que fos el referèndum’ i que ‘l’ús de la força contra ciutadans indefensos, contra gent gran, contra famílies senceres, no podia ser en aquesta situació la solució per a imposar l’acatament a l’ordenament jurídic, per més que fos legítim’.

La sentència arriba fins i tot a impugnar un model policíac basat en l’ús de la força com a prioritat, que és el que van emprar els cossos policíacs espanyols l’1-O. En els fets provats de la sentència relatius al 20-S, no tan sols exculpa el major Trapero i la intendenta Laplana i per extensió el cos dels Mossos d’haver incentivat i afavorit una concentració tumultuosa, sinó que critica la manera de fer de la Guàrdia Civil per no haver avisat els Mossos d’Esquadra del dispositiu amb què van assaltar diverses dependències de la Generalitat aquell dia. I de no haver-ho fet tenint en compte el precedent del dia anterior, quan els Mossos van intervenir en l’escorcoll a la seu d’Unipost de Terrassa que duia a terme la Guàrdia Civil i en què hi va haver també una mobilització de protesta. És a dir, sabien que podia passar, però no van avisar en cap moment els Mossos. I aquesta referència ens convida a pensar en aquells tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S.

Tot plegat encén el tercer membre del tribunal, la magistrada Espejel, casada amb un guàrdia civil i condecorada amb l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil. El seu vot particular és un projectil adreçat a l’alta magistratura de l’estat, on ja fa un temps que hi ha tensions importants que la sentència del cas Trapero inflamarà encara més; és un cop de puny damunt la taula, carregat de ràbia però també d’impotència, perquè el negre sobre blanc de la sentència és rotund i pot tenir conseqüències jurídiques importants. Però també és un dard enviat a la fiscalia general de l’estat, amb la voluntat d’empènyer-la a presentar recurs contra aquesta sentència absolutòria. Presentar recurs contra una absolució és una acció que ha de ser molt justificada, per exemple per una relació de fets provats d’una sentència que siguin inversemblants, que siguin manifestament equívocs, quan el text i la decisió siguin irracionals. Però la sentència és detalladíssima, molt minuciosa, i és justament el vot particular d’Espejel que sembla totalment inversemblant i construït no pas a partir de la raó sinó de l’estómac. Ho farà, tanmateix, la fiscalia? Què hi té a dir el govern espanyol de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, assetjat ara per la dreta en tots els fronts?

La sentència del cas Trapero eixampla encara més una esquerda que va obrir la del judici contra el procés. Aquella sentència, la de Marchena i companyia, era tan escandalosa que ha estat qüestió de temps que hagi començat a mostrar totes les contradiccions jurídiques fins i tot dins de l’estat espanyol. Perquè aquesta setmana el TSJC condemnava per desobediència, a una multa, els membres independentistes de la mesa del parlament del 2017, quan la presidenta d’aquella mesa, Carme Forcadell, és a la presó complint condemna d’onze anys i mig per sedició. I Trapero ha estat absolt quan el seu cap polític, Joaquim Forn, també és a la presó per sedició. L’esquerda és evident en la invenció jurídica que van començar el fiscal José Manuel Maza i els jutges Pablo Llarena i Carmen Lamela. Però fins on arribarà aquesta esquerda? Ara mateix es fa difícil de pensar que la fiscalia pugui recórrer contra una sentència com aquesta, perquè no té pràcticament cap argument. Però l’estat espanyol, l’estat profund que va moure tota la maquinària repressiva contra l’independentisme, es pot permetre que una sentència com aquesta, que qüestiona de cap a cap el model policíac amb què es va agredir els ciutadans que anaven a votar i que fins i tot el rei va beneir sigui definitiva? Perquè si l’última paraula l’hagués de tenir el Tribunal Suprem, ja ho veuríem, com acabaria la cosa.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Exploreu el camí que va obrir Marchena sense saber-ho https://www.vilaweb.cat/noticies/un-any-sentencia-marchena-article-josep-casulleras/ Wed, 14 Oct 2020 08:28:11 +0000 Ara fa un any que Manuel Marchena i companyia tenien una tasca ben difícil. Havien d’argumentar jurídicament en la sentència contra els presoners polítics una condemna per sedició per a la qual no hi havia arguments jurídics. Havien de justificar una condemna política en un estat de la Unió Europea amb una figura jurídica tan insòlita com la sedició. I això, després d’haver castigat prèviament els presos, durant la llarga fase d’instrucció, a l’arraconament de la vida política i pública derivats d’una acusació i d’un processament per rebel·lió. Però la rebel·lió era massa escandalosa i poc homologable a Europa perquè fos el resultat de la sentència, i tanmateix calia trobar la mesura d’escarment i condemna necessaris per a satisfer l’estat profund que havia mogut la maquinària venjativa per l’1-O, és a dir, que impliqués anys de presó i d’inhabilitació. El resultat fou un nyap jurídic; encara més, una vergonya, en paraules del prestigiós jurista Luigi Ferrajoli. Però aquella sentència, amb tota l’arbitrarietat, voluntat d’humiliació i feblesa jurídica que contenia, podia esdevenir una arma fenomenal perquè l’independentisme acorralés l’estat de dret espanyol en el terreny jurídic internacional.

Aquells dies d’octubre no hi havia tan sols l’oportunitat d’exercir al carrer els drets que la sentència negava, la desobediència civil com a mètode legítim de protesta, sinó que s’obria una via jurídica potentíssima per a activar un contraatac que l’exili ja feia un parell d’anys que havia emprès a diversos països europeus. La descoordinació entre les defenses de presos i exiliats ho ha fet perillar, però un any després de la sentència encara hi ha grans oportunitats obertes.

Va bé de recuperar allò que deia Ferrajoli a la Universitat de Roma III un mes després de la sentència i que VilaWeb us va avançar. Va definir la sedició com una ‘vergonya, un residu de l’època feixista’, va dir que el judici havia estat ‘horrible’ i va parlar d’un atac als drets fonamentals de reunió, manifestació i llibertat ideològica, ‘el cor dels drets polítics’. Va assegurar que el judici s’havia fet contra un conflicte identitari i no contra fets que poguessin ser castigats penalment. I encara va dir que la sentència era ‘insensata i irresponsable’ perquè ‘abocava benzina al foc’, que era un ‘cop greu a la democràcia i a l’estat de dret’ i que ‘no es podia aplicar el codi penal per reprimir la dissidència’. Aquelles afirmacions van fer que alguns juristes espanyols se li llancessin al damunt, i que hagués de fer un article a El País aclarint que ell no defensava pas el procés independentista.

Però això que deia Ferrajoli ho pensa, en bona mesura, la majoria de juristes sobre la sentència contra el procés, sobre l’abús del tipus penal de la sedició per a cercar un càstig polític. I també els jutges d’uns altres països. Força temps abans de la sentència la justícia alemanya ja va dir que no hi podia haver rebel·lió ni sedició, ni cap delicte equiparable en el codi penal d’aquest país, en els fets pels quals l’estat espanyol reclamava l’extradició de Carles Puigdemont. La sentència de Marchena i companyia confirmava aquesta flagrant contradicció entre la qualificació d’uns mateixos fets per la justícia d’un estat membre de la Unió Europea i la d’un altre. Com es pot entendre això? I per ventura el manteniment d’aquesta contradicció no és la violació (si més no) dels drets fonamentals dels afectats, presos i exiliats, a la seva llibertat i a la seva seguretat, que són a l’article 5 del Conveni Europeu dels Drets Humans?

Heus ací un dels principals arguments dels recursos que els presos polítics presentaran al Tribunal Europeu dels Drets Humans. I n’hi ha més, perquè, de drets, els n’han vulnerats uns quants més. Però el fet interessant que s’ha anat endevinant aquests darrers temps, i també aquest any, és que els jutges europeus a qui ha arribat a les mans la causa catalana, o una part, han fet saber d’una manera o d’una altra el disbarat de la persecució. N’és la prova més evident que en tres anys l’aparell judicial (i polític i mediàtic i diplomàtic i…) espanyol ha estat incapaç d’aconseguir cap extradició dels polítics independentistes perseguits, ni a Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Alemanya, ni a Suïssa. Els ha estat impossible. I el llenguatge jurídic i la finesa diplomàtica amb què aquestes jurisdiccions han posat impediments a les extradicions, o les han denegades, fan que calgui llegir una mica entre línies, només una mica, per entendre que la negativa va acompanyada de desautorització i fins i tot de crítica a l’abús del mecanisme de les euroordres com a procediment d’extradició basat en la confiança mútua entre les justícies dels estats de la Unió. Això ho vam veure tant en la sentència de Slesvig-Holstein sobre Puigdemont com en les reserves formals que la justícia belga va posar a l’extradició dels exiliats. Són fites que indiquen que es podria traslladar a un àmbit superior, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i que seria més fàcil si la causa tingués una línia general de defensa, si el contraatac s’hagués organitzat en bloc: perquè del novembre del 2017 ençà els abusos als presoners han rebut una desautorització sistemàtica per la manera com han reaccionat algunes altres jurisdiccions europees sobre uns mateixos fets.

L’exemple més recent i més contundent l’hem vist aquest estiu en la sentència del tribunal belga que va desestimar la petició d’extradició de Lluís Puig. El Tribunal Suprem espanyol no era el competent per a demanar-ne l’extradició ni per a jutjar-lo, deien els belgues, perquè si fos així li seria vulnerat el dret del jutge natural. I això té a veure amb el dret fonamental de tenir un judici imparcial. El jutge belga hi insisteix més d’una vegada, en la sentència del 7 d’agost proppassat: es posava en risc el respecte a l’article 6 del Conveni de Drets Humans, és a dir, el dret de Lluís Puig de tenir un procés equitatiu. I ja hi tornem a ser: com es pot entendre que la justícia d’un país de la Unió digui això i que el Suprem espanyol ja hagi jutjat i condemnat els presos polítics? Tot plegat és munició per a anar a demanar-ne comptes al Tribunal Europeu dels Drets Humans, però també per a continuar exposant en més àmbits jurisdiccionals europeus les violacions de drets que el sistema judicial espanyol comet en nom de la unitat d’Espanya i contra la minoria nacional catalana.

Aquesta és la via d’actuació jurídica que obria de bat a bat la sentència contra el procés d’ara fa un any. Hi ha terreny per a explorar-la encara, però seria més efectiu si es fes amb coordinació. Perquè una de les fites més importants que ha tingut aquesta batalla jurídica internacional fou la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Oriol Junqueras i la doctrina que consolidava sobre el moment en què un eurodiputat adquiria aquesta condició amb totes les seves immunitats i prerrogatives. Espanya les va violar, tant en el cas de Junqueras com en el de Puigdemont i Comín, i el màxim tribunal europeu ho va certificar. Puigdemont i Comín són actualment eurodiputats de ple dret, i Oriol Junqueras roman empresonat sense que el Suprem li hagi permès d’anar a l’eurocambra a gaudir del dret que li reconeixia el TJUE.

Junqueras ha presentat un recurs contra la decisió del Parlament Europeu d’acceptar la resposta que van donar Manuel Marchena i Carlos Lesmes a la sentència del TJUE, que era de no fer-ne cas i continuar violant els drets de Junqueras i deixar-ne vacant l’escó. Fa poc, el TJUE ha desestimat la demanda del vice-president de mesures cautelars, perquè confirmava l’argument que l’eurocambra no té competència per a qüestionar allò que li digui el Suprem espanyol. Però la resolució judicial indicava també el camí a explorar. Deia així: ‘No correspon, a primer cop d’ull, al Parlament Europeu de comprovar el respecte del procediment previst pel dret nacional en la matèria, perquè aquesta facultat correspon exclusivament als òrgans jurisdiccionals nacionals competents, en el seu cas, després d’una remissió prejudicial al Tribunal de Justícia [de la Unió Europea] o a aquest darrer en el marc d’un recurs per incompliment.’

Aquest incompliment flagrant que el Suprem va fer de la sentència del desembre de l’any passat sobre el cas de Junqueras i les múltiples contradiccions entre allò que ha comès la justícia espanyola i allò que ha dit la justícia europea aquests darrers tres anys tindran l’oportunitat d’exposar-lo a l’eurocambra Puigdemont, Comín i Ponsatí quan comenci el procés del seu suplicatori pel qual l’estat espanyol els vol llevar la immunitat parlamentària. Serà un aparador de primer nivell en aquest litigi.

La coordinació en la internacionalització del conflicte hauria de ser una prioritat per a l’independentisme en aquestes eleccions, per a explotar el nyap i l’abús que va perpetrar Marchena ara fa un any. Ja s’han començat a fer propostes d’actuació quant a la necessitat de fer esforços d’internacionalització, tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic. Però n’hi ha un, el jurídic, que pràcticament no s’esmenta, i que té una enorme càrrega política. És fonamental, perquè és aquell on l’estat ha tingut derrotes i fins i tot n’ha sortit humiliat, i té a veure amb una cosa tan important com els drets fonamentals, que van del dret del jutge natural al dret d’autodeterminació, passant per la llibertat de reunió i la llibertat d’expressió. I si cal emprendre un nou embat democràtic i unilateral, cal tenir ben adobada i acordada aquesta via judicial internacional. El disbarat de Marchena va donar una oportunitat ara fa un any que cal no desaprofitar.

 

]]> Antoni Bayona, el peó necessari al parlament per a la repressió, queda retratat en el judici https://www.vilaweb.cat/noticies/antoni-bayona-judici-mesa-boya-tsjc-diari-judici-politic-josep-casulleras/ Wed, 22 Jul 2020 19:50:15 +0000 Jesús Barrientos, president del tribunal que jutja la mesa de la passada legislatura i l’ex-diputada Mireia Boya per l’1-O, ha volgut tenir el seu ‘moment Manuel Marchena’. I ho ha fet, emulant el president de la sala segona del Tribunal Suprem espanyol, plantejant una pregunta a qui és segurament el testimoni més important del judici. En aquest cas, el major Trapero del TSJC és el lletrat Antoni Bayona, que fou lletrat major durant el ple de les lleis de desconnexió. Barrientos i Bayona, dos noms a retenir per a tenir clar que no hi ha cap possibilitat d’absolució, si és que ningú pensa que és possible. Una vegada Bayona ha respost a les preguntes de totes les parts, el jutge ha obert el micròfon i li ha demanat uns aclariments sobre la necessitat que la mesa accepti a tràmit qualsevol iniciativa parlamentària, per més que després el ple tingui la capacitat de modificar l’ordre del dia, com va passar el 6 de setembre de 2017.

Amb aquest gest, Barrientos marca segurament un dels elements jurídics més importants sobre els quals els jutges fonamentaran la condemna per desobediència, que es castiga amb inhabilitació per a càrrec públic i multes. I de pas, el jutge treu pit, en un moment en què ha presentat candidatura per a ser un nou magistrat de la totpoderosa sala segona del Suprem, la de la condemna contra els presos polítics. Perquè recordem que Barrientos ha presentat com a mèrits en el seu full de serveis perquè sigui acceptada la seva candidatura la condemna, precisament, per desobediència contra el president Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N. I és el jutge que va jutjar i condemnar el president Quim Torra pels llaços grocs. De punts, n’ha fet. I el judici que es fa aquesta setmana, el que remata la trilogia de processos judicials per a condemnar el Primer d’Octubre, pot ser la cirereta. I conscient d’això, ha provat de tenir un moment de lluïment amb Bayona, que és el principal testimoni de càrrec. El lletrat major va ser durant l’estiu i la tardor del 2017 la baula necessària dins del parlament per a provar de rebentar el referèndum. I això ha quedat clar en la seva declaració, pels interrogatoris que li han fet els advocats Judit Gené i Carles López.

Si quan va declarar al Suprem contra la presidenta Carme Forcadell acabava de presentar un llibre explicant la seva versió dels fets, ara que declara com a testimoni contra la resta de membres independentistes de la mesa, Bayona n’acaba de presentar un altre. L’ha titulat, ni més ni menys, Sobrevivir al procés. La clau del seu paper rau en la neutralitat que se suposa que té el càrrec de lletrat de la cambra. És precisament això que explota Bayona: ho va fer amb els advertiments, que eren amenaces, als diputats en les votacions de la legislatura passada sobre les conclusions del procés constituent i sobre les lleis de desconnexió, i ho fa ara que promociona els seus llibres i és aplaudit per Joan Coscubiela, per diputats socialistes i fins i tot de Ciutadans i que es passeja per nombrosos mitjans de comunicació. I hi va com si la seva veu fos tècnica i neutral, una víctima de la bogeria d’aquells dies, però en canvi el paper que va representar tenia una enorme càrrega política, i empenyia en un sentit, en el de fer descarrilar un projecte polític definit per la majoria de la cambra.

Per entendre-ho, cal recordar la funció del lletrat major, d’assessorament de la mesa i del secretari general del parlament i de representació i defensa de la cambra, com a coordinador dels serveis jurídics. Això vol dir també tenir clars els drets dels diputats com a representants del poble de Catalunya, i de la seva llibertat d’iniciativa política i la seva inviolabilitat. I cal tenir clar que a mesura que avançava el procés d’independència, sobretot d’ençà del 9-N i de les eleccions del 27-S del 2015, el Tribunal Constitucional espanyol va anar canviant progressivament una doctrina consolidada de feia molts anys, segons la qual la mesa del parlament havia d’acceptar totes les iniciatives legislatives presentades pels grups de la cambra si estaven ben presentades pel que fa a la forma, independentment del contingut.

El TC va començar a fer advertiments, va passar a amenaçar els membres de la mesa i els lletrats de la cambra de les conseqüències de permetre la tramitació i els debats sobre iniciatives que discutissin la unitat d’Espanya. I això desconcertava el personal del parlament, perquè no era coherent amb el que havia passat fins aleshores. Ho ha explicat bé un altre dels testimonis del judici, Pere Sol, que fou secretari general del parlament fins el setembre del 2016, quan va plegar precisament enmig de les amenaces que rebia del TC per no permetre la votació de les conclusions del procés constituent. ‘És d’ençà de la resolució sobre el procés constituent que el TC comença a fer requeriments dient que s’eviti qualsevol actuació que permeti de tirar-la endavant. Era com si el TC indiqués el sentit del vot, cosa que sorprenia, i que no quedava gaire clar. La mesa té la garantia de la plena llibertat d’opinió i d’expressió i la inviolabilitat dels seus membres. I semblava que des d’aleshores calia un matís addicional.’

Hi havia una col·lisió evident entre la defensa dels drets fonamentals dels parlamentaris i els membres de la mesa i una nova doctrina restrictiva sobre l’exercici d’aquests drets que havia posat en marxa el TC coincidint amb un moment de noves atribucions punitives que li va donar la majoria absoluta del PP. Unes noves atribucions pensades exclusivament per a esdevenir la punta de llança de la repressió contra l’independentisme català, just en un moment en què es comença a desenvolupar un corpus normatiu i legal que ha de permetre trenar la desconnexió amb Espanya, que culmina amb les lleis que han d’articular el referèndum i la transició cap a la independència.

Què fan els lletrats i el personal jurídic de la cambra arran d’això? Com deia Pere Sol, es desconcerten, i molts s’espanten. La repressió fa més efecte si és individualitzada, fa més por. En aquest canvi de rasant que va fer el TC sobre què podia acceptar a tràmit la mesa i què no, els lletrats es van alinear amb l’autoritat espanyola per por o per convicció. En el cas de Bayona, potser per totes dues coses. I va sobrepassar les seves atribucions, anant més enllà de l’assessorament, fent advertiments als diputats i no tan sols a la mesa. El seu paper com a lletrat major aquells dies de setembre i octubre va entrar en contradicció amb allò que ell pregonava, com li ha fet veure Judit Gené. Es refereix a unes al·legacions al TC que ell va signar un any abans del referèndum en defensa de la comissió d’estudi del procés constituent.

—En un escrit d’al·legacions en nom del parlament signat per vostè i per Pere Sol al TC deien, en relació amb l’incident d’execució per l’aprovació de la comissió d’estudi del procés constituent, que era incompatible amb el dret fonamental que es reconeix als representants del parlament.
—Sí, era un escrit ampli. També al·legava la possible entrada en joc de la inviolabilitat parlamentària. Aquí intentàvem mantenir la doctrina.
—La doctrina els avalava per fer aquestes afirmacions?
—Sí. Enteníem que la mesa no podia entrar en el contingut, que estava emparada per la jurisprudència del TC, i enteníem que entrava en joc el deure del compliment del TC i que podia condicionar la decisió de la mesa; intentàvem exposar que la pròpia decisió d’aplicar el deure de compliment planteja aquest problema.
—I els lletrats què deien?
—Actuem amb independència de criteri, i quan es tracta de fer al·legacions no rebem cap instrucció.
—I aquí les van rebre?
—No.
—Va actuar amb llibertat de criteri quan va dir que això podia atacar d’arrel la iniciativa parlamentària i alterar les normes de funcionament del parlament?
—Ja li dic que això està fet en interès de defensa del parlament, sí, eren al·legacions de defensa en un escrit al TC.
—Deien que es podia alterar funcionament del parlament.
—Sí, sí.

L’any següent, Bayona va fer un altre paper, i no va qüestionar cap dels requeriments/amenaces que li arribaven del TC, que eren manifestament contràries a la llibertat dels diputats i a la seva inviolabilitat parlamentària. Va esdevenir una baula important en la cadena repressiva que l’estat havia activat contra l’1-O, i que havia de culminar en judicis com aquest i com el del Suprem, en què ell és un testimoni per a la condemna dels acusats i sempre amb un llibre nou sota el braç.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> ‘Per què sóc aquí?’ Una conversa del gènere fantàstic entre Mireia Boya i un fiscal empipat https://www.vilaweb.cat/noticies/judici-mesa-mireia-boya-pedro-ariche-diari-judici-politic-josep-casulleras/ Tue, 21 Jul 2020 19:50:34 +0000 ‘No sé per què estic asseguda aquí.’ Així de clar s’expressava Mireia Boya des del banc dels acusats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el judici contra ella i els membres independentistes de la mesa del parlament durant el 2017. És el tercer judici contra l’1-O, i en aquest, l’únic que es fa a Barcelona, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox demanen penes d’inhabilitació i multes per desobediència a Boya, a Ramona Barrufet, Anna Simó, Lluís Corominas i Lluís Guinó. El judici ha trigat a arribar, amb el neguit que implica per als acusats; primer perquè la justícia espanyola va prioritzar els primers plats, el judici contra els consellers, contra Forcadell i Sànchez i Cuixart al Suprem, i el judici contra el major Trapero i la cúpula dels Mossos a l’Audiència espanyola. I ara aquest judici contra els debats i les votacions que el ple d’un parlament democràtic va fer i va aprovar amb unes majories sorgides d’unes eleccions. Quin sentit té aquest judici? I quin sentit té que, a més de la fiscalia, siguin també acusació l’advocacia de l’estat espanyol i l’extrema dreta? Aquestes preguntes han marcat l’arrencada, que ha tingut uns minuts d’una significació especial. Els de l’interrogatori del fiscal Pedro Ariche a Mireya Boya, del gènere de la literatura fantàstica, en paraules de l’ex-diputada.

A Ariche se’l veu molest, fent una mica de ganyota de somriure impacient. Mireia Boya és l’única acusada que s’ha avingut a respondre a les seves preguntes, però comença dient que no sap què hi fa, aquí, havent de comparèixer davant del tribunal per uns fets com aquests, per un relat dels fets de la tardor del 2017 com el que va fer la Guàrdia Civil en un atestat que ella diu que més aviat pertany al gènere fantàstic. Això el molesta. ‘Si no li sembla malament, faré jo les preguntes, que això és un tribunal de justícia’, diu Ariche, que tampoc li fa gràcia que Boya respongui en aranès, que hi hagi d’haver la traducció successiva, no simultània, i fins i tot es queixa del traductor, que no ho diu tot, que no diu que ha dit referèndum. Alerta: ha dit referèndum, i això són punts per a la condemna.

L’interrogatori que li fa s’assembla prou al gènere fantàstic, tant per l’escena, dominada per les màscares, les pantalles transparents que separen els advocats, acusacions i magistrats, les bossetes de plàstic que cobreixen de manera precària els micròfons i els ventalls amb què alguns dels presents miren d’apagar la calor sufocant, com per les preguntes d’Ariche. Perquè el fiscal li demana, amb un to i un posat incriminatori, si va fer coses que són ben pròpies de l’activitat parlamentària, com ara presentar propostes de resolució, defensar-les en un debat i votar-les. L’argumentació jurídica d’una acusació, en aquest cas de desobediència greu, i la corresponent contraargumentació jurídica sovint fan perdre la perspectiva dels fets. I Boya, amb les seves respostes, tan poc jurídiques, tan elementals, polítiques i personals, obre el focus, trenca la mirada curta. Hi posa llum. En un moment de l’interrogatori, Ariche li recrimina que, juntament amb els altres diputats independentistes (la majoria absoluta de la cambra), signés a l’auditori del parlament el 10 d’octubre, després de la suspensió de la DUI per part del president Puigdemont, un text de la declaració d’independència.

—Em pot explicar el sentit de la declaració que vostè i altres diputats van signar?
—Nosaltres, el 10 d’octubre, no estàvem d’acord amb la suspensió de la declaració d’independència del president. El govern volia donar una oportunitat al diàleg amb l’estat, un diàleg que després es va veure que no existia. Sí, no només vaig signar l’escrit sinó que vaig llegir en una sala annexa del parlament quina era la declaració d’independència que volíem fer efectiva.
—Aquella declaració d’independència vostè la va presentar en forma de proposta de resolució per al ple del dia 27 d’octubre?
—Sóc una de les persones que va signar l’entrada al registre.
—En les respostes dels seus companys es parla d’una part declarativa i d’una part resolutiva de la DUI, i diuen que la part declarativa no es va votar. És cert?
—Jo no entenc la llibertat d’iniciativa política a l’estat espanyol, la inviolabilitat parlamentària. Perquè jo pugui tramitar la proposta que vulgui. Jo, com a diputada, no sé per què estic asseguda aquí. Tinc inviolabilitat parlamentària per a dir les meves opinions i fer la meva iniciativa política basant-me en un programa electoral públic i legal?
—Li recordo que he dit que qui ha de respondre és vostè. Li preguntava si la part declarativa es va votar.
—No.
—Es van votar les propostes de resolució?
—És el que es vota normalment en un parlament.
—Però les propostes de resolució per a vostè tampoc no tenen caràcter jurídic ni vinculant? O sí?
—De la declaració d’independència?
—En general.
—Jo vaig votar la declaració d’independència no de forma simbòlica, tot i que després amb el 155 va quedar en res. Però en el moment de votar jo volia que es fes efectiva la independència de Catalunya.

Boya s’ha pogut explicar encara millor responent al seu advocat, Carles López, plantejant la contradicció d’aquest judici. ‘La paradoxa és que l’Aran pot autodeterminar-se, però Catalunya no’, tot recordant que el parlament fa anys que va aprovar el reconeixement del dret d’autodeterminació de l’Aran sense que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès. La gran contradicció que té aquest judici, l’ha exposada així: ‘Hi ha partits a l’estat espanyol que presenten iniciatives parlamentàries totalment inconstitucionals, com Vox. Masclistes, racistes, que atempten contra els drets humans i poden constituir delictes d’odi, i no passa res, es deixen tramitar al congrés dels diputats. Per què estem asseguts aquí nosaltres? Perquè som majoria, i perquè no només tramitem les iniciatives sinó que les guanyem. I aleshores és quan apareix la guàrdia pretoriana del règim del 78 i comença a querellar-se contra tots nosaltres. Perquè som majoria. L’única resposta de l’estat espanyol davant del debat polític i de les majories democràtiques que vénen d’unes eleccions legals és la repressió.’

Vetllar pels drets dels diputats

Abans de Boya, tant Lluís Corominas, com Anna Simó, Ramona Barrufet i Lluís Guinó han defensat la seva inviolabilitat com a parlamentaris, qüestionant que se’ls pogués acusar o condemnar per desobediència quan feien ús de les seves prerrogatives com a diputats i quan, com a membres de la mesa, van permetre el debat parlamentari obert, tot garantint els drets de tots els grups. Fins al punt que van permetre als diputats unionistes totes les maniobres, reconsideracions i reunions que van demanar als plens del 6 i el 7 de setembre de 2017 per a provar d’impedir la votació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat.

El seu to ha estat diferent del de Boya. La seva posició en aquest judici també és diferent; ells com a membres de la mesa, i ella com a diputada. Boya deia al fiscal que tant li feia què digués o decidís el Tribunal Constitucional espanyol sobre un recurs d’empara presentat pel PSC el 4 d’octubre per a impedir que Puigdemont declarés la independència al parlament amb el resultat de l’1-O a la mà. ‘M’era exactament igual, el Tribunal Constitucional no té cap legitimitat per a nosaltres’. En canvi, Corominas deia: ‘Vam voler complir el reglament i que els diputats exercissin els seus drets, no pas desobeir el Tribunal Constitucional.’ I Ramona Barrufet, en la mateixa línia, declarava que la mesa havia de compaginar els requeriments del TC amb el fet de vetllar pels drets dels diputats i pel dret de representació política. ‘L’objectiu sempre va ser defensar que els diputats, en seu parlamentària, poguessin parlar de tot’, deia Barrufet. ‘És una premissa bàsica de l’activitat parlamentària, defensar els drets de participació, fonamentals dels diputats i diputades, la separació de poders i l’autonomia parlamentària’, reblava Anna Simó.

Tots en una mateixa línia, perquè les decisions eren col·legiades, però qui presidia la cambra no hi és. Perquè Carme Forcadell ja ha estat condemnada, a onze anys i mig de presó per sedició. Malgrat els mateixos fets i les mateixes decisions, amb la diferència que a ella, a Forcadell, li han castigat l’activisme. I haver estat en primera línia. No li ho van perdonar. Una anomalia més per a un nou judici, aquest també, que sembla pertànyer al gènere de la literatura fantàstica.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> El rerefons de les llàgrimes d’Olga Tubau https://www.vilaweb.cat/noticies/llagrimes-olga-tubau-judici-trapero-josep-casulleras/ Sat, 20 Jun 2020 19:50:21 +0000 Què li devia passar pel cap a Olga Tubau perquè se li trenqués la veu quan pronunciava les seves darreres paraules en el judici contra el major Josep Lluís Trapero a l’Audiència espanyola? ‘Jo acabaré aquest informe amb una cosa que…’ Ho tenia al pap, però no hi havia manera que li sortís. Un silenci per a agafar aire, perquè se li feia un nus a la gola, un silenci llarg i l’índex de la mà esquerra prement-li els llavis per a mirar d’evitar el plor. Tubau mirava fixament cap als bancs de la sala de l’Audiència espanyola on hi havia asseguts els acusats, amb els ulls negats rere aquelles ulleres gruixudes tan característiques d’ella. ‘Ho acabaré’, deia, amb una llambregada cap al tribunal i un somriure de disculpa, i aconseguia arrencar la citació de l’ex-ministre de Justícia espanyol Alonso Martínez (1827-1891): ‘Un ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni tampoc ser víctima de la impotència ni l’egoisme de l’estat’. I acabava amb el missatge directíssim a Concepción Espejel, presidenta del tribunal, i als magistrats Francisco Vieira i Ramón Sáez Valcárcel, aquest darrer el ponent de la sentència: ‘Això, els tribunals ho poden evitar, i jo els demano que ho evitin amb la sentència absolutòria que he demanat aquí.’

Que li passi això a una penalista com ella, d’una gran experiència i trajectòria, bregada en judicis de la transcendència del dels GAL, que ha aconseguit com a advocada de Segundo Marey la condemna a presó dels mercenaris i de l’ex-cúpula del ministeri de l’Interior, diu molt de la importància d’aquest procés contra Trapero que ara queda vist per a sentència. Perquè ella sap bé què és l’estat egoista i impotent (i terrorista, com en el cas dels GAL) que actua contra ciutadans que no en tenen culpa i castigant-los. I també ho sap bé perquè ha vist de ben a prop el judici contra el procés al Suprem; ha vist la instrucció que va fer Llarena quan va acusar els presos de rebel·lió per a poder-los tenir tancats a la presó i apartats de la vida política; ha vist l’esperpent dels policies i guàrdies civils que declaraven davant Marchena que havien passat tanta por com mai a la vida pels senyors i senyores, avis i àvies, nens i nenes que anaven als col·legis de l’1-O; ha vist la vergonya de les acusacions de Vox i de l’autoritarisme de Marchena… Tubau ha vist i llegit unes condemnes per sedició que han vulnerat el principi de legalitat, que han corroborat la indefensió profunda que van endurar els presos polítics. I ha vist com la justícia espanyola fragmentava la causa relativa al referèndum en diversos procediments, un al jutjat 13 de Barcelona, un altre al Tribunal Suprem i un altre, el que l’ha afectada directament a ella, a l’Audiència espanyola.

Perquè, deixant de banda Trapero, Laplana, Puig i Soler, el Suprem podia fer més via en el judici contra els presos. Així no es complicava tant la vida amb les acusacions i les condemnes als responsables dels Mossos i aniria més ràpid a tenir la sentència alliçonadora. I d’aquesta manera el procés contra aquests quatre acusats s’ha anat eternitzant, perquè han hagut d’esperar tanda per entrar en escena tan bon punt quedés esbandit el judici contra els consellers, la presidenta del Parlament de Catalunya i els dirigents socials independentistes. El judici contra Trapero s’ha acabat convertint en un apèndix de l’altre judici, si més no d’un punt de vista mediàtic i social. No tant jurídicament, on hi ha hagut molt a dir i a desmentir. Heus ací l’envit que tenien sobretot Olga Tubau, però també Cristóbal Martell com a advocat de Pere Soler, i Fermí Morales (i abans Jaume Alonso-Cuevillas), en representació de Cèsar Puig. Eren quatre acusats, però sobretot aquest judici havia de ser la culminació del càstig contra el major Trapero.

El somni de Pérez de los Cobos

I aquí hom té la sensació que hi havia qüestions d’estat i qüestions personals del coronel Diego Pérez de los Cobos barrejades, com si de fet no fossin gaire destriables en aquest afer les unes i les altres. Pérez de los Cobos era el coordinador policíac imposat pel ministeri espanyol per a reprimir el referèndum i per a anul·lar Trapero. L’enviament a Catalunya de Pérez de los Cobos era tan premeditat com l’enviament de milers d’agents antiavalots als vaixells del Piolín, amb el propòsit de rebentar la jornada, que ‘allò no semblés un referèndum’, en paraules de l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto quan va declarar al Suprem. Volien acabar generant una violència que seria imputada als dirigents polítics i socials independentistes i al responsable dels Mossos. Per això aquest judici havia de ser la culminació del càstig, el moment més anhelat de Pérez de los Cobos: ell declarant en un judici per rebel·lió contra Trapero; ell assegut a la cadira dels testimonis, mirant de reüll el major al banc dels acusats.

Però de los Cobos va topar amb Olga Tubau. L’interrogatori que li va fer fou antològic, i el coronel va perdre per primera vegada els papers quan es va trobar que era incapaç de sostenir les acusacions contra Trapero d’haver trencat el dispositiu conjunt de les policies l’1-O, i més aviat s’anava veient que era ell qui havia trencat el dispositiu deliberadament per a poder acusar després Trapero. El principal problema de Pérez de los Cobos, i que Tubau va saber clissar, era justament la seva obsessió personal contra el major. Seva, de la fiscalia i d’un estat que no li perdonava la gestió dels atemptats del 17-A en uns moments de deixadesa de funcions del govern espanyol i d’aquell incendi mediàtic contra els Mossos engegat per l’afer ‘The Nota’.

La defensa de Trapero va saber demostrar, amb el coronel assegut com a testimoni, amb cara de prunes agres i cada vegada més nerviós, que les decisions de l’operatiu dels Mossos per a l’1-O es prenien de forma col·legiada, a càrrec de la prefectura, és a dir, del major Trapero i de la resta de comissaris del cos. I si tots n’eren coresponsables, i si Ferran López fins i tot fou qui va fer d’interlocutor amb Pérez de los Cobos la jornada del referèndum i havia participat en les darreres reunions de coordinació, per què l’únic acusat de la cúpula dels Mossos és Trapero? Si fins i tot, amb el 155 acabat d’aplicar, Ferran López, que era la mà dreta de Trapero, fou nomenat cap policíac del cos pel ministre Zoido. I hi ha hagut testimonis que van desfilar després de Pérez de los Cobos que el van acabar de desmentir del tot, com ara el cap polític dels Mossos imposat durant el 155, Juan Antonio Puigserver, i el secretari judicial Joaquim Martínez, que va ser present en dues reunions decisives amb Trapero, Pérez de los Cobos i la magistrada Mercedes Armas.

La línia de defensa de Trapero, desalineat amb Puigdemont

I les armes que ha anat jugant Tubau sembla que han anat funcionant. La poca solidesa dels arguments dels fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo i el caos en què han acabat convertint l’acusació hi han ajudat. Ara bé, Olga Tubau i Trapero tenien molt ben traçades les línies principals de la defensa de feia temps, ja quan el major va anar a declarar com a testimoni al Tribunal Suprem. Aleshores es va veure que el cor de l’estratègia de defensa era desalinear-se del govern de Puigdemont, dient que ni ell ni els altres comissaris no havien compartit mai l’estratègia independentista, que els havien advertit poc abans del dia del referèndum, de les conseqüències que podia tenir des d’un punt de vista de seguretat de tirar-lo endavant i, fins i tot –i aquest element l’ha desplegat amb més detall Olga Tubau en aquest judici–, que s’havien posat a disposició de la justícia espanyola i que tenien un pla preparat per a detenir el president i els consellers si així els ho ordenaven.

Si Trapero no estava alineat políticament amb el govern i la seva defensa ho demostra, on és la sedició del major? Perquè ací tothom ha donat per descomptada la sedició, és a dir, que la tardor del 2017 hi va haver una sedició, perquè així ho ha sentenciat el Tribunal Suprem espanyol. I això ho han assumit tant les acusacions com les defenses. Encara que Olga Tubau pensi que de cap manera la concentració del 20-S davant d’Economia ni la votació de l’1-O no es poden considerar una sedició, a no li serveix de res exposar-ho i fins i tot denunciar-ho davant de tribunal de l’Audiència espanyola en aquest judici. I com que en aquest sentit, aquest judici contra Trapero ha estat un apèndix de l’altre, la millor manera que ha trobat de defensar-se era desconnectar el major d’aquells fets i de les acusacions que en fessin els fiscals. Tubau ha fet un judici brillant, amb un gran domini de la prova que s’hi abocava i dels interrogatoris, però amb un estil ben diferent del d’alguns advocats dels presos al Suprem.

Tubau tampoc no ha topat amb un individu com Marchena presidint el judici. Concepción Espejel ha passat gairebé inadvertida i ha estat molt més flexible amb les defenses. Han estat dos judicis ben diferents, aquest amb una atenció mediàtica molt menor i amb la set de venjança contra l’independentisme per l’1-O força sadollada; l’escarment a Trapero feia una mica de nosa i tot a la premsa de Madrid. Potser a l’estat ja no li cal anar més enllà contra el major perquè el càstig al qual l’han sotmès durant gairebé tres anys ja ha estat enorme, i potser el donen per escarmentat. Amb els fiscals Rubira i Carballo desganats i implorant a darrera hora una condemna si més no per desobediència, el pronòstic per al major Trapero sembla força favorable. Però queda la sensació que si aquesta vegada l’estat no fa víctima Trapero del seu egoisme i impotència serà perquè, de moment, ja n’haurà tingut prou.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> La por dels fiscals del cas Trapero: a punt de perdre quan guanyaven sense haver de jugar https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-fiscals-final-sedicio-trapero/ Sat, 13 Jun 2020 19:50:22 +0000 El calendari i l’atzar i sobretot el coronavirus han volgut fer coincidir l’acabament del judici contra el major Josep Lluís Trapero, la intendenta Teresa Laplana, l’ex-director dels Mossos Pere Soler i l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig amb el vist per a sentència, ara fa un any, del judici contra el procés al Suprem. Ja en fa un any, tan sols un any. I entre les moltes coses que fan diferent una cosa i l’altra n’hi ha una de molt cridanera: aleshores, uns fiscals embravits per una premsa espanyola que exigia venjança demanaven a cor què vols la pena de rebel·lió per als presos polítics; ara veiem dos fiscals ignorats pels seus altaveus mediàtics i entristits per un judici que saben que van fer molt malament, tant que no confien que un tribunal de l’Audiència espanyola presidit per Concepción Espejel els pugui comprar la tesi no només de la rebel·lió, ni de la sedició i segurament tampoc de la desobediència pel paper de l’ex-cúpula dels Mossos en la tardor del 2017.

Abans d’explicar fins a quin punt ha estat desastrós el paper dels fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo en aquest judici, convé tenir present una cosa: per més que l’Audiència espanyola deixi en una desobediència la condemna contra Trapero, o fins i tot l’absolgui, això no vol dir que els magistrats no considerin que hi va haver sedició el 20-S i l’1-O. Al contrari: la sedició, atesa la sentència del Tribunal Suprem contra els membres del govern, la presidenta del Parlament de Catalunya i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, la donen per descomptada. I això ha condicionat tot el judici, començant per l’estratègia de les defenses.

Per això els fiscals van començar el partit amb avantatge, i van començar amb el desvergonyiment de mantenir l’acusació de rebel·lió malgrat la condemna per sedició del Suprem per uns fets que són els mateixos. Era un dels despropòsits amb què va començar el judici, molts dels quals eren producte d’una desídia evident, d’una mala preparació del (suposat) material probatori contra els acusats, de fer anar informes policíacs plens de mentides, incoherències i males traduccions que ja havien quedat destapats durant el judici al Suprem. Van tornar a esgrimir com a prova de la connivència dels Mossos amb el referèndum aquell informe que començava dient ‘el Primer d’Octubre s’ha de celebrar el referèndum…’, amb caràcter enunciatiu, no pas l’imperatiu amb què la policia espanyola el va traduir a l’espanyol. I sobretot queda el record d’una escena grotesca, en què el fiscal Miguel Ángel Carballo va sortir a acorralar Trapero llegint un correu del comissari Ferran López al major informant-lo del contingut d’una nova ordre de la fiscalia amb instrucció per a aturar el referèndum:

—Carballo: El 25 de setembre rebeu un correu del comissari Lluís Ferran López Navarro dient-vos, literalment: ‘Ha! Tenim pistes del contingut de la [instrucció de la fiscalia número] 5/2017.’
—Trapero: ’Ja’. És ‘ja en tenim’.
—Sí, bé, és que és això que hi ha transcrit literalment. No sé si era un ‘ha’ col·loquial.
—És en català, i us en dic la traducció: ‘Ja tenim pistes…’

És un exemple anecdòtic mirat amb perspectiva i tenint en compte el gruix del judici, però un exemple vàlid per a veure el problema que ha tingut la fiscalia en aquest judici. No n’hi ha prou de jugar a casa i amb el marcador a favor quan comença el partit, com era el cas, sinó que ha de saber jugar-lo fins al final, fins i tot amb un reglament pervertit que et beneficia; un reglament que et marca un terreny de joc que diu (paraula del Suprem, paraula de Marchena) que aquelles mobilitzacions a Catalunya la tardor del 2017 van ser una sedició. I d’aquí no et podies moure. Però ni això no han sabut fer Rubira i Carballo, que amb els seus interrogatoris desendreçats i caòtics, impertinents i vergonyants fins i tot van aconseguir que la magistrada Espejel perdés la paciència i comencés a mostrar signes de desaprovació amb la feina dels fiscals després d’unes primeres setmanes de hieratisme.

Els fiscals van portar a l’edifici crepuscular de l’Audiència espanyola a San Fernando de Henares uns testimonis de càrrec que en bona part eren els comandaments policíacs que van anar al Tribunal Suprem l’any passat a acusar els presos polítics. Dos noms estel·lars: el tinent coronel Daniel Baena, àlies Táctito a la xarxa quan insultava d’amagat els independentistes, i el coronel Diego Pérez de los Cobos. El primer es va voler passar de llest quan es va treure de la màniga a mig interrogatori un correu electrònic del president Puigdemont al major Trapero amb el qual pretenia demostrar que tots dos van tenir una reunió secreta poc després de l’1-O. Ell sol ho cuinava tot: revelava la carta com si fos inèdita (havia estat publicada feia mesos en alguns diaris) i la interpretava, oferint-la al tribunal com si fos una veritat revelada, com els seus informes del 20-S. La maniobra no li va sortir bé, perquè era massa barroera, i durant tot el testimoniatge va tenir un problema fonamental perquè pogués ser utilitzat com a testimoni de càrrec pels fiscals: que ni tan sols era un testimoni directe dels fets pels quals es jutjava Trapero, Laplana, Puig i Soler.

En canvi Pérez de los Cobos sí que n’era. Però l’advocada de Trapero i Laplana, Olga Tubau, va saber desactivar-lo, demostrant davant del tribunal que totes les seves acusacions d’inacció del major i la cúpula dels Mossos no les podia provar de cap manera. I encara més: portant a la sala uns testimonis també directes d’un gran valor probatori que demostraven que allò que deia el coronel de la Guàrdia Civil era mentida. La contradicció de versions entre el comissari Ferran López (mà dreta de Trapero als Mossos) i Pérez de los Cobos, que ja es va veure al Suprem, en aquest judici quedava resolta. Perquè no era tan sols allò que deia Ferran López que feia veure que Pérez de los Cobos mentia; també ho demostraven les declaracions de Juan Antonio Puigserver, l’alt càrrec que el govern espanyol va imposar al capdavant del departament d’Interior durant el 155, i del secretari de la magistrada Mercedes de Armas, Joaquim Martínez. Aquest darrer fou colpidor. El testimoni de Joaquim Martínez va ajudar a perfilar el complot i a entendre que les declaracions de Pérez de los Cobos havien estat farcides de tergiversacions, de mentides i d’interpretacions forçades per a incriminar de primer els dirigents polítics i socials de l’independentisme, i el major Trapero, després.

L’advocada Olga Tubau va plantejar així una defensa que per una banda desactivés les principals línies acusatòries contra Trapero i la cúpula dels Mossos que ja es van sentir en el judici contra el procés i per una altra que demostrés que el major no estava alineat amb el projecte independentista del govern de la Generalitat. Per això va jugar la carta del pla de detenció del president i els consellers, perquè fos la prova definitiva que pogués apartar el major de la sedició per la qual van condemnar el conseller Joaquim Forn i la resta del govern.

La defensa de Trapero ha fet un judici impecable per a poder-lo guanyar; els fiscals han fet el judici més desastrós que podien fer, i encaren la darrera setmana d’aquest procediment havent demanat una condemna per sedició contra els acusats, però oferint la possibilitat al tribunal que els condemni per desobediència si no ho veu clar. És tota una demostració d’inseguretat i es veu la possibilitat, fins i tot, d’una absolució. Es volen assegurar una condemna, veuen que la sedició la tenen difícil i, si no plantegen la desobediència, el tribunal només es podria pronunciar sobre la sedició. I si efectivament no veiessin pas la sedició, la sentència seria absolutòria. L’única esperança que queda als fiscals és que l’àrbitre sigui escandalosament partidari, i que no tingui gens de vergonya de fer aquest paper. Però com que parlem de les màximes instàncies judicials espanyoles, és una esperança a la qual Rubira i Carballo encara es poden aferrar.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> L’home que va sentir què es deien Trapero i Cobos quan van quedar sols en aquell despatx https://www.vilaweb.cat/noticies/trapero-cobos-testimoni-magistrada-diari-judici-politic-josep-casulleras/ Fri, 06 Mar 2020 20:50:47 +0000 Només Joaquim Martínez deu saber què es van dir l’1-O a migdia el major Josep Lluís Trapero i el coronel Diego Pérez de los Cobos l’estona que van quedar sols al despatx de la magistrada Mercedes Armas a la seu del TSJC. Feia hores que volaven els cops de porra dels policies espanyols damunt els caps dels votants del referèndum en desenes de col·legis del Principat, els màxims dirigents del ministeri de l’Interior espanyol ja havien engegat el dispositiu al marge dels Mossos per a atacar els col·legis, i la cúpula de la policia catalana assistia al trencament unilateral del dispositiu conjunt que havien pactat i a l’enorme violència que desplegaven els agents espanyols. Per això Trapero havia demanat una reunió amb la magistrada, ‘per a exposar-li circumstàncies que s’esdevenien i que eren greus’, en paraules del senyor Joaquim Martínez, que era el secretari judicial del TSJC, que el Primer d’Octubre va fer de mitjancer entre Trapero i Mercedes Armas i que tenia el despatx al costat del de la magistrada. El seu testimoni, proposat per l’advocada Olga Tubau, ha estat un dels més contundents en favor de Trapero. Per allò que va veure i sentir l’1-O a migdia i també en una altra reunió decisiva uns quants dies abans.

El testimoni de Joaquim Martínez ajuda a perfilar el complot i a entendre que les declaracions de Pérez de los Cobos com a testimoni tant al judici al Tribunal Suprem com en aquest a l’Audiència espanyola han estat farcits de tergiversacions, de mentides i d’interpretacions forçades per a incriminar de primer els dirigents polítics i socials de l’independentisme i el major Trapero després.

La mala relació entre tots dos fou evident d’ençà de l’aterratge forçat i imposat per Madrid del coronel  durant el setembre del 2017 per a controlar els Mossos; per fer-ho com a coordinador d’un dispositiu policíac que teòricament havia de ser conjunt però que a la pràctica va servir per a preparar un parany a Trapero, a Forn i als altres comandaments dels Mossos que ara són acusats de rebel·lió. Trapero i Cobos s’evitaven durant el mes de setembre, en les reunions convocades per la fiscalia per a preparar un pla que impedís el referèndum. Però van coincidir en una de molt important el dia 27 presidida per la magistrada Armas, que va lliurar als comandaments policíacs una interlocutòria sobre la manera com havien de procedir l’1-O. I aquest document, entre més coses, deia que calia intervenir el material del referèndum i tancar els centres de votació, i de manera coordinada i conjunta entre tots els cossos policíacs. La manera com es coordinessin ja era cosa d’ells.

Aquesta interlocutòria tenia una part inicial de fonaments de dret en què la magistrada deixava clar que calia prendre ‘totes aquelles mesures que impedeixin la consecució del referèndum sense afectar la normal convivència ciutadana’. Els comandaments de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil sempre hi han volgut treure ferro, perquè aquesta afirmació, tan rotunda i inequívoca, no formava part de la part dispositiva de la interlocutòria, que és la que se sol lliurar als cossos policíacs amb les instruccions específics per a actuar. D’aquesta manera, tant Pérez de los Cobos com alguns alts responsables del ministeri de l’Interior pretenien justificar l’actuació brutal dels seus agents i deplorar l’actitud dels Mossos de posar per davant la prudència i la mediació.

Però el testimoni de Joaquim Martínez aquesta setmana els ho desmunta, perquè era present en aquella reunió del dia 27 entre Trapero, Cobos, la magistrada Armas i el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Ángel Gozalo, i el de la policia espanyola, Sebastián Trapote; hi era i va sentir com Mercedes Armas deia a tots, abans d’acomiadar-los, que ‘calia actuar amb prudència i amb contenció’. Així ho va explicar a l’advocada Olga Tubau:

—Tubau: Una vegada notificada la interlocutòria la magistrada va fer cap precisió sobre el contingut?
—Martínez: Sí, es van presentar dubtes sobre qui havia de dirigir el dispositiu conjunt i sobre les tasques de coordinació i supervisió, i finalment la magistrada va decidir d’introduir en la part dispositiva literalment els articles de la llei de cossos i forces de seguretat de l’estat, l’article 46.2 i l’article del decret que regula el gabinet de coordinació.
—Qui va presentar aquests dubtes?
—Si no ho recordo malament, el major Trapero.
—Trapero prenia notes en un bloc?
—No sé on escrivia, però és cert que mentre els donaven l’ofici ell anava apuntant coses i mentre la magistrada s’adreçava a ells explicant-los què havia ordenat en la interlocutòria, també.
—Una vegada es va haver lliurat la part dispositiva, la magistrada va fer cap comentari als responsables policíacs?
—Una vegada lliurat, la reunió pràcticament es va donar per acabada i, per concloure, la magistrada va agrair a tots tres que haguessin comparegut i va venir a dir que l’1-O seria un dia difícil i complicat però que confiava en la professionalitat de tots tres cossos. I no recordo exactament els termes amb què ho va fer però venia a dir que calia tenir paciència i s’havia d’actuar amb prudència i amb contenció. I va acabar la reunió.

Paciència, contenció i prudència. I tres dies després, a primera hora del matí els antiavalots espanyols van actuar sense tenir present aquesta recomanació. Això va fer que Trapero demanés de reunir-se amb Mercedes Armas, per traslladar-li la preocupació per aquells ‘esdeveniments greus’. I quan va arribar, cap a migdia, al tribunal, es va trobar amb Pérez de los Cobos. Qui el va avisar? El lletrat Martínez no ho sabia pas. Però era allà, amb Trapero i la magistrada. ‘Trapero venia a dir que passaven circumstàncies greus’, recordava el testimoni. ‘I no recordo si ho va dir explícitament o ho va donar entenent, però va dir que eren causats per l’actuació dels altres cossos policíacs.’ I arran d’això la magistrada es va adreçar a Pérez de los Cobos perquè en donés explicacions. ‘El senyor Pérez de los Cobos va venir a reconèixer que es produïen situacions difícils o complicades i va acabar concloent que tanmateix tenia la situació sota control.’ I tot seguit la magistrada els va deixar sols al despatx perquè ho comentessin. Ell se’n va anar al seu, i al cap d’una estona diu que va sentir que se n’anaven. Ja no els va veure més.

Què es van dir? Poc se’n sap, tret d’allò que va afirmar el comissari dels Mossos Ferran López, segons el qual Trapero li va explicar que en aquella reunió Cobos li havia fet saber que havien trencat el dispositiu conjunt. Era el trencament total. Segurament el senyor Martínez en sap algunes coses més, d’allò que es van dir. Els separava una sola paret. Però al judici només va explicar que havia sentit que se n’anaven. Al judici a l’Audiència espanyola, aquest testimoni tindria un gran valor per a la defensa, perquè desfà molts dels arguments de les acusacions sobre què va dir la magistrada Armas. Ell sabia ben bé què li demanaria l’advocada Tubau, i sabia encara millor què havia de respondre… i què no havia de dir. De la seva declaració, se’n desprèn clarament que De los Cobos no va fer cabal de les indicacions ben clares de la magistrada sobre la paciència, la mesura i la contenció en una jornada que es preveia molt complexa, i que els Mossos van seguir el consell fil per randa. Però és ben sabut què va passar pocs dies després: era Trapero qui anava a declarar a l’Audiència espanyola en una causa per sedició.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Aquell dia que uns mossos ploraven desconsoladament https://www.vilaweb.cat/noticies/mossos-ploraven-1-o-judici-trapero-josep-casulleras/ Sat, 22 Feb 2020 20:50:23 +0000 Hi ha una filera d’agents dels Mossos d’Esquadra just a l’entrada de l’Institut d’Aran de Viella. Darrere, dempeus i repartits per les escales d’accés, desenes de votants del referèndum que aquest Primer d’Octubre han desafiat la por de les imatges que corren ja de primera hora de la violència de la policia espanyola i la Guàrdia Civil contra la gent que ha anat als col·legis. La tensió entre la repressió desfermada i la reivindicació del dret de votar ha carregat l’ambient de tanta electricitat a tot el Principat i la Vall d’Aran que qualsevol gest o paraula commouen. I per això aquests agents dels Mossos que hi ha davant els votants ploren; perquè fa una estona havien anat a blocar l’entrada del centre, en compliment de l’ordre judicial d’impedir el referèndum. I ho han fet, però la gentada que s’hi aplegava els demanava que deixessin passar una parella d’avis que volien votar. Fins que un sots-inspector ha decidit d’obrir el cordó i que passessin, hi ha entrat més gent i aquests agents, commoguts i emocionats, han vist que allò no ho podien aturar, i segurament no ho volien aturar. Per això ara romanen drets i amb els braços plegats, els ulls humits, i n’hi ha un que s’ha de tapar la cara amb una mà perquè no es vegin les llàgrimes, però el sacseig de les espatlles el delata: plora desconsoladament. Un dels votants s’hi atansa i l’abraça. I finalment una companya se l’endú passant-li el braç per l’espatlla.

Dos anys i quatre mesos després, el fiscal Miguel Ángel Carballo sotmet el major Josep Lluís Trapero i els comissaris dels Mossos que declaren al judici a l’Audiència espanyola com a testimonis a uns interrogatoris llarguíssims, esgotadors i amb un munt de preguntes sobre el paper del cos durant l’1-O, sobre les actituds i els gests que van tenir i les comunicacions i les ordres que es van intercanviar molts agents. Carballo preguntant per què els binomis (les parelles de mossos que anaven a cada col·legi) no s’afegien a repartir garrotades amb els guàrdies civils, per què, en compte d’això, n’hi havia que gosaven atendre ferits; per què els agents de l’Arro dels Mossos no van fer ús de la força, per més que tanquessin desenes de col·legis. Li és igual tots els tancaments fets amb mediació; ell vol saber aquells en què es pegava a la gent, perquè són els que compten. O bé per què la Brimo no va anar a tancar per la força centres de votació i en canvi va anar a controlar una manifestació de tres-cents ultres que es manifestaven per Barcelona, que aixecaven tapes del clavegueram, amenaçaven els vianants i van acabar agredint de manera salvatge un jove a la plaça de Catalunya. Per què havien d’anar a controlar grups feixistes agressius quan es pot anar a pegar a votants? Aquesta mena de preguntes són les que fa el fiscal Carballo als responsables dels Mossos.

Però mai no ha preguntat per què hi havia agents que ploraven. Per què ploraven els Mossos a Viella? O al CAP de Cappont de Lleida, o a la ronda de Sant Pau de Barcelona? De l’1-O van córrer imatges com aquestes, i més en què es veien mossos encarant-se a guàrdies civils per la manera tan salvatge d’agredir els votants. Hi ha vídeos de tot plegat difosos per webs ultres acusant els Mossos d’haver estat còmplices d’un cop d’estat, d’una rebel·lió. La mateixa acusació que formula la fiscalia. Però de les llàgrimes, res. Potser perquè és més incòmode de preguntar, d’introduir en un relat d’agents perversos i malèvols que conspiren contra l’estat.

Incòmodes també per als comandaments dels Mossos que van declarar al Tribunal Suprem en el judici contra el procés i que declaren ara a l’Audiència espanyola al judici contra Trapero, Laplana, Puig i Soler. Perquè aquells agents plorant revelaven la tensió entre la repressió i la protecció de drets fonamentals, que és la tensió a la qual l’estat espanyol va voler sotmetre el major Trapero i tot el cos dels Mossos aquells dies, per fer-los petar, per perseguir-los ja l’endemà mateix del referèndum. El problema no és que en alguns casos els Mossos protegissin els votants, que atenguessin els ferits o fins que ploressin per la violència contra la seva gent exercida pels policies espanyols; el problema és que això sigui matèria digna de judici, que sigui fonament d’una acusació de rebel·lió.

Que els vegin ben allunyats de Platí

Però tanmateix és així, i Trapero i els comissaris es blinden per protegir-se, construeixen un relat d’obediència judicial i distància envers el govern al qual servien, perquè pensen que és la manera de defensar-se més bé, és a dir, entrar dins la lògica del relat acusatori i provar d’escapar-ne amb arguments jurídics tan sòlids, convincents i rotunds com segurament inútils a causa de la determinació de l’aparell judicial espanyol de castigar Trapero; de fer-li retre comptes en aquesta segona part del gran judici contra els dirigents independentistes responsables de l’1-O. I en aquesta lògica de defensa, Trapero i els comissaris López, Castellví, Molinero i companyia van decidir d’allunyar-se del govern empresonat, acusat, jutjat i sentenciat per sedició, i van oferir uns testimonis al Suprem que no van pas ajudar els presos polítics en la seva defensa, començant pel conseller Joaquim Forn. Perquè tots venien a dir que havien avisat el president i els consellers que tirar endavant l’1-O era una temeritat, que hi podria haver violència… I que per això van ser uns irresponsables. Xavier Melero explica en el seu llibre com va maldar per coordinar-se amb la defensa de Trapero i per aconseguir declaracions de testimonis de descàrrec de Forn dins del cos dels Mossos. Però fou picar ferro fred.

Perquè el cos havia quedat tan tocat després de la declaració d’independència, l’aplicació del 155 i l’acusació contra Trapero que es va fer de pedra. I que les llàgrimes no sortissin, que fossin ben enterrades. D’aleshores ençà, el relat havia de ser inequívoc: aquell dia es va fer tant com es va poder per tancar col·legis i impedir el referèndum. I heus ací la carta amagada que l’advocada de Trapero, Olga Tubau, va fer pública al començament del judici: el detall del pla per a detenir Puigdemont i els consellers que, com que no té pràcticament cap suport documental perquè es pugui demostrar, depèn de les declaracions dels comissaris que hi van estar implicats, Ferran López i Joan Carles Molinero, sobretot. Aquesta setmana, Molinero ha fet un esforç en la seva declaració per a donar-hi tota la versemblança possible, a aquest pla, en un diàleg surrealista entre un fiscal fanatitzat que no sap ni que el Parlament de Catalunya és dins el parc de la Ciutadella i un comissari que malda per demostrar que eren els més ben preparats per a detenir el president Puigdemont i els membres del govern si els ho ordenava la justícia espanyola.

—Molinero: El 25 d’octubre vaig rebre un correu del comissari Gámez en què demanava que es prenguessin totes les mesures necessàries amb vista a la possible declaració d’independència. Però el mandat per a elaborar un dispositiu específic per a la detenció del president de la Generalitat el va fer personalment el major dels Mossos als comissaris superiors.
—Carballo: Per què aquest correu parla d’activar unitats canines i els Tedax?
—Perquè parla d’encarar els escenaris que es puguin produir els dies següents derivats d’un mandat judicial.
—Parla de ‘trancament [sic] del parc’…
—’Tancament.’ Cierre.
—De quin parc?
—Del parc de la Ciutadella, que és on hi ha l’edifici del Parlament de Catalunya.
—I això quina relació tenia amb la detenció del senyor Puigdemont?
—És que el parlament és dins d’aquest parc i el comissari Gámez ens diu que preparem tots els escenaris eventuals…
—Però això no tenia relació amb la detenció de Puigdemont.
—Sí. Perquè si ens arribava una hipotètica ordre per a detenir el president Puigdemont no sabíem si l’hauríem de detenir al Palau de la Generalitat o a l’edifici del parlament o al seu domicili particular. Per tant, es van estudiar tots els escenaris. El més complex era el del recinte del parlament perquè és a la Ciutadella. És un parc molt gran amb nou entrades i això no ens permetia d’improvisar un dispositiu de manera ràpida, l’havíem de planificar. Si hi havia d’haver cap actuació dels Mossos al parlament s’havia de preparar abans. Per això s’activen les unitats canines i de Tedax, perquè hi ha molts racons on una persona es pot amagar, hi pot haver un artefacte…

Durant l’interrogatori, el fiscal intenta presentar qualsevol acció o decisió dels Mossos en benefici de la seguretat del president Puigdemont o de la resta de membres del govern com una traïció, com quelcom deplorable, prova fefaent d’una rebel·lió en marxa. I tant Molinero, com abans Ferran López i Trapero mateix, treuen ferro a aquestes accions, les aïllen, com si fossin efectivament deplorables. I per què ho havien de fer? És que Carles Puigdemont no era el president de la Generalitat el dia del referèndum i els Mossos no l’havien de protegir aquell dia? És clar que ho havien de fer, i fou així: amb un pla amb diverses opcions perquè pogués votar malgrat el setge de la Guàrdia Civil, amb agents del Grup Especial d’Intervenció (GEI) al seu costat, ‘tranquilo, que a mí el president no me lo quitan‘, tal com relatava Pere Martí en aquesta crònica.

Però a l’Audiència espanyola, quan el fiscal Carballo els demana per això, per la protecció de Platí (tal com es referien a Puigdemont els Mossos en les comunicacions entre ells), a Molinero i als altres comissaris se’ls fa la boca petita. Perquè han convingut, per a la defensa de Trapero, que se n’han d’allunyar. I què té a veure això amb una rebel·lió o una sedició? Res de res. Però estan atrapats en aquesta gàbia i han de convèncer els carcellers que es van portar molt bé aquella tardor. La qüestió és si aquesta estratègia els servirà, sigui ara a l’Audiència espanyola o més endavant al Suprem quan hagin de recórrer contra la sentència. La qüestió és si servirà de res amagar les llàgrimes.

 

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S https://www.vilaweb.cat/noticies/montserrat-del-toro-secretaria-judicial-20-s-judici-trapero-josep-casulleras/ Sat, 15 Feb 2020 20:50:54 +0000 Pocs dies abans del 20 de setembre del 2017, en una mateixa sala, van coincidir un comandant de la Guàrdia Civil; el tinent coronel Daniel Baena; el jutge d’instrucció Antonio Ramírez Sunyer, titular del jutjat número 13 de Barcelona; la secretària judicial Montserrat del Toro i un representant del ministeri fiscal. Havien de preparar una gran ofensiva contra l’organització del referèndum de l’1-O, d’una envergadura enorme, amb molts escorcolls i detencions d’alts càrrecs de la Generalitat, irrompent en dependència del govern català, fins i tot a la seu del departament d’Economia, dirigit pel vice-president Junqueras. Aquell dia pràcticament només els que hi havia dins d’aquella sala sabien quin era l’abast d’allò que es proposaven: un punt culminant en la investigació subterrània contra l’independentisme de què Baena feia mesos que s’encarregava, a les ordres de Ramírez Sunyer, en una causa general que apuntava a la rebel·lió o la sedició, i a malversació. D’aquella reunió, i d’una sèrie de reunions semblants més que hi va haver abans del 20-S, en les quals es van marginar els Mossos, n’ha parlat aquesta setmana Del Toro en la seva declaració com a testimoni al judici contra Trapero.

De què hi parlaven? ‘L’operació era d’una envergadura tan tremenda que s’havia d’estudiar molt, i va implicar el magistrat instructor uns quants dies’, explicava en una declaració a l’Audiència espanyola feta per videoconferència però sense mostrar el seu rostre. ‘D’un dispositiu així no es parlava en una sola reunió. Ja s’havia començat a parlar de quins eren els llocs, els despatxos, els habitatges, les persones a investigar…’ Ramírez Sunyer, Daniel Baena, Montserrat del Toro, en una reunió amb un fiscal i un altre guàrdia civil. La gestació del cop d’estat del 20-S. Què els unia? L’animadversió vers l’independentisme. El jutge Ramírez Sunyer va traspassar al final del 2018, quan ja havia deixat feta i encaminada la feina de persecució contra desenes de càrrecs públics, en una causa plena d’irregularitats; la seva contribució en la repressió fou reconeguda pel president del poder judicial espanyol, Carlos Lesmes, amb aquestes paraules: ‘Tu vas decidir de canviar el rumb de la teva història i, en fer-ho, vas canviar el rumb de la història del nostre país. I aquí resideix una part de la teva grandesa. Aquest compliment adquireix dimensions heroiques quan tot allò que t’envolta es converteix en hostil.’

A les seves ordres, Daniel Baena, àlies Tácito, el malnom rere el qual s’amagava a la xarxa per a insultar en les seves estones lliures els dirigents independentistes que en les seves hores de feina investigava amb el tricorni al cap. I la lletrada Montserrat del Toro, que a primera hora del matí del 20 de setembre va entrar al departament d’Economia per prendre nota i donar fe dels escorcolls dels guàrdies civils. El seu relat d’un calvari terrorífic va servir primer a la premsa i a la Guàrdia Civil i després als fiscals i als jutges instructors per a bastir les acusacions de sedició i de rebel·lió: l’evocació de la seva imatge al terrat del departament havia de ser la de la sedició dels independentistes que aquell dia es manifestaven indignats. Montserrat Del Toro, moguda també per l’anti-independentisme, per l’anticatalanisme, si fem cabal de les seves preferències a Facebook: era seguidora de pàgines ultranacionalistes espanyoles, com ara Unidad Nacional Española i Lleidatans que no volen la Independència, i és simpatitzant de Ciutadans. Ho va revelar Público. Ramírez Sunyer, Baena i Del Toro, tres patriotes espanyols junts en una sala ordint l’assalt a la Generalitat del 20-S.

El magistrat es va morir un any després, i tant el tinent coronel com la secretària judicial han estirat el seu compromís de fer pagar a l’independentisme la gosadia de desafiar la unitat d’Espanya fins avui mateix esdevenint dos dels testimonis principals per a les acusacions en el judici contra els presos polítics de l’any passat al Suprem i en el judici contra l’ex-cúpula dels Mossos a l’Audiència espanyola. Es nota la seva adscripció ideològica i aquesta determinació seva per a ajudar amb una empenteta que el major Trapero sigui condemnat i tancat a la garjola, que pagui l’1-O i el 20-S i –és clar, perquè tot ve d’aquí– el 17-A.

Si de l’interrogatori a Diego Pérez de los Cobos es desprenia que la policia espanyola i la Guàrdia Civil van planificar un dispositiu que era tot un parany per als Mossos per acusar-los de deixadesa de funcions, inacció i complicitat amb un cop d’estat, en les declaracions de Montserrat del Toro hi ha, d’una banda, una animadversió evident envers l’independentisme i tot allò que s’hi assembli, una repugnància, qualificant la manifestació d’aquell dia, pacífica i festiva, de ‘un espectacle dantesc’, i d’una altra banda s’entén que hi havia voluntat per part de les autoritats judicials i policíaques de deixar de banda els Mossos, de marginar-los en el dispositiu sota una pretesa desconfiança. Perquè en cap d’aquelles reunions preparatòries de què ha parlat Del Toro aquesta setmana no hi havia ningú dels Mossos, i no se’n va compartir el contingut amb cap responsable. Si el macro-dispositiu del dia 20 els agafava desprevinguts era més fàcil acusar-los més endavant –com ha acabat passant– de no haver-hi posat tots els mitjans, de deixadesa, de connivència amb els manifestants. L’advocada Olga Tubau la interrogava sobre aquestes reunions:

—Qui era el responsable de la Guàrdia Civil que hi havia en aquella reunió?
—Hi havia un comandant el nom del qual no recordo i el senyor Baena.
—En aquella reunió prèvia es va presentar cap qüestió referent a la seguretat tant interior com exterior de l’edifici i a la possibilitat de requerir el suport als Mossos?
—[Dubta.] Com voleu dir?
—Si, atesa l’envergadura de les diligències, es va parlar de la manera com garantir la seguretat i si es va proposar que els Mossos donessin suport a la Guàrdia Civil.
—Lamento dir-vos que sobre aquest tema no… o sigui, a veure, quan es va acordar l’entrada i l’escorcoll a tots els llocs la policia judicial va dir que hi posarien prou mitjans. Si ho van demanar als Mossos, això no ho puc dir, perquè en aquella conversa no hi era, no ho recordo… no que no tingués lloc, simplement que no ho recordo haver-ho sentit.
—En la conversa en què vós vau participar recorda si per part d’algun dels presents es va posar de manifest alguna mena de desconfiança envers els Mossos?
—No. La paraula no és ‘desconfiança’. La investigació va ser encarregada pel magistrat a la Guàrdia Civil i corresponia a ells. Ningú no va parlar de desconfiança.

Tota la declaració de Del Toro tenia aquest caràcter erràtic. Tubau va deixar córrer un dels factors que sembla constituir per als fiscals una munició de primer ordre contra Trapero i Laplana: els ‘entrepanets’ (bocadillines, va dir-ne la secretària judicial al tribunal). És un dels exemples més grotescs de la matèria jurídica sobre la qual es fonamenta l’acusació en aquest judici: la comitiva judicial, integrada pels guàrdies civils i la lletrada que van fer l’escorcoll al departament d’Economia, van ser assetjats tan salvatgement i tan insuportablement que amb prou feines van poder menjar durant tota la jornada, una mica d’entrepà i prou. Heus ací la tesi de la sedició.

La sedició que Del Toro ajuda a desmuntar jurídicament quan declara –Tubau li ho va fer dir en l’interrogatori– que els Mossos no van entorpir en cap moment la tasca judicial. Fonamental. I quan va explicar que uns quants agents es van mostrar a disposició seva per a facilitar-li la sortida, oferint-li diversos possibilitats, tots refusades per ella perquè no tenia intenció de sortir per la porta de la por que tenia dels manifestants. Fins que es van empescar la sortida pel pis de dalt, per una terrassa, havent de salvar l’obstacle d’un petit mur d’un metre d’alçada, entrant a l’edifici del costat del Teatre Coliseum i sortint-ne per la porta principal. Heus ací la sedició del 20 de setembre.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Guàrdies civils venjatius passant males estones amb l’advocada Tubau https://www.vilaweb.cat/noticies/daniel-baena-judici-trapero-audiencia-espanyola-josep-casulleras/ Sat, 08 Feb 2020 20:50:14 +0000 El matí del 9 d’octubre proppassat fou agitat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, perquè el cap d’aquest cos a Catalunya, Pedro Garrido, va fer un discurs amenaçador i insultant contra l’independentisme, fent befa del ‘ho tornarem a fer’ de Jordi Cuixart dient que ells també estaven preparats per a tornar a atonyinar els ciutadans. La cúpula dels Mossos que va assistir a aquell acte d’homenatge a la patrona de la Guàrdia Civil, la Mare de Déu del Pilar, se’n va acabar anant sense tastar el refrigeri de després, incòmoda per la bel·ligerància dels màxims responsables del cos. En canvi, hi havia un petit grupet d’assistents que se sentia la mar de còmode, que la feia petar enriolat. Un n’era José Zaragoza, diputat del PSC al congrés espanyol; un altre, el fiscal del Tribunal Suprem en el judici contra el procés Javier Zaragoza; i el tercer, el tinent coronel Daniel Baena, el més rialler de tots.

Baena és el responsable d’haver instruït les diligències que van fonamentar la causa general contra l’independentisme, jugant a diversos jutjats alhora, i empenyent els presos polítics primer, i el major Trapero, la intendenta Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig després, al banc dels acusats. Ell ha estat un dels principals testimonis de càrrec contra Trapero que aquesta setmana ha desfilat per l’Audiència espanyola, tot ensenyant al tribunal quelcom que l’hauria d’invalidar: la tendenciositat. I també la voluntat incriminatòria i que tot plegat sembli una revenja.

Perquè Baena es va plantar a la cadira dels testimonis, davant el tribunal i amb Trapero i la seva advocada, Olga Tubau, a mà esquerra, disposat a ser un impertinent envers la defensa, a contestar amb un to de marrec malcriat i amb una resposta model consistent a dir ‘si això consta a l’atestat, doncs serà que sí, i si no, no’. Però també duia una sorpresa preparada, hi anava amb el propòsit de fer esclatar l’estratègia de la defensa de desvincular Trapero de Puigdemont i del projecte polític del seu govern. Però va patinar, perquè venia amb la pólvora molla.

La patinada de la carta

A mig interrogatori del fiscal, sense que li hagués demanat res, Baena deixa anar que Puigdemont i Trapero van tenir una reunió secreta. Però no diu quan ni on. El fiscal li demana com és que ho sabia, i el testimoni respon que té un correu electrònic de Puigdemont enviat a la seva secretària amb data del 20 d’octubre, en què adjunta una carta que vol lliurar a Trapero, agraint-li la feina feta l’1-O en contraposició amb la violència de la policia espanyola i solidaritzant-se amb ell per la persecució judicial de què era víctima.

En la carta hi havia una referència de Puigdemont, indeterminada, a una ‘reunió a porta tancada’ que havien tingut. Concretament diu: ‘Començo dient-te allò que vaig dir en una reunió a porta tancada: si totes les autoritats públiques observessin i interpretessin els drets constitucionals de la nostra societat de la manera com ho has fet sempre, molts dels problemes que la societat té amb la constitució no existirien.’ I sobre això basava Baena la seva afirmació d’una ‘reunió secreta’. Res més. Ni tan sols sabia dir si Trapero va rebre mai aquesta carta.

Però no solament això. Baena va fer trampa, perquè va llegir ‘començo dient-te allò que et vaig dir en una reunió a porta tancada’, i l’advocada Tubau li va fer veure que havia llegit malament la carta, perquè no deia ‘…allò que et vaig dir en una reunió’, sinó ‘allò que vaig dir en una reunió’. És a dir, que a la reunió tant podia haver-hi assistit Trapero com no, i que en tot cas no hauria estat l’únic interlocutor del president.

Tant Baena com el fiscal van provar d’incorporar la carta a la causa, però Tubau va protestar perquè no hi constava i el darrer moment processal en què la fiscalia hauria hagut d’incorporar-la-hi era en el tràmit de qüestions prèvies. I no ho va fer, sorprenentment, perquè ja constava a la causa del Tribunal Suprem.

Com desconstruir Baena en dos minuts de preguntes

A Baena, el llautó ja se li va veure quan Público va esbombar que gestionava un perfil fals a Twitter amb el pseudònim de Tácito des del qual insultava dirigents independentistes. Però una cosa és això i una altra mantenir les formes com a testimoni de valor davant un tribunal. I l’hàbil Olga Tubau va fer-lo descarrilar en aquest propòsit, si és que mai l’havia tingut. Vegeu un exemple d’un moment molt concret de l’interrogatori en què el deixa com un manipulador. Baena va aprofitar que la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela li havia demanat informació sobre els fets del 20-S per colar en l’atestat crítiques contra el dispositiu dels Mossos de l’1-O, tan sols quatre dies després del referèndum, sense que ningú li hagués demanat, sense que fos el responsable de fer aquesta mena de valoració.

—Olga Tubau: Per quina raó en aquell atestat en què us demanaven informació sobre els possibles impediments [el 20-S] per dur a terme les ordres del jutjat 13 vau incloure un apartat sobre els fets esdevinguts l’1-O?
—Daniel Baena: Perquè ho vaig creure pertinent.
—Perquè ho vau creure pertinent. Sabíeu qui havia dictat la interlocutòria dirigida a impedir el referèndum de l’1-O? No era el jutge del 13.
—No, és clar que no.
—És clar que no.
—I sabeu qui havia estat designat coordinador del dispositiu policíac per a l’1-O?
—Sí, el coronel Pérez de los Cobos.
—Us consta que la magistrada [del TSJC Mercedes Armas] va demanar al coordinador, amb data 3 d’octubre, un informe sobre aquell dispositiu amb totes les actuacions dutes a terme, els problemes que hi hagués hagut, els incidents…
—No em consta.
—Mireu, aquest informe del coordinador Pérez de los Cobos es va lliurar al TSJC el 17 d’octubre del 2017. Abans d’haver presentat vós l’atestat amb aquestes valoracions que feu sobre l’1-O…
—Quin atestat?
—Aquest, el del 5 d’octubre.
—D’acord.
—Vau parlar amb ell abans?
—Amb qui?
—Amb Pérez de los Cobos.
—No, jo no vaig parlar amb ell.
—I sense haver parlat amb ell i sense que ell hagués lliurat encara el seu informe final al TSJC el dia 17 d’octubre, com podeu afirmar en aquest atestat, el vostre atestat, que els Mossos van incomplir l’ordre del TSJC d’impedir el referèndum?
—Perquè es va fer el referèndum.
—Es va fer? Sí? I en aquest dispositiu, a part dels Mossos, hi havia més cossos policíacs?
—Sí.
—I tanmateix es va fer el referèndum?
—Sí.
—Teníeu tots els elements valoratius a data del 5 d’octubre per a endinsar-vos en una valoració així?
—Són valoracions, no pas proves determinants.

La cella de Trapero

Després de Baena va testificar el seu número dos, César López Hernández, el secretari dels atestats policíacs que es van anar elaborant del començament del 2016 a la tardor del 2017 per incriminar desenes de persones en la causa general contra l’independentisme. Ja va testificar al Suprem, on va suar amb les defenses per sostenir les tergiversacions que provava d’introduir sobre el paper del conseller Forn o de Trapero mateix. En aquest judici, va començar més valent que no pas al Suprem, perquè la magistrada Concepción Espejel li deixava fer totes les valoracions que volia i que Marchena no li permetia.

Es va anar escalfant, i se li va escapar que Trapero, a qui situava en els seus atestats com un assessor de seguretat del suposat comitè executiu que apareixia definit en l’apòcrif i fantasmagòric document EnfoCATS, va participar ‘d’una manera no conscient’ en aquella sedició o rebel·lió que maldaven per documentar.

Tubau ho va aprofitar per burxar-hi, i va reaparèixer un factor personal en un dels principals testimonis de càrrec contra Trapero. César López Hernández fins i tot va afirmar que admirava el major… fins que va arribar el referèndum.

—Vós heu dit que no es va fer de manera conscient per part de Trapero, aquest assessorament.
—Jo, jo, vaja, vull, vull entendre això. Jo abans havia admirat molt el major perquè jo també sóc de Barcelona i amb unes vides paral·leles, diguem-ne, jo també sóc un noi de barri, i jo el considerava fins a aquell moment, un gran líder.

Trapero s’escura la gola i torça la boca cap a la dreta, fent un mig somriure amarg. Mentre declara César López Hernández, se’l mira fixament per damunt de les ulleres, aturant la mà amb què prenia apunts i amb un posat seriós, arrufant les celles. Es mossega les ungles, fins i tot el puny en algun moment, i va fent que no amb el cap de manera gairebé imperceptible, tanca els ulls o els abaixa, neguitós, quan sent que la guàrdia civil el va col·locar en els seus informes com una peça clau del nucli que prenia les decisions en el projecte independentista sense tenir-ne cap mena de prova, només perquè ell era qui era.

—Però això no respon per què creieu que el major Trapeor no feia això, assessorar el suposat comitè executiu, de manera conscient.
—Jo crec que no. Vaja, jo no crec que en aquell moment ell volgués… o ell no ho va fer de manera explícita, que no estaria d’acord amb això. Explícit, no.

Tota l’arquitectura de documents i atestats policíacs amb què es va bastir l’acusació contra Trapero es va fonamentar sobretot en les ganes d’incriminar-lo, forçant la interpretació de tot allò que s’esdevenia, aplicant sempre un biaix interpretatiu contra el major. I sempre descrivint una mena d’estructura dirigent conspiradora que hi tenia una relació fluida amb, però mai demostrant-ho amb proves, i sobretot mai essent capaços de dir en quin moment el major desplegava unes suposades instruccions sedicioses als comandaments intermedis que les havien de desplegar. Tot un artifici que fa encara més increïble que hagi pogut arribar fins a la fase de la vista oral d’un judici per rebel·lió a l’Audiència espanyola.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> L’arrogància de Millo durant l’1-O és avui una arma contra Pérez de los Cobos https://www.vilaweb.cat/noticies/judici-trapero-olga-tubau-ferran-lopez-cobos-enric-millo-diari-judici-josep-casulleras/ Sat, 01 Feb 2020 20:50:31 +0000 El matí del Primer d’Octubre, quan feia poca estona que havien començat a córrer les imatges de la brutalitat de la policia espanyola contra els votants del referèndum, Enric Millo, aleshores delegat del govern espanyol a Catalunya, va comparèixer per dir que allò no era un referèndum, que la policia i la Guàrdia Civil actuaven amb proporcionalitat i que la culpa de tot era del govern de la Generalitat. Però Millo era conscient, malgrat les seves paraules, que el referèndum sí que tirava endavant, que no hi havia manera d’aturar tanta gent mobilitzada a tot el Principat, i va afegir una crítica als Mossos d’Esquadra acusant-los de no haver fet res per a impedir-lo. Ja feia temps que es coïa al ministeri de l’Interior un pla d’actuació policíaca i polític que consistia a fer pagar als Mossos, i més concretament al major Trapero, el paper als atemptats del 17-A, i les paraules de Millo perfilaven la persecució judicial que vindria després.

Però el delegat de la Moncloa va tornar a comparèixer unes quantes hores més tard, cap a migdia, i va fer una cosa sorprenent aleshores, cercant un cop d’efecte enmig de la commoció social per la violència desfermada pels agents espanyols; un gest de Millo que ara, al judici a l’Audiència espanyola contra l’ex-cúpula dels Mossos, posa en dificultat el dissenyador del parany contra Trapero, el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos.

Com si es tractés d’un gest de desesperació enmig de les pressions, denúncies i condemnes per l’actuació policíaca, en la compareixença del migdia Millo va brandar un correu electrònic enviat pel comissari Ferran López, la mà dreta de Trapero, i interlocutor principal dels Mossos amb Pérez de los Cobos durant les reunions de coordinació prèvies. Era un correu de les nou del matí de Ferran López a Pérez de los Cobos amb una llista de dos-cents trenta-tres col·legis electorals on els Mossos demanaven ajuda a la policia espanyola i a la Guàrdia Civil per a poder-los tancar. Millo el mostrava amb un cert delit, satisfet de poder dir a tota l’audiència que el veiés que aquells cops, agressions i vexacions els havien demanat fins i tot els Mossos. I com que fer això era incompatible amb l’afirmació que els Mossos romanien de braços plegats arran de la votació, va haver d’afegir: ‘En el decurs de la jornada, els Mossos d’Esquadra, en un exercici de responsabilitat que els honora, han demanat l’ajuda per a garantir el compliment de la resolució judicial.’

I encara més, perquè deia: ‘La petició s’ha formulat al si del comitè de coordinació mitjançant la transmissió d’un correu electrònic signat pel mosso d’esquadra, el comissari responsable designat pel major Trapero que forma part de la comissió de coordinació que treballa durant tota la jornada. I en aquest escrit s’adjunta la llista de punts de votació en què es demana suport per a complir la interlocutòria judicial. És el que diu textualment l’escrit.’ Si a quarts d’una de migdia, l’hora de la compareixença, Millo diu que hi ha una ‘comissió de coordinació’ entre cossos policíacs, per què Pérez de los Cobos en la seva declaració com a testimoni en el judici contra Trapero diu que a les vuit del matí ja van haver de trencar el dispositiu de coordinació perquè els Mossos no feien res?’

Ferran López, l’autor del correu electrònic, va quedar parat aquell dia quan va veure que Millo brandava un correu electrònic seu, d’ús intern, escrit i enviat a les nou del matí. Però encara el va sorprendre més sentir, poca estona després, que el major Trapero li deia que Pérez de los Cobos, en una reunió amb la magistrada del TSJC Mercedes de Armas, li havia comunicat que el dispositiu conjunt havia quedat trencat. Totes dues coses passaven pràcticament alhora, i ambdues són contradictòries. A què jugava Pérez de los Cobos? Durant el seu testimoniatge en el judici contra el procés al Tribunal Suprem ja es va veure que el seu joc consistia a parar un parany a Trapero i als Mossos, que el seu principal propòsit, més que aturar el referèndum, era comprometre Trapero, amb qui va topar de bon començament, d’ençà de les primeres reunions que van tenir amb ell com a coordinador del dispositiu de l’1-O imposat pel govern espanyol.

Però després de la declaració d’aquesta setmana com a testimoni a l’Audiència espanyola, això s’ha fet encara més palès, mercès a l’interrogatori meticulós, clar i revelador de l’advocada de Trapero, Olga Tubau, a Pérez de los Cobos i a Ferran López. Tubau va saber esprémer les contradiccions entre l’un i l’altre sobre qui va treballar amb responsabilitat aquell dia i qui ho va fer amb una deixadesa i manca de professionalitat volgudes per a deixar en una mala posició el cos dels Mossos i el seu major. La darrera part de l’interrogatori al comissari de López sobre la seqüència dels fets del matí, amb l’estirabot de Millo inclòs, és importantíssim perquè desmunta la versió que durant dos anys Pérez de los Cobos ha maldat per inculcar als jutges sobre el trencament del dispositiu conjunt entre cossos policíacs.

—Olga Tubau: Vós envieu un primer correu a Pérez de los Cobos a les 8.45.
—Ferran López: Sí.
—Què hi deia?
—Hi demanava el suport que havia estat objecte de pacte en les reunions de coordinació del dia abans. La intenció era adjuntar una llista de 233 centres en què demanàvem ajuda, però per error dels agents del programa informàtic, del ‘gestor d’esdeveniments’, em van passar la llista total de 2.300 centres, i és aquesta llista que adjunto al correu de les 8.45 per error. Però al cap de pocs minuts em va trucar Pérez de los Cobos i em va advertir de l’error. Uns minuts després vaig rectificar, i li vaig adjuntar l’arxiu correcte de la petició d’ajuda, tal com havíem quedat.
—Aquest segon correu bo…
—…és de les 9.11.
—En aquesta trucada entre els 8.45 i les 9.11, us va manifestar Cobos que s’havia trencat la coordinació i que cada cos actuaria pel seu compte?
—No. És que aquell dia vaig tenir diversos contactes formals amb Cobos. El primer a les 8.30 aproximadament, en què li vaig demanar explicacions de per què hi havia actuacions de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola prèvies a la petició de suport amb què havíem quedat. Però no en tinc resposta i no em diu res. El segon contacte és aquest correu, en què tampoc no em diu que s’hagi trencat la coordinació. I el següent és a les deu del matí a la delegació del govern espanyol, on m’estic amb ell un quart d’hora o vint minuts i tampoc em diu que hi hagi cap trencament dels pactes establerts. La constància la tinc quan Trapero, després de la reunió amb la magistrada [Mercedes de Armas] i amb ell, cap a les 12.30 o a la una, ens diu això de manera formal. Em sorprèn perquè cap a les 12.30 hi ha una compareixença pública del senyor Millo on, amb el meu correu de les 9.11, justifica l’actuació d’acord amb la petició que faig jo en aquell correu.
—De la intervenció del senyor Millo es podria desprendre que continuem en un operatiu conjunt: els Mossos han demanat suport i la Guàrdia Civil o la policia espanyola l’ha donat.
—Sí, és així, però em sorprèn que això sigui notícia, que Millo ensenyi una cosa que havíem pactat. No ho vaig entendre.

Pérez de los Cobos ha deplorat ara en el judici, com a testimoni, el dispositiu dels Mossos d’enviar dos agents a tots els col·legis, però no el va qüestionar mai en les reunions de coordinació dels dies abans que va tenir amb Ferran López. I ell com a coordinador tenia una responsabilitat de comandament per damunt de tots els cossos –cosa que va venir imposada i que va enervar Trapero– que ara, en la declaració davant el jutge, diu que no tenia. Perquè si efectivament era així, si ell era el coordinador, també ell havia de ser el darrer responsable del funcionament dels dispositius policíacs desplegats aquell dia, inclòs els dels Mossos. Ara pretén que ell, tot i ser-ne el coordinador, tot i ser l’interlocutor amb la magistrada Mercedes de Armas i qui havia de passar-li compte de què s’esdevenia, no sabia res de res, ni el pla dels Mossos, ni tan sols el de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, com si només passés per allà. L’advocada Olga Tubau el va posar en evidència, en la sessió de dimarts, en un interrogatori antològic que va relatar Roger Graells en aquesta crònica.


L’advocada de Trapero i de Laplana, Olga Tubau.

Rere unes ulleres gruixudes de pasta blanca que li ocupen mitja cara i un somriure ample que li omple l’altra mitja, Olga Tubau interroga amb constància, i després de posar-se bé els cabells del serrell amb la mà dreta, desa les mans sota la taula, inclina el cos endavant i pregunta amb un to de mestra d’escola perquè tothom pugui entendre de què va tot això i es pugui saber què s’amaga realment darrere dels circumloquis i els comentaris impertinents amb què vós, senyor Pérez de los Cobos, us parapeteu, primer, i llanceu l’atac del tot gratuït contra Trapero, després. I és així, amb aquesta constància de l’interrogatoi i l’evident domini profund de la causa que té entre les mans, que Tubau va fent sortir el testimoni del seu confort, i es posa nerviós i comet errors. L’advocada va portar el coronel allà on més li interessava, a les seves contradiccions, a demostrar davant del tribunal que el coronel no pot suportar Trapero, que el detesta, que tot plegat és una qüestió personal… i política.

—Us consta cap denúncia dels 17.000 agents o dels sindicats [dels Mossos] perquè s’hagués donat cap ordre il·legal, il·lícita o irregular l’1-O?
—No.
—Ara sí, l’última. Guarda rancor o animadversió respecte del senyor Trapero pel rebuig a la seva coordinació i allò que va passar a les reunions amb la fiscalia?
—Gens ni mica.

I així va acabar aquell interrogatori. Havent escoltat Pérez de los Cobos i Ferran López aquesta segona setmana del judici, es confirma quin és el relat amb què Trapero i els Mossos que el volen ajudar volen fer entendre al tribunal que l’1-O era imparable des d’una perspectiva policíaca (‘no podíem aturar 2,3 milions de persones que volien votar’, va dir Trapero el primer dia), i que si algú tenia a les mans poder-ho fer era el govern de la Generalitat. I una segona idea: la Guàrdia Civil i la policia espanyola i els seus caps polítics sabien molt bé què volien quan van desembarcar a Catalunya el setembre del 2017, que van ser ells que van menystenir els Mossos, que van prendre les decisions operatives que els van rotar seguint el propòsit de rebentar el referèndum i generar una situació de caos i violència que seria imputable finalment no pas als qui van exercir la violència sinó als que la van patir. I entre aquests, els Mossos. La defensa de Trapero —amb l’ajuda inestimable i inconscient de Millo aquell migdia de l’1-O— ha desbrossat el camí que porta a aquesta conclusió, però caldrà veure si el tribunal presidit per la senyora Espejel, simpatitzant del PP, amiga íntima de María Dolores de Cospedal i condecorada per la Guàrdia Civil, hi vol transitar.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Els despropòsits més vergonyosos dels fiscals al judici contra Trapero https://www.vilaweb.cat/noticies/judici-trapero-fiscals-carballo-rubira-diari-judici-politic-josep-casulleras/ Sat, 25 Jan 2020 20:50:44 +0000 El fiscal passa els fulls del dossier endavant i enrere, cercant la dada, l’anotació o la declaració de l’acusat que té al davant que l’incrimini, que el deixi retratat davant el tribunal de l’Audiència espanyola. Però no se’n surt, passen les hores de declaració i el major Josep Lluís Trapero no cau en cap parany, malgrat l’esgotament i la irritació continguda per un interrogatori impertinent, desendreçat i farcit de mentides que el fiscal sap que són mentida. Tant Miguel Ángel Carballo com el seu col·lega Pedro Rubira han demostrat aquesta primera setmana del judici contra Trapero, la intendenta Teresa Laplana i l’ex-director dels Mossos Pere Soler i l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig que no tenen cap base per a sostenir les acusacions de rebel·lió o de sedició, que s’han preparat molt malament els interrogatoris i que tant els fa, perquè a la trista sala de vistes de l’Audiència han pogut formular tot un grapat de preguntes impertinents jurídicament, plenes de valoracions i prejudicis que no els haurien deixat passar en cap moment al judici al Tribunal Suprem de l’any passat, ni els advocats dels presos ni Marchena mateix.

Aquest judici queda més amagat mediàticament, pràcticament sense presència de mitjans internacionals a la sala de premsa, i arraconat geogràficament, traslladat a un polígon desolat dels afores de Madrid i no pas a la cèntrica plaça de la Villa de París. Ací no hi ha tants escrúpols amb la pulcritud processal, no hi ha la cura un punt exagerada amb què Marchena remarcava els primers dies de judici contra el procés al Suprem la necessitat de garantir el dret de defensa; a l’edifici de l’Audiència de San Fernando de Henares tot és més eixut, la magistrada Concepción Espejel deixa fer als fiscals, no els para els peus malgrat els evidents abusos que cometen en els interrogatoris, vessant contínuament opinions i prejudicis. Hi ha quelcom d’inquietant en tot això: l’assossec dels fiscals malgrat el descontrol de la causa, que recorda el que tenien generalment els Zaragoza, Madrigal i Cadena al Suprem; aquella convicció que el cas és guanyat i que la vista oral és un tràmit carregós. Que deixaran que siguin els Pérez de los Cobos i els altres agents i comandaments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil que aportin tots els elements de càrrec contra els acusats perquè el tribunal tingui matèria condemnatòria, tant si les seves paraules són certes o falses.

De què s’han de defensar ara?

Per tant, en quatre dies de judici hi ha hagut una exhibició de despropòsits per part de Carballo i de Rubira que haurien d’enrojolar tot el ministeri fiscal. I el primer d’aquests despropòsits ha estat el manteniment formal de l’acusació de rebel·lió al llarg dels dos mesos que durarà el judici, malgrat la sentència de sedició del Suprem. Els fiscals van donar entenent que a l’acabament de la vista oral ja canviarien l’acusació de rebel·lió a sedició, però que de moment no, que calia deixar que es desenvolupés el judici i en acabat ja en parlaríem. Aleshores, de què s’han de defensar Trapero, Puig i Soler? De sedició, tot confiant que així constarà en l’informe de conclusions finals de la fiscalia? Però mentrestant, els advocats Olga Tubau, Cristóbal Martell i Fermí Morales tenen com a document per a rebatre un escrit d’acusació provisional que assenyala la rebel·lió. Un nou entrebanc per a les defenses. I el tribunal hi va estar d’acord.

I una vegada començada la declaració de Trapero, el fiscal Miguel Ángel Carballo desplega el seu estil d’interrogatori, fonamentat a portar el major per un laberint de preguntes que comencen en un punt, salten a una altra qüestió i tornen a la primera sense gaire sentit ni connexió, provant de marejar l’acusat, sense escoltar-ne les respostes, sense atendre’n els arguments, repetint-li constantment les mateixes preguntes i obtenint les mateixes respostes, com ara la insistència a demanar per què no va ordenar de carregar contra els concentrats el 20 de setembre de 2017 davant el departament d’Economia, per més que fossin manifestants pacífics que no agredien ningú ni es comportaven amb violència, per més que n’hi hagués set-cents, dos mil, deu mil o quaranta mil i hagués estat una temeritat fer ús de la força, perquè hauria generat una situació de gran perill per a ells i per als policies mateixos.

A pastar fang, els ferits

El fiscal Carballo, el mateix que volia empresonar Tamara Carrasco i Adrià Carrasco per rebel·lió i terrorisme, el responsable d’haver perseguit els CDR detinguts el 23 de setembre d’aquest any passat sense proves acusant-los de terrorisme, d’haver engegat una investigació contra el Tsunami Democràtic també per terrorisme, atemptava en cada pregunta que feia a Trapero contra el dret de manifestació i contra la llibertat d’expressió. I fins destil·lava la seva aversió als votants del dia del referèndum quan demanava al major com podia ser que el Primer d’Octubre hi hagués comandaments dels Mossos que ordenessin als agents de seguretat pública dels col·legis de Sant Andreu que atenguessin els ferits en les càrregues dels antiavalots de la policia espanyola; ho retreia a Trapero, tot demanant-li si no haurien hagut de preocupar-se més aviat de retirar les urnes i fer cas del mandat judicial.

La desídia i despreocupació dels fiscals per a conèixer bé la realitat social i política de la causa que fa dos anys que tenen entre les mans són clamoroses. En detalls com ara les males traduccions del català a l’espanyol de documents dels Mossos, que tergiversen completament el sentit de què s’hi diu i que són utilitzades com a proves de càrrec contra els acusats. Com per exemple la mala traducció de Carballo d’un correu del comissari Ferran López a Trapero informant-lo del contingut d’una nova ordre de la fiscalia amb instrucció per a aturar el referèndum.

—El 25 de setembre rebeu un correu del comissari Lluís Ferran López Navarro dient-vos, literalment: ‘Ha! Tenim pistes del contingut de la [instrucció de la fiscalia número] 5/2017.’
—’Ja’. És ‘ja en tenim’.
—Sí, bé, és que és això que hi ha transcrit literalment. No sé si era un ‘ha’ col·loquial.
—És en català, i us en dic la traducció: ‘Ja tenim pistes…’

Però encara un altre exemple: novament l’ús per part dels fiscals d’una mala traducció d’un informe dels Mossos d’Esquadra que començava dient ‘el Primer d’Octubre s’ha de celebrar el referèndum…’, amb caràcter enunciatiu i no pas l’imperatiu amb què la policia espanyola el va traduir a l’espanyol. L’advocada de Trapero, Olga Tubau, va haver d’interrompre l’interrogatori posant-ho ne relleu. Aquesta mala traducció, que pretenia ser incriminatòria, fou objecte d’una prova pericial en el judici al Suprem de l’any passat, amb tota una lliçó de llengua que va deixar bocabadats els magistrats. Però per als fiscals d’aquest judici, com si allò no hagués existit.

Hem vist traduccions capcioses i també mentides deliberades, aquesta setmana. Perquè el fiscal Carballo ha arribat a fer afirmacions falses, per exemple en la temptativa de desactivar un dels trumfos que la defensa del major Trapero juga en aquest judici, el pla per a detenir Puigdemont i els consellers si els ho ordenava un jutge en cas de declaració d’independència. El fiscal Carballo pretenia fer veure que això era una idea que el major s’havia empescat més endavant, una ocurrència de Trapero per a mirar de distanciar-se tant com pogués del projecte polític del govern per a què treballava. I per això va dir que la primera vegada que n’havia parlat fou en la declaració al Suprem com a testimoni en el judici contra el procés. Però no era cert, i Carballo ho sabia: fou molt abans, en la declaració a l’Audiència espanyola mateixa en la fase d’instrucció.

Com pot ser que Cèsar Puig sigui aquí?

I encara una cosa causa més impacte que la mentida, la ignorància. Com és possible que una persona com Cèsar Puig, ex-secretari general d’Interior, hagi arribat a ser jutjat a l’Audiència espanyola, passant per dos anys d’instrucció i d’investigació de la fiscalia i de la jutgessa Carmen Lamela, que hagi estat processat i que li mantinguin l’acusació de rebel·lió per l’1-O i li demanin onze anys de presó? Com pot ser que li hagin fet tot això sense saber ben bé quines eren les seves competències dins el departament d’Interior i concretament amb relació als Mossos? És possiblement l’escàndol més gran d’aquesta primera setmana de judici: el fiscal Pedro Rubira interrogava Puig sense saber quina és l’estructura organitzativa del departament d’Interior ni les competències que hi tenia l’acusat. Perquè confonia l’estructura del departament amb la del ministeri de l’Interior, en què el secretari d’estat de seguretat sí que forma part de la línia de comandament que surt del ministre i baixa cap als directors de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Però no és el cas del departament d’Interior.

Fou l’acusat mateix, Cèsar Puig, que va haver de fer l’aclariment al fiscal Rubira, visiblement molest, insolent i agressiu. I li ho va haver de dir en aquesta fase de la vista oral del judici. Ell, com a secretari d’Interior, no era un superior jeràrquic del director de la policia, no tenia competència sobre operatius, sinó que la seva responsabilitat es limitava a qüestions pressupostàries i de personal. Quina és la seva responsabilitat en el dispositiu de l’1-O? Cap. I en el disseny del del 20-S? Cap. Va anar així:

—Vós, quin lloc teníeu en l’organigrama dins del departament d’Interior? Primer seria el conseller d’Interior i després hi ha la secretaria d’Interior…
—No és exactament així.
—Doncs aleshores com?
—Si em permeteu, és que en una part de la causa hi ha una confusió sobre les meves funcions…
—Jo dic dins el departament d’Interior, no sobre els Mossos, els bombers….
—No, no, és que tot és el departament d’Interior, i és important de fixar les meves competències perquè si no… En la meva primera declaració no era conscient que hi havia una certa percepció que l’estructura del departament d’Interior és pràcticament paral·lela a la que hi ha al ministeri de l’Interior, i això no és així, i és una confusió que a mi em perjudica molt i jo us explico per què. En aquesta causa, hi ha un informe de la policia judicial del 30 d’octubre de 2017 en què als primers fulls es descriu l’estructura de comandament dels Mossos d’Esquadra, i diu que els Mossos són dirigits per la prefectura de la policia, que és cert, i després diu que ‘en línia ascendent’ hi ha el director de la policia, el secretari general i el conseller. Això és un error. L’estructura del ministeri sí que és aquesta: hi ha el ministre, el secretari d’estat de seguretat i d’ell depèn la direcció de la policia i la Guàrdia Civil. I a la conselleria, sota la direcció del conseller d’Interior el departament s’estructura en línia, amb la secretaria general, la direcció de la policia, de bombers i d’administració de seguretat. La jerarquia de Mossos és conseller, director de la policia i prefectura. L’atestat em marca una jerarquia que no és.

…i Laplana?

Si és difícil de creure que algú com Cèsar Puig hagi arribat amb aquesta acusació tan dura en aquesta fase final del procediment judicial, encara ho és més en el cas de la intendenta Teresa Laplana. La fiscalia vol tancar-la quatre anys a la presó per sedició, perquè considera que, com a responsable de l’operatiu del 20-S, va fer mans i mànigues perquè la comitiva judicial no pogués sortir del departament d’Economia, va treballar en connivència amb el president de l’ANC, Jordi Sànchez, per mantenir la concentració de protesta i no va fer res per a ajudar els agents de la Guàrdia Civil ni la secretària judicial que assistia als escorcolls. I així ho han mantingut els fiscals en l’interrogatori. Però el cas és que no era responsable d’aquell dispositiu, no donava ordres, sinó que en rebia, i es va posar a disposició en tot moment de les necessitats i els requeriments dels agents que participaven en l’escorcoll.

Aquell dia Laplana no havia de treballar perquè tenia baixa per un quadre de vertigen. Però hi va anar per un acte de responsabilitat, perquè era la responsable de la comissaria de l’Eixample, per vetllar per la seguretat en una concentració tan gran, imprevista i espontània, i quan hi havia tants fronts oberts. L’interrogatori a Laplana per part del fiscal Rubira fou un despropòsit, perquè es va basar únicament en la minuta que ella mateixa va elaborar sobre els fets del 20-S uns quants dies després. I perquè va arribar a demanar-li què volien dir els noms de Brimo i Arro, les unitats d’ordre públic dels Mossos d’Esquadra. Un cop va haver declarat, se’n va anar, i no tornarà a seure al banc dels acusats de l’Audiència espanyola fins al torn de la darrera paraula, l’últim dia de judici, a petició seva, perquè d’ençà de l’acusació contra ella pel 20-S té estrès post-traumàtic. ‘Fa dos anys que el 20-S és el meu dia de la marmota: vaig a dormir amb el 20-S i em llevo amb el 20-S cada dia’, va dir davant el tribunal.

Demà comença la segona setmana del judici, amb la declaració dels dos testimonis segurament més importants: el coronel Diego Pérez de los Cobos i el comissari dels Mossos Ferran López. Tots dos ja van ser testimonis en el Tribunal Suprem, i ara tindran ben a prop a la sala, a pocs metres, l’home de qui van parlar tant, amb un to i un sentit ben diferents, en el judici contra el procés.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O https://www.vilaweb.cat/noticies/judici-trapero-mossos-audiencia-espanyola-diari-judici-politic-josep-casulleras/ Mon, 20 Jan 2020 19:57:00 +0000 Cada vegada més cansat i més espès, el major dels Mossos Josep Lluís Trapero ha anat declarant en un llarg interrogatori durant tot el dia en el judici que ha començat avui a l’Audiència espanyola. Un judici contra ell i contra l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig i l’ex-director general dels Mossos Pere Soler, acusats tots tres de rebel·lió, i la intendenta Teresa Laplana, acusada de sedició pel 20-S. Un judici que han apartat del centre de Madrid, traslladant-lo al bell mig d’un polígon industrial a una vintena de quilòmetres de la ciutat, a San Fernando de Henares, en un edifici funcional i trist que es distingeix dels del seu voltant per una bandera espanyola que hi té plantada, i en un dia com avui –extraordinàriament fred, gris i ventós– pel desplegament policíac i de càmeres de televisió que l’escorten. El judici es farà aquí. Com en tants judicis, processos i procediments en aquesta gran causa general contra l’independentisme, això ja era escrit i no podia ser altrament. Marchena va condemnar per sedició, però els fiscals del cas Trapero han mantingut la rebel·lió per a poder-lo jutjar, a ell i la cúpula dels Mossos, a l’Audiència espanyola i no en un tribunal ordinari de Catalunya. Ací l’escenari també importa, perquè és una part fonamental del càstig.

Dins l’edifici, desenes de periodistes, tots de mitjans catalans i espanyols, pràcticament cap d’internacional per a un judici la primera part del qual ja va escriure Marchena amb la sentència del 14 d’octubre. Però hi havia coses per dir i per veure, i avui un Trapero visiblement esgotat ha maldat per obrir un abisme entre ell i el projecte independentista del govern pel qual treballava. Ha anat més lluny que no al Tribunal Suprem, ensenyant cartes noves, expressant més obertament el seu desassossec, la incomoditat envers el projecte de referèndum, situant-se fora no únicament d’aquell projecte, sinó del moviment independentista en conjunt. Del banc dels acusats estant, bo i responent l’interrogatori enganxifós del fiscal Miguel Ángel Carballo, Trapero ha arribat a dir que no podia entendre que els votants de l’1-O defensessin tan aferrissadament les urnes. ‘Veure com la gent defensava les urnes d’aquella manera, penso que era poc imaginable des del meu punt de vista, perquè semblava que els hi anava la vida. No era violència, sinó una actitud difícil d’entendre, i sobretot de preveure.’

És un pilar de l’estratègia de defensa de Trapero: l’allunyament total respecte dels plans del govern Puigdemont per al referèndum i del somni d’una gran part de la societat catalana per la independència. Pensant segurament que així, traçant aquesta línia vermella, aconseguirà l’absolució. Avui ha tornat a explicar que el 28 de setembre de 2017, en aquella cèlebre reunió a Palau, ell i els comissaris del cos van advertir el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Forn del perill de dur endavant el referèndum. El fiscal Carballo ha provat de posar-lo contra les cordes: ‘Per una banda dieu que els votants i els manifestants eren pacífics, i per una altra alertàveu de la violència que es podia esdevenir si el referèndum es feia.’ I és en aquest punt quan Trapero ha anat més enllà que no l’any passat al Suprem, quan ha dit que es van veure sobrepassats per la ‘resistència pacífica’ (i ho ha remarcat) d’aquella gentada que volia votar.

Però ja abans el major ha aprofitat algunes ocasions que li oferia el fiscal per a regalar-li asseveracions d’impacte, revelacions sobre la seva gran ‘incomoditat’ respecte del projecte independentista. Ha estat a la tarda, quan Carballo i Trapero ja havien fet unes quantes hores d’un bescanvi de parers i d’impressions sobre el 20-S i sobre els preparatius de la resposta policíaca contra l’1-O que la sessió ha entrat en la fase més calenta: el major introduïa un nou element sobre el seu distanciament respecte del govern, i Carballo, un punt sorprès, temia trepitjar l’acusat i havia de contenir la manera tan impulsiva amb què havia portat fins aquell moment l’interrogatori perquè parlés. Jordi Jané va plegar de conseller i Albert Batlle de director dels Mossos perquè no estaven d’acord amb el projecte del referèndum unilateral (‘il·legal’, ha repetit Trapero, adequant-se a l’univers semàntic de l’acusació) i perquè temien de rebre’n les conseqüències penals. Jané i Batlle se sentien incòmodes.

—Carballo: I vostè no se sentia incòmode?
—Trapero: Molt.
—C: Si ho vol explicar, què va fer en aquella situació?
—T: Allò que crec que era a les meves mans, que era dir unes quantes vegades al conseller Jané i també al conseller Forn què feien, i deixar-los clar on seria el cos.
—C: Al senyor Jané també?
—T: Sí, era part d’un govern que feia aquestes coses. I Jané hi va ser molt temps. A mi només em van demanar una vegada, que no sé si fou el 7 o el 9 de setembre del 2016. És una reunió a la qual em va cridar el secretari del govern, el senyor Vidal de Ciurana. Aleshores jo era comissari en cap. Em parlava de la convocatòria d’un referèndum, i em va demanar on serien els Mossos en el cas que hi hagués un moment de doble legalitat. Jo li vaig dir que no hi ha doble legalitat, hi ha una llei. I em va insistir que em posés en la situació que convisquessin dues lleis en el mateix moment. I jo li vaig dir que els Mossos farien sempre allò que diguessin els jutges.

Trapero ha jugat fort aquesta carta. Ha arribat a dir que tot allò que feia el govern durant aquell temps eren ‘barbaritats’, que no tenia relació amb Puigdemont, que va penjar el telèfon a Jordi Sànchez enmig d’una conversa tensa durant el 20-S… Però això té un risc, que és que no li facin cas, que no li perdonin que no fos bel·ligerant amb el referèndum, que no carregués contra la gent concentrada el 20-S. Perquè, de fet, ell i els Mossos van caure en el parany que els van parar els responsables policíacs i polítics del Ministeri d’Interior espanyol, els caps de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, el coronel Diego Pérez de los Cobos, erigit com a coordinador i imposat a Trapero de mala manera, sense consultar-lo ni avisar-lo. D’això se n’ha queixat el major en el judici, però heus ací el fonament de la causa: els policies espanyols aturarien la rebel·lió, perquè els Mossos ni podien ni volien fer-ho. I això fou decidit abans de la tardor del 2017, quan es va planificar l’enviament de milers d’efectius policíacs a Catalunya. Els Mossos i els seus responsables ja semblaven condemnats aleshores, i sobretot d’ençà de la gestió que van fer dels atemptats del 17-A, tan humiliant (per incompareixença) per a l’estat. D’ençà del titular d’El Periódico assenyalant els Mossos quaranta minuts més tard de l’atropellament a la Rambla fins en aquest dia fred i ventós a San Fernando de Henares sembla que tot hagi estat escrit i previst.

I els fiscals, amb aquella actitud de partit guanyat sense baixar de l’autocar, ho tornaven a palesar. El fiscal Pedro Rubira, recordant els GAL i el franquisme i anomenant Jordi Pujol a Jordi Cuixart en un lapsus força revelador; el fiscal Miguel Ángel Carballo, atacant Trapero en els primers compassos de la sessió desvergonyidament, amb un reguitzell d’arguments criminalitzadors del dret de manifestació i de reunió i contra la llibertat d’expressió. Especialment quan parlava del 20-S i el paper de Jordi Sànchez, aleshores president de l’ANC, com a interlocutor amb els Mossos, com a responsable en certa manera d’aquella manifestació. Carballo no podia entendre per què ho continuava essent, d’interlocutor, si mentrestant publicava missatges a Twitter perquè la gent es concentrés, es manifestés i protestés. ‘És que no jutgem pel que diuen. I independentment del que diguin, si no cometen un delicte, ells són els indicats per a parlar-hi’, ha dit Trapero. Carballo ha demanat: ‘Aquest senyor incitava contínuament que hi anés més gent. I aquest és el senyor amb qui calia parlar per a controlar la situació?’ Trapero ha replicat: ‘Sí. És que una manifestació busca tenir el màxim de gent i no per això renunciarem a parlar amb ells.’

Ha estat un interrogatori llarg i dur, feixuc, que el fiscal ha fet com ha volgut, introduint insinuacions de tota mena i formulant preguntes amb les respostes cuinades sense que la jutgessa Concepción Espejel li ho impedís, i sense que Olga Tubau, l’advocada de Trapero i de Laplana, no ho impugnés. Aquest judici no és el del Suprem, no és un aparador internacional, sinó un dels penúltims tràmits de la venjança de l’estat. Asseure Trapero al banc dels acusats de l’Audiència espanyola per rebel·lió s’hi ajusta, i força el major a interpretar el guió de l’heroi caigut. La duresa dels fiscals i la parsimònia dels magistrats en aquest primer acte fan pensar que no li servirà de gran cosa.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Comencen els paranys en el llarg camí de la sentència contra el procés cap a Estrasburg https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-cami-a-estrasburg-sentencia-proces/ Sun, 03 Nov 2019 20:50:18 +0000 La forta repercussió social i política de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes n’ha emboirat la transcendència jurídica. I, més concretament, la gravetat dels drets fonamentals vulnerats als presos condemnats i qüestionats ja ara mateix a tot l’estat espanyol per la doctrina que marca la instància judicial principal sobre els límits de l’exercici del dret de manifestació, llibertat d’expressió i ideològica… La vulneració d’aquests drets serà el fonament dels recursos que les defenses dels presos polítics presentaran al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), a Estrasburg. Però fins a arribar-hi, el camí serà llarg, perquè caldrà exhaurir abans la via interna a l’estat espanyol.

Aquest camí ja ha començat, perquè les defenses han presentat, d’entrada, uns aclariments de la sentència al Tribunal Suprem espanyol que s’haurien de resoldre aviat. Un té a veure amb la inhabilitació dels presos condemnats, perquè el tribunal fa referència als anys de presó, comptant-hi els dos de preventiva, però no diu què passa amb els d’inhabilitació. També han estat inhabilitats aquests dos anys en què alguns dels presos han estat suspesos del càrrec pel fet d’haver estat processats per rebel·lió?

Una vegada el Suprem espanyol aclareixi qüestions com aquesta, els advocats presentaran els incidents de nul·litat contra la sentència, exposant les nombroses vulneracions de drets fonamentals durant el procediment judicial. És un pas previ a la presentació dels recursos d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, un tràmit que es pot allargar ben bé un mes fins que el Suprem no accepti o desestimi (ben segurament) aquests incidents. Serà aleshores quan s’obrirà la porta a recórrer al Tribunal Constitucional, l’última instància judicial abans de dirigir-se a la justícia europea. I el gran entrebanc.

Aquest tribunal encara té encallats una vintena de recursos d’empara presentats pels advocats dels presos durant la fase d’instrucció contra mesures abusives de presó preventiva, entre més. El TC acceptava a tràmit absolutament tots els recursos, però no els resolia, ni tan sols per desestimar-los, de manera que eren retinguts, congelats, i frenava la via d’Estrasburg. Alguns, amb la sentència ja dictada, deixen de tenir sentit perquè la presó preventiva és absorbida pels anys de presó de la condemna. La gran majoria d’aquests recursos encara continua al calaix del TC.

El precedent del cas Atutxa

És el gran entrebanc. I un exemple clar i recent el tenim amb el cas Atutxa. El Tribunal Suprem va condemnar a inhabilitació i multes l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa i els membres de la mesa Gorka Knörr i Kontxi Bilbao perquè van refusar de dissoldre el grup parlamentari de l’esquerra abertzale. La condemna fou el 2008, i el Tribunal Constitucional espanyol va trigar cinc anys a pronunciar-se sobre el recurs d’empara presentat per Atutxa. El 2013 va rebutjar el recurs i va confirmar la pena imposada pel Suprem. I fou el 2017 quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Espanya pel càstig contra els parlamentaris i va ordenar que fos revocada. Però la revocació efectiva per part del Suprem en compliment de la disposició d’Estrasburg no ha arribat fins aquesta setmana, l’octubre del 2019. És a dir, onze anys de la condemna del Suprem.

No vol pas dir que aquest esquema temporal s’hagi de repetir en el recurs contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics. El fet que la causa afecti persones que són a la presó hauria de fer que tant el TC, primer, com el Tribunal d’Estrasburg, després, hi donessin prioritat. Alguns dels advocats dels presos són conscients que el TC pot tenir el recurs encallat mesos o anys. N’hi ha que pensen que, ateses les circumstàncies polítiques i socials que impregnen aquest procediment, el Constitucional no podrà allargar més d’un any els recursos que li arribin ara.

L’escàndol Conde-Pumpido al TC

Sigui com sigui, és clar que just abans de la publicació de la sentència hi va haver un escàndol judicial arran d’una filtració a la premsa espanyola que pot condicionar absolutament l’aproximació que el tribunal pugui tenir sobre els recursos d’empara que li arribin. A l’estiu passat els advocats dels presos ja tenien un ull posat al TC perquè semblava que era imminent la resolució d’un recurs d’empara d’un cas de gran ressò mediàtic i relacionat en certa manera amb la sentència contra el procés. Es tracta de la causa d’Aturem el Parlament, els incidents en les protestes del 2011 contra l’aprovació d’un pressupost amb retallades socials. El Suprem va condemnar vuit dels manifestants per un delicte contra les institucions de l’estat, i el ponent fou ni més ni menys que Manuel Marchena. Per justificar la condemna, va encunyar una doctrina nova, la de la violència ambiental, per negar que es tractés d’un cas de llibertat de manifestació. És un axioma argumental semblant al de la condemna per sedició contra els dirigents independentistes, en què el magistrat converteix l’exercici d’un dret com el de reunió i manifestació –i fins i tot el de participació política– en l’arma de la sedició, en un factor coercitiu contra les autoritats públiques.

Cinc dels condemnats d’Aturem el Parlament van presentar el recurs d’empara al TC i semblava que, efectivament, els la donarien, que revocarien la sentència de Marchena del 2015 i que això passaria poc abans de la sentència contra el procés. Hauria estat un gran revés contra el tribunal dels presos polítics, perquè hauria creat un precedent que inevitablement el TC hauria de considerar quan li arribessin els recursos d’empara. Però una filtració en el moment adequat (25 de setembre proppassat) en el lloc adequat (el diari ABC) sobre el sentit de l’esborrany d’aquella resolució –el ponent de la qual era Cándido Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero– va dinamitar-ho tot. Hi havia divergències importants dins el TC pel risc estratègic que hauria significat, el desacord es va fer públic, l’escàndol fou notori i la sentència sobre els fets d’Aturem el Parlament ha estat retinguda. Sense una data prevista i amb algunes sospites que acabarà tenint un sentit contrari al que pretenia inicialment Conde-Pumpido. Perquè davant tenim una qüestió d’estat.

Per tant, l’horitzó haurà de ser inevitablement Estrasburg. Els recursos d’empara, tant al TC com a Estrasburg, són individuals i denuncien la vulneració d’un dret fonamental o més d’un. En aquest cas, és clar que una de les empares que es demanaran serà per la violació del dret de manifestació, amb tota seguretat un dels grans cavalls de batalla a Estrasburg. Però també hi pot haver demandes per més drets vulnerats, com el de jutge predeterminat per llei, el d’una tutela judicial efectiva i el dret d’un judici just, recollit a l’article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans i que és un dels que més té en compte el TEDH.

Aquell dia que Marchena va patinar

Hi ha arguments clarament tècnics que Estrasburg pot considerar a l’hora de concloure que el judici no fou just, i el tribunal presidit per Manuel Marchena va tenir certa cura d’evitar-los, mostrant-se aparentment garantista amb les defenses. Si més no fou així al començament, però a mesura que passaven les setmanes i els mesos Marchena anava perdent la paciència i tenia, cada vegada més, actituds autoritàries i arbitràries i posava traves a alguns dels advocats dels acusats. Fins que va cometre errors i patinades, alguna de les quals molt sonada. Com aquell dia, el quaranta-quatrè de judici, quan va qüestionar públicament l’estratègia d’una de les defenses, la de Jordi Cuixart, i va atacar alguns dels seus testimonis d’aquell dia, com el de la filòsofa Marina Garcés, a qui va voler humiliar. A més, va dir a l’advocat Benet Salellas un ‘correcte, molt millor’, quan s’havia queixat dient ‘si la sala no em permet la pregunta, no faré més preguntes’. Aquell dia, poc després, el departament de comunicació del Tribunal Suprem va fer córrer entre la premsa una nota molt agressiva dels magistrats contra la defensa de Cuixart. Un fet inèdit. El jutge imparcial és un dels aspectes que té més presents Estrasburg. Un argument més tècnic i formal que no pas de fons.

Però hi ha advocats que volen que el TEDH entri en arguments més de fons i que avaluï la condemna de l’estat espanyol per una actitud discriminatòria per raó ideològica envers els presos, per haver-los mantinguts tancats en presó preventiva dos anys, haver-los impedit exercir els seus drets com a càrrecs electes fent un ús abusiu i desproporcionat del processament per rebel·lió, i tot plegat pel fet de tenir un projecte polític com la independència de Catalunya. Sembla que, de la mateixa manera que l’estratègia de les defenses durant el judici fou diferent, també cada advocat presentarà els recursos al TC primer, i a Estrasburg després, amb enfocaments diferents però amb una coordinació mínima perquè siguin tots compatibles. De manera que, quan al Tribunal d’Estrasburg arribaran tots els recursos dels presos polítics catalans, s’apleguin en una mateixa carpeta, en un mateix expedient que es pugui acabar resolent més aviat o menys.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> El greu atac de Marchena contra ‘la ciutadania rebel’ de Catalunya https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-sentencia-ciutadans-rebels-marchena/ Tue, 15 Oct 2019 19:50:09 +0000 Hi ha una frase de la sentència del judici contra el procés que ho resumeix tot, i que és el nucli de la injustícia: ‘Les actuacions dels dies 20 de setembre i 1r d’octubre del 2017 eren lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta.’ Aquesta afirmació, i tota l’argumentació que hi posen darrere els set magistrats de la sala del Tribunal Suprem espanyol que va jutjar els presos polítics, és el fonament de la condemna per sedició. Perquè la sedició, d’acord amb el codi penal espanyol, requereix un alçament que sigui públic i tumultuari, és a dir, que sí que hi ha d’haver violència. No pas de la mena de la rebel·lió, però sí que n’hi ha d’haver. I on va ser la violència aquells dies, doncs? En les garrotades de la policia espanyola? No, en la gent anant a votar obstinadament, en la gent manifestant-se el 20-S protestant per una agressió contra la Generalitat. Allò fou la força de la sedició per a condemnar els nou presos a penes de nou a tretze anys de presó. I aquest esquema significa un precedent perillosíssim per als drets civils no solament a Catalunya sinó a tot el país i a tot l’estat espanyol.

Vegeu les penes de presó per sedició i malversació de la sentència contra el procés

En el mig miler de pàgines de la sentència, la ciutadania (la independentista, és clar, la mobilitzada, la compromesa políticament) és dibuixada com una multitud manipulada, infantil, ingènua i, alhora, agressiva. Un darrer adjectiu imprescindible per a justificar una definició de la sedició prou àmplia i exagerada per a fer perillar d’ara endavant l’exercici del dret de manifestació i de reunió, i la llibertat d’expressió i de participació política. Pàgina 283 de la sentència: parla de sedició quan ‘els agents han de claudicar i desistir de complir l’ordre judicial de què són portadors davant la constatada actitud de rebel·lia i oposició a la seva execució per un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica.’ I encara diu: ‘El dret de protesta no pot mutar en un exòtic dret d’impediment físic als agents de l’autoritat a donar compliment a un mandat judicial.’

És justament amb aquesta referència que comença aquest comunicat contundent, clar i rotund de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de condemna contra aquesta sentència. La PAH recorda la comparació feta manta vegada entre una desobediència civil i una altra, entre una obstrucció a una ordre judicial i una altra. ‘Aleshores és sedició concentrar-se per aturar un desnonament? No podem no mostrar la nostra solidaritat amb les persones a qui l’estat ha condemnat a cent anys de presó. Nosaltres continuarem al carrer aturant desnonaments i desobeint lleis injustes, i si per a la justícia això és sedició, serem sedicioses.’ La doctrina que fixa el Tribunal Suprem amb aquesta sentència permet de veure aquest risc, estripa les cartes, obre l’acusació i la condemna per sedició a l’arbitrarietat, a la mateixa amb què ha actuat el tribunal presidit per Manuel Marchena.

La sedició en aquesta sentència és argumentada d’una manera perillosa i àdhuc inconstitucional, tal com ha observat el professor de dret de la UPF José Luis Martí, en un fil de Twitter ben aclaridor, en una primera reacció a la condemna: ‘Diguem-ho clarament: la condemna per sedició és injusta, i de fet és legalment incorrecta, un error manifest. No es pot interpretar el delicte de sedició d’aquesta manera tan extensiva, perquè hi encaixin els fets del 20-S i l’1-O. Els tipus penals han de ser sempre interpretats de manera restrictiva, i interpretar la sedició d’aquesta manera criminalitza moltes accions de simple protesta i manifestació.’

La ciutadania mobilitzada, l’arma de la sedició

Marchena, que és qui ha redactat la sentència, evidencia en la sentència el seu biaix, la mirada condicionada de part en el conflicte. Convé tenir sempre present que el Tribunal Suprem no és ni ha estat mai un àrbitre en aquest judici, sinó una veu més –la definitiva, l’executora– d’una de les parts: l’estat espanyol. Un estat que ha reaccionat d’una manera furibunda contra l’agressió de què es va sentir víctima la tardor del 2017. I això es veu en Marchena, oimés després d’haver assistit a quatre mesos de judici i a les declaracions de centenars de testimonis, a l’exhibició de nombroses proves documentals (no totes), a la compareixença d’experts. Els magistrats ometen parts importants de la prova, o en desdenyen algunes altres fins i tot amb un estil prepotent i amb una certa voluntat de ridiculitzar i d’humiliar.

No hi ha pràcticament cap esment a la violència policíaca de l’1-O, desmesurada i brutal, tal com van palesar els vídeos arraconats al final de la prova documental del judici, i en canvi el tribunal posa l’accent constantment en la ‘força’, l’actitud ‘intimidatòria, injuriosa’, en la resistència de la gent que va anar a votar. No connecta mai ni l’una cosa ni l’altra: la violència policíaca és emparada pel fet que la policia deté el monopoli de l’ús de la força, i prou. Els votants, els manifestants, a qui el tribunal arriba a qualificar de ‘ciutadans rebels’, poden ser l’ariet de la sedició, un conjunt de gent manipulada per a exercir una violència determinada. Pàgina 301: ‘L’actuació dels ciutadans va ser pre-ordenada i promoguda ex ante pels acusats com a imprescindiblement funcional per a crear el risc en la inaplicació de les lleis i l’incompliment de les decisions legítimes d’òrgans jurisdiccionals, un risc després materialitzat amb aquest comportament dels ciutadans mobilitzats.’

Una sedició per a Puigdemont?

Per què sedició i no rebel·lió? Diu el tribunal: ‘No n’hi ha prou amb la constatació d’episodis de violència per a proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió […]. La violència ha de ser una violència instrumental, funcional, pre-ordenada de manera directa, sense passos intermedis, a les finalitats que animen l’acció dels rebels.’ I ací veu una violència desplegada per ‘la multitud’ instrumentalitzada pels dirigents polítics i socials, pels acusats, per a poder forçar l’estat espanyol a negociar els termes d’un referèndum acordat. Diu que això es va fer impedint i violentant l’acció de la justícia o de la policia que anava a fer complir ordres judicials. Per al tribunal, l’objectiu dels acusats no era atènyer la independència, sinó fer-ho creure a la ciutadania perquè empenyés l’estat a un punt de pressió prou gran que l’obligués a negociar. I afegeix que no hi va haver prou violència per a doblegar la voluntat de l’estat, que el 155 fou acceptat i que no hi va haver cap acció de resistència després del 27 d’octubre. Aquest argument és força semblant, per cert, a un dels que esgrimia el tribunal superior de Slesvig-Holstein per a denegar l’extradició de Carles Puigdemont a Espanya per rebel·lió.

Quina sedició han fet els acusats? Segons el tribunal, promoure la mobilització sediciosa. De quina manera? Impulsant, aplaudint i encoratjant les manifestacions pacífiques, la protesta contra les accions judicials i la participació en un referèndum considerat il·legal per part del Tribunal Constitucional. I que això ho feien des de les seves responsabilitats de govern, bo i malversant diners públics. De cadascun dels membres del govern condemnats, Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Joaquim Forn i Dolors Bassa, diu que van tirar endavant les accions encaminades a dur a terme el referèndum sense fer cabal dels advertiments que els arribaven del TC. No ho veu desobediència, el tribunal, sinó sedició, perquè diu que es va propiciar la mobilització (violenta) sediciosa. I perquè en el cas de Rull no es va permetre l’atracament d’un vaixell de l’estat al port de Palamós, i en el cas de Dolors Bassa perquè va permetre que s’obrissin els centres cívics que eren col·legi electoral en el referèndum. Perquè la gent hi pogués anar a votar.

La gravetat del cas Forcadell

I Carme Forcadell? Ella no era membre del govern. El tribunal converteix en sedició la possible desobediència en què hauria pogut incórrer Forcadell per no haver atès advertiments del TC. La desobediència no implica penes de presó. Què més va fer? Permetre l’admissió i votació de les lleis de desconnexió al ple del parlament, i pràcticament res més. El tribunal fa una aplicació encara més extensiva de la sedició contra ella quan l’acusa d’haver ‘trencat el deure de la neutralitat inherent’ al seu càrrec, d’haver expressat públicament la seva posició política favorable a la independència, d’haver fet una crida als ciutadans a manifestar-se i a defensar les institucions catalanes. L’acusa fins i tot del fet que la convoquessin a una reunió a la qual ni tan sols va anar; la que hi va haver al Palau de la Generalitat tres dies abans de l’1-O entre la cúpula dels Mossos i el govern. I per més que no hi anés el fet que la convoquessin demostra que era una persona important i que manava, diu el tribunal. Per això la condemnen, i segurament també pel seu passat a l’ANC, que el tribunal no para d’esmentar però que ja té cura de no incloure en els fets punibles.

La condemna no és per rebel·lió, però els acusats han passat dos anys tancats a la presó amb l’acusació de rebel·lió. La imprevisibilitat porta a la indefensió, un sistema judicial democràtic ha de ser previsible, perquè si no és arbitrari, i ací és així perquè el judici és polític. El tribunal presenta aquest canvi, de la rebel·lió en la querella i en la fase d’instrucció a una condemna per sedició, com una demostració que el sistema judicial funciona, que és garantista perquè no és tot escrit ni decidit. Però en aquest cas és una burla, perquè l’acusació inicial perseguia un propòsit, que era inhabilitar anticipadament fent ús de l’acusació i el processament per rebel·lió els presos que esdevinguessin càrrecs públics a les eleccions; pretenien escapçar el lideratge polític independentista. I, assolit aquest primer, la condemna final en persegueix un altre, que és fer més digerible a Estrasburg la condemna i provar d’acostar els fets provats que forneix la sentència a l’argumentari de la justícia alemanya, per a poder aconseguir l’extradició de l’enemic públic número u de l’estat espanyol: el president Puigdemont.

La premeditació de Marchena

I per a fer això Marchena revela una premeditació, un apriorisme sobre els fets i una obstinació a forçar la prova del judici perquè encaixi en aquest arcaic i imprecís delicte que és la sedició. No diu ni una paraula de la violència dels policies, però en canvi ho aprofita per a ‘remarcar aquells altres incidents protagonitzats per ciutadans que van insultar, o van vexar els agents amb escopinades, expressions despectives, crits infamants i fins i tot paraules amenaçadores, a més de les obertes agressions que van sobrepassar els contorns de la resistència passiva, erigint-se en simples actes d’agressió’.

Sobre una mobilització de més de dos milions de persones en un sol dia a tot el Principat, el tribunal destaca aquesta actitud. I fa notar, això sí, que hi va haver uns experts que van comparèixer al judici a petició de la defensa de Jordi Cuixart, els sociòlegs John Paul Lederach i Jesús Castañar, que en la seva declaració van avalar el caràcter pacífic de les mobilitzacions d’aquella tardor. Marchena els humilia a la sentència, on diu que les seves aportacions són del tot prescindibles. Aquí hi ha la prova de la col·lisió entre una concepció democràtica del dret de protesta i una altra de restrictiva i autoritària, que és la que ha plasmat el Suprem amb aquesta sentència.

La conclusió a què van arribar els dos experts desqualificats per Marchena era que l’independentisme català s’ha caracteritzat per una mobilització sempre pacífica per a atènyer els seus objectius polítics. Que això es va poder veure la tardor del 2017, però que no hi havia pas una estratègia planificada de resistència civil no violenta; que en tot cas la resistència no violenta fou sobrevinguda, que es va posar en pràctica de manera multitudinària, com mai no s’havia vist a Catalunya, durant l’1-O. Hi va haver una dosi important d’improvisació, i de manca d’experiència, lògicament, per part de molta gent que aquell matí es va llevar ben d’hora per anar a votar, o que va passar la nit en un col·legi, i que al cap d’unes quantes hores es va veure asseguda amb les mans alçades davant uns antiavalots que exercien una violència indiscriminada contra ells. Per al tribunal aquesta aportació no té gens de valor per a la sentència.

La col·lisió de mons

Sí que en tenen unes paraules de David Fernàndez, que va declarar com a testimoni a la sala del Suprem. ‘Sí, érem murs humans’, va dir l’ex-diputat de la CUP, defensant el dret de la desobediència civil. Per això va deixar clar que l’acció d’Escoles Obertes era una acció pensada per a dificultar el tancament dels col·legis electorals. Marchena i companyia no hi veuen l’exercici d’un dret fonamental, sinó la prova de la sedició. En termes semblants es va explicar Jordi Cuixart, resumint en el seu cèlebre ‘ho tornarem a fer’ la voluntat de persistir en l’exercici i la defensa d’aquests drets. El tribunal s’acarnissa amb Cuixart, s’hi refereix d’una manera agressiva i ve a dir que les seves paraules són la millor prova per a la seva condemna.

El ponent de la sentència, Manuel Marchena, arriba a dir això a la pàgina 396: ‘Allò que és coherent per a qui invoca la desobediència civil serà assumir el càstig en virtut de la llei penal que va violar, per a donar així valor a la intensitat de la seva discrepància davant l’ordre legal.’

En resum, la sentència és la constatació de la col·lisió de dos mons estranys i allunyats que ja es van veure cara a cara en el judici; els uns, des de les cadires del poder; els altres, des dels bancs dels acusats. I també és la certificació que la via pacífica i no violenta que ha triat l’independentisme de manera obstinada és menystinguda per l’estat espanyol, i condemnada a molts anys de presó.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-guia-sentencia-suprem/ Sat, 12 Oct 2019 19:50:15 +0000 La sentència contra el procés del Tribunal Suprem espanyol és a punt de fer-se pública, però els nou presos polítics ja fa molt temps que han estat condemnats. Aquesta sentència, que previsiblement serà notificada demà, dilluns, 14 d’octubre de 2019, marcarà el punt culminant d’un procediment penal ple d’irregularitats i de denúncies de vulneracions de drets dels acusats que va arrencar el 30 d’octubre de 2017 amb aquelles querelles del difunt fiscal José Manuel Maza que duien el nom de ‘Más dura será la caída’. Un nom que volia fer la cosa, i que d’ací a poques hores acabarà prenent forma. En aquest article detallem alguns dels punts més importants a tenir en compte per a llegir la sentència; allò que cal tenir present un cop s’hagin fet públiques les condemnes (perquè mai ningú des de cap mitjà ni des de cap àmbit institucional no ha considerat que poguessin ser absolts), les quals ja han estat més o menys anticipades amb les pertinents filtracions a la premsa.

Quan passarà?

Sembla evident que la sentència es farà pública dilluns o dimarts. No pas dimecres, 16 d’octubre, ni més enllà, perquè s’hauran superat els dos anys de presó preventiva de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart i no hi ha hagut cap moviment ni cap tràmit per part del Suprem per a convocar l’audiència necessària amb els presos afectats per a revisar aquesta mesura cautelar. Aquesta setmana, totes les filtracions han anat apuntant que seria dilluns, però a mesura que ens hi acostem, els pronosticadors de dates han expressat més inseguretat i alguns no tenen pas clar que no acabi essent finalment dimarts.

La resposta a la sentència del judici del procés: totes les propostes fins ara


Tampoc no queda del tot clar quina serà la manera de comunicar la sentència. La llei d’enjudiciament criminal espanyola diu que les sentències ‘es llegiran i es notificaran a les parts i als seus procuradors el mateix dia que se signin, o l’endemà a tot estirar’. Descartada l’opció de traslladar els presos a Madrid per llegir-los la sentència, sembla que la notificació serà personal, és a dir, que uns funcionaris aniran a les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric a comunicar-la a Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Joaquim Forn, i als domicilis de Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó. Els advocats seran notificats mitjançant el sistema Lexnet. I tot just després hi haurà la comunicació oficial a la premsa per part del Suprem i la difusió pública de la sentència.

Un dels aspectes que criden més l’atenció de les filtracions sobre qüestions de la sentència que han publicat diversos mitjans és que diuen que el Suprem vol anar molt amb compte amb la manera de fer la notificació, precisament perquè no hi hagi filtracions. És a dir, el Suprem fa unes filtracions dient que vol anar amb compte que no hi hagi filtracions.

Com ens assabentarem de les mobilitzacions?

La condemna: sedició o rebel·lió?

I totes aquestes filtracions donen per fet que la condemna contra la majoria dels acusats, contra els presos polítics, serà per sedició i, tret de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Carme Forcadell (que no tenien responsabilitats de govern el 2017) també per malversació de diners públics. Si fos així, el tribunal es decantaria per l’acusació que va presentar l’advocacia de l’estat en el judici i que diferia del plantejament de la fiscalia i del jutge instructor Pablo Llarena, que hi veien rebel·lió.

La sedició és definida en el codi penal espanyol entre els articles 544 i 549. Diu que és un ‘alçament tumultuari i públic’ que impedeix ‘per la força o fora de les vies legals’ l’aplicació de les lleis o ‘l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat’. I preveu penes de 10 a 15 anys de presó a les autoritats que en siguin considerades culpables; entre 8 i 10 anys als qui en siguin ‘principals autors’ i entre 4 i 8 anys als qui no siguin ni autoritats ni ‘principals autors’. L’advocacia de l’estat demanava per aquest delicte i per malversació 12 anys de presó per a Junqueras; 11 anys i mig per a Forn, Turull, Rull, Romeva i Bassa; 10 anys per a Carme Forcadell i 8 anys per a Sànchez i Cuixart. La fiscalia demanava 25 anys per a Junqueras; 17 anys per a Sànchez i Cuixart i 16 anys per a Forn, Turull, Rull, Romeva i Bassa.

Guia de les Marxes per la Llibertat

La rebel·lió preveu penes més altes que no la sedició, i queda definida en el codi penal entre els articles 472 i 484. Són dos delictes que s’exclouen: o l’un o l’altre, i ambdós requereixen l’ús de la força o la violència. Si la sedició parla d’un alçament tumultuari i públic, la rebel·lió descriu un alçament violent i públic. I malgrat la manca de proves d’accions violentes durant les cinquanta-dues sessions del judici al Tribunal Suprem, ni l’advocacia de l’estat ni la fiscalia no van canviar les acusacions ni van modificar la petició de penes.

Faran marxa enrere amb la rebel·lió?

Però les darreres sessions del judici ja van evidenciar unes tensions internes importants dins els poders de l’estat sobre la manera d’encarar aquesta culminació del càstig polític contra els dirigents independentistes, polítics i socials, durant la tardor del 2017. Tota una causa construïda sobre l’esquema de la rebel·lió, és a dir, de la violència planificada i desplegada per a trencar la unitat d’Espanya, per a acabar en una sedició? Aquesta és la pregunta que es feien moltes veus crítiques amb la posició de l’advocacia de l’estat en el judici. Tots els qui han aplaudit Marchena com el salvador de la unitat d’Espanya tots aquests mesos l’atacaran ara amb la fúria amb què ho van fer amb Rosa María Seoane?

Per exemple, Edmundo Bal, l’advocat de l’estat que fou substituït per Seoane perquè es negava a acusar de sedició, perquè sostenia que els presos havien de ser condemnats tots per rebel·lió. ‘No sé què em fa més mal, si un govern que pretén enganyar els ciutadans que ha de servir o que s’utilitzi l’advocacia de l’estat per dir que no hi va haver allò que tots hem vist que sí que havia passat […]. Avui l’advocacia de l’estat ha protagonitzat una de les pàgines més tristes de la seva centenària història’, va escriure a l’ABC referint-se a Seoane. Bal és ara diputat de Ciutadans al congrés espanyol, un dels homes que Albert Rivera ha posat d’exemple d’integritat.

Consells de seguretat per si t’identifiquen o et detenen


Si la condemna és per sedició, caldrà veure què dirà gent com Bal, o com Albert Rivera, o com tants altres opinadors i polítics espanyols que han anat proclamant que hi va haver una rebel·lió i un cop d’estat. Pedro Sánchez mateix, el maig del 2018, abans d’esdevenir president espanyol gràcies a la moció de censura contra Mariano Rajoy, deia que ‘lògicament’ hi veia un delicte de rebel·lió. Ho deia en una entrevista a Antena 3 per tancar files amb el jutge instructor Pablo Llarena, que en aquell moment era desautoritzat i avergonyit per la justícia de Bèlgica, d’Alemanya, d’Escòcia i de Suïssa amb les peticions fallides d’extradició del president Puigdemont i els altres exiliats.

La confirmació del judici polític

I tota la instrucció de Llarena es va construir sobre la rebel·lió. Seria una desautorització per Llarena que no hi hagués, finalment, una condemna per rebel·lió, després de tants mesos de justificar-la amb interlocutòries duríssimes, denegant totes les peticions de llibertat provisional que li van fer els presos. Convé tenir present que el fet que l’acusació per part de la fiscalia amb les querelles inicials fos pel delicte de rebel·lió va permetre a Llarena, bo i subscrivint l’acusació, de suspendre els presos dels seus càrrecs públics que havien aconseguit amb els vots de la ciutadania. Només el processament per rebel·lió permet, mitjançant l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal (i només en alguns casos, restringits a ‘l’ús d’armes de guerra o explosius’), de suspendre de la seva condició càrrecs electes que siguin empresonats. Ho va fer Llarena per impedir que els presos i els exiliats elegits en les eleccions del 21-D poguessin exercir els seus drets com a diputats al parlament, i és el mateix que va aprofitar l’actual mesa del congrés espanyol, amb els vots dels representants del PSOE, PP i Ciutadans, per a impedir que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull poguessin exercir els seus drets de diputats, i el mateix cas per a Raül Romeva al senat.

L’acusació de rebel·lió, portada fins al final, ha permès, amb una interpretació forçada i inèdita de la legislació, de soscavar els drets fonamentals de diputats electes. També ha permès de construir un relat mediàtic i polític per a qualificar els dirigents independentistes de ‘colpistes’, de construir un discurs sobre una violència inexistent a Catalunya relacionada amb l’independentisme que aquestes darreres setmanes s’ha intensificat i s’ha portat a l’extrem amb la detenció de set independentistes, que són tancats a la presó, en règim d’aïllament o de semiaïllament acusats de terrorisme.

Però haver dut aquest discurs i aquesta acusació fins a aquest extrem durant aquests dos anys ha complicat la vida als magistrats del Suprem. Perquè Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Luciano Varela, Antonio del Moral, Ana María García Ferrer i Andrés Palomo ho han de posar per escrit, amb arguments jurídics i pensant que això anirà tard o d’hora al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ja no és una interlocutòria d’un jutge instructor, sinó la sentència del Tribunal Suprem, que és una sentència ferma sense possibilitat de recurs a una instància judicial superior. La inexistència de proves vistes i exposades en el judici per a sostenir les acusacions i les condemnes palesa el caràcter polític d’aquest judici. És a dir, es modula la qualificació dels fets entre la rebel·lió i la sedició en funció de l’oportunitat política o les possibles desautoritzacions que vindran per part d’Estrasburg o del Tribunal Constitucional mateix. I es deixa absolutament de banda l’absolució o l’acusació per una simple desobediència perquè seria escandalós haver-los tingut tancats dos anys en presó preventiva per això. I perquè l’escarment per als qui ho vulguin intentar de nou en el futur no seria tal. La contundència hi ha de ser, i això vol dir anys de presó i d’inhabilitació.

La bomba Conde-Pumpido i la tensió amb el TC

Aquesta tensió s’ha fet evident amb la filtració aquestes darreres setmanes d’una suposada desautorització a Manuel Marchena que vindria del Tribunal Constitucional, però no pas per aquesta causa sinó pel cas d’Aturem el Parlament. És un cas molt important, perquè queda vinculat inevitablement a la condemna contra els presos polítics del judici contra el procés. Perquè en aquella altra causa, la dels incidents en les protestes davant el Parlament de Catalunya el 2011 contra l’aprovació d’un pressupost amb retallades socials, Marchena hi va tenir un paper cabdal: fou el ponent de la sentència del Suprem que revocava l’absolució dels acusats que havia dictat anteriorment l’Audiència espanyola i en condemnava vuit per un delicte contra les institucions de l’estat.

En aquella sentència del Suprem, el 2015, Marchena va introduir una nova doctrina, la de la violència ambiental, per a revocar l’absolució dels acusats. I descrivia els incidents al parlament com un ambient de tensió en uns termes molt similars als utilitzats durant el judici contra el procés per part de les acusacions. Aquella condemna fou recorreguda just després al Tribunal Constitucional, però la resolució ha quedat retinguda, a l’espera de fer-se pública abans la sentència contra el procés. Perquè suposadament la decisió del TC era d’absoldre els condemnats per Marchena en aquells fets del parlament, amb l’argument de la prevalença de l’exercici del dret constitucional de manifestació. Si aquesta sentència del TC corregint Marchena s’hagués fet pública, hauria causat un escàndol considerable. El ponent és el magistrat Cándido Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat amb el govern de Zapatero, i la filtració a l’ABC que el text que preparava anava en aquest sentit ha destapat la caixa dels trons en el si del TC, i el rebombori haurà arribat lògicament també al Suprem i probablement a les darreres reunions de deliberació de Marchena i els altres sis magistrats que són a punt de dictar sentència contra els presos polítics.

Ara només poden passar dues coses: que la sentència que preparava Conde-Pumpido es faci pública més tard i que desautoritzi Marchena, amb tot allò que significarà també de precedent per quan els condemnats del judici contra el procés presentin el recurs al TC abans d’anar a Estrasburg; o bé que la polèmica pública desencadenada per la filtració rebenti la ponència i el sentit que havia de prendre i que la cúpula judicial espanyola s’enroqui encara més, avalant finalment una condemna, la d’Aturem el Parlament, que molt probablement acabarà essent censurada per Estrasburg.

El precedent perillós per als drets de la ciutadania

En la redacció de la sentència, hi haurà els arguments per a justificar la limitació de drets fonamentals. A més, fixarà doctrina, dirà com la justícia espanyola haurà d’interpretar aquests anys vinents en què consisteix el dret de manifestació, de reunió, de participació política i la llibertat d’expressió. I què entén per desobediència civil. I dirà, doncs, que els fets de la tardor del 2017 no quedaven emparats per cap d’aquests drets, sinó que eren una sedició, o una rebel·lió.

Durant el judici, les acusacions van posar l’accent en el paper de la gent, de la ciutadania mobilitzada, com a arma de la rebel·lió o de la sedició. Els testimonis dels policies i els guàrdies civils, més de dos-cents, van parlar d’una violència que força setmanes després els vídeos van desmentir. La violència física l’empraven els policies, i ocasionalment alguns ciutadans com a reacció a la brutalitat de les porres, els cops de puny, les puntades de peu i els cops d’escut dels agents. Per als fiscals era important ‘el clima generalitzat’, en paraules del fiscal Jaime Moreno, quelcom que es pogués assimilar al concepte de ‘violència ambiental’ encunyat per Marchena uns anys abans.

Blocar els accessos als col·legis on la policia va anar a pegar els votants l’1-O era violència segons els fiscals, o eren tumults segons les avocades de l’estat, per més que l’actitud generalitzada fos de mantenir els braços alçats o entrellaçats i la gent romangués dempeus o asseguda. I, en canvi, un agent deia que hi havia insults i mirades d’odi com no havia vist mai, ni en els anys de plom al País Basc. Heus ací l’aspecte essencial en què es movia el judici: o s’avalaven les acusacions forçades i exagerades per a sostenir delictes tan greus com la rebel·lió i la sedició o bé es respectava i es protegia l’exercici legítim del dret de manifestació, de reunió, de protesta, de la llibertat d’expressió, de participació política…

On són els diners malversats?

Durant el judici tampoc no van aparèixer proves concloents de l’acusació de malversació. Perquè no es va acreditar cap pagament de la Generalitat per a organitzar el referèndum. L’estratègia dels fiscals i de les advocades de l’estat fou presentar uns altres pagaments, sense aquesta vinculació, com si hi haguessin tingut a veure directament, com ara la contractació d’experts i visitants internacionals mitjançant el Diplocat perquè seguissin de prop els esdeveniments. Les acusacions compten com a diners malversats els serveis que es van desenvolupar dins contractes marc de la Generalitat, com ara els anuncis del referèndum emesos per TV3 i Catalunya Ràdio, o l’encàrrec a Unipost de distribuir per correu les notificacions. Són serveis que no van arribar a generar cap factura. En el cas dels anuncis, la direcció de la CCMA va emetre dues factures i en va reclamar el pagament, que mai no es va efectuar. La tesi defensada per la fiscalia i l’advocacia de l’estat és que si es presta el servei, per més que no s’hagi arribat a pagar mai, ja es genera un perjudici patrimonial a la hisenda pública. I encara van arribar a imputar el suposat cost de l’obertura de col·legis públics l’1-O dins la malversació, aplicant el cost del metre quadrat en el mercat del lloguer.

Si el Suprem condemna per malversació els acusats en el judici contra el procés, s’haurà d’agafar probablement a arguments tan forçats com aquests.

El 36.2

Hi ha encara un darrer aspecte important a comprovar en aquesta sentència i que té a veure amb els temps que els presos hagin de romandre a la presó sense poder tenir cap benefici penitenciari. Al final del judici, la fiscalia va demanar al tribunal que apliqués l’article 36.2 del codi penal als presos condemnats. Amb aquesta petició, el propòsit de la fiscalia era que, en cas de condemna, s’impedís que els presos polítics poguessin disposar d’un tercer grau fins que no haguessin complert la meitat de la pena. És a dir, lligar de mans la Generalitat com a responsable de la gestió de les presons mitjançant Serveis Penitenciaris. Perquè en principi, i malgrat les enormes pressions mediàtiques que hi ha hagut aquestes darreres setmanes, la condemna la compliran en presons situades al Principat, on ja són ara mateix.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Què pot passar aquest dilluns a Luxemburg amb Oriol Junqueras? https://www.vilaweb.cat/noticies/que-hi-ha-en-joc-dilluns-a-luxemburg-amb-oriol-junqueras/ Tue, 08 Oct 2019 19:50:04 +0000 Aquest dilluns s’esdevindrà una de les anomalies més flagrants, més evidents, de tot el procediment judicial al Tribunal Suprem espanyol contra el procés. Perquè quan es faci pública la sentència contra els presoners polítics el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE), amb seu a Luxemburg, encara no s’haurà pronunciat sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat electe. I fou el Suprem mateix, el tribunal que presideix Manuel Marchena, que va demanar al TJUE si Junqueras tenia la immunitat o no, una qüestió pre-judicial que aquest dilluns es començarà a debatre a Luxemburg. No serà pas el dia que es resoldrà la qüestió. Però la vista es farà amb fets consumats per part del Suprem contra Junqueras, i no tan sols per la sentència condemnatòria que ja s’hagi fet pública.

Perquè la qüestió més xocant d’aquest procediment és força elemental: si el Tribunal Suprem espanyol té dubtes sobre si Oriol Junqueras gaudeix d’immunitat com a eurodiputat, per què el manté empresonat preventivament? I per què el condemnarà sense haver esperat abans a tenir la resposta del Tribunal de Luxemburg a la pregunta que li fa? Ahir el Suprem va desestimar la petició que feia la defensa del president d’ERC de suspendre la publicació de la sentència fins que no hi hagués la resolució del TJUE.

En la vista d’avui al TJUE, les parts (Suprem, Junqueras i Parlament Europeu) exposaran les respectives al·legacions. S’ha de respondre a tres preguntes per interpretar l’article 9 del protocol número 7 de la Unió Europea sobre la immunitat dels eurodiputats. Són les tres preguntes que va fixar el Tribunal Suprem, i que restringeixen els termes del debat que tindrà el tribunal europeu. El Suprem espanyol es va avenir a preguntar sobre la immunitat, tal com demanava la defensa de Junqueras, però formulant a la justícia europea les preguntes que li van semblar pertinents. I és així que el Suprem demana al Tribunal de Luxemburg que aclareixi si Junqueras disposa d’immunitat a partir del moment mateix que va ser elegit eurodiputat a les eleccions del 26 de maig o bé si s’ha de fer una interpretació més restrictiva del Protocol sobre Privilegis i Immunitats de la Unió Europea, segons el qual la immunitat s’adquireix d’ençà de la primera sessió al Parlament Europeu, que es va fer el 2 de juliol a Estrasburg.

Les preguntes trampa de Marchena

En cas que Luxemburg consideri que Junqueras té immunitat d’ençà del moment que fou elegit, Marchena demana al tribunal si pot tenir la condició d’eurodiputat i la immunitat tot i no haver jurat la constitució espanyola –cosa que, tot sigui dit, el Tribunal Suprem mateix li va impedir de fer–; i finalment demana si estaria obligat a alliberar Junqueras tenint en compte el procediment judicial contra ell, és a dir, si la immunitat pot tenir un caràcter restrictiu. I l’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, demana en les al·legacions presentades al TJUE que es formulin més preguntes, que es vagi més enllà i que es demani si pot ser que un estat imposi condicions addicionals per a poder tenir la condició d’eurodiputat, com aquesta d’haver de jurar la constitució espanyola.

Segons el Parlament Europeu sí que ho pot fer. L’eurocambra s’ha personat en aquesta causa, i hi ha presentat al·legacions, dient que ‘no es pot immiscir’ en els procediments que decideix Espanya. L’agència ACN informava del contingut d’aquestes al·legacions, que consagren els arguments de l’ex-president de la cambra Antonio Tajani per a impedir que Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín siguin al Parlament Europeu tot i haver estat elegits, tots plegats, per més de dos milions de votants. Els arguments que exposaran són no poden examinar si Espanya ha fet correctament o no el procediment per elaborar la llista oficial d’eurodiputats, perquè això ho regula la llei espanyola, i que l’única opció que tenien davant la llista d’eurodiputats elegits a la circumscripció de l’estat espanyol i de la qual la Junta Electoral va excloure Junqueras, Puigdemont i Comín, era prendre’n nota, sense qüestionar-ho.

La justícia espanyola ha volgut enfortir el relat segons el qual a Europa no fan cabal de Junqueras. I per això ha filtrat una setmana abans de la vista una informació amanida de valoració al diari La Vanguardia i a El Confidencial. Els titulars de tots dos diaris eren gairebé clavats: ‘Cap país no dóna suport a la immunitat de Junqueras davant la justícia europea‘ i ‘Cap estat de la UE no es posa al costat de Junqueras davant Luxemburg‘. Es fa evident el propòsit de la filtració; a La Vanguardia arriben a dir: ‘El fet que cap país de la UE no hagi comparegut en aquesta ocasió davant el TJUE ha portat les institucions estatals al convenciment que va ser correcta la decisió inicial de no reconèixer la immunitat de Junqueras.’ Però en aquests articles es deixa clar que la incompareixença dels estats (que és una opció i no una obligació) no vol dir ni que donin suport a la immunitat de Junqueras ni que s’hi oposin.

Un precedent perillós

Ara, qui ha de prendre la decisió és un tribunal, i aquest és europeu i no espanyol. El mateix tribunal que ja va admetre a tràmit el recurs que van presentar Puigdemont i Comín contra la seva exclusió com a eurodiputats i que és en fase d’estudi. Quan el TJUE prengui la decisió sobre Junqueras –hauran de passar uns quants mesos– el president d’ERC ja haurà estat condemnat a penes de presó. I si decideix que tenia la immunitat i que no l’havien d’haver mantingut a la presó? Què farà aleshores el Suprem? Hi ha hagut especulacions publicades en diversos mitjans que indiquen que la justícia espanyola hauria de demanar un suplicatori al Parlament Europeu per a poder-lo mantenir tancat, i que el temps que s’allargués aquest tràmit l’haurien de deixar en llibertat. Però mentrestant el Suprem tira endavant, i en cap moment ni la data del 14 d’octubre ni la decisió que prengui Luxemburg no afectaran la sentència.

La decisió que té a les mans el TJUE és cabdal, perquè pot avalar un precedent que ha creat la justícia espanyola per a castigar una forma de dissidència política. Ho han advertit alguns eurodiputats, com ara l’irlandès del Sinn Féin Matt Carthy, que deia a VilaWeb: ‘Si a Espanya li és permès de fer això, què privarà que un altre país imposi unes altres normes per impedir a uns altres eurodiputats que no els agradin d’ocupar els seus escons? Qui ha de decidir qui s’asseu al Parlament Europeu són els votants, la gent, i al poble de Catalunya li ha estat prohibit aquest dret.’ O el basc d’EH Bildu Pernando Barrena: ‘Si ara es posa de moda això que Espanya comença a fer de vetar càrrecs electes, es podran acabar vetant grups dissidents, crítics o representants de minories en qualsevol altra part d’Europa.’

I els drets de dos milions de catalans que van votar a les eleccions europees? El Parlament Europeu, com a institució, diu que no veu que sigui un problema que hagi de resoldre Brussel·les, segons les fonts que cita l’agència ACN. Caldrà veure què hi diu Luxemburg.

MÉS INFORMACIÓ

Una setmana abans no es compleixin els dos anys de la presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, la fiscalia ha enviat una petició al Tribunal Suprem perquè convoqui l’audiència necessària per a revisar aquesta situació. Perquè si la sentència hagués de fer-se pública més enllà del 16 d’octubre, aquesta presó preventiva s’hauria de prorrogar. La petició de la fiscalia ha suscitat una certa confusió enmig de les especulacions sobre la notificació de la sentència, que la majoria de travesses situen entre el dijous 10 i el dilluns 14 d’octubre. Aquesta audiència que demanen els fiscals es pot fer mitjançant una videoconferència i es pot resoldre en un parell de dies. La incògnita sobre la data es manté, i el moviment de la fiscalia pot fer pensar que vagi més enllà dels dies considerats més probables. Més informació: ‘La fiscalia demana al Suprem de revisar la presó preventiva de Sànchez i Cuixart‘.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Tres fets greus que deixen via lliure a Marchena https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-previa-sentencia-marchena/ Sun, 06 Oct 2019 19:50:05 +0000 Aquesta setmana entrem de ple en el compte enrere per a la publicació de la sentència del judici contra el procés per part del Tribunal Suprem espanyol. Ja es van encarregar d’anunciar-ho ni més ni menys que el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, justament el dia que anunciava que hi hauria unes noves eleccions, i una de les parts en el judici, el fiscal del Suprem Javier Zaragoza. El darrer va situar la sentència al voltant del 12 d’octubre. I hi ha un factor que condiciona la data: el 16 d’octubre, dimecres de la setmana vinent, farà dos anys que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva, i Manuel Marchena i els altres magistrats l’haurien de prorrogar si la sentència hagués de notificar-se després. Ara per ara no hi ha pas cap moviment –ni sembla que n’hi hagi d’haver– en aquest sentit, i això fa pensar que es farà pública aquesta setmana o dilluns de la vinent a tot estirar. I s’hi arriba després d’unes setmanes en què hi ha hagut fets estranys i inquietants que han anat aplanant el camí a Marchena.

Aquests fets inquietants són, d’entrada, que un president espanyol sàpiga que la data d’una sentència del Tribunal Suprem serà el mes d’octubre, i que en parli tractant implícitament de culpables els presos polítics mentre fa una crida a tenir ‘un govern estable’ per a entomar la reacció a la sentència; però també que poques setmanes abans de fer-se pública l’estat espanyol desplegui, mitjançant l’Audiència espanyola, la Guàrdia Civil i la fiscalia, un enorme dispositiu a Catalunya per a detenir nou independentistes i tancar-ne set en presó incondicional, cadascun dispers en un mòdul diferent de Soto del Real, acusats de terrorisme, i que ho faci amb un sumari secret que és filtrat a conveniència per anar implementant en els mitjans espanyols un relat segons el qual l’independentisme és violent i ‘no condemna’ aquesta violència inexistent. Si la sentència que escriuran Marchena i els altres sis magistrats del Suprem ha de subscriure –parcialment o total– la tesi de la violència de la tardor del 2017 que va sostenir la fiscalia durant els quatre mesos de judici, ara serà més fàcil d’encaixar si més no en el discurs mediàtic i polític espanyol. La sentència de Marchena tindrà una pista d’aterratge mediàtica encara més propícia per a condemnar els presos per delictes que requereixen l’ús d’una violència que mai no va existir.

El cas de les tensions sobrevingudes al TC

Però encara hi ha hagut un altre fet, el tercer, més subterrani, més obscur i rocambolesc però encara més efectiu, que ha ajudat a deixar via a lliure a Marchena. El 25 de setembre proppassat el diari ABC va engegar una campanya contra el magistrat del Tribunal Constitucional espanyol Cándido Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i que ara és el ponent d’una sentència que podria qüestionar la que Marchena és a punt de fer pública. Conde-Pumpido té a les mans la resolució d’un recurs d’empara que van presentar cinc dels condemnats l’any 2015 per les protestes i els incidents d’Aturem el Parlament el 2011, quan una concentració al voltant de la Ciutadella volia evitar que la cambra aprovés el pressupost de la Generalitat, que preveia una retallada social dràstica.

Aquell dia diversos diputats van ser insultats i increpats quan provaven d’arribar-hi mentre els Mossos s’enfrontaven amb els manifestants. Alguns electes van entrar escortats per la policia, en una Ciutadella blindada; l’ex-president de la Generalitat Artur Mas i l’ex-presidenta del parlament Núria De Gispert van arribar-hi en helicòpter. La Generalitat i el parlament es van personar com a acusacions contra una vintena de manifestants, que l’Audiència espanyola va absoldre. Era el 2015. Però poc després la fiscalia va recórrer al Suprem, que va acabar condemnant vuit dels acusats a tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’estat. I qui era el ponent d’aquella sentència? Manuel Marchena. I també formaven part del tribunal Luciano Varela i Juan Ramón Berdugo, dos magistrats que deliberen sobre la sentència del judici contra el procés.

En aquella sentència, Marchena va introduir una nova doctrina, la de la violència ambiental, per revocar l’absolució dels acusats. I descrivia un ambient de tensió en uns termes molt similars als utilitzats durant el judici contra el procés per part de les acusacions: ‘clima coactiu’, ‘atmosfera intimidatòria’, ‘acte intimidatori’, ‘atmosfera de coacció’, ‘acció intimidatòria’, ‘violència i intimidació’, ‘fustigació’ i, fins i tot, ‘entorn tumultuari’. Aquella condemna fou recorreguda el 2016 tant al Tribunal Constitucional per part d’alguns dels condemnats com al Tribunal Europeu dels Drets Humans per part d’uns altres, al·legant que el Suprem els havia vulnerat drets fonamentals com ara la llibertat de manifestació i de protesta. Fa tres anys que va arribar el recurs al TC i no ha estat fins ara mateix que s’ha esbombat en diversos mitjans que Cándido Conde-Pumpido ja té a punt l’esborrany de la sentència i que és favorable a concedir l’empara als afectats.

La filtració del 25 de setembre a l’ABC, amb un editorial dur inclòs l’endemà, anava adreçada a desacreditar Conde-Pumpido, suggerint la contradicció entre allò que va dir el 2011 com a fiscal de l’estat sobre els fets d’Aturem el Parlament –condemnant-los aleshores– i això que ara suposadament pretén: absoldre els condemnats. Una informació que duia un advertiment clar sobre la desautorització que significaria per a la més que probable condemna que Marchena imposarà contra els presos polítics del judici contra el procés. La filtració sobre el contingut de la ponència que preparava Conde-Pumpido sembla que va causar un terrabastall dins el TC, per la informació que va publicar en aquest sentit La Vanguardia una setmana després. Tant aquest diari com l’Ara, que també va publicar aquesta informació matisant l’ABC, introduïen una variable que el diari espanyol passava per alt: la posició de Conde-Pumpido suposadament favorable a emparar els condemnats d’Aturem el Parlament es fonamenta en la desautorització infligida pel Tribunal Europeu dels Drets Humans a Espanya arran del cas Atutxa. En aquest cas, el Suprem va condemnar l’ex-president del parlament basc per un delicte de desobediència, revocant l’absolució del Tribunal Superior de Justícia del País Basc i sense haver escoltat Atutxa. Tal com va passar en la condemna pels fets d’Aturem el Parlament. Se suposa, doncs, que Conde-Pumpido vol evitar una nova desautorització a Espanya per part del Tribunal d’Estrasburg.

La polèmica ha focalitzat sobre la figura de l’ex-fiscal general de l’estat un cert debat sobre la conveniència de contradir Marchena i la seva doctrina de la violència ambiental quan és a punt de fer-se pública la sentència del judici contra el procés. Però ha servit per a constatar que aquesta desautorització no arribarà pas abans de la sentència i que és probable que no arribi ni tan sols després, ateses les darreres informacions publicades sobre aquesta polèmica en la cúpula judicial espanyola. Però sobretot ha servit per a tornar a constatar la manca d’independència d’un tribunal concebut per vetllar pels drets constitucionals dels ciutadans de l’estat espanyol. Perquè el TC, començant per Conde-Pumpido, ha retingut la resolució d’un cas com el recurs dels condemnats a presó pels fets d’Aturem el Parlament, perquè no sigui cap mena de nosa a Manuel Marchena i el magistrat pugui dictar sentència amb el camí ben aplanat.

MÉS INFORMACIÓ

Què pot passar als exiliats? La publicació de la sentència anirà acompanyada, al mateix temps o poc després, d’unes noves euroordres i ordres internacionals d’extradició contra els exiliats. Els seus advocats fa més d’un any que hi treballen, d’ençà del fracàs de la segona euroordre, emesa i retirada per part del jutge Pablo Llarena. Vegeu ací: És possible una extradició immediata de Puigdemont i els altres exiliats?

La guia de les mobilitzacions. I un cop es faci pública la sentència, hi haurà mobilitzacions de protesta. Ja n’hi ha de convocades, i les altres se sabran més endavant. Podeu consultar-les en aquesta guia de les mobilitzacions contra la sentència.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> El primer capítol de la condemna, amb insult a l’ONU inclòs https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-suprem-contra-llibertat-provisional/ Fri, 21 Jun 2019 17:02:14 +0000 D’ençà del ‘vist per a sentència’ de Manuel Marchena, hem tingut l’oportunitat de veure els arguments jurídics del tribunal un parell de vegades: la primera, per a justificar que Oriol Junqueras no pogués anar a l’acte de promesa de la constitució espanyola ni exercir les seves prerrogatives com a eurodiputat, i la darrera, amb les explicacions amb què desestima la petició de tots els presos polítics (tret de Junqueras i Romeva, que no van presentar cap recurs) de quedar en llibertat provisional fins que no es faci pública la sentència del judici contra el procés. I tant els arguments de Marchena i els altres sis magistrats del tribunal com la decisió mateixa de deixar-los a la presó prefigura una sentència condemnatòria, oimés amb la duresa de les explicacions, l’adhesió a les tesis de les acusacions i l’agressivitat verbal emprada per a desacreditar el Grup de Treball de les Nacions Unides contra les Detencions Arbitràries, que havia exigit l’alliberament immediat de Junqueras, Cuixart i Sànchez (perquè són els tres primers que van denunciar el cas a l’ONU) i una indemnització per a tots ells.

Crida l’atenció la irritació envers el dictamen de l’ONU al llarg de la interlocutòria, en què els magistrats dediquen un paràgraf a explicar que no hi ha hagut cap situació nova ni sobrevinguda que els faci modificar la decisió que ja va prendre Pablo Llarena per a mantenir-los en presó preventiva, i a dir que es troben en la fase final de la resolució judicial de la causa, i en canvi empren una desena de pàgines a mirar de desacreditar no tan sols els arguments del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries sinó també la credibilitat i l’honestedat dels experts. Tots ells van elaborar les conclusions després d’haver escoltat els demandants i l’estat espanyol, que va presentar les seves al·legacions, invocades i referides en el dictamen del grup de les Nacions Unides.

Però Marchena i els altres magistrats diuen que subscriuen els arguments de l’advocacia de l’estat i del govern espanyol per a impugnar dos dels membres del grup ‘per manca d’imparcialitat i d’objectivitat’, pel fet que l’advocat de Cuixart, Sànchez i Junqueras en aquesta demanda, Ben Emmerson, ‘hauria desenvolupat una activitat concomitant’ amb ells quan va ser relator de l’ONU. Però sobretot basen l’argument de la manca d’honestedat en el fet que la notícia es filtrés abans de ser publicada oficialment, i acusen Emmerson de ser-ne el responsable. Ara bé, passen per alt que abans del dia de la publicació oficial, l’única part que disposava anticipadament del dictamen era, en aquest cas, l’estat espanyol.

Desqualificació fins a l’insult

És sobre les qüestions de fons de la resolució de l’ONU que el tribunal desplega la seva irritació, pels arguments que ataquen durament l’arbitrarietat i la motivació política de les decisions judicials, preses pel Suprem mateix, d’haver mantingut tancats durant tants mesos els presos polítics. I diuen: ‘El dictamen del WGAD [les sigles del grup, en anglès] conté també valoracions probatòries inassumibles sobre la concurrència de la violència com a element típic del principal delicte pel qual s’ha formulat l’acusació […]. S’hi inclou una valoració a cegues d’elements probatoris l’autèntica realitat dels quals no ha pogut ser apreciada pels redactors de l’informe.’

I encara van més lluny, quan neguen un dels casos més escandalosos de tota la instrucció: la decisió de Pablo Llarena de mantenir tancat a la presó Joaquim Forn amb l’argument que es refermava en la seva ideologia independentista. Marchena i la resta del tribunal diuen avui això: ‘No falten pas, en el dictamen, afirmacions extravagants, mancades de tota lògica i d’impossible encaix en el nostre sistema processal. És el cas de l’apartat 117, segons el qual “el grup de treball va rebre informació convincent, no refutada pel govern, sobre la situació del senyor Forn, detingut i acusat en aquesta causa, i que fou persuadit de suprimir el seu activisme en favor de la causa independentista a canvi de ser alliberat”.’

Diu el tribunal que aquesta afirmació ‘és una insídia, que només pot ser subscrita des d’un groller desconeixement dels principis que defineixen el procés penal en el nostre sistema constitucional’. La ‘insídia’ es fonamenta en aquesta afirmació que feia Llarena el 2 de febrer de 2018 per a rebutjar la petició de llibertat de Joaquim Forn: ‘L’investigat, en l’expressió de la seva legítima llibertat ideològica, manté lògicament el seu ideari sobiranista, cosa que, tot i ser vàlida constitucionalment, no significa que s’hagi de renunciar a avaluar. […] Si considerem la incertesa que hi ha que la voluntat política majoritària sigui la de respectar l’ordre legal per a atènyer l’aspiració d’independència que avui encara comparteix l’investigat, i si avaluem la determinació, encara avui, amb què l’investigat va conduir la seva greu actuació delictiva, s’ha de concloure que persisteix el risc de reiteració delictiva que es nega en la petició de llibertat.’

Llarena, en la fase d’instrucció, ja parlava directament d’actuació delictiva. I els seus arguments eren un atac directe i flagrant contra la llibertat ideològica, contra el dret de participació política i contra la llibertat de moviments d’un dels presos polítics. Quan va començar aquest judici, el mes de febrer d’enguany, Marchena tenia l’oportunitat d’allunyar-se del to, les maneres i les decisions de la instrucció de Llarena –una fase greument vulneradora de drets fonamentals dels presos i els exiliats–, de desmarcar-se’n i obrir una nova mirada basada en els fets que s’anessin desplegant a la sala de vistes. Algú va pensar que ho feia, per la moderació en les formes i algunes decisions formals que va prendre en les primeres sessions. Però a les acaballes del judici va oferir la seva versió més autoritària i cínica amb les defenses i alguns dels testimonis de les defenses. I ara, acabat el judici, amb els principals mitjans espanyols reverenciant-lo i amb alguna crida fins i tot a dedicar-li un carrer, Marchena i tots els altres magistrats mostren clarament un posicionament hostil envers els arguments dels acusats, favorable als abusos penals que ja s’han comès contra ells.

Novament, l’autarquia judicial

I sembla que qui ho desencadeni sigui l’estranger, és a dir, l’opinió vinguda de fora que qüestiona els procediments interns en un cas que és nuclear a l’estat de dret espanyol i que és, ni més ni menys, que la unitat d’Espanya, d’acord amb allò que va proclamar el president del Suprem, Carlos Lesmes, en la inauguració de l’any judicial del 2017. Perquè aquesta fúria discursiva d’avui l’han motivada els arguments contundents i nítids del grup de l’ONU contra les detencions arbitràries, i la maniobra inèdita i difícilment explicable jurídicament amb què es va prohibir a l’eurodiputat Junqueras d’assistir al ple d’Estrasburg del 2 de juliol és que quedaria fora de la jurisdicció espanyola (en paraules textuals), que la darrera paraula sobre la seva situació deambulatòria, sobre la seva llibertat de moviments i sobre la seva immunitat la tindria el Tribunal de Luxemburg, i no el Tribunal Suprem.

Això recorda la irritació sorprenent de la sala d’apel·lacions del Suprem contra la justícia alemanya quan el Tribunal Superior de Slesvig-Holestein es va oposar a l’extradició per rebel·lió de Carles Puigdemont i el va deixar en llibertat. Hi havia una agror que, justament avui, es repeteix per part de la mateixa sala, de manera gairebé obsessiva, en la interlocutòria feta pública a la tarda confirmant el processament dels exiliats Toni Comín i Meritxell Serret en aquesta causa. El cor argumental és el rebuig i el menyspreu a la decisió dels magistrats de Slesvig-Holstein. ‘Doncs bé, per més que el Tribunal de Slesvig-Holstein va disposar en aquesta segona sentència d’un material probatori que li fou remès des d’Espanya, a la qual cosa s’ha d’afegir el fet que la fiscalia de l’estat federat alemany assumia en els seus escrits substancialment les tesis que sosté la fiscalia del TS espanyol, el tribunal alemany, a més d’incórrer en intromissions jurisdiccionals que denuncia el ministeri fiscal, aplica un cúmul de criteris de fons que s’aparten de les dades que hi ha en la present causa.’

Quina contradicció. Ja ho vam veure ara fa un any: el Suprem va enviar una muntanya de ‘proves’ als jutges alemanys perquè analitzessin el fons de la qüestió de la violència l’1-O, i quan els jutges van prendre una decisió –que no els era favorable–, es van queixar que haguessin entrat en el fons de la qüestió. El factor internacional molesta el Suprem i l’incomoda. És allò de ‘no ha de venir ningú de fora a dir-nos què hem de fer’. Perquè és aquest factor que fa entrar més en contradicció i que compromet més les decisions judicials espanyoles en aquest procediment. És ensems el factor que ajuda a veure més nítidament la seva posició, i aquesta és de mà dura. Perquè totes aquestes decisions, i els arguments amb què les sostenen, fan tota la impressió d’un lliurament per fascicles d’una sentència condemnatòria, a la qual tan sols ens manca de saber de quants anys de presó serà.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general https://www.vilaweb.cat/noticies/draps-bruts-javier-zaragoza-ideoleg-causa-general/ Tue, 18 Jun 2019 19:50:31 +0000 Era un dels darrers dies del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Al matí els fiscals havien exposat l’informe final amb les peticions de presó per rebel·lió i malversació contra els presos polítics, amb uns discursos agressius, ofensius, parlant de cop d’estat, mirant de fer encaixar en el tipus penal de la rebel·lió una violència entre insòlita i inexistent. A la tarda, mentre parlava l’advocada de l’estat Rosa María Seoane, el fiscal més dur, Javier Zaragoza, aquell que va imprimir un to més polític en el discurs, es passejava per les dependències del Suprem habilitades com a sala de premsa, i xerrava de manera distesa amb alguns periodistes. Ja havia acabat la feina. Vestit amb pantalons i jaqueta de color blau marí i amb una camisa blanca, sabates fines d’entretemps, somrient, passejava una imatge desimbolta, oposada a aquella més encarcarada que li havíem vist durant quatre mesos dins la sala amb les ulleres de mirar de prop penjant de la punta del nas, la toga negra i les punyetes.

Aquella tarda, Zaragoza estava satisfet, se li notava, convençut que tot anava per bon camí; les seves conclusions, pràcticament com si el judici no hagués existit, culminaven una feina de gairebé quatre anys, primer a l’Audiència espanyola i ara al Suprem, perquè l’independentisme rebés el càstig judicial que es mereixia. Ell ha estat la punta de llança de la resposta d’un estat que l’endemà del 9 de novembre de 2014 es va sentir humiliat i avergonyit, perquè allò no fou la botifarrada que pensaven, no havien sabut calibrar la capacitat de la mobilització de l’independentisme ni la penetració que tenia en el teixit social del Principat. El govern de Rajoy va judicialitzar la resposta, amb el procediment contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, que va acabar en condemnes per desobediència i en un càstig patrimonial imposat per un Tribunal de Comptes polititzat. Però hi havia una altra maniobra, molt més profunda i ambiciosa, de llarg recorregut i soterrada, que va engegar Javier Zaragoza.

Si l’independentisme no afluixava després del 9-N, calia parar-li els peus. Oimés després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan va aconseguir una majoria parlamentària amb un full de ruta públic i definit, amb terminis inclosos, fins a la proclamació de la independència. Javier Zaragoza era aleshores fiscal en cap de l’Audiència espanyola, i el 5 de novembre, un mes després de les eleccions, ja va ordenar per escrit a la policia espanyola, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra que investiguessin tot allò que consistís a desplegar un mandat polític que ell mateix qualificava d’il·legal. Tot funcionari (‘sigui local, provincial o autonòmic’) restava sota sospita a partir d’aquell moment, i ordenava a la policia que li fes arribar tot allò que pogués semblar encaminat a ‘executar actes constitutius de rebel·lió i sedició quan la seva finalitat o el seu propòsit sigui canviar il·legalment l’organització territorial de l’estat i declarar la independència d’una part del territori nacional, en el cas en qüestió de la comunitat autònoma de Catalunya’.

L’alumne més aplicat

Zaragoza feia temps que era fiscal de l’Audiència espanyola, d’ençà del 2006, quan el va nomenar el fiscal general de l’estat d’aleshores, Cándido Conde Pumpido. Zaragoza, membre de la Unió Progressista Fiscal, sempre s’havia mogut bé en l’entorn de poder socialista. Anys enrere, havia treballat de bracet del jutge Baltasar Garzón en operacions contra el narcotràfic com a responsable de la fiscalia antidroga. I abans, durant la major part dels anys vuitanta, va exercir de fiscal al País Basc. Però per a ell, com per a qualsevol fiscal espanyol, esdevenir el fiscal en cap de l’Audiència espanyola és un premi, el màxim prestigi. Perquè és el principal tribunal polític, hereu del franquista Tribunal d’Ordre Públic, que jutja els crims contra la corona espanyola, contra la unitat de l’estat, a més del narcotràfic, els principals delictes econòmics i el crim organitzat. Zaragoza va tenir durant una dècada aquest poder, i el va anar modulant, per a adaptar-se als canvis polítics i preparar l’arribada del PP al poder, d’ençà del 2011, endurint les seves posicions i adaptant-les a una agenda més restrictiva en matèria de drets civils.

Per a mantenir la cadira al capdavant de la fiscalia de l’Audiència espanyola quan Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa, Zaragoza va voler ser l’alumne més aplicat. Però no fou pas una actitud impostada ni empeltada, sinó que la seva concepció de l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió ja havia quedat clara temps enrere. Per exemple, quan va denunciar els diaris bascs Deia i Gara, l’any 2008, per injúries contra el rei espanyol, per haver publicat un article crític amb Juan Carlos, ‘Las tribulaciones del Oso Yogui’ i el dibuix que l’acompanyava. Era arran d’unes informacions segons les quals el rei espanyol havia anat a caçar óssos a Rússia. Fou un dels judicis més absurd que es recorden a l’Audiència espanyola, on els autors van haver de discutir amb l’acusació qui anava begut, si l’ós o el rei.

En aquells primers anys com a fiscal en cap de l’Audiència espanyola que va fer tenalla amb el seu padrí, Conde Pumpido, per a aturar la investigació que Baltasar Garzón –temps enrere aliat de Zaragoza en la lluita contra el narcotràfic– pretenia engegar contra els crims del franquisme. El criteri que aleshores volia imposar la fiscalia (i li van acabar donant la raó) era que aquells crims, comesos d’ençà del cop d’estat del 1936, no podien ser jutjats per l’Audiència espanyola perquè no n’era competent. Javier Zaragoza deia aleshores que permetre aquella investigació hauria significat obrir una mena de causa general contrària al procés penal que hauria de ser propi d’un estat de dret. Aquest argument per a impedir la investigació dels crims de la dictadura fou el que va transgredir ell mateix per a engegar, anys més tard i a l’Audiència espanyola mateixa, una investigació que va esdevenir una causa general contra l’independentisme, amb la motivació del resultat d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, les del 27-S. Aquell recurs de Zaragoza contra la investigació va afavorir la querella de l’organització d’ultradreta Manos Limpias i de la Falange contra Garzón.

L’escàndol revelat per WikiLeaks

I durant aquests anys, entre el 2007 i el 2009, es va reunir unes quantes vegades al seu despatx amb responsables de l’ambaixada dels Estats Units que el pressionaven, a ell i més fiscals i polítics espanyols, perquè aturessin les investigacions que hi havia obertes a l’estat espanyol pels vols de la CIA de trasllat il·legal de presoners; contra militars nord-americans acusats de l’assassinat del càmera de televisió José Couso a Bagdad el 2003; i contra responsables de Guantánamo per tortures. Zaragoza va cedir a les pressions, i va anunciar que s’oposaria al processament dels tres militars acusats d’haver matat Couso i que s’arxivarien les altres causes. No només va actuar en aquest sentit, sinó que va proporcionar informació molt valuosa a les autoritats nord-americanes sobre l’evolució de les investigacions en aquests casos. L’escàndol, el va destapar WikiLeaks i el va publicar El País.

La reputació de Zaragoza i de més jutges (com Ismael Moreno) i fiscals (com Conde Pumpido) no es va trobar compromesa malgrat unes evidències que haurien hagut d’enterrar sengles carreres. A l’inrevés, perquè tots van mantenir i van millorar les posicions de poder que ocupaven. En el cas de Zaragoza, fent i desfent a pler a la fiscalia de l’Audiència espanyola; tot passava per les seves mans. Ell tenia la darrera paraula en els casos que s’investigaven, i durant els seus darrers anys ocupant aquest càrrec va emprendre investigacions i acusacions per delictes d’odi a la xarxa, amb un peculiar criteri a l’hora de seleccionar les opinions mereixedores de càstig i les que eren perdonables; va fer que un jutge fiqués a la presó per apologia del terrorisme uns titellaires de Madrid per haver fet broma en un espectacle amb un cartell que incloïa la paraula ETA; va demanar vint mesos de presó contra el cantant de Def Con Dos per enaltiment del terrorisme per la lletra d’unes cançons i va denunciar per injúries a la corona i ultratge contra els símbols espanyols la xiulada contra el rei i contra l’himne d’Espanya en la final de Copa del 2015 al Camp Nou. A mesura que el govern de Rajoy enduria la legislació, amb la llei mordassa, la reforma del codi penal i la de la llei del Tribunal Constitucional, perquè esdevinguessin eines efectives de repressió judicial, Zaragoza s’hi anava emmotllant.

Cap a la causa general

Fins que l’independentisme es va atrevir a fer el 9-N i a guanyar unes eleccions com les del 27-S. Aleshores va decidir d’aplicar una vella doctrina que ell mateix havia fet anar amb mà de ferro durant anys, la del ‘tot és ETA’, reformulant-la i rebatejant-la implícitament: ‘Tot és el procés’. Per això la tardor del 2015 va obrir una via repressiva que arriba fins avui, encarregant a la policia que investigués tot allò que tingués a veure amb l’independentisme. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, àlies ‘Tácito’ a la xarxa (des d’on insultava independentistes), va explicar en el judici contra el procés que d’ençà de final del 2015 que investigava dirigents independentistes seguint les indicacions de Zaragoza. Baena ho va fer durant mesos, fins que el jutjat número 13 de Barcelona, arran d’una querella de Vox, va fer allò mateix, a començament del 2017. Diverses investigacions obertes per un mateix motiu, en una causa general de caràcter prospectiu que encara es va anar ramificant, amb causes obertes al TSJC, a l’Audiència espanyola i al Tribunal Suprem.

Però, malgrat haver estat un alumne tan aplicat, les famílies polítiques acaben pesant més. I a començament del 2017, justament quan es judicialitzava la causa general al jutjat número 13 de Barcelona, pocs mesos abans de l’anunci de la data de l’1-O, Javier Zaragoza fou rellevat –al cap d’onze anys– del càrrec de fiscal en cap de l’Audiència espanyola. Fou un revés per a ell, que es va haver de conformar a ser fiscal de sala del Tribunal Suprem, una posició de menys responsabilitat i de menys acció, en un tribunal de darrera instància on pràcticament no es fan judicis. I un dels pocs que s’han fet aquests últims temps ha estat precisament el judici contra el procés, que per a Zaragoza fou com una benedicció. Perquè li permetia de tancar judicialment un procediment que ell mateix havia nodrit, quatre anys enrere, i amb un lluïment mediàtic que li ha fet rebre el favor d’una bona part de la premsa de Madrid, per haver-se exhibit com l’assot de l’independentisme.

Aquest paper, el comparteix en l’àmbit mediàtic espanyol amb Manuel Marchena. Perquè un dels fets més destacats, i alhora inquietants per als presos, durant aquest judici, ha estat la progressiva convergència de criteris i parers entre Zaragoza i Marchena, en decisions transcendentals que el magistrat ha hagut de prendre recentment, com ara la negativa a tramitar un suplicatori al congrés espanyol per a continuar jutjant els presos diputats; la denegació de deixar-los en llibertat provisional; i la prohibició a Junqueras d’exercir d’eurodiputat. Perquè, acabat el judici, ha quedat clar que qui recull millor el testimoni del fiscal Zaragoza és el jutge Marchena.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

]]> Estiu o tardor: Quan serà la sentència del judici contra el procés? https://www.vilaweb.cat/noticies/judici-proces-tribunal-suprem-sentencia/ Thu, 13 Jun 2019 19:50:48 +0000 ‘La sentència, la faran pública el 34 de juliol’, avisava un conegut advocat el mes de febrer, quan va començar el judici contra el procés. És possible que sigui així, que el tribunal vulgui aprofitar que el judici ha restat vist per a sentència a mitjan mes de juny per a fer pública una previsible condemna ben a tocar del mes d’agost, just abans que tothom agafi vacances, i atenuar així la magnitud de la protesta. Però aquestes darreres setmanes del judici, al Suprem, els rumors sobre la data de publicació de la sentència han anat canviant constantment: serà a final de juliol o a la tardor?

El magistrat Manuel Marchena, president de la sala que durant cinquanta-dues sessions ha jutjat els presos polítics, serà també el ponent de la sentència, que haurà de pactar amb els altres sis magistrats: Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Ana Ferrer, Andrés Martínez Arrieta, Luciano Varela i Andrés Palomo. En aquests quatre mesos de vista oral, mentre anaven desfilant testimonis i experts per la sala de plens del Suprem, Marchena n’ha anat prenent nota constantment a la seva pissarreta, i els seus companys de taula, qui més qui menys, també. La qüestió central del judici gira entorn de la violència, i des de ben al començament hi va haver testimonis decisius que van ser aclaridors respecte d’alguns dels arguments amb què la fiscalia sosté l’acusació de rebel·lió, com ara el paper dels Mossos d’Esquadra durant el 20-S i especialment l’1-O.

La qüestió és si els magistrats s’han anat fent una idea clara i acordada sobre què voldran que digui la sentència. És important de destacar ací que comptaven amb un apriorisme de culpabilitat amb la instrucció que va fer durant gairebé un any el jutge Pablo Llarena; pràcticament totes les interlocutòries que va publicar eren sentències condemnatòries anticipades, per la duresa i la cruesa dels arguments contra els presoners polítics. No és pas clar que tots set magistrats tinguin exactament la mateixa visió dels fets jutjats ni la resposta que hi volen donar, tot i que pugui ser molt semblant. I és evident que en una sentència d’aquesta transcendència política i social, històrica, els magistrats cercaran la unanimitat de la sentència. Això és determinant, perquè si ja hi hagués aquesta unanimitat, fins i tot abans d’acabar el judici, la possibilitat d’una sentència a final de juliol seria més plausible. Si hi ha la més mínima desavinença, si els magistrats han de fer cap equilibri intern, és possible que abans de l’estiu no hi siguin a temps.

La cirereta a la carrera de Marchena

Però hi ha elements externs que hi poden tenir un pes més decisiu. El calendari polític és important, perquè no és pas igual que la sentència es faci pública a la porta de les vacances o bé a començament del curs, poc després de la Diada i de l’aniversari del Primer d’Octubre… El calendari podria ser un problema si la decisió la tinguessin presa ben aviat, perquè hi hauria el perill de filtració de l’essència de la sentència abans d’haver-la perfilada. Marchena i els altres jutges hauran de filar ben prim amb els arguments tècnics que puguin justificar una condemna per uns delictes amb una base jurídica tan poc consistent, com han demostrat en el curs del judici amb els testimonis i les proves de la fiscalia.

I hi ha encara un altre factor que pot tenir importància. El Consell General del Poder Judicial, l’òrgan de poder dels jutges, fa mesos que es troba en una situació d’interinitat per causa d’un escàndol que va empastifar precisament Manuel Marchena. A final del 2018 s’havia de renovar. El PP i el PSOE van pactar el repartiment dels noms dels magistrats que l’integrarien i situaren Marchena com a president del CGPJ i del Tribunal Suprem. Això l’hauria apartat del judici contra el procés, i fou així fins a l’escàndol per la publicació dels whatsapps del senador del PP Ignacio Cosidó, vantant-se de controlar ‘des de darrere’ la sala del judici. Marchena va renunciar a presidir el CGPJ i la nova composició va restar congelada. Carlos Lesmes continua essent-ne el president, però ara que hi ha un nou congrés espanyol, després de les eleccions del 28-A, sembla més pròxim el desblocament de la situació. I qui té més números de tornar a ser proposat és Marchena, que fou aplaudit tant per PP com per PSOE arran del seu pas enrere quan va esclatar l’escàndol de Cosidó. La sentència, la rúbrica daurada de la carrera judicial de Marchena, podria ser el seu aval més valuós per a entrar per la porta gran a la presidència de l’òrgan de govern dels jutges, després d’haver-ne sortit per la porta petita. Previsiblement, això passarà el darrer trimestre de l’any, i Marchena podria calcular quan el beneficiarà més la publicació de la sentència: si gaire abans del moment de la renovació, o bé poc abans.

]]>