Violència masclista, violència animal

Moltes dones maltractades es frenen en la decisió d’anar-se’n de casa per no deixar els seus animals a les mans dels agressors

Marta Rojals
21.11.2022 - 21:40
Actualització: 22.11.2022 - 07:44
VilaWeb
Fotografia: Anja / Pixabay.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No fa gaire, la streamer més popular del món va denunciar a Twitch el maltractament que rep del seu home. Insults, amenaces, coaccions, explotació econòmica, control del seu contingut a la plataforma, tota una llista que va fer esgarrifar en directe els seus milions de seguidors. Entrant en concrecions, destacava l’amenaça de l’individu de matar-li els gossos. El detall no és cap anècdota: un 80% de les dones maltractades afirma que el seu agressor les ha amenaçades de posar fi a la vida de les seues bèsties. I és que el maltractament extensiu als animals de la família és un patró en la violència de gènere.

Aquest divendres torna a ser 25-N, el dia contra les violències masclistes, i enguany voldria parlar del tipus de violència vicària menys conegut, quan tot just fa quatre dies que ens hem familiaritzat amb la seua variant més sensible: la del progenitor que fa mal als fills per a fer (més) mal a la mare. Però la definició completa va més enllà, incloent l’agressió contra els animals i altres éssers estimats de la víctima, perquè l’objectiu és el mateix: fer que aquesta pateixi més. És una violència instrumental que necessitava un nom i el nostre segle per fi l’hi ha donat, desgranant un calvari més del catàleg de terrors masclistes, armant terminològicament les víctimes per a poder-lo expressar i fer-lo existir davant de la societat i els legisladors.

La relació entre la violència de gènere i l’exercida sobre els animals és un fet i cada vegada està més estudiada. Abans que l’acadèmia, per això, el primer investigador en va ser el subjecte que es va adonar de com podia servir-se de l’una per a iniciar-se en l’altra. Hom sap que el cop de puny del maltractador no arriba el primer dia, que l’evolució del sotmetiment és una escala de molts graons. En paral·lel, a hores d’ara és anacrònic ignorar el vincle de les persones (diguem que) sanes amb els seus animals (diguem que) domèstics. I aquest lligam és massa potent, massa important perquè algú en plena escalada nefasta el deixi passar.

La prova d’aquesta importància és que posar-la a prova funciona. La victimologia ha documentat que moltes dones maltractades es frenen en la decisió d’anar-se’n de casa per no haver de deixar els seus animals a les mans dels agressors. El fet que les cases d’acollida no estiguin preparades per a aquesta realitat també els ho fa repensar –com els sensellar que refusen els refugis si això significa deixar fora els seus companys animals. Les xifres, allà on en tenen, canten: en un estudi fet a llars d’acollida del Regne Unit, els Estats Units i el Canadà, vora el 95% de dones amb animals van manifestar que, si els haguessin pogut acollir conjuntament, haurien fugit de casa molt abans.

Els agressors fan servir la violència contra els animals de la família per a retenir les dones, per a fer-les tornar, per a coaccionar-les, per a ensenyar qui mana a la canalla –que, per cert, moltes vegades es posa en perill per voler defensar les altres criatures de casa. Per als més petits de tots, a més a més, testimoniar aquestes agressions els afecta el desenvolupament cognitiu i influeix en la seua manera d’entendre les relacions amb els més febles i vulnerables, una llavor enverinada que no se sap com germinarà.

El resum és allò que ja han observat a la pràctica els investigadors policials: el maltractament animal es considera un indicador fiable, un precursor fins i tot, de les actituds violentes contra les persones. Els experts han calculat que els que abusen de bèsties són fins a cinc vegades més propensos a exercir violència contra humans. Ara que està tan de moda el true crime, i disculpeu la marrada, estem tips de saber de sàdics i assassins que s’havien iniciat fent pràctiques contra bestioles des de ben petits. Sense anar a l’extrem, molts criminòlegs ja associen la crueltat animal per part de menors a un trastorn de conducta que s’hauria de tractar al moment i que en cap cas no es pot passar per alt. De fet, la violència contra les bèsties és dels primers actes de dominació sobre l’altre que té a l’abast un nano, i aquí no hi ha innocència que valgui. Per tot això, sabent cap on porta l’escala, de cara a la prevenció és clau mirar cap avall, a l’origen de tot plegat.

Malauradament, la violència masclista encara es pensa en clau masclista, és a dir, amb el component físic com la mesura del patiment (i a sobre hi hem d’afegir l’equívoc de dir-ne violència de tot, en parlàvem ahir i avui no hi entrarem). Però totes aquestes dones que aguanten els maltractadors per no abandonar els animals de casa són una altra demostració –com si no hagués estat provat milions de vegades– que hi ha mals pitjors que els que deixen blaus. Per aquestes dones volia tenir un pensament la setmana del 25-N d’enguany, per les víctimes d’una violència invisible però que també és devastadora, com a mínim per partida doble. Invisible per difícil de provar, i per tant impune. Menystinguda socialment, i en conseqüència silenciada: “Estàs comparant el dolor de les persones amb el dels animals?”, fa la cançoneta, com si l’empatia pels uns hagués d’excloure les altres. I d’això, l’agressor se’n val.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes