El maltractament psicològic molts cops és invisible, i amb això compten els maltractadors (fotografia: Tima Miroshnichenko / Pexels).

Ja som la setmana del 25-N, i un any més tornen les xifres negres de la violència de gènere, els comptadors fatals que no baixen, les denúncies que per més que augmentin són poques, els assassinats sense denúncia prèvia que són la majoria dels feminicidis. A mesura que ens acostem a aquest dia etern de la Marmota, sembla que l’única novetat digna de dir-se’n és la viralització del senyal creat en pandèmia per la Fundació de Dones Canadenques, ja ho sabeu: el gest d’empresonar-se el dit polze amb la mà per voler indicar sense paraules que pateixes violència masclista.

Poc després que sabéssim el cas de la menor segrestada als Estats Units per un paio de seixanta-un anys, que es pot dir que el gest li va salvar la vida, al nostre país ha estat notícia la detenció d’un home en un centre mèdic de Barcelona perquè una treballadora va reconèixer el senyal d’auxili en la dona acompanyant. Els usuaris de xarxes ho van celebrar fent viral el titular, i segurament molts s’esperaven una èpica a l’altura de les expectatives del gest internacional: una víctima rescatada a temps de la violència del marit de seixanta-quatre anys, que potser l’havia estomacada tota la vida i aquell dia en especial, que per això devien ser a cal metge, ell controlant que ella se cenyís al guió del cop de porta o de la relliscada escala avall. Però ai, els voraços consumidors d’actualitat ens vam trobar amb un relat diguem que diferent dels casos que últimament han despertat la morbositat de les xarxes: el d’una senyora que patia “insults i menyspreus continus” i també “alguna empenta” per part de la parella amb qui l’unien deu anys. Però bé, la notícia-notícia era el gest que ha funcionat, oi? Doncs ja ens en podem felicitar.

Els que sí que són notícia són els casos d’agressions esgarrifoses contra dones, els que figuren a la punta d’aquell famós iceberg de “les violències” de gènere. Les cometes només són perquè personalment no em barrufa gaire, aquest plural, perquè crec que denominar violència a tot no és el camí per a solucionar res. Ja sé que és anar contra el corrent, que no vol dir anar contra corrent, però trobo que voler abastar sota el mateix paraigua semàntic des d’una violació en grup a una conferència que invisibilitza les dones, des d’un feminicidi a un acudit sexista, no ajuda a fer entendre que hi ha greuges masclistes que poden ser tot el contrari de violents i continuar essent greuges amb totes les lletres. Que un acudit sexista o una conferència no paritària són perfectament reprovables per si mateixos, fins i tot en grau màxim en els seus camps respectius, i que, pujant més amunt de l’iceberg, l’insult, el menyspreu, l’anul·lació, el control, són formes de maltractament prou greus, senyoria, a desgrat que el maltractador sigui el paio menys violent del món.

I ara sí, torno a la dona del centre mèdic, per qui encara es pensi que el nostre país s’ha estrenat de manera poc efectista amb el gest de socors internacional. Senyora, li ho dic des d’aquí: no sabeu el bé que heu fet amb el vostre exemple, per totes les dones que pateixen insults i menyspreus i “alguna empenta” per part dels seus companys i que, com que no hi ha mastegots pel mig, consideren que no són prou per a demanar ajut o destorbar la policia. I és que, sobre l’anomenada violència psicològica, no hem sentit poques expertes lamentar que les víctimes no identifiquen aquests comportaments com “una violència”, i que per tant no denuncien: ves que no sigui perquè en algun racó d’aquest cervell animal nostre encara conservem la intuïció de què és violent i què no.

Que ens hagin d’estar dient contínuament que això i allò també és violència –els comentaris despectius de la parella sobre el nostre físic, el menysteniment de les nostres capacitats, el xantatge emocional, i vinga anar omplint el sac– és la prova que ser més difusos no ens aclareix més el panorama. A favor de la concreció, no sé si no valdria més la pena posar l’esforç en recordar el contrari, que el maltractament té moltes maneres de no ser violent, en el sentit que entén a la primera el nostre cervell. Que les paraules i actituds que fereixen, sistemàtiques, acumulades, poden ser més lacerants que un cop de puny al nas. I que, de la mateixa manera que no hi ha cop de puny que no hagi començat amb paraules, també pot ser que el maltractament maduri i supuri sense que el cop de puny arribi mai.

Per cada maltractador primari que acaba recorrent a la violència, n’hi ha molts més de sofisticats que saben que per a sotmetre i destruir la seva dona no cal la força física. Experts funàmbuls que es passen anys fent equilibris sobre la ratlla, i que es vanten davant d’elles que no els han posat mai la mà al damunt. Maltractadors que no te n’adones i t’han aïllat de l’entorn, t’han anul·lat com a persona, t’han provocat trastorns psicològics, malalties físiques, pensaments suïcides. Maltractadors de guant blanc que, com els estafadors ídem, també tenen d’aliat el sistema judicial, perquè els esbandeix el cas en judicis ràpids i superficials. Vistes llampec on no hi ha temps d’aprofundir en pràctiques sibil·lines, que per provar-les requereixen informes pericials, forenses, dictàmens, jutges amb perspectiva de gènere, que potser seria hora que tinguessin especialitats com els metges, però això ja seria un altre tema.

Per tot plegat és tan important fer entendre a les jóvens que el primer insult, el primer menyspreu, la primera actitud que els grinyola quan encara tenen la vista clara són una invitació a preparar-se que allò no s’acabarà, i que no els cal esperar cap cop d’efecte. Amb tot, ensenyar a les noies a dir prou sense l’excusa de la violència és necessari però no suficient: encara és més necessari, i urgent, ensenyar als nois que no ser violents no els dóna carta blanca per a res.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.