Les condicions del referèndum i l’exercici del poder

Editorial molt aclaridor. En efecte. Ara ja es veu clar que hi haurà urnes. I, quan es compten els vots, caldrà que hi haja més Sí que No. Tota la resta és permetre que els contraris al referèndum (i de passada a la Democràcia, pel que sembla) continuen bufant amb el seu caldo gelat. Ja s’ho faran. Ells continuaran cridant i fent proclames i escarafalls. Fent això són bons. El problema és que no els escolta gairebé ningú. Per cert. Per al final de setembre, només resten 50 dies. Un número redó. 1200 hores, si ho voleu mirar així. Però només un mes per a l’11 de setembre.

S’agraeix aquest exercici de memòria que ajuda a foragitar dubtes, i que rebla la convicció sobre la determinant autoritat del nostre Parlament. Només allò que emana d’ell ens ha de donar legitimitat.
D’altra banda, el 99’99 % dels sobiranistes ja no necessitàvem aquest editorial, perquè ho teníem clar, no?

Ja sé que les persones que ens sentim independentistes voldríem que el referèndum, el seu resultat i la feina dels dies després de l’1-O, fos ràpid i sense qüestionar-nos totes les garanties que no proposa el nostre govern que és qui haurà de gestionar tot el seu funcionament. Efectivament, des del bloc unionista i des del govern espanyol, que cada cop s’identifiquen més entre ells, han posat l’accent amb la participació i en el tant per cent dels qui aniran a votar per considerar que el referèndum sigui vàlid. Això con ja explica en Vicent, és una barroera trampa que fent una anàlisi dels resultats dels altres referèndums ja hauria de caure pel seu propi pes. Mai no s’ha de tenir en compte l’abstenció pel que fa a la participació com no s’ha fet mai en cap votació per invalidar uns comicis, ni tampoc el tant per cent dels vostè favorables i en contra. El qui té més vots guanya i l’altre perd. Per què doncs ara es fa servir aquesta pretensió? Per la senzilla raó que se’ls han acabat els arguments que podrien fer servir per fer campanya pel no i insisteixen “inasequibles al desaliento” dient que el referèndum no es farà, i aquí l’han tornat a errar. Si volien que Catalunya seguís dominada i sotmesa des de 600 quilòmetres, el que haurien d’haver fet és unir-se i proposar una campanya pel vot negatiu però, és clar, si tot ho han basat en què el referèndum no és farà, ara no poden canviar d’idea i dir que cal votar que no. Ells mateixos s’han posat el dogal al coll i ara no saben que fer més a part d’emprar el seu aparell judicial al servei del govern espanyol per intentar espantar el nostre poble. Un poble, no ho oblidem, que té el 80 % o més de la població, partidària de fer el referèndum. Cal dir-ho ben clar: ni les inhabilitacions , ni les multes, ni cap més agressió aconseguiran que el govern o totes els diputats independentistes es tirin enrere. Faran veure com qui no les sent ni les acata i amb el poble i la societat civil organitzada (ANC i Òmnium, bàsicament) al seu costat, no se’n sortiran. Farem el referèndum sí o sí.

La clau a tot aquest editorial/discussió “d’estiu”, o de pre-conflicte, és el teu últim paràgraf “sempre quan més vots millor”… doncs això, fem que l’1O siga un èxit i deixem les discussions filosòfiques per a les tertúlies.
PS: tot i això, jo seria feliç amb una súper majoria (+50% participació, +55% si)

Molt d’acord: cal reforçar el missatge que el boicot al referèndum que intenten alguns per reduir la participació no servirà per res, perquè a més, ja és evident que només amb els vots que es van treure el 27S2015 explícitament a favor de la independència, un 47.8% en les eleccions amb la més alta participació de la història, ja no es pot qüestionar que el problema pugui ser una participació baixa. Qui estigui de debò contra la independència i vol que se’l tingui en compte, ha de votar No. La majoria dels que no votin és que probablement tant els fa.

Hi ha també una altra consideració: en democràcia, el poble sempre es pot equivocar, i per tant és lògic que de votacions no només n’hi hagi una sinó que es produeixin amb una certa freqüència, perquè el poble s’expressi de forma contínua. Així es fa amb les eleccions per elegir els governants. En el referèndum de la independència, si ens quedem a Espanya sabem que continuarà estan prohibit fer cap referèndum sobre la independència. Però si votem Sí, tindrem encara dues oportunitats més per confirmar si realment volem ser independents: primer, a les eleccions constituents, en què caldrà una majoria de diputats favorables a la independència per redactar la proposta final de la Constitució Catalana i aprovar-la per majoria de diputats. Segon, en un nou referèndum per aprovar aquesta Constitució definitivament: si llavors no hi hagués majoria favorable a la independència, es votaria No i es podria tornar a la constitució espanyola. I posteriorment, a totes les eleccions s’hi podran presentar partits polítics que vulguin tornar a ajuntar Catalunya amb Espanya, i podran intentar guanyar i, si ho fan, convocar un nou referèndum. Per tant, que ningú es queixi: a la democràcia catalana no hi haurà res irreversible, però és a la democràcia espanyola on sí que hi ha coses irreversibles i coses que estan prohibides votar.

Feia molt de temps que no feia comentaris a l’editorial de Vilaweb. Avui, però, no em puc estar callat. Estic decebut i sorprès de que l’editorial no hagi tingut com a tema la campanya de la CUP en que es situa al Sr. Artur Mas al nivell d’en Rajoy o en Rouco. El tema del que tracta l’editorial d’avui està molt trillat i podia esperar. Valia la pena recordar que el 80% dels imputats fins al moments per a aconseguir una futura independència pertanyen a l’extinta CDC ara anomenada PdCat?. Possiblement no perquè no s’enfadin els cupaires. M’ha semblat tan fastigós el tractament que s’ha donat al Sr. Mas com la proposta de “lenització” de Catalunya si aconseguim l’ independència. Mai he entès i ho vaig dir en el seu moment com per aconseguir l’ independència s’havia de passar pel sedàs de la CUP. O els que varem votar JxS volien que desaparegui la propietat privada, la religió i tantes coses més… Si jo fos el President del PdCat (partit al que no milito ni penso votar en unes properes eleccions) donaria un ultimàtum als xicotets, xicotetes i parlamentaris de la CUP: o retiren el Sr. Mas d’aquest cartell o trenquem el Govern i es convoquen eleccions. O és que per aconseguir l’ independència s’ha de passar per l’ humiliació constant de tota aquesta gent? Aquest cartell farà que molts (i ho dic perquè he parlat amb alguns amics independentistes) ens mirem les coses d’una altre forma. Tot si val? Si haguessin assassinats o bombes també? Hem de fer veure que no veiem el que fan perquè primer és l’ independència? Un exemple flagrant el tenim en el seu editorial d’avui. Fem veure que no passa res i continuem rient les gràcies d’aquesta gent.,,i, a lo millor, si s’arriba a votar ens emportarem una desagradable sorpresa.
Ah: per cert, m’hagués jugat 1000 contra 1 (li he dit a la meva dona) que l’editorial d’avui no diria ni una paraula del tema

És veritat que els nervis d’última hora ens fan perdre el temps discutint amb els unionistes possibles percentatges, però no paga la pena que entre nosaltres també n’hi donem voltes. L’autèntic tema (monotema) que ens ha d’ocupar és la realització del referèndum. A partir del 02-10, el riu fluirà corrent avall i ja no el podrà aturar ni una glacera de l’Antàrtica.

