28.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 29.01.2024 - 07:49
Si no és que el PSOE acaba votant l’esmena que elimina les excepcions de terrorisme, demà els partits independentistes es trobaran abocats a prendre una de les pitjors decisions imaginables. Hauran de decidir si voten a favor o en contra d’una llei d’amnistia que, en compte de servir per a avançar, desfermarà una repressió terrible, tal com avisava ahir Gonzalo Boye, en aquesta entrevista.
Perquè el fet és que l’obcecació del PSOE per crear dins la llei una excepció de l’anomenat “terrorisme” va duent les coses a un extrem en què el teòric remei encara serà molt pitjor que no la malaltia.
Ja ho veiem ara: agafant-se a aquest forat legislatiu, l’Audiència espanyola ha emprès una campanya política destinada a convertir en terrorisme tot el procés d’independència i, a partir d’això, a empresonar tanta gent com puga i il·legalitzar tot el moviment independentista.
I ho torne a dir: d’això en té la culpa bàsicament el PSOE, que ha convertit una llei d’amnistia que hauria de ser neta i clara –per tant, sense excepcions– en un desgavell ple de forats que poden aprofitar la dreta espanyolista i el seu braç judicial.
Però, arribats on som, hi ha cap línia d’acció contra això? A mi, si més no, se me n’acut una, que en realitat és molt simple.
Primer de tot, demà caldria votar contra la llei d’amnistia. Si ERC i Junts, o tan solament un dels dos, voten contra la llei, no s’aprovarà. I això no significa que no hi haja amnistia. Simplement, es pot reprendre immediatament, demà mateix, el tràmit per a tenir-la aprovada d’ací a poques setmanes, però sense aquest greu desficaci que el PSOE vol entaforar-hi tant sí com no.
El PSOE diu que, siga com siga, la llei es pot reformar d’ací a pocs mesos i que, per tant, tant hi fa no votar-la ara com votar-la i després reformar-la. Però és mentida. Perquè per a tombar-la ara tan sols cal la voluntat dels partits independentistes, sobirans en la seua decisió. En canvi, per a reformar-la caldrà la voluntat del PSOE, que no és de fiar.
Algú pot dir que si l’independentisme tomba la llei d’amnistia el primer beneficiat serà el PSOE, que es llevarà del damunt un maldecap enorme. Si l’independentisme es limita a tombar la llei d’amnistia, efectivament serà així.
I per aquesta raó la maniobra ha d’anar acompanyada d’una segona decisió: tombar el pressupost que presente el govern espanyol. De fet, votar contra qualsevol iniciativa que el govern de Pedro Sánchez presente al parlament, sistemàticament.
I això podria conduir a dues situacions. La primera, que el PSOE reflexionàs i la segona, que Pedro Sánchez convocàs noves eleccions.
Si rectifica, bé. I si convoca eleccions –que ja veuríem si s’hi atreviria– si de cas qui s’arrisca és ell, i els sondatges indiquen que tornaríem a la mateixa situació. Però allò que no té solta ni volta és que els diputats independentistes voten –sabent que no és ben feta– una cosa que els afecta a ells i prou i que, com que no és ben feta, els causarà més maldecaps que no beneficis.
De manera que ara imaginem que es convoquen eleccions i tornem a començar la roda. O que el PSOE s’avé a rectificar per evitar les eleccions.
Doncs aleshores cal dir que aquestes setmanes n’hem après prou per a repetir la jugada en uns termes diferents, avantposant a la llei d’amnistia la dissolució de l’Audiència espanyola. Perquè, si no, com ja hem comprovat, el problema no s’acabarà mai i no hi haurà manera d’avançar.
Entenguem-nos: la dissolució de l’Audiència espanyola és més que justificada de fa dècades –és un tribunal d’excepció, és un tribunal polític, font constant d’arbitrarietats i sense equivalents a la resta d’Europa. Però ara l’actitud tan descarada de García-Castellón posa en relleu fins a quin punt és imprescindible aquesta dissolució. Una dissolució que simplement requereix reformar la llei general del poder judicial, cosa que es pot aconseguir al parlament amb la majoria que va facilitar la investidura de Pedro Sánchez, encara que el PP i Vox no ho vulguen.
Però, al capdavall, la cosa més important de totes és que per a executar un esquema com aquest –o qualsevol de semblant– no cal fer res més que exercir a Madrid el poder que atorguen els vots aconseguits a Catalunya per Esquerra i Junts a les eleccions. No cal fer res d’extraordinari ni fora de la normalitat. Tan sols fer política. Però de debò.
(I un altre dia parlarem de les responsabilitats d’ERC i Junts en la manera com s’ha negociat tot açò després de les eleccions del juliol de l’any passat, tenint una força tan gran com tenen.)
PS1. Esperança Camps ens explica avui una història molt sorprenent, la de Víctor Madera, un metge asturià, fundador de Quirónsalud, que no cessa d’adquirir possessions a Menorca i que avui ja és l’amo de gairebé el 2% de l’illa: “Víctor Madera, de Quirónsalud, una inquietant obsessió per comprar Menorca”.
PS2. La diputada del PP al Parlament Europeu Dolors Montserrat ha estat al centre de tot d’escàndols perquè ha fet un ús partidista de la institució, sobretot contra Catalunya. Arnau Lleonart fa un repàs de les seues cabrioles: “Les proves del partidisme de Dolors Montserrat a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu”.
PS3. Agustí Pons acaba de publicar un llibre sobre el paper dels intel·lectuals durant la guerra freda i respecte del comunisme. Hi ha parlat Joan Safont: “El 1989 es va acabar el comunisme d’un dia per l’altre i aquí ningú no es va sentir al·ludit”
PS4. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.
