Fa unes quantes setmanes que el Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, a Vilafranca del Penedès, va obrir el cicle “Tastem els Països Catalans”, juntament amb Òmnium Alt Penedès i l’Institut Català d’Estudis Agraris (ICEA), que forma part de l’Institut d’Estudis Catalans. El Congrés de Cultura Catalana també va participar en el primer dels tasts, una de les darreres activitats abans de cloure’s. 

El director del Vinseum, Xavier Fornos, explica a VilaWeb: “‘Tastem els Països Catalans’ és una evolució del cicle de tastos ‘Catalunya, país de vins’, que vam programar l’any passat –el primer any del nou museu–, amb el qual vam recórrer les diferents terres vinícoles de Catalunya escoltant, no pas veus expertes en vins, sinó gent de l’univers cultural (literari, artístic, musical…) d’aquestes terres de vi, que aportaven una mirada personal i intransferible sobre els vins de la seva terra. I ara hem reproduït aquest model però ampliant-lo a més terres de parla catalana. La primera va ser Mallorca, ara vindrà el País Valencià i continuarem amb l’Alguer, el Rosselló, la Franja… fins a cobrir tots els Països Catalans.” 

Continua Fornos: “Ens hem aliat amb dues institucions que també representen tots els territoris de parla catalana: l’Institut Català d’Estudis Agraris, que presideix actualment Salvador Puig i que ens ajuda en la part vínica de la proposta, i Òmnium Cultural de l’Alt Penedès, que ens ajuda a establir contacte amb aquestes persones de l’àmbit cultural, que no són pròpiament del món del vi. Seran quatre tastos cada any.” 

El cicle va començar amb un tast de vins de Mallorca conduït per l’escriptor Sebastià Portell. El 23 de maig es farà un segon tast, dedicat al País Valencià, on s’ha convidat el filòsof Xavi Serra. Triarà els vins una enòloga de Requena.

Vins de Mallorca

Recuperem el tast de vins de Mallorca a càrrec de Sebastià Portell. L’escriptor va triar diversos poemes i texts d’autors mallorquins, que va maridar amb vins proposats i comentats per Montse Nadal, enòloga i docent vinculada a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de l’ICEA. Portell, que assegura que no hi ha cosa que li agradi més que llegir en veu alta, va fer una tria que va mantenir els participants en una tensió emotiva que no va davallar i que va arribar al zenit amb el tercer vi, quan va revelar una sorpresa d’alta intensitat. Amb aquest estat emocional, els participants van viure un tast ple de suggestions.

Primer paisatge: el Santanyí de Blai Bonet, Antònia Vicens i So n’Alegre

Sebastià Portell va començar un recorregut geogràfic d’encontre entre un vi i un referent literari amb una primera parada a Santanyí, per fer un homenatge a Blai Bonet (1926-1997), escriptor, poeta i dietarista de qui enguany es commemora el centenari del naixement. I va dir dos poemes d’un dels seus primers llibres, Entre el coral i l’espiga, del 1952, que reproduïm sencers. El llibre s’inclou en el context de represa cultural a Mallorca, després de la postguerra i en plena dictadura:

Mar adolescent

Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.

Aquest noi, com se revincla
per veure l’horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.

—Deixau-me saltar l’arena.
Tallau-me els penyals d’aram,
i els pins d’or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats…!

Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!

Mai! li va dir, i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs, bromera
de nenúfars grocs i blancs…

Hortolans, deixau la sínia,
portau llimones al mar…!

Jo amorós  

El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
—Què me dius, mar lila, lila?
—Penya malva, penya verda, què em diràs?
—Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant…
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar…   

També va llegir un poema d’un poetessa de Santanyí, nascuda el 1941, molt estimada i ben coneguda de Sebastià Portell, Antònia Vicens, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Portell va triar un poema del llibre Lovely del 2009, que també reproduïm:

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.

Un metre d’alçada
per un metre cinquanta d’amplària.
Tres prestatges de vint.

Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.

Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. Williams
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d’un artista adolescent que
em va crear una úlcera
a la ploma.

A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.

Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.

A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l’amarava de devoció. La llibreria.

Llibres a una casa de pobres!

Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.

En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.

Satisfet d’haver pogut comprar
la mar a la seva filla.

Amb aquest final, Portell va explicar que el pare d’Antònia Vicens era mariner de dia i contrabandista de nit. 

Aquests poemes de poetes de Santanyí i marcats per la mar van ser l’embolcall sinestèsic que va conduir al primer vi del tast: Àncora, del celler Son Alegre, que té les vinyes al nucli de l’Horta, que pertany al municipi de Felanitx, nucli que fa frontera amb Santanyí. És un vi nascut d’un cupatge de les varietats giró ros, malvasia i chardonnay. Montse Nadal va destacar l’aspecte marí del vi, una marcada salabror. “Un vi que, escoltant aquests poemes, ens transporta davant del mar des d’un penya-segat”, va dir.

Segon paisatge: Porreres, Antonina Canyelles i Mesquida Mora

El segon vi que es va tastar és Sincronia, del celler Mesquida Mora, situat una mica més al nord de Santanyí, a Porreres, amb vinyes en aquest municipi i també a Felanitx. Impulsat per Bàrbara Mesquida, és un celler en què es treballa l’agricultura biodinàmica. El vi és elaborat a partir d’un cupatge de premsal, chardonnay i giró blanc, varietat que s’ha recuperat. “Té una aroma floral, tot i que hi dominen les aromes d’herbes mediterrànies (anisats, fonoll…). I a la boca hi trobem una certa amargor molt elegant”, comenta l’enòloga.

Amb el Sincronia a la copa, Sebastià Portell va presentar una altra poetessa contemporània, Antonina Canyelles, nascuda a Palma el 1942 i que es troba en plena forma. L’escriptor va recordar que Canyelles fa una poesia contestatària, reivindicativa, creativa, que juga amb les paraules, que conté un humor crític i lluminós. I va recitar una selecció de poemes breus del llibre Putes i consentits i de la darrera obra, Xampú xampany. En reproduïm alguns:

Llops, vigilau l’infant.
No fos cosa
que els homes se’l menjassin.

***

Menjaràs morena, no altres peixos.
Menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta. 

Acabaràs amb el cos ple d’autopistes.  

***

La meva pell és la cuirassa
en què reboten
els vostres dards finíssims.

Tercer paisatge: l’Algaida de Biel Majoral i dels Vins Can Majoral

El tercer vi que es va tastar té un nom bonic, d’arrels antigues: Butibalausí, que elabora el celler Vins Can Majoral. És un vi rosat elaborat amb la varietat autòctona callet, “que dóna aromes de magrana i altres fruites mediterrànies, que queden soterrades davant les aromes de llaminadura de fruita vermella que aporta la maceració carbònica” i que aporten també les altres varietats de raïm que fan el cupatge, ull de llebre i sirà. Un vi jove i delicat.

Sebastià Portell ens parla d’Algaida per mitjà del músic Biel Majoral, un mestre de mestres, un gran activista cultural i lingüístic, diu l’escriptor, que en aquest punt tenia preparada una sorpresa: la paraula cantada. Explica Portell: “D’Algaida ve una de les cançons més belles i més tristes que s’han escrit mai en català, que és ‘Sa mort de na Margalida’, basada en una història real que va tenir lloc a començament del segle XX, i que va escriure Pere Capellà. Aquesta cançó em va emocionar tant quan la vaig sentir cantar a en Biel Majoral que va fer que escrivís la meva primera obra de teatre, que és una adaptació dramàtica d’aquesta cançó.” I Sebastià Portell la va cantar. Va ser un moment intens, ple de sentiment, que va commoure els assistents. I amb aquest cant i aquest plany es va fer el silenci. El tast va superar l’equador.

Quart paisatge: el Manacor de Jaume Vidal Alcover, de Toni Gelabert, de mossèn Alcover, de Pere Seda

Un cop refet, Sebastià Portell va engegar el relat del quart paisatge vinícola i literari, que va situar a Manacor, “la ciutat més mallorquina de les que es fan i es desfan”, va dir. I afegí: “I és una localitat que ha donat alguns dels grans escriptors de Mallorca. De Manacor és Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, mossèn Alcover, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i tants altres.” 

Va començar convocant la poesia de Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de qui va dir que havia estat escriptor, dramaturg, activista i filòleg, una figura sempre polèmica, sempre estimulant. Va formar part de la generació dels cinquanta, que va seguir immediatament l’obra de Blai Bonet, juntament amb Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera i Bartomeu Fiol. De Jaume Vidal Alcover va triar el llibre de poemes El dolor de cada dia, una de les seves primeres obres. En reproduïm un fragment:

Elegia a Salvatore Juliano
Aquí, a Castella,
entre pins hivernals,
a un quart d’hora en autobús d’un aqüeducte romà,
entre gent que estiueja
i diu “high life” de tant en tant,
“high life”, “pinacle”, o “gente conocida”,
m’ha arribat la notícia que ja t’havien mort.

[…]

Ara et cant, Salvatore Giuliano,
ara et plor, ara t’alç!

Les paraules de Vidal Alcover van maridar amb el vi Torre del Canonge, del celler Toni Gelabert, amb seu a Manacor. És un vi monovarietal de giró ros i, segons l’escriptor, és un blanc per a grans ocasions. Montse Nadal va explicar: “Destacaria que aquest vi és molt glicerinós, per la quantitat d’alcohol que conté (15º). És criat en bótes (quatre mesos en bóta nova) i això dóna notes de torrats, de fruita seca. A la boca també hi apareixen els cítrics. És un vi complex, amb registres diferents.”

I, sense moure’ns de Manacor, Portell va proposar un darrer escriptor i un cinquè vi: les paraules d’Antoni M. Alcover (1862-1932) van maridar amb un vi que porta el nom de Mossèn Alcover, elaborat pel celler Pere Seda. L’enòloga comenta que és fet amb un cupatge de cabernet sauvignon i callet. Un vi de tall molt clàssic, amb 13,5º.

“Si algú es pregunta qui va ser Antoni Maria Alcover, potser s’hauria de demanar què és el que no va ser: escriptor, folclorista (va aplegar les rondalles mallorquines i va signar com a Jordi des Racó), lingüista, fins i tot arquitecte. Va ser conegut sobretot per la iniciativa del Diccionari Català Valencià Balear, conegut popularment com l’Alcover-Moll, projecte que va acabar Francesc de Borja Moll. Alcover va ser el tercer president de l’Institut d’Estudis Catalans i el primer president de la Secció Filològica.”

Per citar Alcover i tancar el tast, Portell va llegir un fragment d’una conferència que mossèn Alcover va pronunciar el 1908: “Ho som nosaltres, una nacionalitat, diferent de la castellana, de la gallega, de la basca? I prou que ho som, per més que qualcú, sols de sentir-ho, tregui foc pels queixals i mos tiri carrerons de llamps i pestes […]. Prou que ho som, una nacionalitat; en tenim tots els símptomes, distintius i caràcter. Tenim l’idioma.”