Però un ocellet m’ha xiulat a cau d’orella que a can Brussel•les tenim els caps militars d’Europa polint els detalls dels plans de la “Força d’Intervenció Rápida” que el dia 30-09 ocuparan el Principat en compliment del reglament que diu que han d’ajudar a un “estat membre de la Unió que està en perill”. Aquesta jugada allibera en Mariano de la responsabilitat d’actuar i el permetrà jurar als quatre vents que “tothom” ajuda Espanya contra el populisme separatista il•legal, etc. etc.

Teniu millor informació sobre això, Vicent? Gràcies,

Hay una manera muy sencilla de entender esto:
PRIMERO.- Un referendum es diferente a votar candidatos y partidos. No hay coaliciones ni se cocinan resultados: La opción que tenga un voto o mas, gana. Punto final.

SEGUNDO.- En cuanto a como considerar la abstención. Pongamos un ejemplo: un censo de 10, en que 6 votan una de las 2 opciones y 4 votan en blanco o se abstienen.
Pongámos que el resultado es de 3 votos por una opción y 3 por la otra.
Se trata de un empate? …o a uno de los 2 grupos le deberemos sumar os 4 votos en blanco y considerarle el ganador? Ridículo verdad? Pues eso.
A partir de aquí, el que no lo entienda es por que no quiere, por tanto no perdamos más el tiempo discutiendo obviedades.

És molt noble que us esmerceu una volta i una altra en explicar això –que és prou evident–, però no entenc per què aquí no ho entenem ni del dret ni del revés.. (La mateixa CUP, que ara ja va perdent els papers, va qüestionar-ho la nit dels 27-S, tot dient que la victòria de l’independentisme no era prou sòlida per a fer una DUI, i insistint, poc després, que calia fer una altra consulta; aquesta d’ara (on uns quants independentistes ni tan sols no votaran mercès a la seva presència i influència, i les seves maneres insultants envers la gent que no vol repetir de cap manera certs fet de la Guerra espanyola ni recordar-se de la FAI i l’anarquisme enfollit i col·lectivitzador i assassí.)
També és cert que aquest país meu i nostre està psicològicament castrat de fa força temps i força guerres perdudes. Ja no sabem com guanyar res, i això em fa una pena tan grossa que no ho puc ni explicar.

M’he descuidat d’afegir una pensada que he fet (i un gran pes que tinc a dins):
Si les CUP continuen aquesta nafasta campanya anti Mas i anti PDCAT que han tornat a encetar avui, molts vots es perdran només per incompatibilitat psicològica amb tota la seva tropa.
Fixeu-vos (a qui pugui interessar, i ho pugui entendre): gent que jo conec de col·lectius que, d’antuvi, haurien de sentir-se propers a les CUP, com l’LGBTQ+, se n’han allunyat, i fins i tot han perdut interès en anar a votar SÍ al referèndum del pur emprenyament que tenen.
Això és forasenyat, però és un fet real que jo veig i entenc cada dia.

Crec que l’editorial vol tan sols refrescar la memòria pels que encara pateixen i temen els arguments de l’adversari (és la inèrcia, els catalans sempre ens hem hagut de justificar). Al meu parer, l’argument unionista pel 2-0 ja no serà aquest, que quedarà enrere com els anteriors de “y la europea” o “el espacio sideral”. Estic convençut que activaran les clavegueres per boicotejar el moment de la votació de manera que puguin declarar-la fraudulenta de cara a l’internacional (manipulació del recompte, cens falsificat, morts que voten, etc.). Espero que el Govern aconsegueixi la participació d’una amplíssima cobertura d’observadors exteriors per a defensar-se contra aquest nou acte de guerra, entre altres mesures de protecció.

Ens hem de tirar sempre pedres a la pròpia teulada? Ho volem fer tot tan bé que contínuament donem innecessaris avantatges a qui està contra el referèndum, la independència i la democràcia.
La consulta de l’1-O serà clara: una pregunta a la qual s’haurà de respondre sí o no.
L’opció amb més vots serà la guanyadora. Això és tot.
Dins del camp unionista, abans de saber el resultat de l’escrutini, ja es preparen per rebutjar-lo. Què vol dir això? Que estan nerviosos. Perquè manquen d’arguments polítics que demostrin amb fets que és millor per a Catalunya continuar lligada a Espanya.

Estic d’acord amb l’editorial. Hi ha, per tant, aquesta psicologia de la dominació que està sempre en l’horitzó de molts independentistes que fabriquen, al recer de les amenaces de Madrid, discussions que no són gens lògiques. I mentres els fem tant cas el donem més poder que no tenen.

Salvador Rofes treu el tema de la campanya de la CUP. Estic d’acord amb la seva queixa que sembla que Vilaweb no treu la seva “opinió contundent” amb la qual cosa fa pensar que li dóna poca més que una significació d’anècdota ?… Equiparar qui està inhabilitat pel 9-N amb en Rajoy en una campanya (se suposa) per demanar el SI, és com a mínim un argument que divideix, que busca la confrontació, i més quan la formació d’en Mas és un aliat en el camí al 1-O (?). Seria molt extens, ara, parlar sobre l’imaginari de la CUP i de l’intel·ligència política…
Pels obtusos polítics: necessitem el màxim de participació l’1-O, i la màxima unitat de les forces independentistes aquesta ha de ser la filosofia de la campanya.

Vull insistir sobre l’opinió d’en Pep Agulló, que comparteixo totalment, en quant que necessitem el màxim d’unitat. És evident, d’altre manera estem perduts i no tindrem una altre oportunitat. Però no tan sols fins el 1-O, sino , agafant el fil d’en Jordi Miralda, hem de mantenir la força i l’unitat bastant més enllà, fins a poder consolidar el resultat del referèndum i la proclamaciò de la Repùblica.
En això pensem poc, jo el primer, perque primer s’ha de fer un pas, avans que l’altre, sí, cert, però la vista a l’horitzó també és necessaria.
En quant a l’editorial, la clau és la psicología. La discussió és que no hi ha discussió…

Aquest editorial s’haurà de repetir unes quantes vegades. I les fotos de les portades dels diaris que anunciaven els resultats dels referèndums de l’OTAN i de la Constitució europea també. Sobretot les dels diaris de gran tiratge. Caldrà fer-les circular per les xarxes i per tot arreu. Sense cansar, però deixant-les anar de tant en tant com a recordatori. Des d’ara fins al dia que es proclami la independència (que, si tot va bé, ves per on, encara podria ser un 9 d’Octubre).

En resposta al Federic Sala: que “a can Brussel•les tenim els caps militars d’Europa polint els detalls dels plans de la “Força d’Intervenció Rápida” que el dia 30-09 ocuparan el Principat en compliment del reglament que diu que han d’ajudar a un “estat membre de la Unió que està en perill”?
Em sembla surealista això. No sé d’on t’ha arribat ni d’on treu la informació l’ocellt, però no li concedeixo cap mena de credibiltat. Europa té molts dèficits però no s’ha begut l’enteniment.

Una altra cosa (per complementar l’editorial d’avui), cal tenir en compte que l’ANC, des de finals de març fins ara, hem fet 30 conferències per tot el país (i en seguim fent) com aquesta que ja va penjar Vilaweb dies enrere i que justament tenen per l’objectiu transmetre als socis aquest relat perquè tothom tingui clar com funciona un referèndem i com es guanyen.
Aquíe teniu l’enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticies/video-la-conferencia-dangels-folch-sobre-el-referendum-que-corre-per-les-xarxes/

Un darrer comentari a l’aportació del Jordi Miralda que en general hi estaria d’acord, però no hi estic gens d’acord quan diu que votarem tres vegades si volem o no la independència. Això ho votarem l’1 d’octubre i prou, i si surt que SÍ ja no ho tornarem a votar.
Les eleccions constituents no seran pas un altre plebiscit, seran eleccions per elegir el Parlament que haurà de redactar la proposta de Constitució (per això són constituents!). Si no les guanyessin les forces independentistes (cosa poc probable però no impossible, en aquest país a vegades passe coses rares) el que haurien de fer és redactar una proposta de constitució i sotmetre-la a votació en un referèndum que ja veuríem si s’aprovaria o no. En cas que no s’aprovés se n’hauria de redactar una altra. Només en el cas que la proposta de constitució proposada proposés federar-se amb Espanya (i nomé en aquest cas) i fos aprovada suposaria un replantejament del referèndum que farem l’1 d’octubre.
En qualsevol cas de referèndum ara, per aquest tema en farem un. Què passarà en un futur ja ho veurem, però normalment els països no es plantegen cada dos per tres si s’ajunten o e separen. Té raó que a la República catalana no hi hauria d’haver res intocable i etern, tot s’ha de poder debate i plantejar però, alerta, no confonguem això amb fer ara tres referèndums.

Està clar que les regles del joc per al referèndum vindran establertes per la Llei del Referèndum del Parlament on s’hauran tingut en compte les recomanacions com les que proposa la Comissió de Venècia. Però en tot cas són unes condicions a priori que no han pogut ser pactades per incompareixença del Govern i principals partits de l’estat. I qualsevol joc, també el democràtic requereix disposar d’unes normes on discorre el joc.
Recentment en Jordi Muñoz a l’Ara (vincle a sota) plantejava la qüestió amb unes consideracions dignes de tenir en compte.
Ara bé, cal matisar que les condicions pel bon desenvolupament del joc són les regles a priori i després aplicar-les considerant, no podria ser d’altra manera, els resultats de la votació: vots a favor, vots en contra, abstenció, vots en blanc, incidents que s’hagin pogut produir. Però això que és futur no ho podrem determinar sense conèixer la realitat del que hagi passat el dia 1-O.

Mentrestant i tenint present que en primer lloc cal que guanyi la democràcia el que pertoca és defensar la fermesa i la unitat dels que volen que el poble decideixi. Unitat i fermesa que s’haurà de perllongar més temps fins que puguem disposar del nostre marc de joc (nova Constitució catalana). En aquest sentit s’entén ben poc la campanya que ha iniciat la CUP.

En aquest darrer sentit veig que hi ha grups dels comuns que estan posicionant-se sobre el Referèndum com si volguessin reivindicar-se davant els votants de C’s, mentre que la CUP, amb la darrera ocurrència sembla que vol adreçar-se als votans més radicals dels comuns. I no, ara és el moment de la democràcia per emprendre, o no, un camí nou per Catalunya.
(Vincle citat: http://www.ara.cat/opinio/Jordi-Munoz-Convindria-fixar-llindar-participacio-1-O_0_1844215577.html)

Completament d’acord amb en Pep Agulló. Ara el que necessitem és el màxim d’unitat i el màxim de participació i deixar per després totes les trifulques percentuals.

Mentre discutim “que si son llebrers o conillers”, no ens estem adonant del míssil que se´ns ve a sobre, i no és de Corea”, si no de la CUP. Si hi algú té la clau de que el procés segueixi endavant són aquest senyors. Si, sembla increible que 10 diputats puguin més que ERC i el PdCat. El Govern té por, no al´Estat Espanyol i els seus possibles i segures sortidas de to, si no a la CUP. Prou de humiliacions i rebequeries de nens malcriats.

Un altre assumpte, 300 anys menjant mer.., i després 7 anys (des del 2010) lluitant per arribar al punt que mai s´havia conseguit, ara ens perdem pels turons d´Ubeda (que si els sindicats, que si Eulen, el Prat, els picoletos, de MOMENT l´Aeroport és de l´Estat i faran els que els surti de la boina (com sempre), i només faltava el tema absurd del 50+1. Una mica de criteri, si us plau.

Vicent, et segueixo casi des dels inicis, crec que cal un editorial que freni els peus a aquest senyors i faci restablir la calma.