Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, A Coruña, 1959) és quasi un home del renaixement: escriptor, traductor, artista plàstic, crític literari ocasional… Aquest home de mirada profunda es mou pel món cultural amb la càmera penjada al coll, una manera de mirar com quan tradueix del gallec o del portuguès. Els darrers temps, hem vist un bon nombre de títols seus publicats, sovint bussejant entre diferents gèneres populars, com pugui ser la novel·la negra o la històrica. Acaba de guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica per L’homenatge (Columna), una obra en què s’endinsa en alguns secrets dels pintors modernistes, com Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Miquel Utrillo. Una novel·la on el joc de mirades i el joc de llums esdevenen uns dels més interessants.

—En aquesta novel·la hi ha un joc molt clar amb la llum. Es deu a la vostra mirada fotogràfica? Com entronca amb la mirada pictòrica del grup que retrateu?
—Com a fotògraf, el món de la imatge és molt important per a mi. Sempre que em plantejo una novel·la em resulta molt satisfactori poder accedir als escenaris amb la càmera. La prèvia és fer moltes fotografies i delimitar a través del visor l’espai on es mouran els personatges. Però la vostra pregunta va per un cantó distint, té a veure amb l’ambient i les idees d’un moment històric. La llum, que és fonamental en fotografia, ho és també en el cas de L’homenatge. Els modernistes són pintors de llum i jo la treballo especialment, atès que la meva especialitat és el blanc i negre. Quan et situes en l’escenari principal de la novel·la, el Cau Ferrat de Sitges, i veus com influeix la llum en la seva quotidianitat, la fotografia cobra tot el sentit. Per tant, la pintura modernista i la meva idea de la llum es donen la mà a la novel·la, convertint-la en un treball altament satisfactori.

—D’on neix la fascinació pels modernistes que traspua el llibre?
—El meu pare és pintor, aquarel·lista sobretot, i des de ben petit la casa era plena de quadres, tant d’ell com de pintors que admirava. Renoir, Degàs, Manet… Moltes de les seves pintures ocupaven els meus somnis. Aviat vaig començar a fotografiar-los amb la meva primera càmera, però m’atreien els fragments i en ells concentrava els meus esforços. Més tard vaig descobrir que també a Catalunya hi havia un grup de pintors que eren capaços de moure la meva fascinació i em vaig abocar molt al seu estudi. De tot això fa anys, però sempre m’havia quedat la intenció d’escriure sobre el Modernisme. Després d’alguns intents fallits, amb L’homenatge he aconseguit per fi allò que em proposava.

—I per Júlia Peraire, la musa, primer, i dona, després, de Ramon Casas?
—El primer que em va fascinar de la Júlia Peraire va ser aquesta història seva tan a contracorrent. No és estranya a l’època, molt marcada per les classes socials, però amb ella, que fa tot aquest recorregut com a dona d’un artista molt ben relacionat i d’una classe tan diferent, vaig aprofundir per conèixer com havia anat realment la seva vida. Crec que va ser una dona molt forta, capaç d’empassar-se molt de rebuig i, segurament, molta ràbia per poder viure amb l’home que estimava. La Júlia Peraire és una d’aquestes persones que dimensionen la seva parella, que són capaces, molt sovint, de donar més que no reben. Els novel·listes perseguim molt aquest tipus de personatge que, malgrat no situar-se en primera línia, ens donen una visió lateral i enriquidora.

—Amb aquest llibre heu guanyat el premi Néstor Luján de memòria històrica. Què representa per a vós i per a la vostra trajectòria, aquest guardó?
—Tot guardó condiciona la mirada sobre la teva obra. Un premi dedicat a la novel·la històrica acaba cridant l’atenció dels lectors i lectores del gènere. També els llibreters se’l miren amb curiositat. Però crec que, al capdavall, el que importa és la teva coherència com a escriptor, ser capaç de mantenir una trajectòria, crear interès en els lectors. M’agradaria pensar que els qui s’acosten a les meves novel·les, a hores d’ara, ja saben una mica què es trobaran. Novel·les curoses amb la documentació, amb voluntat d’estil, amb estructures molt marcades. També obres que aspiren a entretenir els lectors i lectores sense deixar de banda un contingut capaç de transformar una mica la nostra manera de veure el món. Vaig conèixer fa molts anys en Nèstor Luján i vam compartir alguns moments a la Rambla. Van ser breus, però crec que vaig aprendre de la seva manera de mirar. Recordo especialment un dia que, des d’un balcó, anaven comentant els personatges que passaven pel carrer i tot allò que anava dient ja era com si formés part d’una novel·la.

—Tot i això, parleu d’una història relativament propera en el temps, que coincideix amb un esclat pictòric i cultural que es viu entre final del segle XIX i la primera república. Quins atractius té, vist des d’avui en dia?
—Penso que el moviment modernista va ser un dels primers moviments col·lectius que van voler projectar-se més enllà de les nostres fronteres. Abans hi havia hagut artistes, ben cert, però d’una manera més individual. Els modernistes, per la seva manera de veure el món i per la capacitat de transmetre’l, amb la pintura, la literatura, l’escultura o, per exemple, les arts escèniques, van aconseguir transcendir l’univers més proper i també la seva època d’una manera molt significativa. Van marcar també el salt definitiu de la pintura més academicista a una altra més connectada amb la vida, amb el territori… Són uns anys cabdals, segons la meva opinió, que llancen la pintura catalana, i altres arts, cap a la modernitat.

—Els darrers temps us hem vist especialment actiu i prolífic. Cap on va la vostra obra i a què es deu aquest esclat de lletra impresa?
—Bé, com ja sabeu, una cosa són els temps d’escriptura i uns altres, molt diferents, els de publicació. Les editorials decideixen en cada cas quan és el millor moment per a posar un llibre al mercat. Ara han sortit un parell de llibres en menys temps, però sempre es pot alentir o accelerar i no sempre depèn de tu. Jo escric sempre i intento anar traslladant els meus somnis a les novel·les que projecto. Crec que darrerament he trobat bastant el meu lloc. Em sento satisfet i no m’importa dir que potser he aconseguit una manera de fer que em fa escriure amb una certa comoditat. Aprofundir en les relacions entre el món de la imatge i el de la lletra impresa es va imposant com una necessitat; les relacions entre imatge i literatura, l’ajuda que la fotografia comporta a l’hora de transmetre una determinada idea del món. L’esclat, tot i que no crec que sigui tal, es deu a un treball constant i a una necessitat vital d’explicar històries, tant a les novel·les com a la meva obra fotogràfica. En aquest sentit, molt aviat es podrà veure una exposició fotogràfica amb algunes de les imatges que m’han acompanyat durant l’escriptura de L’homenatge. La primera mostra tindrà lloc a Girona, dins l’Espai 22, cap al mes de febrer. La seva principal característica és que seran fotografies d’espais modernistes en blanc i negre, una especialitat que conforma el gruix del meu treball fotogràfic. Serà tot un desafiament atès que, a hores d’ara, sembla lluny de la realitat retratar els colors del Modernisme amb games de grisos, però és el que he fet. A més a més, ho sabem, una cosa és la realitat i una altra, de ben diferent, la realitat de l’art.

—Tornem per un moment al llibre: la dosificació de la informació, la recreació dels personatges, els salts temporals, són jocs estratègics que empreu al servei de la història. Us heu divertit jugant amb els recursos narratius?
—Molt possiblement, un dels aspectes més necessaris per a la creació és que l’autor es diverteixi fent la seva feina; és la manera de transmetre autenticitat als lectors i les lectores, a l’espectador en altres arts. Totes aquestes estratègies tenen molt a veure amb la manera com expliquem una història i jo sempre he cregut que una novel·la és una construcció, necessita una estructura, que tot estigui al seu lloc, que hi hagi aquells silencis capaços de transmetre tot el que hi ha de treball al darrere d’una frase o d’un paràgraf. Per donar la sensació de vida s’han de pensar molt bé les estructures internes de l’escriptura. I aquesta és la meva manera de treballar.

—Hi ha un personatge secundari de potència tremenda, la Conxita. Què en podeu explicar als nostres lectors?
—Hi ha personatges que agafen importància a mesura que escrius i la Conxita Canut és un d’aquests. La seva trajectòria dins de la novel·la no estava del tot prevista, però va anar canviant el seu pes, sobretot quan em va manifestar la seva capacitat per a servir de fil conductor a moltes de les trames de la novel·la. Ella les anava dotant de sentit, i jo, com a autor, li ho vaig permetre. Crec que va ser una decisió encertada i m’alegro que la destaqueu. D’altra banda, és un personatge dels que, aparentment, no hi són, però que acaben portant el pes del que els envolta.

—També és un homenatge explícit a Sitges i als museus del cau Ferrat i Maricel. Què representen per a vós?
—Coneixia de fa molt de temps el Cau Ferrat i tots aquests monuments que marquen una època que queda molt ben representada a la vila de Sitges. Dins de les estratègies que podem tenir els novel·listes, una de les meves és trobar escletxes a la història, punts de confluència que puguin irradiar la totalitat d’un moment que paga la pena revisitar. Em va semblar que el Cau Ferrat i tot el que l’envolta representava molt bé el Modernisme, però també aquella darrera setmana en què la Lluïsa Denís havia de lliurar les claus de la casa a l’ajuntament perquè en Santiago Rusiñol havia decidit que es convertiria en un museu. Què va sentir la dona del pintor? Com es podia parlar d’aquelles darreres hores i fer una revisió de tot el moviment? Aquest era el propòsit.

Què us aporta la novel·la històrica com a gènere i quina situació passa a Catalunya?
—Malgrat haver escrit unes quantes novel·les històriques, no sé si crec gaire en els gèneres. Serveixen per a classificar els llibres en un prestatge, però la novel·la actual ha trencat amb els paràmetres clàssics i és possible trobar moltes direccions que podrien fer-nos parlar de novel·la històrica, negra, romàntica, en un sol llibre. La qüestió important és que sigui una bona novel·la, que satisfaci les expectatives dels lectors i lectores. A mi m’agrada trobar escenaris, personatges. Si els tinc i em proporcionen la història que persegueixo, el moment històric és poc important. Això sí, quan l’has decidit, ha de quedar ben documentat. Crec que és un bon moment per a la novel·la en general, que hi ha molt bones obres i es tradueixen amb molta cura ficcions d’altres idiomes, malgrat la precarietat econòmica amb què es treballa. Això és important, si són històriques o no ja no m’interessa tant; el gènere no forma part dels meus interessos, sinó la qualitat de l’obra.

—Quin dels dos us agrada més? Casas o Rusiñol. Per què?
—Sempre he estat molt més d’en Casas. Potser no és tan bon pintor, però crec que sap penetrar la llum de les escenes i quedar-s’hi a viure. En Rusiñol és un artista més complet, però les seves obres no m’emocionen tant. Si queda molt subjectiu, he de dir que aquest és, a parer meu, el camí de l’art. Emoció i subjectivitat, deixar de banda la superfície de les coses i buscar la seva essència. També a través de la llum.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.