judici llengua

El que es promet es paga. Si divendres passat aquesta humil columna volia desdramatitzar la suposada mala pronúncia dels cognoms dels acusats per part dels senyors de les punyetes, avui tocarem l’altre aspecte que amoïna alguns dels meus conciutadans. Concretament el paper d’estrassa que suposadament estarien fent els acusats pel que fa a la llengua. I no em refereixo a la tria de codi comunicatiu (sobre això, la subsecció ja recull aportacions prou lúcides). No, allò que avergonyeix alguns analistes lingüístics és la poca destresa dels nostres representants amb la llengua dels botxins. Que parlen un mal castellà, vaja.

Enraonar malament un idioma és un concepte que admet moltes definicions. Feu la prova a l’hora de dinar i veureu que n’obteniu tantes com comensals us acompanyin. Per això començarem delimitant el camp de batalla: parlar un idioma sense accent és impossible. Definició diccionarial d’accent: “entonació particular o manera de pronunciar peculiar dels habitants d’un país”. Definició vidaliana: “conjunt de trets fonètics i melòdics que identifiquen l’idiolecte del parlant amb una zona geogràfica o varietat dialectal”. Com que és impossible parlar sense fonètica, se’n desprén que l’accent és inherent a l’acte de parla. Exemple: quan dues persones us mostreu d’acord que l’italià us encanta perquè és tan musical, ningú us pot assegurar que us estigueu referint a la mateixa varietat. L’italià estàndard només se sent als telenotícies i a les pel·lícules doblades, perquè els professionals que s’hi dediquen imiten un model que tota la societat italiana accepta per a l’etiqueta ‘italià estàndard’. Però en la vida real no es parla enlloc. Segon exemple: amb una mica d’anar pel món de seguida s’aprèn a identificar l’origen nacional (o lingüístic) de qualsevol anglòfon no nadiu, perquè gairebé ningú és capaç d’eliminar les traces del seu propi substrat. A nosaltres també ens identifiquen de seguida. I els qui arriben a reproduir prou bé la idea que tenim d’estàndard anglès (o alemany, o rus, o el que sigui) solen ser persones que, u, s’hi han dedicat prou temps, dos, tenen alguna mena de relació professional amb l’idioma, i tres, una certa facilitat per a l’aprenentatge lingüístic. Una infimíssima minoria, vaja. Dit d’una altra manera: en Sánchez, en Mundó o na Forcadell no parlen pas un mal castellà a causa de l’accent que se’ls hi escola.

Si ens referim, en canvi, a altres aspectes (manca de vocabulari, construccions impròpies, errors de conjugació…), llavors ja són figues d’un altre paner. No disposar dels recursos suficients per expressar-se amb propietat en un idioma sí que és mostra de no parlar-lo bé. Tot i que faríem ben fet de matisar-ho: no parlar-lo prou/gaire bé, o de manera imperfecta, o millorable… Emprar expressions com “me puse al costado”, “por tal de coordinar”, “mi compromiso siempre ha estado”, etc., són incorreccions gramaticals que delaten un domini deficient, en aquest cas, del castellà.

La curiositat, i ara començo a esmolar l’eina, és que generalment no ens costa d’acceptar aquestes observacions quan es refereixen a les nostres L2 (té raó, no domino gaire l’euskera, tinc un francès macarrònic, faig una mica de pena amb el serbocroat…), però en canvi amb la materna… Ai. Hi ha milers, desenes de milers, centenars de milers de catalans amb dificultats expressives en la seva llengua pròpia (de vocabulari, sobretot, però també de pronunciació) que no admetran mai que els ho retreguin. Si ‘Dels de casa se’n pot dir però no se’n pot sentir’, imagineu-vos quan no es refereix a la parentela sinó a un mateix. Jo puc afirmar que agraeixo les correccions que em fan, cosa que implica admetre que el meu idiolecte és millorable, però pobre de tu que em diguis que parlo malament. Agafeu qualsevol parlant dels que engeguen joders i ninguns a tort i a dret, o dels que no realitzen la L palatal (LL) o la S sonora, o dels que no feblen, i digueu-los que no parlen bé: automàticament us propinaran una tesi doctoral segons la qual la seva opció lingüística és tan bona com la vostra i que tomba i que gira.

Tornant al castellà dels declarants, la cosa, com no podia ser d’altra manera, es complica una mica. No pas la seva capacitat (que és variable, segons les capacitats de cadascú) sinó la manera com ho percebem. Que, en el fons, demostra que tot plegat té menys a veure amb qüestions estètiques que no pas ideològiques. És la síndrome ‘Mary Santpere’: la caricatura del català amb què ens han bombardejat durant dècades fa que, per no semblar uns aixafaterrossos, quan parlem la llengua del veí ens esforcem a amagar els trets idiosincràtics del nostre codi (els vaig descriure la setmana passada) al·legant que el bon castellà es parla així. Digueu-ho als milions de llatinoamericans que no fan la zeta manxega. No, el bon castellà no és el del senyor Marchena o la senyora Madrigal. És el poder el que ens presenta determinats models com a positius i altres com a negatius, i nosaltres ho assimilem de manera inconscient. L’ex-ministre Zoido va repetir desenes de vegades el nom de Diego Pérez de los Cobos en la seva varietat (‘Pèreh de lòh Còbòh’, aproximadament) i ningú se’n va riure. En Cuixart i companyia, en comptes d’intentar emprar (amb resultats variables) l’estàndard que el poder castellà ens han transmès com a bo, haurien pogut imitar l’andalús d’en Zoido, i no per això hauria estat més mal castellà.

No oblidem que, per als nou acusats, la llengua en què responen als punyeters és una L2, és a dir, un idioma, filològicament parlant, foraster. I vull pensar que no tan sols filològicament.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb