TSJC

No és aquesta la primera vegada que fixem l’atenció aquí sobre la tasca política dels jutges espanyols. I és que, d’ençà que va ser evident quin és el projecte que comparteix una majoria dels electors catalans, l’anomenada justícia espanyola ha esdevingut l’ariet del vell ordre, braç executor dels pronunciaments d’avui, incruents però no menys efectius que els que liderava l’exèrcit fins als segles XIX i també el XX. I ara els jutges hi han tornat, com si volguessin culminar la legislatura excepcional que han protagonitzat.

Potser no cal recordar els fets amb què han buscat i sovint han obtingut aquest protagonisme –han dictat sentència contra els presos polítics i altres dissidents, han perseguit i persegueixen els exiliats, no han deixat de condicionar l’activitat parlamentària, han evitat que el parlament elegís president de la Generalitat, han inhabilitat un president i un conseller en ple exercici dels càrrecs. N’hi podria haver prou de fer notar que van ser ells, la més alta magistratura de l’estat espanyol, que van declarar un estat d’excepció, ja abans del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència del 2017, ja abans del cop d’estat del 155, que des d’aleshores manté suspeses a mitges la llibertat d’expressió i de manifestació. I que han estat ells que han marcat fins a la ingerència el calendari de tota la legislatura, i també el procés electoral d’ara mateix.

A hores d’ara no sé si es pot discutir que l’evolució de la pandèmia és alarmant sense caure en hipòtesis negacionistes. Tota una altra cosa és si tots els qui hi tenien competències han fet prou i ho han fet prou bé per controlar-la. Però la projecció unes setmanes endavant de les dades d’avui més aviat fa recomanable mirar de quedar-se a casa que no sortir tots plegats a fer trobades de carrer. Ho adverteixen els especialistes en salut i ho podem deduir els ciutadans de peu pla estant per simple observació de l’entorn amb sentit comú. I és tant així, que quan, finalment, s’ha plantejat la conveniència d’ajornar les eleccions, tots els partits hi han estat d’acord. Tots. Bé, tots llevat d’un, si escoltem amb prou atenció el que diuen els socialistes d’allà i d’aquí, que no deixen de ser la mateixa cosa, i els més hàbils en l’art no gens fàcil de la manipulació.

Doncs bé, davant l’acord de tots els partits d’ajornar la convocatòria a les urnes, els jutges resulta que suspenen cautelarment el decret que el formalitza. En la interlocutòria corresponent ho justifiquen en nom d’una situació de provisionalitat… que han creat ells mateixos. Més enllà dels mèrits que hagin pogut fer-hi molts dels actors del nostre vodevil polític de cada dia, si no hi ha president i s’ha activat automàticament el calendari electoral és per la ingerència continuada, permanent, indissimulada i altiva de tots els tribunals que hi hagin pogut posar mà, des del suprem i el constitucional fins a aquest tribunal superior que encara té jurisdicció sobre el nostre país. Deu ser que, efectivament, la justícia és cega. O que, si més no, molts dels jutges que la practiquen ho fan del tot encegats.

Esgrimeixen els defensors de l’intervencionisme judiciari que el decret amb què el govern suspèn la convocatòria del 14 de febrer és un nyap tan mal fet. I jo tinc la impressió que aquest argument adultera la relació entre causa i efecte. Vull dir que, si un decret està mal fet però té una raó evident de ser, potser seria més pertinent demanar-ne la correcció que no córrer a invalidar-lo. I ho fan reservant-se encara la possibilitat de repensar-s’hi fins una setmana abans del diumenge en qüestió: d’això sí que se’n deu dir seguretat jurídica…

Per no entrar en raons descaradament partidistes, com la possible voluntat de recuperar l’anomenat efecte Illa, la intervenció dels jutges fa la impressió que sobretot ha de servir per a deixar clar qui mana. En aquest regne que presumia de tenir una democràcia tan consolidada, si no poden governar de facto, els jutges s’arroguen la missió de tutelar governs i parlaments, erigint-se en poder suprem i garant de les essències de l’estat.

Ja que això és així, no hauríem de reclamar el dret de votar-los, els jutges? Que facin campanya, que es retratin davant dels ciutadans i que se sotmetin a la nostra confiança. O, si no, que deixin de dir-ne democràcia. Per a nosaltres, tractats com més va més com una molesta minoria nacional, ja fa temps que no ho és.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.