El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La causa oberta contra l’independentisme i que dirigeix el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón és secreta, però la premsa espanyola va plena de filtracions i de suposades informacions que provenen del sumari amb què proven d’empastifar fins i tot els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont. La darrera filtració va orientada a assenyalar els dos presidents i a situar-los enmig d’una suposada trama terrorista, d’haver tingut contacte amb els empresonats i d’haver-ho fet gràcies a la germana del president a l’exili Anna Puigdemont (que ha fet aquesta carta condemnant la intoxicació).

Però hi ha alguns advocats penalistes que han alertat de la possible maniobra que amaguen aquestes filtracions: fer un atac directe contra Puigdemont, obrint la porta a una possible acusació per alguna activitat terrorista i obtenir-ne l’extradició automàtica. El president mateix alertava ahir de l’intent per part de l’estat espanyol de voler manipular el procés de l’euroordre:

Però si la justícia espanyola arribés a construir una causa per terrorisme contra Carles Puigdemont i en demanés l’extradició per aquest delicte, el lliurament seria automàtic? És cert que hi hauria diferències amb les euroordres anteriors, fracassades, de l’Audiència espanyola i del Tribunal Suprem contra els exiliats. Alguns juristes com el catedràtic de Dret Penal de la UB Joan Queralt, en un piulet a Twitter, i com el professor de Dret Penal de la Universitat de València, Antoni Llabrés, consultat per VilaWeb afirmen que l’extradició podria ser immediata. Perquè a diferència de l’acusació de rebel·lió contra el president i contra els consellers a l’exili, el terrorisme sí que forma part de la llista dels trenta-dos delictes predeterminats pels quals l’euroordre es fa efectiva automàticament.

En el cas de la rebel·lió, els tribunals de Bèlgica, Alemanya i Escòcia van examinar la doble incriminació dels delictes pels quals es demanava l’extradició. És a dir, si la rebel·lió i la malversació encaixaven en els seus codis penals respectius, i si no hi havia una motivació política. Aleshores les euroordres van caure. Però l’acusació de terrorisme sí que és dins de la llista de trenta-dos delictes, i una euroordre per aquesta acusació seria en principi automàtica.

Però en aquest automatisme hi intervé sempre un jutge, que és qui ha d’acabar concedint el lliurament de la persona reclamada. I ja hi ha precedents en la causa de la justícia espanyola contra els dirigents independentistes que això no ha funcionat, ni tan sols amb l’automatisme. Perquè el novembre del 2017 la jutgessa de l’Audiència espanyola va intentar el lliurament automàtic dels exiliats, que aleshores eren tots a Brussel·les, marcant la casella del delicte ‘corrupció’, enentent que la malversació és això. I en el jutjat de primera instància de Brussel·les on van compareixer el president i els consellers aquesta maniobra ja va caure. Perquè el jutge va veure que allà no es podia pas parlar de corrupció. Si Puigdemont és acusat de terrorisme, el jutge belga (o escocès, o alemany) no veurà l’enorme diferència entre els fets i l’acusació? I, a més, sobre la mateixa persona a qui ja es va intentar extradir per rebel·lió fa dos anys? És possible –i això és hipotètic– que fins i tot hi pogués veure un cas de persecució política o de detenció arbitrària.

El cas de Vatònyc

Hi ha un precedent força recent d’intent d’extradició amb l’acusació de terrorisme. Encara és obert el cas contra Valtònyc, que és a l’exili també a Bèlgica i per qui l’Audiència espanyola demana l’extradició perquè fou condemnat per enaltiment del terrorisme. El jutge espanyol va marcar la casella de terrorisme en aquest cas en el formulari de l’euroordre, però no n’ha pogut obtenir l’extradició. Perquè la defensa del raper ha pogut demostrar que la petició es va fer de manera irregular. Això és així perquè per al lliurament automàtic al país reclamant no n’hi ha prou que el delicte formi part de la llista de trenta-dos, sinó que també ha de ser castigat amb penes superiors a tres anys de presó. I Valtònyc va ser condemnat a dos anys pel delicte d’enaltiment del terrorisme, perquè el codi penal espanyol que se li va aplicar era anterior a l’actual, que sí que permet penes de fins a tres anys.

I després de la sentència del Suprem?

Aquestes especulacions en relació amb Puigdemont i la causa oberta per terrorisme contra l’independentisme arriben molt poc abans de la publicació de la sentència del judici contra el procés. I aquest moment serà decisiu també per als exiliats. La condemna que hi pugui haver, tant si és per rebel·lió com si és per sedició, entra en contradicció amb la posició fixada pel Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, que va determinar que no hi va haver la violència pròpia d’una rebel·lió o d’una sedició.

Però la justícia espanyola voldrà aprofitar aquestes condemnes per tornar a provar d’extradir els exiliats. Si s’emeten noves euroordres de detenció després de les condemnes, només se’n podrà demanar l’extradició pels delictes pels quals hauran estat condemnats els presos, tant si és rebel·lió, com si és sedició, conspiració per la rebel·lió, malversació, etc. En aquest cas, la justícia del país on es trobin els exiliats –Bèlgica, Alemanya, Escòcia…–, en el moment que arribi l’euroordre, haurà de tornar a començar el procediment per a examinar-la i per a decidir si en concedeix l’extradició. Això en el cas de països de la UE on funciona el sistema de l’euroordre. En el cas de Suïssa, que no és membre de la UE, caldrà veure si Espanya emet una ordre internacional de detenció per a Marta Rovira i Anna Gabriel; i sobretot si tan sols comença els tràmits per a l’extradició, tenint en compte que l’any passat, tan bon punt el govern suís va advertir públicament que no acceptava extradicions per delictes polítics, l’estat espanyol ni ho van intentar.

El Tribunal Suprem espanyol només podria jutjar els exiliats pels delictes pels quals fossin extradits. De manera que tant podria passar que aconseguís l’extradició per tots els delictes pels quals els persegueix com només per algun. Fou el cas del president Puigdemont, que hauria pogut ser extradit per malversació, però Llarena no ho va voler. I també podria passar que es denegués l’extradició per qualsevol dels delictes per què fossin reclamats.

Els tribunals de Bèlgica, d’Escòcia o de l’estat de la UE on es trobessin els exiliats en el moment de fer-se pública la tercera euroordre tindrien en compte diversos elements a valorar. La justícia espanyola voldrà fer valer la sentència i els fets que hi hauria declarat provats per a pressionar la justícia d’aquests altres països, per a condicionar-los. I serà un element que tindran damunt la taula. Però a l’altra banda de la balança hi ha uns altres factors tant o més importants, com ara que Carles Puigdemont i Toni Comín estan pendents d’una resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la seva condició d’eurodiputats, sobre la seva immunitat. I encara un altre: el desprestigi de la justícia espanyola pel mal ús que ha fet de les euroordres, retirant-les dues vegades –el desembre del 2017 i el juliol del 2018– per la por de no aconseguir el propòsit perseguit. La confiança mútua entre diverses jurisdiccions europees, amb què es basa l’euroordre, va quedar tocada per la manera com la va intentar utilitzar Espanya.

Quants anys haurien de passar a l’exili?

Però si la justícia espanyola no n’aconseguís l’extradició ni tornessin a l’estat espanyol, en quina situació es trobarien els exiliats? Per a tornar sense ser detinguts, caldria que passessin els anys de prescripció dels delictes pels quals són reclamats. Els delictes de rebel·lió i de sedició prescriuen al cap de vint anys; el de malversació, al cap de deu anys; i el de desobediència, al cap de cinc.

La particularitat del cas d’Anna Gabriel

Aquest darrer cas és el que afecta l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel. Quan es va exiliar, Llarena va emetre una ordre de detenció contra ella dins l’estat espanyol, que continua vigent. Però no en va emetre cap d’internacional. Gabriel és processada per desobediència, que no implica penes de presó, sinó multa i inhabilitació fins a dos anys. Si fos extradida a l’estat espanyol per desobediència, només la podrien jutjar per aquest delicte. Però si no hi hagués un procediment d’extradició i fos ella que es posés a disposició de les autoritats, sí que la podrien acusar per delictes més greus, per més que hagi estat processada per desobediència. És a dir, si Anna Gabriel tornés, la podrien detenir i li podrien imputar càrrecs més greus que els que li atribueixen ara mateix.

I si hi hagués una sentència d’Estrasburg contra Espanya?

Hi ha un factor damunt la taula, que és aquell a què al·ludeixen les defenses dels represaliats repetidament: el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). Què pot passar si els exiliats romanen encara en una situació d’exili i hi ha una resolució del Tribunal d’Estrasburg contra Espanya per la condemna als presos polítics? D’entrada, l’estat espanyol té l’obligació d’aplicar les decisions i la doctrina d’aquest tribunal. Si Estrasburg digués que han de sortir de la presó, haurien de sortir-ne. L’article 954.3 de la llei d’enjudiciament criminal obliga els tribunals espanyols a revisar les condemnes dels qui han aconseguit una sentència d’Estrasburg contra Espanya.

Les sentències del TEDH afecten la persona que ha impugnat una condemna per vulneració d’algun dels seus drets fonamentals. No hi hauria cap vinculació directa entre una condemna d’aquesta mena contra l’estat espanyol i la situació dels exiliats, perquè els exiliats encara es trobarien en una situació processal prèvia, sense haver exhaurit la via judicial interna espanyola. Però és clar que l’impacte judicial i polític que tindria una condemna d’Estrasburg contra Espanya hauria de fer bellugar les coses. Segons els juristes consultats per VilaWeb, en virtut d’una sentència com aquesta contra Espanya, els exiliats haurien de demanar el sobreseïment de la causa contra ells, de manera que si el cas fos arxivat ja podrien tornar lliurement. O bé que la fiscalia retirés els càrrecs contra ells; això seria a les mans de les autoritats espanyoles. Pels experts consultats, en una situació hipotètica com aquesta, seria inconcebible jurídicament que el Tribunal Suprem espanyol –i més concretament el jutge instructor, Pablo Llarena– no acceptés el sobreseïment; o que la fiscalia no retirés els càrrecs contra els exiliats. ‘Això seria una situació tenebrosa’, diuen.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.