“El preu mitjà del lloguer va augmentar un 9,5% l’any 2017”. El darrer titular que anuncia l’encariment dels lloguers a Barcelona recorda que a la capital catalana any rere any es fa més difícil trobar un habitatge digne. És també en aquesta ciutat on la lluita pel dret a l’habitatge s’ha articulat amb més força: des del col·lectiu V de Vivienda fins a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Un dels moviments que ha qüestionat i ha exercit pràctiques subversives contra l’especulació immobiliària ha estat el ‘moviment okupa’, que a la ciutat va fer eclosió durant els anys noranta com a rebuig al model de “ciutat aparador” dels Jocs Olímpics de l’any 1992.

Tot i això, l’okupació no sempre sorgeix com a resposta a la problemàtica de l’habitatge, sinó que s’articula entorn altres lluites. És el cas de la comunitat de Can Masdeu, una masia okupada als peus de la muntanya de Collserola, que des de l’any 2001 ha construït una nova manera de viure a la ciutat, amb l’ecologia i la xarxa veïnal com a centre.

Un hospital abandonat 

L’any 1906 la masia de Can Masdeu va passar a ser propietat de l’Hospital Sant Pau, funcionant així com a centre de leprosos i tuberculosos durant gairebé mig segle. El 1955 l’edifici va ser abandonat. El desembre de 2001, un grup de joves de Catalunya i de diversos racons del món va decidir ocupar-lo i rehabilitar-lo com a habitatge i centre social.

Un any després d’haver començat a construir lligams amb els veïns a través de diverses activitats, els integrants de Can Masdeu van rebre una ordre de desallotjament i la subsegüent arribada de la policia, que va vorejar Can Masdeu amb l’objectiu de desocupar-la. Com a tàctica de resistència, els integrants de la masia es van penjar a la façana i es van lligar entre ells a través de taules o cordes: si s’intentava treure la persona de l’interior, l’altra que estava penjada podia caure a l’abisme.

Dos dels joves penjats a la façana de Can Masdeu. CC: Miquel Perales

Els joves van perseverar amb l’estratègia durant tres dies, sense menjar i sota la pluja. “Davant la situació de risc, el jutge va argumentar que el dret a la vida era més important que el dret a la propietat i va retirar l’ordre de desallotjament” assenyala Claudio, un dels integrants de Can Masdeu.

Durant els tres dies que va durar el procés, els joves okupes van rebre una onada de reaccions de solidaritat que anaven des de peticions a l’Ajuntament de Barcelona perquè actuessin com a mediadors fins a protestes contra la Fundació Hospital Sant Pau.

La xarxa amb el barri: escut protector

El suport dels veïns del barri de Canyelles i del districte de Nou Barris també va ser decisiu pel projecte. Durant els dies de la intervenció policial, un grup de veïnes va acampar a la vora de la masia. També van avituallar els ‘okupes’ a través d’un camí estret que travessava el bosc i que la policia desconeixia. Iván Flores, periodista argentí que treballa amb comunitats autogestionades d’arreu d’Europa i Llatinoamèrica i que ha estat vivint a la comunitat durant unes setmanes, ha pogut constatar que “els veïns van agrair que l’okupació de la masia obrís la possibilitat de reutilitzar les terrasses de cultiu”.

Emilio, integrant de Can Masdeu des d’un inici, explica que les veïnes de Canyelles i la Guineueta “provenen en gran part d’Andalusia i el sud d’Espanya, on la relació amb la terra és més estreta. El projecte de Can Masdeu els proporcionava un nexe d’unió amb el seu origen”. Actualment, la producció de les 33 parcel·les comunes “correspon a cadascú i els seus fruits els compartim entre els familiars i els amics”, explica Joana, veïna que puja a treballar la parcel·la diàriament.

En aquest sentit, Jordi Mir, professor d’Ètica i Filosofia Política a la Universitat Pompeu Fabra, argumenta que “molts dels projectes d’ocupació que s’han donat a Barcelona no tenien com a objectiu ‘okupar’ en un sentit estricte, sinó desenvolupar una experiència de vida, de barri, de lluita: crear un espai veïnal diferent.”

 

Glocalisme: del món a les trinxeres locals

El naixement de Can Masdeu no s’entendria si no és en el marc dels moviments altermundistes. Un any abans de l’ocupació de Can Masdeu el moviment antiglobalització s’havia presentat al món amb les protestes contra la cimera de Seattle de l’OMC. El 2001 es va celebrar el primer Fòrum Social Mundial de Portoalegre. A Barcelona també hi havia veus dissidents contra la globalització, que a la ciutat havien fet implosió amb els Jocs Olímpics de l’any 1992. L’’octubre de 1996, la policia desallotja el Cinema Princesa, a la Via Laietana, un dels espais emblemàtics del moviment okupa a Barcelona.

Alguns dels integrants de la comunitat van ser a Seattle, o a la cimera del G-8 a Gènova; on hi va haver manifestacions reclamant una globalització menys abrasiva amb els pobles. Les protestes, que van ser reprimides amb molta violència, van acabar amb un desenllaç tràgic: la mort d’un manifestant en mans de la policia italiana. “Va ser molt traumàtic”, recorda Claudio, i afegeix que “a partir d’aquest moment, vam començar a repensar l’estratègia de lluita, i les estratègies globals es van traslladar en estratègies més localitzades”.

També el periodista Joao França recull al llibre sobre el moviment pel dret a l’habitatge a Barcelona “Habitar la trinxera” aquest trasllat de les estratègies okupes cap a la diàspora. Segons el testimoni del periodista Jesús Rodríguez recollit al llibre, “l’experiència dolorosa de Gènova va desactivar en gran mesura el moviment global que s’havia anat teixint aquell any” i alhora “la gent va arribar a la conclusió que el món no es podia canviar si no canviaves la teva ciutat primer“.

Desideologització i convivència

17 anys després, les perspectives i projectes vitals dels joves han evolucionat. Una part del col·lectiu viu a la vora de l’edifici principal en cases annexes amb les seves famílies. Segons ha pogut constar Iván Flores, “hi ha una polarització entre els integrants més centrats en les famílies i els seus projectes vitals i aquells que volen prioritzar el caràcter transformador del projecte”. Jordi Mir considera que “és normal que al llarg de la vida es triïn projectes vitals diferents. També ressalta que “Can Masdeu no destaca per fer bandera de l’okupació”. Així doncs, “el seu missatge recauria en la reafirmació que es pot viure en comunitat com a integrants de la ciutat d’una manera alternativa“.

Tot i això, molts dels projectes que van endegar en els seus inicis encara persisteixen i demostren el compromís de la comunitat amb la lluita social d’una manera local i sense posar el punt d’atenció cap a l’exterior, tal com havien fet durant els anys de l’antiglobalització. El projecte dels horts ja esmentat anteriorment, reuneix cada dijous a tots aquells interessats en aprendre a conrear ecològicament. L’objectiu de la comunitat segueix sent, per tant, apropar els valors de l’ecologia social i política a la ciutat per replantejar constantment el sistema de vida urbana lligada al capitalisme.

Des de la casa també s’han desenvolupat diversos sistemes que funcionen energèticament, com ara escalfadors solars d’aigua, sistemes d’aigües grises, sistemes de so amb motor de bicicleta i rentadores o experiments de compostatge. D’altra banda, també s’insisteix molt en el reciclatge, ja que tenen magatzems de classificació. Molts dels membres duen a terme projectes de permacultura dins de la comunitat. En el marc de la fitoteràpia i medicina alternativa, produeixen tintures, cremes i olis a partir de plantes medicinals conreades i silvestres com la calèndula i l’ortiga.

No totes les comunitats okupes permeten fer una retrospectiva tan completa com la que ofereix la comunitat. A Can Masdeu el pas del temps ha portat canvis però la seva supervivència ha demostrat que han pogut afrontar-los preservant l’essència del seu projecte, que és viure de forma pràcticament autònoma i autogestionada.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb