Els teòrics més interessants de l’antiimperialisme, especialment Frantz Fanon, ja van explicar i demostrar a bastament, els anys seixanta i setanta del segle passat, que el poder és, sobretot, un fet psicològic. L’exercici del poder es basa sempre en l’acceptació del poder per part dels sotmesos. Hi ha, per tant, una psicologia de la dominació que és imprescindible treure-se-la de sobre com a condició prèvia per a l’alliberament. Quan deixes de reconèixer l’altre com el poder, l’altre perd el poder.

Una de les coses més interessants que passa ara al Principat, i que s’ha accelerat molt aquestes darreres setmanes, és precisament la consolidació d’aquest alliberament psicològic. No solament en bona part de la població sinó també en el parlament i en el govern, cosa que objectivament sempre és més difícil. En la mesura que la legitimitat de l’estat és com més va més qüestionada, la reacció als seus mecanismes de poder és com més va més lliure i potent.

De tant en tant, però, nosaltres mateixos encara ens empassem debats i conceptes absurds, que només s’expliquen des de la persistència de la dominació psicològica. El debat sobre si cal, o no, un quòrum mínim en el referèndum és un cas evident.

El parlament –de moment, els grups parlamentaris que impulsen la llei– ha deixat clar que no hi ha cap participació mínima que s’haja de sobrepassar per tal que el referèndum siga vinculant. El referèndum serà vinculant perquè així ho ha decidit la institució en la qual rau la sobirania. Quin sentit té, doncs, discutir sobre això? Quin sentit té si, a més, els arguments són tan incontestables com ho són en aquest cas?

D’una banda, hi ha les recomanacions de la Comissió de Venècia, que al capdavall no fan res més que aplicar la lògica més elemental. No es pot acceptar que l’abstenció siga una opció políticament vàlida perquè sempre hi ha una abstenció que no té color polític i sumar-la a una de les opcions és fer trampa. D’altra banda, hi ha la pràctica, la pràctica que hem viscut nosaltres mateixos i que sembla increïble que oblidem en aquest cas.

Així, a l’estat espanyol, no arribar al 50% de participació no ha estat mai cap impediment per a validar el resultat d’un referèndum. Va passar el febrer del 2005 amb el referèndum d’aprovació de la constitució europea, que va tenir una participació del 42,3%. Concretament, fent números, cal destacar que, sobre un cens de 33.563.680 persones, només van votar que sí 10.804.464. Es van abstenir 19.359.017, van votar en contra 2.428.409, van votar en blanc 849.093, i 122.697 van emetre un vot nul. Això significa que va votar a favor de la constitució europea el 32% del cens.

Però sabeu quin va ser el titular d’El País?
Sí rotund a la constitució europea amb una participació del 42%

Més enrere en el temps, el 12 de març de 1986, es va fer el famós referèndum sobre ‘la permanència’ de l’estat espanyol a l’OTAN. A escala estatal, es va guanyar el referèndum amb una participació del 59% i un 52% de vots a favor, però a Catalunya es va perdre, com a les Canàries i a les dues comunitats autònomes basques. Al Principat, en concret, amb una participació del 62%, el no va guanyar amb el 53%.

I sabeu quin va ser el titular d’El Periódico?
‘El vot contrari a l’OTAN triomfa contundentment a Catalunya’ (amb unes dades provisionals, per cert, que donaven al no només un contundent 50,65% del vot).

En els referèndums, guanya qui té un vot més que l’altre. Eixa és la regla i no sé si cal recordar què va passar amb el Brexit. No recordareu, cap de vosaltres, cap comentari de ningú qüestionant el percentatge de la victòria, i això que la decisió més important de les darreres dècades per al Regne Unit i la nostra Unió Europea va ser adoptada només amb el 51,9% dels vots a favor.

Que els contraris al referèndum vulguen portar la discussió al terreny d’unes hipotètiques condicions que no es reclamen a ningú més és lògic i, fins i tot, interessant —sobretot perquè deixa clar que saben que el referèndum no el podran impedir i, evidentment, ja preparen l’argumentari de l’endemà–. Ara bé, quin sentit té que els altres, els qui estem a favor de fer el referèndum, ens embranquem a discutir una cosa que està tan clara i és tan evident?

El primer d’octubre s’han d’aconseguir dues victòries. La primera, a les vuit del matí, serà obrir els col·legis, i crec que a hores d’ara ja és més que assegurada. La segona dependrà dels vots dels ciutadans, però dependrà també –dependrà també– de les reaccions de la població a les vuit del vespre o quan se sàpiguen els resultats electorals. I ací és on l’Espanya que ja no té prou poder per a impedir les urnes podria tenir encara el poder d’ofuscar la visió, per a complicar-nos la gestió de l’endemà.

Sigueu-ne conscients quan discutiu coses que ja no haurien d’admetre cap discussió: com més vots millor, sempre, però les regles només les marca el Parlament de Catalunya, no els qui volen impedir les urnes. Perquè està en joc qui té el poder.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]