Xavier Pla: “Pla és un vencedor vençut: guanya la guerra, però com a escriptor català la perd”

El dia ha arribat finalment. Després d’anys d’anar-hi al darrere i treballar-hi febrilment, el professor Xavier Pla Barbero (Girona, 1966) veu arribat el moment de la publicació de la seva biografia de Josep Pla, titulada Un cor furtiu (Ed. Destino). Un volum monumental de 1.536 pàgines, escrit gràcies als milers de cartes i documents inèdits conservats, tant a la Fundació Josep Pla de Palafrugell com, especialment, al mas Pla de Llofriu. Com ha pogut comprovar en aquests anys de treball, l’escriptor ho conservava tot. I tot vol dir tot: dels manuscrits dels seus llibres al paperet més intranscendent. Gràcies a tot plegat, Xavier Pla ha pogut resseguir la vida del prosista català més influent del segle XX, aclarir episodis com la seva col·laboració amb la propaganda antirepublicana o la relació amb les diverses dones que el van estimar i oferir un retrat renovat i polièdric d’un autor que va convertir la seva experiència personal en material literari.

—Us vau doctorar l’any 1996, amb una tesi pionera sobre Josep Pla, que va donar lloc al llibre Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària. Gairebé trenta anys després, coroneu la biografia de Josep Pla.
—El que potser és interessant és veure que els dos llibres o els dos estudis són una mica com la cara A i la cara B, el positiu i el negatiu. Perquè la tesi era una teorització sobre de quina manera Pla construeix el seu jo literari, a partir d’una reflexió teòrica sobre la lectura dels seus llibres i dels seus articles, però sense tenir accés, pràcticament, a cap documentació, ni personal, ni literària, ni periodística. Ara, vint-i-cinc anys després, puc corroborar la tesi inicial, però després d’haver-me endinsat en una massa oceànica de documentació personal, literària, biogràfica, històrica, documental, la major part inèdita. Per tant, es publica per primera vegada.

—Un cor furtiu són 1.500 pàgines i 50 més de l’índex de noms… És una biografia definitiva?
—No m’agrada que es digui que és una biografia definitiva, perquè som hereus de Pla i de Fuster i lectors de Montaigne, i aquest ens diu que no hi ha res definitiu, que tot és ondulant i provisional. En conseqüència, m’agradaria que es llegís com és, la biografia més completa fins ara. Però una de les coses que el lector veurà és que la biografia és plena d’interrogants i de fils que he pogut estirar fins a un cert moment i que potser algú, d’aquí a quinze o vint anys, podrà continuar.

—La vostra biografia de Josep Pla no és pas la primera que es publica, però sí que és la primera en què s’ha pogut accedir al gruix de la documentació que es conserva al Mas Pla.
—A partir dels quinze o setze anys, Pla guarda absolutament qualsevol paper que es relacioni amb la seva vida, siguin factures, rebuts, bitllets de tren, bitllets de metro, de tramvia i cartes i papers de tota mena. Durant tota la vida Pla va voler que algú escrivís la seva biografia. Era conscient que per a accedir al cànon dels grans escriptors de la literatura catalana necessitava controlar absolutament qualsevol fet relacionat amb la seva trajectòria i que els grans escriptors tenen biografies. El primer biògraf frustrat va ser Pere Bech, un pintor no gaire conegut. Després va animar un veterinari i poeta, Ventura Ametller, i el periodista Manuel Ibáñez Escofet. I, finalment, Baltasar Porcel. Però cap d’aquestes quatre biografies finalment no es van publicar en vida de Pla. D’una banda, perquè alguns són excessivament ditiràmbics i elogiosos, i a Pla això no li agrada; i, per una altra, perquè tant Ibáñez Escofet com Porcel s’adonen que, de fet, Pla els ha parat una trampa. Pla no vol que escriguin una biografia, sinó la biografia que ell vol que escriguin. Vol fixar la seva imatge per a la posteritat gràcies a una biografia escrita per una tercera persona. Pla vol controlar absolutament qualsevol detall de la seva projecció pública.

—Dèieu que Pla conserva tots els seus papers, que el seu nebot Frank Keerl va guardar i ordenar.
—Hi ha una consciència i una ambició claríssima. Ell vol ser escriptor. Un gran escriptor. El millor escriptor de la literatura catalana. Això no es pot posar en dubte en cap moment, encara que alimenti la imatge pública d’una falsa modèstia. Hi ha una anècdota que extrec de la revista Mirador, on es riuen de Pla. Resulta que als altres escriptors i periodistes els ha demanat que guardin les seves cartes, perquè en el futur tindran un gran valor. Guardava les cartes rebudes i enviades, tant si vivia a París, a Londres o a Moscou, tant si era a Llofriu com a Barcelona.

—És un personatge que a més, cultiva una determinada imatge d’ell mateix.
—La biografia comença d’una manera no convencional, per dir-ho així. No comença dient “Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897”, perquè això qualsevol lector ja ho sap, sinó que em fixo en un detall de la seva personalitat que trobo molt singular, molt particular i, fins a cert punt, extravagant. A Pla li agrada portar roba dels altres. Moltes vegades porta roba del seu germà, abrics vells del seu pare o vestits de l’editor Josep Vergés. A vegades, demana que li paguin un article amb un abric o un impermeable. Porta camises de segona mà o corbates prestades. Crec que el lector entén que vestir-se amb una roba diferent de la teva, disfressar-te, transvestir-te, per dir-ho així, és una metàfora de la seva literatura. Com més autèntic ens sembla en Pla, generalment més disfressat està.

—Emergeix un Pla dissociat entre l’escriptor i la persona, que fa servir la seva vida com a literatura, però on emergeix una versió millorada d’ell mateix.
—La seva literatura és una reconfiguració ètica de la seva vida. Vull dir que el Pla literari és com una versió millorada o sublimada del Pla real. Del Pla civil, per dir-ho així. En aquesta petita dissociació que dius, hi ha el misteri de la seva literatura. Pla fa literatura alimentant-se de la seva vida i de la seva memòria, però el resultat és un Pla una mica o força diferent, segons com, del Pla biografiat.

—Quina importància té el mas Pla en la seva vida?
—Per entendre Pla, cal entendre la història del mas Pla. El primer document que publico és del 1333 i és un capbreu en què un tal Berenguer Pla de Llofriu fa la llista de les seves terres. Sis-cents anys després, el pare de Pla, Antoni Pla i Vilar, és el propietari de les mateixes terres. No s’han mogut durant set segles. Aquest arrelament a la tradició, al passat, a la història d’aquesta casa que té origen al segle XIV, ens ajuda a entendre moltes de les accions que fa Pla. Es podria fer un llibre
interessantíssim sobre la història del mas Pla, perquè es conserven documents notarials, testaments, tota mena de documentació històrica relacionada amb la història de la casa, que és un mas a quatre vents d’origen medieval i que és finalment un dels masos més grans del Baix Empordà.

—L’any vinent farà cent anys del seu primer llibre, Coses vistes. Va tenir una entrada de cavall sicilià a la literatura catalana. De llavors ençà no ha deixat mai de ser llegit.
—Si tenim en compte la població que tenia Catalunya el 1925, els cinc mil llibres venuts en català d’un autor novell com era Pla són una xifra estratosfèrica, comparada amb les xifres de vendes d’aquell moment. Després, les xifres de vendes de l’Obra Completa també són altíssimes. L’aspecte més interessant de Pla és que és un autor que mai no passa de moda. Cent anys després, encara té públic. Els lectors s’han anat rejovenint, regenerant, ampliant algunes vegades, i no l’han abandonat mai. I això que ho tenia tot en contra, perquè no és un novel·lista, no fa ficció. En canvi, és l’escriptor que canonitza la no-ficció literària catalana.

—La seva joventut com a corresponsal el fa viatjar per tota l’Europa d’entreguerres. Què hi descobreix?
—Sens dubte és un dels periodistes i escriptors que més han viatjat, però, com es veu a la biografia, té una angoixa permanent. Hi ha una insatisfacció permanent en Pla. Tota aquesta ambició, aquestes ganes de triomfar, es produeixen en una joventut molt agitada. En dic “la vida frenètica”. Diu mig de broma que no passa més de dues nits seguides al mateix hotel. És un cul inquiet que no para de moure’s. Aquesta inestabilitat personal li dóna una consciència perfecta d’allò que passa a Europa després de la Primera Guerra Mundial. No s’ho mira des del passeig de Gràcia assegut en un sofà, sinó d’hotel en hotel, agafant trens, parlant amb la gent, escoltant… Una de les grans virtuts de Pla és que escolta molt. Tant si és un cambrer o un recepcionista d’hotel, com una noia, un quiosquer, un banquer o un periodista. És un observador, però també un gran escoltador.

—El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat, és perseguit per injúries a l’exèrcit, conspira amb Francesc Macià, coqueteja més o menys amb Acció Catalana i amb l’Opinió i acaba a redós de Cambó. Quina és la seva relació amb el poder?
—Josep Pla coneix de prop Francesc Macià, Francesc Cambó, Lluís Companys, té tracte personal amb Francisco Franco abans del cop d’estat, com explico, i, posteriorment, amb Josep Tarradellas i Jordi Pujol. Fins i tot els prínceps Joan Carles i Sofia el visiten al mas Pla. És un periodista que és molt a prop del poder durant seixanta anys, però diria que essent sempre un escèptic. El poder no el fascina ni li interessa.

—Amb Cambó la relació és especialment estreta.
—El pare de Pla és un cambonià, president de l’agrupació local de la Lliga. Ens equivocaríem si penséssim que fins el 1928 Pla no té relació amb Cambó. Prové d’una família catalanista conservadora i l’any 21, és elegit diputat de la Mancomunitat per una entitat local vinculada al partit, del qual el seu germà és militant. És amic de Joan Estelrich, de Joan Ventosa i Calvell i de Lluís Duran i Ventosa, tots tres de l’entorn de Cambó. La relació amb Cambó, de qui escriu la biografia, passa per molts alts i baixos. Ara, voldria aclarir això que s’ha dit que durant la guerra de 1936-1939 Pla viu de Cambó. Això s’ha de matisar. Qui li finança els tres anys de guerra és Halfdan Enberg, el pare de l’Adi. Sí que és cert, però, que Cambó li encarrega la Història de la Segona República, que és un llibre que Pla comença a escriure en català i que, finalment, es troba obligat a publicar en castellà. Les necrològiques que escriu de Cambó són molt positives, perquè Pla separa molt bé les mesquineses biogràfiques que envolten la figura de Cambó de la seva obra política i cultural de mecenatge.

—S’ha dit que Pla no havia escrit res sobre dos temes importants de la seva vida: la guerra i les dones. Podeu reconstruir dia per dia què fa entre el 1936 i el 1939.
—A l’hora d’explicar la guerra em trobava amb un buit. Pla no publica pràcticament res sobre la guerra civil, però sí que es conserva la documentació d’aquest període –passaports, salconduits, bitllets de tren, cartes…– per a explicar la guerra viscuda per Pla. He pogut reconstruir aquells tres anys gràcies a les cartes que enviava a la seva germana Maria, que vivia a Alemanya. Les lletres se les enviaven a través de la balisa diplomàtica del consolat danès a Marsella. En aquestes missives, veiem com Pla ha optat pel bàndol franquista i ho explica a la seva germana. Pla sap que s’ha arriscat molt, però creu que Franco guanyarà la guerra, imposarà l’ordre i en aquest nou ordre ell podrà tornar i fer de periodista. Però no pensa que no podrà fer més de periodista català.

—Us he de preguntar per l’actuació de Pla com a agent del Servicio de Información del Nordeste de España (SIFNE), òbviament. Fins a quin punt heu pogut precisar aquesta etapa?
—D’una banda, hi ha un document que publico amb les ciutats –setmana a setmana, mes a mes– on s’està Pla a partir de l’octubre del 1936. Marsella només ocupa el període fins al febrer del 1937. I, en aquest període, Pla va a Biarritz, on hi ha la seu del SIFNE, però també viatja per tot França i pel nord d’Itàlia. Després, a l’Arxiu Militar d’Àvila vaig trobar un document escrit per un agent del SIFNE en què critica Pla perquè mentre és a Marsella no surt de l’oficina. És a dir, més que un agent és un oficinista. Això posa en dubte que Pla vigilés al port les entrades i sortides dels vaixells. Aquest agent es queixa que ell ho ha de fer tot sol, perquè Pla no surt de l’oficina.

—Hi ha un Pla espia molt menys conegut. El de la Segona Guerra Mundial.
—Vaig tenir la sort de trobar una senzilla agenda de l’any 1944, on Pla anotava amb qui dinava, amb qui sopava, quins viatges feia, a vegades algun llibre que llegia. I, amb aquesta agenda em vaig adonar que un sol document et permet cavar a terra i arribar a trobar-hi or. Entre la gent amb qui dinava i sopava, hi havia britànics i nord-americans. Aquests darrers eren enginyers de l’empresa surotapera Armstrong, amb seu a Palamós. Però, també eren agents de l’OSS, l’antecedent directe de la CIA. Què hi fan aquests agents de l’OSS dinant al mas Pla, on ningú els pots veure ni sentir? Pla també té relació directa amb el consolat britànic i institucions aparentment culturals, com el Consell i l’Institut Britànic, gent que es mou entre Lisboa i Gibraltar. A més, gràcies a un agent consular francès que viu a Figueres, pot travessar la frontera l’any 1944, en un moment en què resta tancada i té una relació molt estreta amb Albert Puig Palau, que és sabut que actuava en favor dels aliats. Tot això ho poso sobre la taula i ho explico al lector. Però a mi em sembla que Pla i el seu germà Pere, tal com va dir el doctor i ex-combatent a Normandia Francesc Dalmau de Palamós, formaven part de la xarxa Pat O’Leary, dedicada a l’evasió de soldats aliats que actuava entre la costa del Rosselló i l’Escala. Pla hi tenia un pis just davant del mar i es construïa una barca molt gran que encara no sabem per a què la volia.

Podeu comprar Un cor furtiu. Vida de Josep Pla de Xavier Pla a la botiga de VilaWeb

—Quant a les dones, us proposo que les definiu totes. Comencem per Mercedes Costa.
— Forma part de tot un món de les cases de dispeses, molt present en l’obra de Pla. És la filla de la dispesera d’una pensió de la rambla de Catalunya que no he aconseguit localitzar, perquè Pla en dóna pistes molt diferents perquè no es pugui trobar. És una relació molt apassionada, però que no deixa cap traça ni en la seva persona ni en la seva obra.

—Aly Herscovitz.
—Pla arriba a Berlín i al cap de quinze dies ja té una “xicoteta” jueva, que primer li serveix perquè li fa d’intèrpret i li ensenya la ciutat. En aquesta biografia les dones tenen veu i parlen d’ell. De fet, d’ella en publico dos documents inèdits, dues cartes d’ella a Pere Pla, en què li diu que el seu germà és com un infant, ingenu, a qui prenen el pèl. L’Aly va tenir un final tràgic, perquè va ser assassinada a Auschwitz.

—Adi Enberg.
—L’Adi és la dona de Josep Pla, tot i que no he pogut acabar d’aclarir si es van casar o no. És una persona d’una delicadesa, d’una sensibilitat, d’un respecte cap a Josep Pla impressionants. L’Adi l’anomena Joe i li diu que l’estima. La relació té molts alts i baixos, però també hi ha moltes cartes que duren fins als anys setanta. És la seva parella, la seva còmplice, però també és una gran admiradora de l’escriptor.

—Lilian Hirsh.
—L’afer estiuenc de Pla amb la Lilian causa un dels disgustos més grans de la vida d’Adi Emberg. Quan s’assabenta de la infidelitat, Adi queda totalment destarotada. La Lilian és una noia suïssa, vital, amb qui continuarà tenint una relació amistosa durant dècades. L’any 1948 vindrà a veure’l a Llofriu.

—Aurora Perea.
—Pla la coneix en un bordell de Sant Feliu de Guíxols, l’estiu del 1940, en un moment que ella necessitava diners i es prostitueix ocasionalment. Tenen una relació molt estreta, molt apassionada i molt sexual, entre l’Escala i Cadaqués. Tot i que ella s’hi volia casar, se n’acaba cansant perquè sempre la deixa sola. Aurora no acaba d’entendre que Pla ho sacrifiqui tot a la literatura. Pot passar un parell de dies amb ella, però després la deixa per anar a escriure. Finalment, l’estiu del 1948 l’Aurora emigra a Buenos Aires, i Pla dubta si anar-se-n’hi també, però li sobrevola la qüestió de si ella tornarà quan tingui diners. L’any 53 l’Aurora es casa amb un altre home.

—Consuelo Robles.
—El mateix 1948 en què se’n va l’Aurora, Pla coneix la Consuelo en un tren anant de Barcelona a Mataró, on vivia ella. Feia de cosidora i en la relació s’hi barregen petits negocis d’estraperlo de venda de roba per als mercats. Era una relació molt afectuosa. Tot i que ara analfabeta i no se’n conserven cartes, he pogut accedir a una entrevista que una senyora de Cadaqués li va fer a inicis dels setanta.

—I, finalment, Luz de Santa Coloma.
—La Luz és una noia argentina de setze anys que Pla coneix al vaixell Conte Grande, tornant de l’Argentina on havia anat a veure l’Aurora el 1958. Pla queda absolutament fascinat per la bellesa d’aquesta noia i ella realment queda també fascinada per la conversa d’aquell home de món de seixanta anys. Comencen una relació epistolar, que no és amorosa. Potser és platònica o romàntica fallida des del punt de vista de Pla. La sort és que vaig poder localitzar-la. Encara és viva i em va enviar les cartes que ell li havia enviat. Són algunes de les millors del llibre, d’una delicadesa i sensibilitat que, en certa manera, ens reconcilien amb l’home Pla.

