Xavier Melero: “M’he equivocat sempre”

Entrevista a l’advocat del judici contra el procés · Comenta la revisió dels indults als ex-presoners polítics, que no s’esperava

VilaWeb
Xavier Melero, ahir al seu despatx de Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
26.05.2022 - 21:50
Actualització: 26.05.2022 - 21:51

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Xavier Melero és un dels advocats del judici contra el procés que veu consternat com el Tribunal Suprem espanyol ha acceptat de revisar l’indult concedit al seu client, Joaquim Forn, i a la resta d’ex-presoners polítics. Ell, que d’entrada havia defensat la pulcritud del judici i que havia declarat que havia estat just, ara diu que es van esmicolant totes les regles i normes jurídiques. La darrera, acceptar un recurs contra l’indult presentat per partits polítics, recurs que mesos enrere no s’havia acceptat. I tot pel canvi de majories dins el tribunal, amb magistrats que són del PP o del PSOE, segons ell. Melero diu que s’ha equivocat en totes les previsions que ha fet. “M’he equivocat sempre.”

“Fa mesos que dic que el Tribunal Suprem és independent, i els independentistes diuen que no, i que van per nosaltres. Potser m’he equivocat jo.” Dit dimecres per vós, a RAC1.
—Potser m’he equivocat. En tot el que havia considerat previsible, m’he equivocat sempre. Considero que farem el judici d’una manera determinada. I això no és així. Arriba la sentència, crec que la prova ha funcionat, i també em surt malament. Tramitació dels indults: dic que el tribunal no dirà ni piu, perquè és potestat del govern. Doncs no: el Tribunal Suprem fa unes manifestacions incendiàries, amb un escrit en què vincula l’indult a la formació de les majories al parlament. Absolutament delirant. Però després veig el funcionament de la sala segona, en matèria de política penitenciària, i veig que també polvoritzen les normes generals. Fins aleshores es deia que si un senyor era condemnat per l’audiència de Sevilla i complia condemna a Barcelona, els recursos sobre la seva pena s’havien de veure a l’Audiència de Barcelona: és la demarcació on hi ha el centre penitenciari que resol. Doncs el Suprem engega en orris també això i diu que ho estudiarà directament el Tribunal Suprem, perquè és la sala sentenciadora. Les audiències de Barcelona, amb les mans al cap. I com que tot això no ho esperava –no per il·lús, sinó perquè era el sentit i la línia habituals–, la conclusió a què he d’arribar és que en aquest assumpte s’esmicolen les regles habituals de la formació de la voluntat judicial.

Ahir a RAC1 vau dir que el Tribunal Suprem no és independent.
—És molt delicat. Una cosa és que el Tribunal Suprem no sigui independent perquè algú li diu què ha de fer. Molt improbable. I una altra, que el tribunal consideri que ha d’interferir en determinades decisions polítiques, i aplicant el seu criteri. En la segona situació seria independent en el sentit que no rep ordres, però no seria independent en el sentit que aplica justícia…

sense ser neutral ni objectiu.
—Efectivament. Crec que passa des del 2016. Com deia la frase, “Jo era ruc, i el que he vist m’ha fet dos rucs”.

Dieu que “és un escàndol sense precedents”.
—Per mi és un escàndol que es canviï la línia majoritària, i tradicional, de la sala. Motivada únicament pel canvi d’una de les places, a conseqüència d’una jubilació. Si hi afegeixes que les majories i minories s’han conformat amb persones perfectament identificables amb partits polítics; i que és evident que aquesta identificació plena ha condicionat el resultat de la formació de la majoria; i veus com ha anat tot el procediment; i parles amb amics jutges, com vaig fer ahir, i et diuen: “Tu no arribes a una sala a canviar la jurisprudència; això no es fa; i es pot evitar”…: si ajuntes tot això, la meva conclusió és d’una profunda indignació.

Membres de la sala que han votat per revisar ara els indults: Wenceslao Olea, Fernando Roman, Inés Huerta.
—PP.

PP? Per què n’esteu tan segur?
—Pels càrrecs que han tingut, pels antecedents, perquè han estat proposats en la renovació del consell del PP. És el pacte mefistofèlic de la justícia espanyola. El jutge, que normalment és una persona abnegada, a trenta-vuit anys pot estar en una sala de l’audiència i ja no té cap perspectiva més de promoció. Per promocionar, si vol, ha de caure a les mans de les associacions. I les associacions són corretges de transmissió dels partits polítics. Per tant, el jutge que vol avançar a la carrera ha de vendre la seva ànima.

Octavio Herrero i Ángel Arozarena hi han votat en contra.
—Aquests eren destacats, i amb càrrecs, en el PSOE. I són identificats, amb tot el sentit del món, amb el Partit Socialista.

La sala ha canviat de majoria, per l’entrada d’una conservadora, Inés Huerta.
—Aquesta sala està en dèficit, perquè hi hauria d’haver set magistrats i ara són cinc. Això fa que el canvi de criteri encara sigui més agosarat.

Canvi de criteri és que fins ara un recurs d’indult només el podia presentar la víctima, el perjudicat. I en aquest cas no és la víctima, sinó Cs, PP i Vox que presenten el recurs. Fa uns mesos van dir “no ets la víctima, no pots presentar recurs”. I ara l’accepten igualment.
—Exactament. Ho trobo fortíssim i aberrant. L’indult és una vàlvula d’escapament que té el govern respecte del poder judicial i té una fonamentació política. Des del 1870. I aquí som davant un delicte contra l’ordre públic, que és un dels que té víctimes difuses, o víctima col·lectiva. Com un delicte contra el medi. També té víctima difusa. És el col·lectiu, el grup, la víctima en un delicte contra el medi. I qui és el responsable de la col·lectivitat? Qui el representa en un judici? La fiscalia. La fiscalia representa la col·lectivitat. I mai no s’ha admès que ningú que no fos la fiscalia pogués comparèixer en nom de la col·lectivitat. Fins ara.

Tot i estar en contra dels indults, la fiscalia no hi ha presentat recurs?
—No.

Han acceptat el recurs del PP, Cs i Vox, o també els d’Enric Millo, Inés Arrimadas, Carrizosa i més a títol individual?
—Jo encara no tinc la resolució, no ho sé. Crec que ho han limitat.

—”Em sento cretí”, dèieu, quan vau saber la sentència. Per què?
—Jo ara em sento un cretí. Em sento un cretí per això que et deia. Crec que de bona fe he esperat sempre resolucions previsibles. Segons allò que sabia, i del funcionament dels tribunals. I m’he equivocat sempre. I tots els meus pronòstics han resultat erronis.

I què fareu?
—Què vols dir, que faré? Doncs emprenyar-me, dir-ho.

Canviareu d’ofici?
—O l’ofici em canviarà a mi. L’edat…

Tornem-nos a equivocar. Fem previsions. Realment poden enviar-los a la presó una altra vegada?
—Ara ja sé que les meves previsions no són fiables. Quina previsió puc fer quan n’he fet tantes, i totes errònies?

Suposem que els envien a la presó: pas següent?
—Que el govern haurà de dictar un nou indult. En pot dictar tants com vulgui.

Ajudeu-me a entendre reaccions d’estupor a Madrid. La caverna ja me la sé. Estupor, quin estupor?
—Els magistrats. He rebut un parell de missatges, alguns de la sala del contenciós, dient que al·lucinaven. I avui al País hi ha un article de Reyes Rincón, i parla de seves fonts: d’estupefacció i turpitud.

Ha! Posats a ser ingenus, aquesta jugada pot ser una manera de fer por i prou.
—Això deia Bolaños. “No passa res, perquè com que l’indult està ben motivat, no passarà res.” Això és el que deia jo abans. És previsible que passi això. Però ja he deixat de saber què és previsible i què no. Com Blade Runner, he vist coses que no creuries: he vist la sala segona del Tribunal Suprem fent miques els criteris de supervisió dels progressos penitenciàries.

