Visca la terra (ni una ni ‘grande’, però, això sí, lliure)

  • «L’hora de les pedagogies s’ha acabat, tothom ha pres posicions i sap què ha de fer el dia 1 d’octubre i, sobretot, després»

Joan Minguet Batllori
26.09.2017 - 22:00
VilaWeb

A punt de fer seixanta anys, gairebé doblat la meitat del camí de què parlava Dante, deixeu-me que us digui que estic emocionat. Ningú no sap què passarà els pròxims dies, mesos i anys. Però hem arribat molt lluny, molt més lluny que els meus pares no haurien pogut imaginar, infinitament més lluny que no pensava a penes fa sis anys que podrien veure els meus fills. Emocionat perquè aquest país ha deixat enrere l’abúlia en què ens havia sotmès la política tal com l’havien imaginada els inventors (i còmplices necessaris) de la transició. Ara Catalunya és un país amb una vida col·lectiva que era inimaginable durant els llargs anys de governs espanyols i catalans que només volien que res no es mogués, que votéssim cada quatre anys perquè l’endemà tot fos igual que ahir o abans-d’ahir.

Deia Wittgenstein que ‘s’ha d’estar sempre preparat per a aprendre alguna cosa totalment nova’. Jo, us ho prometo, en aquests darrers temps he après moltes coses, tant dels companys de trinxera com dels companys de viatge com, també, de molts dels qui estan en altres posicions de la catalanitat. Perquè de Catalunya no n’hi ha només una, ni dues, n’hi ha unes quantes i ara han aflorat totes. Aquí ja no hi ha cap possibilitat d’amagar-se. Hi ha paraules o expressions que tots fem servir, impel·lits per la voluntat de prendre posició i, alhora, per deixar clar que la nostra no coincideix amb una altra.

Però, a la fi, tots acabem essent transparents; podem fer les precisions ideològiques que vulguem, però som cristal·lins: o estàs a favor del dret de decidir o no hi estàs; o estàs a favor d’un referèndum (el que ens han deixat fer, prou de subterfugis) o hi estàs en contra i t’arrengleres amb els qui no l’han permès; o estàs a favor d’un suposat estat de dret que, com l’espanyol, no preveu més que el càstig per a aquells que volen transformar-lo, o t’hi enfrontes; o estàs per la independència de Catalunya o no; o estàs per la justícia social, per posar fi a l’asfíxia que sofreixen els més desfavorits, o ja t’està bé com estan les coses; o penses que l’educació i la cultura són més necessàries que mai per insuflar esperit crític, és a dir, coneixement, o t’entotsoles en l’entreteniment i l’alienació… Potser tot és més fàcil: o estàs a favor de provar coses noves o t’aferres al que ja hi ha, per més caduc, injust i reaccionari que sigui.

No, no hi ha només dues Catalunyes. Cadascun d’aquests paràmetres, i de molts més, conformen un panorama complex on ens anem situant, on ens hem hagut de situar. Molts d’aquells que estan en contra del referèndum (ai, els que s’autoanomenen socialistes!) que no oblidin que hem viscut en el seu imperi municipalista durant molts anys. Molts d’aquells que demanen garanties democràtiques que no oblidin que és l’estat espanyol que les ha impedides totalment. Molts d’aquells que reclamen les seves llibertats que observin l’actuació del sistema coercitiu espanyol, el govern corrupte de Rajoy, la justícia i la Guàrdia Civil, que han acabat amb detencions i empresonaments tan suposadament legals com il·legítims. Molts d’aquells catalans que ens acusen a tots d’estar abduïts pel govern català que no s’emprenyin si els contestem que ells fan el joc al govern de Rajoy i al seu suport parlamentari. Molts d’aquells que diuen que qualsevol nacionalisme és de dretes que estudiïn una mica la història del catalanisme subversiu, començant pels llibres de l’enyorat Josep Termes.

Moltes Catalunyes i un sol futur. El gran Machado té aquell poema que diu que ‘una de las dos Españas ha de helarte el corazón’; aquí, en tot cas, una Catalunya et pot gelar el cor i, immediatament, una altra te’l pot revifar. Com l’altre dia, a la seu de la CUP assetjada per les furgonetes dels antiavalots de la policia espanyola: el fet de sentir allà aquells centenars de joves cridar pacíficament ‘els carrers seran sempre nostres’ (i no de Fraga Iribarne i dels seus successors i els qui els mantenen) era un signe d’una Catalunya que juga fort pel seu futur. L’hora de les pedagogies s’ha acabat, tothom ha pres posicions i sap què ha de fer el dia 1 d’octubre i, sobretot, després. Hem arribat molt lluny, molt més lluny que mai no hauríem pensat. Tot es pot debatre, tot es pot discutir amb paraules gruixudes, si cal. Però els temps de l’abúlia han acabat. I jo vull continuar aprenent coses noves cada dia. Visca la terra!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any