12.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 13.05.2020 - 18:49
He començat a escriure aquest article amb un atreviment, qui sap si un desig impossible: que el llegeixi Ada Colau; que els seus assessors li diguin que no prové d’algú d’aquests que aprofiten qualsevol aparició pública seva per a posar-la a parir; que voldria compartir amb ella, i amb tots els qui vulgueu acostar-vos-hi, és clar, unes reflexions crítiques sobre la cultura a la ciutat de Barcelona. Jo no represento ningú, però tinc la presumpció, si no la convicció, que algunes coses que explicaré són compartides per força gent del món de la cultura (que, en realitat, som tots, perquè tots en som usuaris) i que es van fer ben evidents amb el terrabastall ocasionat arran de l’anunci d’un concert als terrats de la ciutat, coordinat per la productora El Terrat i finançat per l’Ajuntament de Barcelona. És cert que la situació en què ens trobem, en ple confinament, devia aguditzar-ho tot, però em sembla que la cosa ve d’abans i que podríem resumir-la en una pregunta: quina diferència hi ha entre el model cultural dels ajuntaments d’Ada Colau i el que van oferir els seus predecessors mentre presidien el consistori de la capital de Catalunya?
Anem enrere. Quan va guanyar l’alcaldia de Barcelona, el 2015, molts vam tenir la sensació –potser l’anhel– que havia arribat el moment en què es podrien aplicar polítiques d’esquerra en el món de la cultura institucional. No parlo només d’aquella gent lligada a l’eix de cultura de Barcelona en Comú, que feia anys que havien establert uns debats molt interessants; parlo també de persones que proveníem d’unes altres comprensions progressistes de la societat. I tot i que, al començament, hi va haver una certa sorpresa de no nomenar cap regidor exclusiu per a la matèria, la feina de Berta Sureda a l’Icub prometia unes noves formes: hi va haver reunions amb les associacions professionals, també amb gent no associada; es van anunciar mesures il·lusionadores; d’aquell període va sorgir el concurs per a la direcció de la Virreina, un dels –pocs?– senyals d’identitat d’una nova manera d’entendre la cultura a la ciutat, combatent i participativa… Però la cosa es va quedar en promesa i no sabrem mai si la feina de la Berta hauria fructificat: el maig del 2016 Colau va pactar amb el PSC i va regalar l’administració de la cultura municipal a Jaume Collboni i, en un episodi vergonyós, Xavier Marcé.
Torno al present i a la iniciativa ‘Barcelona, ens en sortirem’. Quan es pren la decisió de cancel·lar-la definitivament, Ada Colau fa un comunicat en què, entre més coses, diu que l’actual govern municipal és conscient de les dificultats que passa el teixit cultural i que, precisament per això, havien pres un seguit de mesures de suport, ‘entre les quals 2 milions d’euros en ajuts extraordinaris o la reorientació dels grans festivals municipals (com el Grec o la Mercè) per donar suport a aquest teixit’. Potser ella no ho veu, però aquesta frase inclou una part del malestar que va causar el seu projecte dels terrats, perquè una cosa és tot el teixit cultural i una altra els grans festivals. Crec que aquesta és una qüestió fonamental en què hauríem de posar-nos d’acord: tot és cultura, evidentment, però mentre que una mira a les grans xifres i sol tenir un suport publicitari màxim, n’hi ha una altra que sempre serà minoritària i que, precisament per això, els governs progressistes l’haurien de protegir.
En aquesta línia, tinc més preguntes: l’alcaldessa de la ciutat sap que, en termes generals, el teixit cultural de base ha estat desatès pels seus predecessors en l’alcaldia, tant per Trias com per tots els socialistes anteriors? Que tradicionalment s’ha donat prioritat als grans esdeveniments, des de l’Olimpíada Cultural del 92 fins al Fòrum de les cultures, i que amb això s’ha generat una mena de culte als grans esdeveniments (Primavera Sound, Sònar, per posar-ne uns exemples) que fan ombra a la feina de barri, de poc pressupost, però de gran intensitat? I que, incomprensiblement, durant el seu mandat, no ha variat aquest model cultural de ciutat? En el comunicat que va fer Ada Colau, recordava que ‘som l’única administració que des de fa anys destinem més del 5% del pressupost a cultura’, cosa que és certa, molt per sobre dels governs de la Generalitat, ai las!, però aquests diners a quina aposta responen o quina cultura volen protegir?
Essent així les coses, potser pot entendre que, com jo vaig mirar d’explicar de manera urgent quan va saltar la notícia de l’esdeveniment, hi hagués persones que se sentissin isolades, no solament pel confinament, sinó perquè es volia repescar la cultura altisonant i banalitzadora en un moment de preocupació col·lectiva i sectorial molt notable. Procuro ser didàctic: a banda de més consideracions, a qui se li ocorre d’encarregar aquell esdeveniment a una productora com El Terrat? Que no sap que el sector de les productores està també molt malament i n’hi ha de menys famoses que també haurien pogut organitzar la suposada retransmissió? Que mai no podrem fugir del ‘famoseig’ i del ‘col·leguisme’? Si no em faig entendre, senyora Colau (si és que ha tingut la gentilesa de llegir-me fins aquí), no sé si sabré explicar-me quan li dic que encara esperem que els comuns apliquin una cultura pròpia, allunyant-se o si més no contrarestant els grans fastos, aquest fervor per les indústries culturals que els seus socis del PSC-PSOE propugnen tan insistentment (entre més coses perquè, en aquestes indústries, hi tenen interessos personals).
On és aquella Ada Colau que s’enfrontava a l’exèrcit perquè al Saló de l’Ensenyament no hi hagi cap estand dels militars? On és l’alcaldessa que renunciava a la Llotja del Liceu que els seus antecessors tenien reservada des de sempre? Resulta frustrant veure que, fora de casos concrets com aquests, les seves formes culturals s’assemblin tant a les de Serra, Clos o Trias, entre més. Em permeto una altra anècdota, per veure si em faig entendre: quan, el setembre del 2018, Lluís Pasqual dimiteix el seu càrrec davant del Teatre Lliure, empès per un escàndol d’abús de poder i econòmic, ens vam quedar sorpresos que, en comptes de donar suport a l’actriu que havia destapat el cas, Ada Colau fes una piulada de suport al dramaturg. I una altra: enmig d’aquella demagògica polèmica que es va muntar sobre l’ampliació del Macba, si el Raval necessitava més sanitat o més cultura, el silenci de l’alcaldessa semblava atorgar la raó als qui diuen que, per ella, l’art contemporani és cosa de pijos. I, per acabar de demostrar-ho, va deixar que la representació del museu en actes públics i entrevistes recaigués en Ainhoa Grandes, una senyora que no hauria de tenir res a veure amb el governament d’un museu públic. Oi que no m’equivoco?
Totes aquestes coses resulten incomprensibles. Si els comuns volen transformar la societat, com poden renunciar a fer que la cultura participi en aquesta transformació? Com poden inhibir-se en benefici de la cultura espectacle, és a dir, de la banalització? Els assessors de l’alcaldessa li han dit que acaba de sortir un llibre que explica que hi ha una altra cultura de la ciutat compromesa amb la llibertat i la democràcia dels més desvalguts, fora de l’entreteniment per l’entreteniment? Més important i tot, els seus assessors li han explicat que acaba de fer-se pública una iniciativa que compta amb una gran quantitat d’adhesions que demana una renda bàsica universal i incondicional per a la gent? La seva formació no hauria d’estar d’acord amb aquesta demanda? Perquè el teixit cultural també el fan les grans indústries i productores com El Terrat, això ja ho he escrit, però sense el teixit cultural de base, el precari, el que se suposa que és la seva gent, la que la va votar, tot acabaria essent foc d’encenalls. I es necessiten propostes valentes, fora dels consensos habituals, com aquesta que demana la protecció radical de creadors de tota índole.
Ja acabo i no he hagut de parlar en cap moment d’independència ni d’espanyolisme, d’equidistants ni d’antisistema; reduir el fracàs del projecte de concert pels terrats de Barcelona a les turbulències polítiques, a les animadversions partidistes, com Ada Colau suggeria en el seu comunicat i com els seus defensors van apressar-se a difondre sectàriament als mitjans contraris al sobiranisme, és parapetar-se en un indret que et permet de defugir un repte. El seu repte, alcaldessa, és fer que la cultura a Barcelona deixi de fonamentar-se exclusivament o majoritàriament en l’entreteniment i la sumptuositat i aposti d’una vegada pel combat. Perquè els models culturals basats en l’opulència ja els coneixem i ja seria hora que Ada Colau ens en proposés un d’alternatiu.
