Vinyet Panyella, presidenta del CoNCA.

Vinyet Panyella va arribar a la presidència del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), amb una nova junta, i va començar a treballar-hi el mes de juliol de l’any passat. Al febrer, va presentar al Parlament de Catalunya les línies de treball i prioritats del 2020, però la pandèmia ha fet reconsiderar una part d’aquestes prioritats: n’ha accelerades algunes, com l’estatut de l’artista, i n’ha deixades unes altres en segon pla.

Arran de la crisi del coronavirus, el CoNCA ha posat en funcionament el Canal d’Emergència Cultural, en què atén les consultes dels treballadors de la cultura i dels creadors que ho necessiten. Fins ara, se n’han fetes 143. Totes aquestes consultes i peticions ofereixen una informació remarcable de les necessitats de la gent de la cultura. I el CoNCA ha començat a processar-la per fer un diagnòstic i un balanç dels danys del coronavirus als sectors culturals. Al Canal d’Emergència Cultural també es recullen les mesures i els ajuts de les administracions públiques en l’àmbit de la cultura, un servei que es va actualitzant.

Enmig de la crisi, el CoNCA també ha impulsat ‘Cultura en 300 paraules. 150 veus per a la cultura de l’endemà‘, on cada dia es publiquen dos texts de persones del món cultural que reflexionen sobre com reactivar els sectors culturals i les prioritats que cal afrontar d’ara endavant.

Parlem amb Vinyet Panyella d’aquestes accions del CoNCA i com encararà l’organisme la situació dels treballadors de la cultura i creadors arran de la crisi de la pandèmia. L’entrevista s’inclou en la sèrie d’anàlisis sobre els efectes d’aquesta crisi en els sectors de la cultura.

Situeu-nos: arran de la pandèmia i el confinament, què vau decidir que havia de fer el CoNCA?
—Ens vam preguntar: ‘I ara què farem?’ Per una banda, què farem amb la programació establerta i, per una altra, com hem d’actuar en una situació que afectarà el medi cultural en què nosaltres, el CoNCA, tenim la responsabilitat de vetllar pel desenvolupament en tots els aspectes, perquè hi estem compromesos. Vam decidir que havíem de fer alguna acció que no interferís amb cap altra institució pública i vam pensar que seria bo d’obrir un Canal d’Emergència Cultural per a persones i entitats que podrien tenir preguntes que no es resolien ni en primera instància ni en segona i que incidien en la vida quotidiana i en el treball artístic i cultural. Ens va semblar un servei imprescindible. Ens vam posar d’acord amb el Departament de Cultura, que començava el pla de rescat, i el 15 d’abril vam obrir el Canal d’Emergència.

En què consisteix?
—Conté un formulari i un historial de mesures d’urgència, que actualitzem cada setmana, amb totes les que surten d’ajuts al sector cultural. Les fem arribar directament als interessats i també les difonem per les xarxes socials. El canal va orientat a tota mena de preguntes que puguin sorgir, de caràcter fiscal, laboral, associatiu, d’ajuts, d’atur… De tota mena de contingències susceptibles de dubte i d’interès per als afectats.

I fins avui, quantes consultes heu rebut?
—143, de les quals s’han resolt 121. És un canal d’acompanyament i d’assessorament.

I què heu detectat que preocupa més els treballadors de la cultura, creadors, entitats?
—Són relatives als aspectes laborals, fiscals, professionals, de programació i contractacions públiques, ajuts públics… També hem detectat, a partir de les preguntes que fan, que avui hi ha un canvi en les preocupacions. Perquè més enllà de qüestions sobre ajuts i fiscalitat, que són les principals, ara va prenent protagonisme la preocupació per la represa i per la manera com s’ha de fer. Perquè si no es fa bé la situació encara pot degenerar més.

Hi ha un percentatge important de creadors autònoms, o autònoms discontinus, que no surt reflectit en les dades econòmiques que mostra el govern amb els ERTO.
—Efectivament, als sectors de la cultura, els qui es poden acollir a un ERTO són afortunats, entre cometes. La gran majoria dels qui hi treballen (artistes, creadors i professions que hi giren al voltant) no poden ni arribar a ser autònoms, perquè treballen quan treballen. Els músics, per exemple, i alguns altres. El problema és molt greu.

Detecteu, doncs, precarietat, treballadors de la cultura que no poden cobrir les necessitats bàsiques?
—Al febrer, quan vam presentar al parlament i als mitjans el nostre full de ruta, teníem dues fites importants: contribuir a resoldre el finançament de la cultura i contribuir a encaminar i resoldre l’estatut de l’artista, perquè ja hi havia una situació de precarietat. La pandèmia ha fet augmentar-ne encara més la precarietat. Per tant, avui és encara més urgent aprovar l’estatut de l’artista i aconseguir un finançament per a la cultura, que fa tres mesos ja era urgent. D’aquí ve la reivindicació que fem permanentment perquè es consideri la cultura com un bé social a tots els àmbits. I que no la deixin de banda.

Fa deu anys, la crisi financera ja va deixar la cultura en una situació molt precària, el pressupost de cultura van patir molt i avui encara no s’han recuperat. Com es pot evitar que torni a passar ara? Que es redueixi el pressupost de cultura per sufragar despeses de sanitat, per exemple. Que tornin a sortir els diners de les mateixes partides ja castigades.
—És que és tan important la cultura com la sanitat. Ja sé que parlar de sanitat en aquests moments és molt gros, perquè la pandèmia n’ha posat de manifest les mancances. Però és evident que la cultura, com a bé social, com a teoria política, és tan important com la sanitat i l’educació.

Per tant, parleu d’un bé de primera necessitat.
—Exactament. I aquesta és una qüestió que, si bé s’accepta a escala dialèctica, a la pràctica i a l’hora del control pressupostari, no va així. Ho hem vist aquests darrers anys, amb la impossibilitat d’augmentar la partida de cultura. I enguany s’ha aconseguit, afortunadament. No n’hi ha prou, però si més no hi ha hagut un augment.

Sí, però s’havia parlat de molts més diners que no els que han estat finalment.
—I amb més implicacions: quan parlem del finançament de la cultura (això donaria per a una conversa molt llarga), nosaltres treballem a tres nivells: govern de Catalunya, administracions locals i estat espanyol. Per exemple, en el cas dels ajuts, aquests dies hem vist que hi ha un cert encavalcament entre els ajuts de l’estat i els de la Generalitat; hi ha una qüestió de calendaris, compatibilitats, etc. Cal una coordinació. Però, sobretot, cal tractar el finançament de la cultura d’acord amb el fonament competencial en cadascun d’aquests tres àmbits. Normalment, el CoNCA s’ha centrat en el govern de Catalunya, però també és veritat que nosaltres hem entrat al nivell de les administracions locals i supralocals, perquè també hi ha una gamma molt àmplia d’activitat cultural als municipis que s’ha de tenir en compte. Per exemple, les contractacions que es fan per a les festes majors, en l’àmbit associatiu, entitats, etc.

Justament, hem començat a observar indicis que la recuperació econòmica, en l’àmbit local, es farà aprimant el pressupost de cultura.
—N’hi ha que sí i n’hi ha que no. Però, certament, veient tota l’extensió del Canal d’Emergència, tenim un panorama que és una radiografia força dramàtica de la situació. Una radiografia fragmentària, però molt real. I la feina del CoNCA va en aquesta direcció.

Per tant, aquestes dues mesures que us marcàveu al febrer (dotació del pressupost de Cultura i estatut de l’artista) haurien de continuar essent prioritàries.
— L’estatut de l’artista i els estudis del finançament de la cultura són el nostre panorama de fons. És a dir, com hem d’arribar a un finançament just. El 2% és un nombre simbòlic que està molt bé, però és molt més que això. I en relació amb l’estatut de l’artista, anem accelerant el cens dels artistes, tota la configuració de la definició d’artista i totes les professions de la cultura, per tal que l’estatut en reculli la situació laboral, fiscal, actuacions, ensenyament, etc., d’acord amb les circumstàncies i maneres de desenvolupar-se.

Al febrer, quan vau presentar les línies de treball al parlament, parlàveu de la creació d’una taula entre administracions. En relació amb tota la realitat que us trobeu, pot ser una bona eina.
—Sí. I tenim converses amb administracions i agents diversos. Passa que aquest és un segon nivell d’actuació, que en aquest moment ha estat ultrapassat per l’emergència de la pandèmia. Ara ens centrem en el Canal d’Emergència, pel que fa a l’orientació i acompanyament dels treballadors de la cultura i creadors, i el que se’n deriva, que ara us explicaré. I també ens centrem en l’estatut de l’artista. Òbviament, també fem un munt de reunions amb diversos estaments, persones, administracions, per desembullar i posar en comú la situació i mirar de trobar vies de sortida. Tingueu en compte que nosaltres no som un organisme executiu, això ha de quedar clar.

Amb les consultes que us han fet pel Canal d’Emergència també podeu valorar si els ajuts i les mesures d’urgència proposats per les administracions públiques són adequats per a donar solució als problemes més immediats que té la gent de la cultura. Com els valoreu?
—Com que la situació és tan diversa i àmplia, les mesures que han pres el govern de Catalunya i el govern de l’estat (que nosaltres hem analitzat amb estudis tècnics que han anat molt a fons) són adequades perquè van enfocades cap a realitats molt concretes. Però també és cert que els problemes d’alguns sectors són molt més complexos i és més difícil d’encaminar-hi aquestes mesures.

Per exemple?
—Els qui tenen feines més intermitents i que no poden arribar a ser autònoms, el problema dels creadors, etc. El panorama és molt variat. No és igual els problemes que pot causar la pandèmia en el món del teatre que els que pot causar en el medi editorial o en el sector patrimonial o de serveis. I als qui treballen al voltant i juntament amb tots aquests elements. I que són els qui moltes vegades ho pateixen més. Això és un panorama laboral molt complex, no és cap cadena de producció. La professionalització de la cultura es planteja en uns termes molt diferents dels d’una cadena de producció o d’una determinada organització. Aquesta complexitat és la que moltes vegades dificulta la professionalització i la defensa jurídica i fiscal d’aquesta professió. I per això l’estatut de l’artista és tan important: perquè és el de l’artista i el del treballador de la cultura.

Dèieu que del Canal d’Emergència se’n deriven un seguit d’accions.
—Dues coses importants: la primera, ens hem dedicat de ple a resoldre les consultes que hem rebut. I la segona, que tota aquesta informació l’hem començada a processar en dos sentits. Primer, elaborar un diagnòstic molt precís sobre què ha implicat aquesta pandèmia en els sectors culturals i, d’una altra banda, aquest processament ens permetrà d’establir un balanç dels danys econòmics i estructurals dels sectors culturals, d’acord amb aquestes realitats. Tot això ha d’ajudar a la represa, que la represa es faci correctament i que ningú no hagi de plegar.

I quan tindreu els resultats d’aquest diagnòstic?
—Tot just hem començat a elaborar indicadors i bases per a no perdre’ns. Perquè les primeres qüestions que ens arribaven eren molt dramàtiques i, en canvi, ara ens pregunten com arrencarem una altra vegada.

Sobre la represa, què demanen els treballadors de la cultura i els creadors i quina posició ha de tenir-hi el CoNCA, en aquesta nova etapa després del confinament?
—La nostra aportació serà que ningú no quedi al marge de la represa. Que la feina sigui garantida per a tothom. No tan sols per a la indústria, que és molt important, sinó que també es garanteixi en el medi associatiu i en el professional, aquell que no viu d’actuacions i prou sinó que sovint també fa classes en ateneus i altres entitats. El panorama és molt complex perquè és molt variat. I nosaltres treballarem perquè ningú no es trobi al marge ni quedi per recuperar. Que es garanteixi que els teixits culturals continuïn treballant al 100% i, si pot ser, en millors condicions. Això volem.

Això que dieu em fa pensar en l’article que va escriure la setmana passada l’historiador de l’art Joan M. Minguet a VilaWeb, reclamant de protegir els treballadors de la cultura de base, més enllà de les grans estructures de les empreses culturals.
—Vaig llegir-lo. Però jo no m’he cansat d’insistir en la diversitat i l’amplitud del medi cultural d’aquest país: hi ha creadors que poden viure de la creació, creadors que han de compaginar la creació amb feines poc aproximades o molt, persones subsidiàries de la creació, persones subsidiàries de la indústria… És una gamma amplíssima de gent que no pot trobar-se al marge. Per exemple, el medi associatiu sovint funciona amb un gran percentatge de voluntaris, però contracten professionals per fer classes. I aquestes persones es guanyen la vida amb les classes. Aquest és un exemple molt clar. O el teatre que fan els ateneus, que aplega companyies que fan un munt d’actuacions. La situació no es pot liquidar amb una frase o dues. I sovint, s’ha fet una mirada molt genèrica sobre grans línies de polítiques culturals, però no s’ha anat al detall. Ni a l’amplitud ni a la intensitat. I amb això ens trobem ara. I això passa a Barcelona i passa a molts racons del país. I nosaltres tenim un compromís amb el territori. No tan sols de la capital.

Una de les reivindicacions de fa molts anys del món de la cultura, a més de l’estatut de l’artista, és la d’un IVA reduït. Això també ho fareu aparèixer en el diagnòstic? Perquè no s’esmentava pas al pla de treball del CoNCA per al 2020.
—Perquè no és competència del govern de Catalunya.

Però és imprescindible de reclamar-lo per abordar-ho.
—L’hem reclamat i ens unim a totes les reclamacions que es fan aquests dies pel 4% o menys. No entenem per què hi ha sectors culturals, com el llibre, que ja són al 4%, i en canvi uns altres, com les produccions teatrals, no tenen l’IVA reduït. Però jo no tinc la percepció que el govern de l’estat estigui per la feina en aquest moment. Això, realment, em preocupa. Si ho fessin, com va fer França, seria una mesura molt ben rebuda.

En aquest context de pandèmia s’ha reduït l’IVA digital.
—S’ha de tenir molt clar si la cultura és un bé social o no ho és. Si ho és i hi creuen, com hi creiem tots els que formem part del món de la cultura, han d’obrar en conseqüència. I som en un moment que és urgent i peremptori veure’n algun signe, en relació amb l’IVA. Seria important, perquè l’IVA reduït resoldria moltes situacions ara mateix.

Entre moltes de les iniciatives que hi ha hagut aquests dies, hi ha l’impuls d’un manifest molt ben raonat, de gent que treballa en cultura, demanant una renda bàsica universal i incondicional. El manifest ha rebut, i rep encara, moltes adhesions de particulars, d’entitats i empreses, unes 4.500. La renda bàsica universal és una reivindicació que ara es presenta com una cosa necessària, fins i tot el president Torra la demana. Quina posició hi té el CoNCA?
—És una qüestió de debat. És evident que hi ha d’haver una renda bàsica social, però és un debat que ens ultrapassa i no l’hem fet. Sí que hem considerat anar una mica més enllà: garantir que les dotacions i els beneficis facin que la gent que viu de professions culturals o de la creació cultural en pugui viure de debò. La qüestió és aquesta. Com entrem en una dialèctica de diversificació. Això és difícil. Estem per temes molt més concrets, com l’estatut de l’artista, i tota la nostra energia va cap aquí. Perquè hi haurà un moment, i no ha de trigar, que això s’haurà de portar al congrés dels diputats, a Madrid, i s’hi haurà de portar amb la màxima unanimitat possible. I la pandèmia pot ajudar que l’estatut de l’artista sigui una realitat.

A més del Canal d’Emergència Cultural, el CoNCA també ha promogut una altra iniciativa: ‘Cultura en 300 paraules. 150 veus per a la cultura de l’endemà’. Hi publiqueu dues reflexions cada dia, fins que arribareu a les cent cinquanta a final de juliol.
—Precisament, vista la importància dialèctica de les respostes que hem rebut, hem pensat de donar-hi continuïtat. Nosaltres, la nova junta del CoNCA, vam començar a treballar al juliol. I vam considerar que havíem de ser molt a prop dels sectors i de les persones. I que hi havia unes veus que havíem d’escoltar. El 18 de gener vam fer una reunió amb una cinquantena de representants dels sectors culturals per veure bàsicament què volien, com ho volien i com ho veien. I ens vam comprometre a mantenir-hi el contacte de manera permanent. En arribar la pandèmia, això també se n’ha anat en orris. Però sí que ens va semblar que havíem de demanar l’opinió a la gent de la cultura. Vam triar cent cinquanta persones, de sensibilitats diverses, i dedicacions, visions, gènere i generacions diverses, perquè ens expliquessin com albiraven la cultura l’endemà de tot plegat. Les respostes són tan espectaculars, tan interessants, tan importants i tan imprescindibles que, a més de digerir-les, també mirarem d’articular alguna mena de posada en comú. També els volem donar continuïtat. Són unes veus que s’han de tenir molt en compte. I vull destacar que també estem molt agraïts que totes hagin volgut col·laborar amb nosaltres.

Totes aquestes veus exposen nous desafiaments arran d’aquesta situació. Ens en podeu destacar alguns?
—En una visió de conjunt, destacaria dues coses: l’estímul que significa expressar l’opinió pròpia i, d’una altra banda, el compromís ferm d’aquestes persones amb la cultura i el món cultural. Després, penseu que són sectors molt concrets i dins de cada sector hi ha especialitzacions, però totes conflueixen en una visió, no sé si dir-ne optimista, però que sí que queda clar que són persones que defensen la cultura. Malgrat les dificultats i els límits que ens cauen al damunt, és gent que creu en la cultura i que tira endavant i tirarà endavant.

Dins aquestes reflexions n’hi ha que refermen línies de treball del CoNCA, com ara la relació que cal establir entre cultura i educació, però segurament també n’hi haurà que us permetran d’obrir nous camins, noves línies de treball.
—Hi ha molt de tot, però sí que hi ha qüestions emergents, que ja són aquí, com els drets digitals, que és una de les grans qüestions d’aquest moment, o bé la cultura de base o cultura comunitària, un altre aspecte que les polítiques tradicionals no han acabat de resoldre ni considerar en tota la magnitud. Una altra qüestió pendent imprescindible és la relació entre educació i cultura. Treballem en un seminari sobre arts i educació, que farem al juliol si tot va bé, a porta tancada, i també un fòrum de la mateixa temàtica que passarem a fer el primer trimestre del 2021. I comptem amb la complicitat del Departament d’Educació. Aquesta qüestió és una reivindicació constant.

Per tant, manteniu també la prioritat del pla interdepartamental Educació-Cultura-Universitats?
—Aquesta prioritat no cau. Hem parlat de finançament, de l’estatut de l’artista i el tercer és educació i cultura. Si no hi ha un fonament cultural a les escoles, després la cosa no arrela. I això es veu en alguns treballs que també tenim en solfa, com ara l’estudi del consum cultural dels joves: la creació d’un públic jove, per on han de tirar els programadors culturals per atreure l’atenció dels joves, més enllà de les coses ja sabudes, i com la cultura es vincula amb tot el seu procés educatiu. Això també surt sovint a les ‘150 veus’. El panorama és un mosaic molt ampli, com un trencaclosques, al final tot quadra. Configurem un mirador on totes les peces conflueixen en un panorama immens i riquíssim, on cada peça té particularitats específiques.

 

Articles relacionats:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.