—Un dels problemes que fa que cap d’aquestes relacions prosperi és l’alcoholisme?
—Sense voler fer una interpretació psicologista, Pla és una persona que té un desequilibri. Un buit interior que omple escrivint. Però no sempre troba l’equilibri en l’escriptura, i a vegades el busca en l’alcohol. El fet cert és que tant l’Adi, com l’Aurora, com la Consuelo li diuen que ha de deixar de beure, perquè li afecta la vida i la dels qui l’envolten. A Madrid, als anys trenta, coincideix amb un grup de periodistes i escriptors nord-americans –Robert Ruark, Rex Smith i Ernest Hemingway–, que estan alcoholitzats. Això el fa reflexionar. El fet és que Ruark i Smith moriran joves a causa de l’alcohol i Hemingway s’acabarà suïcidant. Per tant, Pla els sobreviu de llarg. Crec que l’alcoholisme és un mecanisme de defensa en un context social, mai individual o solitari. Alcoholitzat no s’escriuen 30.000 pàgines.

—Després de la guerra, Pla es troba entre els guanyadors, però alhora com a escriptor català es veu derrotat.
—L’expressió “vencedor vençut” és adequada, perquè Pla és un vencedor de la guerra –com a catalanista conservador ha guanyat la guerra–, però com a escriptor català l’ha perduda. I això és una ferida íntima que Pla portarà durant molts anys. Una de les conclusions que em sembla que el lector en traurà és la catalanitat de Pla. La vinculació que com a escriptor té amb la llengua catalana, no és que sigui indiscutible, és que és indestructible. L’any 1945 diu a Carles Soldevila que la situació dels escriptors en català li causa una tristesa indicible. Però aviat farà mans i mànigues per sortir de les catacumbes, com diu a Josep Maria Cruzet, i recuperar el públic lector català. A més, presento un informe confidencial sobre la llengua que li encarreguen, en què Pla critica que el franquisme s’hagi pogut pensar que podria esborrar la llengua i la cultura catalanes d’un cop de ploma.

—Sigui com sigui, es consagrarà a la reconstrucció de la llengua i la cultura, malgrat que sempre li recordin el seu passat…
—Li recordaran el seu passat fins ara, però en una carta a Eugeni Xammar li diu que els seixanta llibres que publicarà són la seva resposta a l’intent fallit del general Franco de destruir la llengua catalana. La catalanitat de Pla és indestructible, passés el que passés entre el 36 i el 39. Les crítiques per la seva col·laboració tenen una justificació, però sovint obliden tota l’evolució de l’escriptor.

—Amb llibres com Homenots, Pla reconstrueix un món perdut, però alhora és profundament antinostàlgic.
—En un dels pròlegs al primer volum d’Homenots diu que els lectors del llibre han de ser els joves, que han nascut després de la guerra, i que els escriu per a ells. Vol retratar la Catalunya d’abans de la guerra, a partir dels grans homes que van treballar col·lectivament, generosament, per fer que Catalunya fos un país més europeu, més cosmopolita, més culte. Ara, una lectora li va escriure retraient-li que no fes un volum de “senyorasses”, i fins i tot li va fer una llista de possibles grans dones per a retrats biogràfics. Pla queda compungit, i es disculpa amb un article a Destino. El cas és que els Homenots són seixanta homes i als Retrats de passaport només hi ha dues dones: Víctor Català i Margarida Xirgu.

—Com és la imatge que en teniu després d’aquest llibre?
—El Pla que ara conec és un Pla molt més familiar que dóna molta atenció a les persones que l’estimen. Per tant, una persona molt més sensible que no pensava, però que té un problema. Al gran escriptor de les paraules i dels adjectius li costa molt trobar com expressar l’estimació als altres. A Pla li costa trobar paraules per dir “t’estimo” a les seves parelles o a la seva família. Per això dic que és un cor furtiu, perquè hi ha una part de la seva sensibilitat que queda oculta i amagada. Alhora, és una persona més angoixada que no em pensava, a qui l’escriptura li fa un bé gairebé terapèutic. Només és ell quan pot escriure i, per tant, quan està sol. I si l’hagués de definir amb tres adjectius, faria servir els que ell va utilitzar: misantròpic, frenètic i simpàtic.

—Com el recordem avui?
—Gairebé no queda ningú que el conegués. La polèmica política ha anat amainant, i com més ens anem allunyant històricament, més ens queda la imatge d’un home d’una enorme sensibilitat, que es projecta en el paisatge, que es fa estimar, malgrat tot, però que té alguns prejudicis. I un dels que continuem veient-li és la seva por de fer el ridícul. I això li fa reprimir l’expressió del seu jo líric.