El traductor Joan Sellent.

Fa uns quant mesos, Bernat Puigtobella, responsable del cultural digital Núvol, presentava el primer volum en paper de la Biblioteca Núvol, un senyor llibre de gairebé 1.100 pàgines, amb el títol Shakespeare. Versions a peu d’obra, un llibre que aplega onze obres de teatre traduïdes per Joan Sellent: Hamlet, Coriolà, El rei Lear, Ricard II, Nit de Reis, Conte d’hivern, El mercader de Venècia, El somni d’una nit d’estiu, Ricard III, Venus i Adonis. Sellent ha traduït cada obra a partir de l’encàrrec d’un director teatral, d’un productor o d’un teatre. De manera que, des de bon començament, cada obra traduïda ha tingut l’objectiu de ser representada. És per això que aquestes versions del teatre de Shakespeare són tan atractives, perquè, com diu Sellent al pròleg, és el dir de l’actor el que ha acabat cada traducció.

Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948) ha estat professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona durant vint anys. Ha traduït assaig, ficció, guions de cinema i televisió i sobretot teatre. A més de Shakespeare, ha girat obres teatrals d’Eugene O’Neill, Oscar Wilde, Harold Pinter, Edward Albee i Tom Stoppard. I clàssics de la literatura universal, com ara Robert Louis Stevenson, Charles Dickens, Henry James i Mark Twain. Té el Premi Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Teatral de Barcelona.

Ell va encapçalar  la sessió de ‘Literatures amb sentits’, dedicada a l’ofici de traduir Shakespeare, que es va fer el 31 de maig al Centre d’Art Can Manyé d’Alella. L’acompanyà l’editor Bernat Puigtobella i l’actriu Marta Rafa, que va llegir alguns monòlegs de diverses obres. Per maridar la sessió es va servir un vi de pansa blanca (70%) i garnatxa blanca (30%) anomenat Pensa, que elabora a la DO Alella el pagès Albert Federico.

La sessió va començar amb l’actriu Marta Rafa recitant el monòleg de l’inici de Ricard III, un monòleg que acaba amb aquests versos:

He ordit trames, paranys incitadors
amb profecies d’embriac, libels i somnis
perquè el meu germà Clarence i el monarca
cultivessin un odi recíproc i mortal;
i, si el rei Eduard és tan honest i just
com jo sóc fals, retorçat i traïdor,
avui mateix Clarence serà tancat
en una gàbia a causa d’una profecia
segons la qual els hereus d’Eduard
seran assassinats per G.

I va donar peu a Sellent a explicar: ‘Així és com comença Ricard III, amb el protagonista adreçant-se directament al públic. És una de les virtuts d’aquesta obra, i un dels atractius d’aquest personatge, que és dels personatges de Shakespeare més cobejats pels actors de totes les llengües i totes les cultures. Per què? És un personatge extremadament malvat i té la virtut que es posa el públic a la butxaca, des del primer monòleg, i hi estableix una gran complicitat. És el típic malvat simpàtic. Tots els personatges de Shakespeare tenen moltes facetes i suposo que per a ell fer un malvat antipàtic no era un repte prou atractiu. Val a dir que en el muntatge de Ricard III del Teatre Nacional, en Lluís Homar en treu un gran rendiment. A mi em recorda sovint un “capo” de la màfia, un Tony Soprano. Ja ho diuen, que Shakespeare avui és present gairebé a tot arreu.’

De totes les obres que heu traduït de Shakesperare, aquest Ricard III és l’última?
—Sí. La vaig traduir ja fa un cert temps, però sí, va ser un encàrrec de Xavier Albertí per al TNC.  A principi d’estiu de l’any passat ja la vaig tenir enllestida, tot i que s’ha estrenat ara fa poc. Entremig he traduït més coses, com un muntatge que es va dir Amor i Shakespeare, a partir de fragments de tres obres seves, però com a obra sencera Ricard III és l’última.

Com vau arribar-hi, a Shakespeare?
—Va ser un encàrrec. De fet, totes les traduccions que he fet han nascut d’un encàrrec, d’editorials o empreses teatrals. Quan ja feia molts anys que traduïa, sobretot narrativa, però també textos destinats al doblatge, un bon dia vaig començar a traduir algunes obres de teatre a quatre mans, amb el Ferran Toutain: Shirley Valentine i també Les amistats perilloses. Un dia Joan Ollé ens va proposar de traduir Hamlet. Però en Ferran ja tenia molts compromisos i em va dir que fes la traducció tot sol. I vaig acceptar l’encàrrec de traduir Hamlet. Al final, Joan Ollé es va desmarcar de la proposta i va agafar-la Lluís Homar, dirigint-la i interpretant-la. Va ser una primera experiència molt enriquidora, perquè hi va haver una implicació molt forta del director i dels actors amb la proposta textual. Lluís Homar tenia l’obsessió de demostrar que Shakesperare és molt més popular que no se sol pensar. Shakesperare volia omplir el teatre i agradar al públic. I Homar volia demostrar que es podria ser popular i fer Shakespeare més accessible, sense que això volgués dir empobrir-lo. I ens vam proposar això. Eren els anys noranta. Teníem una consigna que per sempre més he fet servir: que soni bé i, a més a més, s’entengui.

D’esquerra a dreta: l’editor Bernat Puigtobella, l’actiu Marta Rafa i el traductor Joan Sellent, a Can Manyé d’Alella.

L’encàrrec era posar al dia les traduccions de Shakespeare, ja que es tenia com a referència les de Josep Maria de Sagarra?
—L’encàrrec era poder treballar el Hamlet conjuntament. I això és una cosa que des de llavors cada vegada s’ha anat fent més. Quan una companyia posa en escena un clàssic, se n’acostuma a demanar una traducció nova i específica per al muntatge, de manera que el traductor s’hi impliqui com un component més de l’equip. Aquesta va ser la intenció d’aquell moment. És clar, Sagarra ja era un autor mort. Quan Sagarra va traduir Shakespeare era una època molt difícil per al teatre català, per a la cultura catalana en general, i aquestes obres no es van poder representar en vida seva. Si hagués estat viu, segur que hauria estat el primer que s’hauria implicat en els assajos i estic segur que hauria retocat els textos en aquells llocs que quedaven enrevessats. Però Sagarra ja no es pot tocar. En canvi, l’opció d’un traductor viu, doncs permet d’adaptar-se a les necessitats de la proposta i dels actors.

No sou gelós del vostre text?
—Gens. El problema és que no sempre tot encaixa. Et pots trobar que hi hagi qui et demani canvis perquè sí o canvis capriciosos. Això pot ser causa de tensions, perquè et força a defensar la teva opció. Aquest últim Ricard III ha estat exemplar, perquè tant Xavier Albertí com Lluís Homar són extremadament meticulosos pel que fa al text. Jjo assistia a totes les lectures i assajos i sovint suggerien canvis, però tots eren completament justificats. En tot moment eren respectuosos, per no esguerrar el vers. És clar, que siguin els actors o el director que et recordin que cap canvi no esguerri el vers, i que no hagis de ser tu, això és molt gratificant.

Quines dificultats implica traduir Shakespeare?
—Traduir teatre, traduir literatura, sempre és més difícil que no es pensa la gent. I en el cas de Shakespeare la dificultat és veure fins on et pots acostar a la gran envolada poètica, conceptual, lírica, retòrica de l’autor, i en quina mesura pots recrear l’estètica dels seus versos, aquests versos tan sonors, aquesta música de la paraula. Un dels avantatges, en canvi, és que no t’has de preocupar gaire dels problemes de comprensió de l’original, perquè les edicions que hi ha actualment de Shakespeare en anglès ja te’ls donen molt aclarits. Són edicions plenes de notes d’especialistes que a la mínima frase o paraula que no resulti familiar a un lector d’avui dia, ja deixen una nota per a explicar què vol dir. Al voltant l’obra de Shakespeare hi ha un exèrcit d’experts que fa segles que s’han dedicat a buscar l’entrellat del text.

Però com ho aconseguiu, d’acostar-vos a la seva musicalitat?
—El teatre de Shakespeare es recolza bàsicament en un tipus de vers, que és el que més s’assembla al decasíl·lab. En català, són decasíl·labs coneguts, per exemple: ‘Veles e vents han mos desigs complir/ faent camins dubtosos per la mar.’ O ‘Topant de cap en una i altra soca’, de ‘La vaca cega’. Tenen un ritme que coincideix gairebé a la perfecció amb els versos més famosos de Shakespeare: ‘To be, or not to be, that is the question’. Doncs miro sempre d’acostar-me a aquest tipus de vers, tot i que sóc flexible.

Amb el pretext dels quatre-cents anys de la mort de Shakespeare, que es va commemorar l’any passat, han aparegut tot de versions de l’obra de Shakespeare a més de la vostra: Tria d’obres en versió de Miquel Desclot (Proa), Tots els sonets traduïts per Gerard Vergés (Adesiara) i Venus i Adonis, en versió de Salvador Oliva (Ara Llibres).
—Cada traducció és una mirada subjectiva, una aproximació, i com més n’hi hagi millor. Borges deia que la seva relació i coneixement de l’Odissea era el conjunt de traduccions a diferents llengües que havia llegit, perquè no podia accedir a la llengua original. I aquest ventall de traduccions és la relació que configura una determinada cultura.

De totes les obres de Shakespeare que heu traduït, amb quina us quedaríeu? Quina és la que defensaríeu fins al final?
—No és una cosa fàcil de dir. Però la primera que em ve al cap és Hamlet. Perquè tant Hamlet com Ricard III són dos dels personatges més atractius, més desitjats i cobejats pels actors. Però Hamlet és el personatge i és tota l’obra. És una joia. Ricard III té alts i baixos, té excessos discursius, és una obra de joventut i s’aguanta fonamentalment pel seu protagonista. En canvi, Hamlet, jo la veig com una de les obres més completes, més riques, més eficaces escènicament. El rei Lear és la gran obra literària de la història de la humanitat, segons experts com Harold Bloom. Però Bloom també diu que és de les més qüestionables a l’hora de posar-les a escena. Hamlet té aquestes virtuts i té una mica de tot: té el teatre dins el teatre, té molts registres diferents a l’hora de parlar (Hamlet mateix passa de les alçades més sublims de la lírica, al llenguatge més obscè i més esqueixat), i això també és un dels seus atractius. Nit de reis, El somni d’una nit d’estiu, també em van ser de les més plaents a l’hora de traduir-les.

I aquesta contemporaneïtat de Shakespeare, d’on creieu que surt?
—Segurament, del fet que cap dels seus personatges no són d’una sola peça. Tots tenen contradiccions i facetes diferents, que sumen. Són personatges humans. I això és clau per a entendre per què han sobreviscut i continuen essent vigents les obres de Shakespeare. És la seva gran humanitat.

La sessió es va acabar amb el monòleg de Puck que tanca el Somni d’una nit d’estiu:

Si us hem ofès, no en feu cas:
som ombres, som esperits,
i això és un somni fugaç
que heu fabricat adormits;
si ha estat un esforç balder
i una pobra fantasia,
prometo que un altre dia,
si cal, ja ho farem més bé.
Si no castigueu xiulant
els errors d’aquesta faula,
jo us donc la meva paraula
que aviat s’esmenaran,
o podreu dir que he mentit…
tingueu, doncs, molt bona nit;
i si aplaudiu, tanmateix,
us ho pagaré amb escreix.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]