Consells a les famílies i als presos?
—Consell? Que toquin ferro.

I anar a l’exili?
—Sí? No sé què dir-te

Quedar-se en un estat amb inseguretat jurídica?
—Aquest és el gran problema: la inseguretat jurídica. S’ha demostrat que ja no pots anar al Tribunal Suprem. Estem així des del 1870 i això era previsible. Doncs no. Estem així des del 1870 i demà passarà una altra cosa. O la contrària.

Si els tornen a enviar a la presó, el vostre camí quin serà?
—Tornar a demanar l’indult, anar a Estrasburg, al Constitucional amb la resolució de la sala tercera.

Una cosa, senyor Melero: us han mirat si teniu Pegasus?
—M’ho van mirar els de Citzien Lab. I no. No sortia infectat. Però em va dir que era com una PCR. Si et surt que sí, és que sí. I si et surt que no, pot ser que sí. Va sortir que no. I estic profundament ofès. Això demostra el nivell de barroeria de l’espionatge espanyol.

Com l’interpreteu el Pegasus?
—Tothom ha de saber com va el joc dels espies. Si t’enganxen, has llepat. No et poden enganxar. I la segona: les que s’han fet amb autorització judicial (i a veure les autoritzacions, ja justegen), almenys el que ha escoltat no ha delinquit. Té cobertura. Però les altres? Les altres, amic meu, les altres son delicte.

I no és només que et treuen el que volen. T’hi poden ficar el que vulguin. Pornografia infantil al mòbil de Puigdemont.
—Això li va passar a un fiscal de l’Audiència Nacional. Li van posar pornografia infantil. I es va poder demostrar que era un troià. Era un fiscal que portava casos de màfia russa, però ara resulta que és la bèstia negra de Villarejo. A les gravacions surt. “L’hem d’apartar”, deia Villarejo. Compte.

“Vam fer il·legalitats. I les tornaria a fer”, va dir Villarejo parlant de l’operació Catalunya.
—Ho vaig veure. El Villarejo té un problema greu a dins l’Audiència Nacional. Té dos barrets; un de fidel servidor de l’estat i un altre de xoriço. I el tribunal i la fiscalia ho accepten. I diuen que aquestes operacions del senyor Villarejo (operació Catalunya) són fetes en tant que fidel servidor de l’estat i les classifiquen com a secretes. I les altres, no. Xoriçades. Com pot ser les dues coses a la vegada?

En aquest país us voleu quedar, Melero?
—N’hi ha cap de millor?

Millor que aquest? Segur.
—Tu i jo podem constatar com està l’altre. Però que seria millor és una conjectura. A Espanya hi ha gent que està molt bé. Hi ha gent molt vàlida.

Ho sé, ho sé. I a Corea del Nord, també.
—No és igual.

Com creieu que acabarà, aquest conflicte?
—El 1917 ja ho donaven per arreglat. I som aquí.

Jo veig un independentista en hores baixes, i un Tribunal Suprem que el revifa.
—Aquesta és gran part del problema. Els tens l’octubre del 2017 dient mentides a tot Déu, els graven, no fan res d’allò que van prometre. Hòstia, quina trepa. I et surten els altres i te les fan de l’alçada d’un campanar.

De les millors declaracions que he vist últimament. Pedro Sánchez: “Vostès al PP van enviar els piolins i es van trobar amb una DUI. Amb mi, en canvi, la selecció espanyola juga sense problemes a Catalunya.” Quanta raó. El PSOE guanya sense piolins.
—Amb el seu estil altiu, aquí la clava. Jo diria que tinc afinitat pel PSOE.

I de Ciutadans, que vau ajudar a fundar, ja no?
—Jo vaig estar al nucli aquell (taxidermista) però no vaig arribar al congrés. No vaig assistir al congrés fundacional. Jo ara quan veig els de Ciutadans –Edmundo Val, Inés Arrimadas–, em vénen ganes d’aixecar-me i fer un minut de silenci.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies