Foto: Quim Puig / El Punt Avui

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Avui surt a la venda La lluita a l’exili, el segon volum del llibre M’explico, que Xevi Xirgo (director del Punt-Avui) ha escrit amb el president Carles Puigdemont. El projecte és d’una ambició extraordinària i obre la porta a una mirada molt íntima no únicament del personatge, sinó de la manera com es fa la política, una mirada que atreu el lector. Amb motiu de l’aparició del primer volum VilaWeb va entrevistar el president Puigdemont; i ara, amb motiu de l’aparició d’aquest segon volum entrevistem l’home que ha fet de notari dels temps més convulsos de la política catalana, Xevi Xirgo.

Puc dir-vos que això que heu fet és molt difícil?
—Més que difícil jo diria que és complicat. No sé si diria difícil. Les circumstàncies han estat difícils, increïblement difícils, però per a mi ha estat més aviat un privilegi. Com a periodista.

Però parlem de mil pàgines escrites i unes quantes més que no s’han arribat a publicar…
—Potser hi ha unes dues-centes pàgines més que al final han quedat fora però per motius editorials: eren repetitives o ja no aportaven gaire més cosa i calia controlar l’extensió. Podríem dir que eren les pàgines complementàries…

Bé, deixem-ho que heu escrit mil pàgines i heu mogut una quantitat enorme de documentació. Com ha anat això?
—He descobert que tinc disciplina, ordre i constància. I no ho sabia. Per a fer el llibre he estat metòdic perquè, si no, era impossible de fer-lo: s’ha fet en directe. Eren converses cada quinze dies o cada mes a tot estirar, per a repassar els fets que anaven passant en el moment que passaven. I aleshores havia d’arribar a casa i transcriure les notes o l’enregistrament, perquè, si no, passat el temps, simplement no podria reconstruir-ho amb fidelitat. I no volia refiar-me de la memòria. Era massa perillós fer-ho.

Però no són les converses i prou. També hi ha molta documentació a remenar.
—Sí, també. No sempre, però també.

Hi ha un moment que expliqueu que arriba una caixa que el president havia deixat a Palau…
—Sí. Va trigar mesos i va ser molta feina perquè en aquest cas concret vaig haver de contrastar amb el president Puigdemont què era cada cosa que hi havia dins aquella caixa i a quin període corresponia.

De qui va ser la idea de fer una cosa així?
—Meva. Vaig ser jo qui va fer la proposta.

I com va nàixer la idea?
—Quan Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat alguns periodistes, companys meus del Punt Avui, van escriure uns quants llibres explicant qui era aquell home que, en definitiva, era conegut a Girona però poc a la resta del país. A mi també em van oferir de fer-ne un i no m’hi vaig veure amb cor. Però la idea se’m va mantenir al cap. I vaig pensar que potser sí que podia documentar una presidència que aleshores no sabia –ni jo ni ningú– que seria tan transcendental. Quan feia un mes que era president, li vaig explicar el projecte, li vaig demanar si ho acceptava i em va dir que sí.

Imagine que amb condicions…
—És clar. Per totes dues parts. Jo necessitava una transparència completa i ell lògicament havia d’autoritzar-ne la publicació en el moment que considerés oportú.

He de dir que no conec massa històries semblants, tret del famós llibre fruit de la relació entre Ben Bradlee i John Kennedy. Tots dos eren amics d’abans de ser president i director del Post. Bradlee va documentar i prendre notes de tot durant cinc anys, des que Kennedy va començar la campanya electoral, i ho va publicar deu anys després de la mort del president. Al pròleg explica que Kennedy li va dir que era un projecte interessant perquè la gent sobretot volia saber com era el president de prop. Com és el president Puigdemont?
—Jo l’he vist en un moment molt complicat però sempre convençut d’allò que fa. Sap que té un encàrrec i el vol fer; diu: ‘Jo vinc a fer la independència; si no fos per això no m’hi hauria posat.’ En algun moment va tenir l’oportunitat de no continuar. Però té una gran consciència històrica, una mirada històrica que em fa la impressió que hi ha gent, al seu voltant i tot, que no l’acaba de copsar.

I com a persona? En aquest segon volum fa la impressió que aneu més a fons en els aspectes personals.
—Sí. El primer volum és més polític, més dietari, hi ha més fets. El segon, també per la manera com es va fer i les circumstància de l’exili, és més íntim. Hi ha més conversa entre nosaltres dos i hi ha moments en què m’interesso molt per com ho viu. Els dos llibres s’han de llegir junts per a fer-se’n una visió completa.

Heu viscut moments molt complicats al seu costat.
—Sí. Per les circumstàncies. Ha estat així.

A l’exili els pitjors?
—Crec que un dels més difícils van ser després del Primer d’Octubre, entre el 10 d’octubre i el 27 d’octubre de 2107. Aquells dies van ser d’una intensitat i una duresa com no s’ha vist mai. De vegades em deia que tenia deu minuts i jo anava a Palau o a Canonges a enregistrar les seves impressions. Era un privilegi viure allò, però vaig patir molt també. Aquella tensió és molt difícil d’esborrar del meu cap. És aleshores quan ell escriu al seu dietari, de puny i lletra una frase que em va impactar: ‘Em sento el parallamps de Catalunya.’

Ho era?
—Crec que ho era i ho és. El president Puigdemont continua essent el parallamps de Catalunya. Continua aguantant tota la tempesta. Fins i tot la busca, no pas a nivell personal sinó polític. En l’àmbit judicial i amb els seus constants viatges ha anat a buscar una tempesta que se’l podia emportar literalment, amb un gran cost personal, però que era necessària per a avançar políticament. I jo he vist de prop com aguantava.

Però a l’exili també hi ha hagut situacions molt complicades…
—Hi ha dies molt forts a l’exili, sí. Els primers dies a Bèlgica, per exemple. On ens instal·larem? Què farem? I evidentment l’entrada a la presó a Alemanya. Jo vaig poder entrar a la presó de Neumünster, acompanyant la seva dona, la Marcela, i en Jami. I serà molt difícil, molt, que aquella escena se’n vagi de la meva retina.

L’exili, en qualsevol cas, és un bon combat de boxa: li peguen molt, però ell pega molt fort.
—Tu diràs! Hi ha moments fantàstics, de victòria. La sortida de la presó, l’entrada finalment al Parlament Europeu, sí, sí. I abans també, eh! El Primer d’Octubre és una victòria enorme i una alegria indescriptible malgrat la duresa de tot allò que passa. És clar que sí.

Foto: Quim Puig / El Punt Avui

Aquest segon volum que avui surt a la venda, què de particular?
—El primer, com deia, es va fer en directe però aquest és més difícil per les circumstàncies. Anar a Barcelona no és anar a Waterloo o Berlín, a qualsevol altre lloc per tot Europa. Per tant, les circumstàncies de tot són diferents. Però continua havent-hi la voluntat de concretar sobre els fets que passen en el moment que passen. Narrativament, a voltes hi ha gent que no ho entén…

No entén què?
—Doncs que pot passar que en un moment determinat ell pensi una cosa i unes pàgines més endavant en pensi una altra i això és perquè ha canviat d’opinió. El llibre no ha estat embellit ni retocat a posteriori; per això passen coses com aquesta, que precisament crec que són les que li donen valor.

No s’ha tocat res?
—No. D’allò substancial res.

Hi ha hagut cap temptació en aquest aspecte?
—No. Hi ha hagut una lectura prèvia i molt detallada dels advocats, que tothom pot entendre que és normal, però el president Puigdemont no hi ha tocat res. I encara més: el va llegir molt poc abans de la publicació.

De debò?
—El va llegir a començament d’aquest any. És a dir, quan ja anava cap a la impremta, com qui diu.

I?
—Em va dir que havia patit molt llegint-lo. Que havia reviscut moments que tenia aparcats. I em va dir que no en sortíem gaire ben parats. Ell tampoc.

S’ha creat una certa polèmica amb això del fragments censurats…
—Això parteix de la lectura d’un llibre que es diu ‘Els homes’, d’Angelika Schrobsdorff, que precisament va publicar la Campana i que jo estava llegint a finals de l’any passat. És una novel·la censurada a Alemanya i que quan s’ha publicat en català ha incorporat les parts censurades però distingint-les perquè el lector sabés que era allò els lectors originals no havien pogut llegir. Vaig treure la idea d’allà. El recurs era interessant…

Però per què heu optat per aquestes ratlles en negre?
—Perquè vivim en una anomalia i així queda claríssim. Reflectim a la perfecció les circumstàncies que vivim. En un país normal i en un temps normal no hauríem de patir pel fet de dir aquest nom o aquell. Algú es creu, però, que ací ara es pot dir tot i que no tingui conseqüències? De debò?

Què en penseu de la gent que s’ha indignat per això?
—Algunes reaccions les he trobat un divertiment, sincerament. Hi ha gent que sembla que no sàpiga on vivim. Qui no ho ha entès és perquè no ha volgut entendre-ho.

Ha restat res important fora del llibre?
—No. Diria que no.

Com heu compaginat la vostra feina de director del Punt-Avui amb aquesta?
—Ha tingut complicacions, no ho negaré pas. No sempre va ser una cosa fàcil. Però l’actual propietari i periodista, Joan Vall i Clara ho va entendre a la perfecció i sempre em va dir que havia de continuar fent-ho, que això acabaria essent un llibre important. Però…

Però?
—Però jo vaig haver d’ensenyar al meu cervell a separar les dues feines que feia a la vegada. Hi ha hagut dies que he vist com alguns altres diaris publicaven temes que jo ja sabia però que no podia fer servir al diari que dirigeixo. Senzill no ho era, tampoc.

Quan decidiu de publicar-ho?
—La veritat és que al principi no hi havia cap idea concreta, jo anava escrivint. Quan ja feia dos anys que escrivia va ser quan vaig anar a veure Isabel Martí, l’editora de la Campana, per primer cop i en va poder llegir algunes coses. I em va ajudar molt. A entendre allò que jo mateix feia. A entendre el meu paper. Martí va ser clau.

I mentrestant el president Puigdemont encara no ho llegia?
—No. Hi confiava. Com he comentat abans, no és fins fa pocs mesos que s’ho va mirar.

Hi confiava per l’amistat d’anys, entenc.
I confiava que jo estava fent una feina professional.

—Com us vau conèixer?
—A començament dels anys vuitanta, quan ell ja treballava al Punt, vaig entrar també al diari i vam començar a parlar. I quan ell va plegar del diari, el 1992, vam continuar parlant. Fins ara.

Algun dia us vau aturar a pensar que aquell vell amic de sobte era el president?
—Va ser molt divertit. Un dia, sí. Jo li vaig dir: ‘Ostres, és que tu ets el president!’ I ell em va respondre: ‘Ostres, és que tu ets el director!’ Ni l’un ni l’altre no ho hauríem pensat, quan ens vam conèixer, que ho seríem. Ni president ni director.

El fet que el president Puigdemont siga un periodista –ell reivindica que encara ho és– us sembla que ha fet més fàcil o més difícil escriure aquest llibre?
—Més fàcil. Sens dubte. Ell entenia això que feia jo. No estic segur que cap altre polític en fos capaç.

El primer volum és al carrer fa setmanes amb un gran èxit. Us han sorprès algunes reaccions? Us ha sorprès que es faça servir per al pim-pam-pum polític?
—La meva sensació és que s’ha entès bé, que els lectors l’han entès bé. El president Puigdemont insisteix sempre que s’ha de llegir sencer i que és una mala pràctica agafar frases d’aquí i d’allà i treure’n conclusions. Però no pots evitar que algú ho faci.

Essent periodistes tots dos, ja devíeu ser conscients que escrius allò que pots però la gent llegeix allò que vol…
—Això mateix. Però vull deixar clar que estic molt satisfet del resultat. La gent que em parla del llibre, a les presentacions o pel carrer, l’ha entès molt bé i ha sabut fer la lectura crítica que volíem que fes. És molt satisfactori

Vivim temps molt complicats per al periodisme. Quina lliçó n’heu extret d’aquesta aventura?
—Tinc la sensació que he fet una marató. Que he compaginat dues especialitats: la dels cent metres, que és el dia a dia del periodisme d’un diari amb la marató que és un llibre. I m’hi he sentit molt còmode, certament. Escriure ‘M’explico’ m’ha donat una gran perspectiva. He après que per entendre la realitat s’ha de mirar amb els llums llargs, més que no pas amb els curts.

Podeu comprar La lluita a l’exili a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.