Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els diputats alemanys de Die Linke Diether Dehm i Zaklin Nastic van visitar recentment el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a la presó de Neumünster, on tots tres van tenir una conversa de mitja hora que ha estat publicada a la xarxa. És una conversa franca i en un to tranquil, en què els dos diputats volen parlar amb Puigdemont per saber amb més profunditat els arguments dels catalans. Parlen d’autonomia, del paper del rei Felipe VI després del referèndum, de l’estatut suspès pel TC i fins i tot, de la Pasionaria.

Tant Dehm com Nastic mantenen en tot moment un to molt cordial i fins i tot demanen disculpes a Puigdemont pel seguiment que li va fer la policia alemanya. Ell els respon que no fugirà si el tribunal superior de Slesvig-Holstein el deixa en llibertat i l’obliga a quedar-se a Alemanya mentre dura el procés d’extradició. ‘Si la justícia alemanya em diu que puc sortir de la presó però quedar-me a Alemanya, m’hi quedaré, òbviament no m’escaparé.’

A continuació us oferim la transcripció de tota la conversa, que podeu escoltar en el vídeo de dalt:

—Diether Dehm [D. D.]: De manera que us sentiu fort. Quin tracte que rebeu?
—Carles Puigdemont [C. P.]: El tracte és extremadament correcte. Estic molt agraït a la gent d’aquí, no en tinc cap queixa.

—D. D.: Hem parlat amb l’advocat Schomburg. I no és fàcil que us portin a Espanya. Què en penseu?
—C. P.: No ho sé. No sé quin és el sistema legal d’Alemanya. Crec en els valors europeus de la llibertat d’expressió, de la democràcia… És clar que no som criminals! […] Vam guanyar les eleccions dues vegades. Però no sóc un expert en el sistema legal alemany.

—D. D.: La premsa diu que teniu accés a internet…
—C. P.: No. És ‘fake news’. No tinc telèfon, ni ordinador, com la resta de la gent d’aquí.

—D. D.: Penseu que es pot dir que, en certa manera, Rajoy és un seguidor del règim de Franco? O és massa fort dir-ho així?
—C. P.: Bé, de fet –perquè és un fet– el PP va ser fundat, entre més, per ex-ministres de Franco. Durant molts anys el president i fundador del partit en va ser. És evident que hi ha molts cossos de soldats republicans desapareguts en les carreteres d’Espanya. I també la tomba de Franco és oberta i és un monument en què pots anar sense cap problema a homenatjar Franco. Si mireu les lleis espanyoles, és clar que hi ha lleis democràtiques, però l’aplicació i la interpretació de les lleis no es fa de la manera correcta. Estic molt preocupat per la situació dels drets fonamentals a Espanya. Hi ha cantants condemnats a tres anys de presó per les lletres de les cançons, per exemple contra la monarquia. És inacceptable.

—D. D.: I hi ha hagut gent condemnada per tortures.
—C. P.: Sí, per tortures l’any 1992; i el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar uns quants anys més tard l’estat espanyol per no haver-les investigades. Gent arrestada per haver protestat durant els Jocs Olímpics. I fa un mes va ser condemnat per haver violat la llibertat d’expressió de dos joves catalans que van cremar un retrat dels reis. No era un cas criminal; era un cas polític.

—D. D.: I vós sou un pres polític.
—C. P.: És clar! Perquè jo vaig ser elegit per la gent. Vaig actuar seguint el programa aprovat pel meu parlament, sortit d’unes eleccions. Vaig actuar lleialment amb el meu parlament. Vaig fer la meva feina com a president electe. No vaig cometre cap crim. Ni a Espanya. El delicte de rebel·lió requereix l’ús de la violència, i nosaltres sempre hem estat militants ferms de la no-violència. És clar que no hi ha cap delicte de rebel·lió ni de sedició.

—D. D.: I els diners emprats per al referèndum? No hi va haver despesa pública.
—C. P.: No. El ministre d’Hisenda espanyol ha reconegut públicament que no hi havia proves que s’hagués destinat ni un euro a això.

—D. D.: Quines són les vostres diferències amb el marxisme? Parleu-me amb franquesa.
—C. P.: Les diferències?

—D. D.: Sí. Jo sóc marxista!
—C. P.: Jo no!

—D. D.: I voldria saber-ne la raó. Hauríeu de ser marxista!
—C. P.: Potser… Per què no? Sempre he estat progressista. No m’he situat mai a l’esquerra o a la dreta. Sóc contrari a la violència. Sempre he estat un activista contra la violència, contra el racisme i la xenofòbia i pels drets fonamentals, contra el feixisme, contra la discriminació.

—D. D.: I Dolores Ibarruri?
—C. P.: La Pasionaria?

—D. D.: Què en penseu?
—C. P.: Va ser un símbol de la lluita contra el feixisme, com Santiago Carrillo. Vaig trobar-me amb en Carrillo una vegada a casa seva a Madrid, per a fer-li una entrevista. Sento respecte cap al Partit Comunista durant el període posterior a la mort de Franco. Van intentar de tirar endavant. Tinc respecte per ells, com també pels dirigents catalans que van haver de fugir a l’exili o que van ser empresonats. Sempre el catalanisme en general, sigui a la dreta o a l’esquerra, es va oposar al feixisme. Jo sóc liberal. Demòcrata liberal. Però si mires la història del nostre moviment polític a Catalunya veuràs constantment que sempre ens hem oposat al feixisme i al totalitarisme. I la majoria dels dirigents catalans després de la guerra civil van haver d’anar a l’exili, com el meu predecessor Lluís Companys, que va marxar a l’exili, va ser arrestat per la policia alemanya seguint les ordres de l’estat espanyol, va ser retornat a Espanya i va ser executat. És clar que si la justícia alemanya em digués que puc sortir de la presó però he de romandre dins d’Alemanya, m’hi quedaria, és clar. No m’escaparé pas. No em defenso a mi, només. Represento una institució antiga. Sóc el 130è president i he d’actuar d’acord amb aquesta responsabilitat. Si el sistema judicial alemany m’ho permet, m’esperaré aquí, és clar. I estic molt orgullós de la reacció dels catalans.

—D. D.: Us trasllado les salutacions del president de la nostra formació. Estem molt enfadats amb allò que va passar amb el vostre viatge, tant a Escandinàvia com aquí.
—C. P.: La meva voluntat era tornar a Bèlgica, perquè volia comparèixer davant la justícia belga. Però he de respectar la decisió de les autoritats alemanyes. Ací sóc un estranger, però he rebut moltes mostres de solidaritat de ciutadans alemanys i això és molt important per a mi.

—D. D.: No he trobat ningú que estigui d’acord amb el fet que estigueu aquí a la presó. Ningú. Ni al meu poble, ni en l’esfera privada, ni en cercles artístics. Ningú. Ja sabeu que la majoria de la població a Alemanya, crec que el 52%, creu que hauríeu de ser lliure, i un 30% creu que hauríeu de ser retornat a Espanya. I la resta els convencerem en els pròxims dies.
—C. P.: Jo sóc radicalment democràtic. Els que anem contra el feixisme hem d’estar units.

—D. D.: Què podem fer per a vós?
—C. P.: Intento seguir el mateix camí que sempre he seguit. El camí dels drets fonamentals, el dels drets humans. Tot allò que hem intentat de fer, és en la línia de la declaració dels drets humans. Aquest és el nostre àmbit de treball. No sóc un criminal per a voler exercir aquests drets, com el de l’autodeterminació. Com és possible que a Europa, en el mateix espai polític on es protegeix el dret d’autodeterminació d’Escòcia, sigui un crim a Espanya? Com és possible?

—D. D.: Què vol dir rebel·lió?
—C. P.: Molts experts, independents, diuen que no hi ha cap cas de rebel·lió en aquest cas. La rebel·lió requereix que hi hagi violència i armes. I nosaltres sempre hem actuat sense violència. És la via catalana. L’himne internacional per la pau, ‘El cant dels ocells’, és una cançó catalana molt vella. No som gent violenta. Només volem decidir el nostre futur. Això és un crim? Vàrem posar urnes. Això és un crim? Vàrem ser escollits per la gent. Per què les autoritats espanyoles no comencen a fer política per a solucionar un problema que és polític?

—D. D.: Podeu parlar amb la vostra família?
—C. P.: No.

—D. D.: No han vingut?
—C. P.: Probablement la meva dona vindrà dimarts.

—D. D.: La gent esperava que el rei assumiria algun compromís
—C. P.: Bé, jo també ho esperava. El dia 3 d’octubre crec que va cometre un gran error. Aquell dia va deixar clar que havia renunciat a Catalunya. Si tu mires els últims sondatges oficials, podràs veure que el 60% dels catalans posen un zero al paper del rei. Això vol dir que el rei ha perdut Catalunya. No m’agrada dir això perquè jo esperava que fos un mediador. Aquest és el rol que la constitució reserva al rei. I ell va errar. I el rei ara ha esdevingut una part del problema i no la solució.

—D. D.: Òbviament, Catalunya és un estat ric. Durant 200 o 300 anys en els estats s’ha mantingut un problema entre el nord i el sud. Per això les unions a vegades no acaben de funcionar. I penso que seria bo que Catalunya tingués una autonomia superior, com hauria estat positiu per a Iugoslàvia en el passat.
—C. P.: Bé, és un primer element. Qui atorga a la gent el dret de ser independent o no? Crec que Catalunya té aquest dret, igual que qualsevol altre. Vàrem intentar aquesta via, vàrem intentar de tenir més autonomia. I el 2006, vàrem voler tenir un nou estatut d’autonomia que va ser aprovat pel congrés espanyol i més tard per la ciutadania en un referèndum. Però finalment, aquest vot no va ser respectat pel Tribunal Constitucional espanyol. Van suspendre molts articles i van retallar el resultat que havia sortit dels parlaments català i espanyol, i del referèndum. Ara som l’única comunitat autònoma a Espanya en la qual la llei fonamental que la regula no ha estat aprovada per la gent. Nosaltres vàrem modificar i aprovar l’estatut en la línia que ens demanava la constitució espanyola. Ho va aprovar el parlament català, després l’espanyol i finalment fou aprovat en un referèndum. Després d’això, perquè així ho demanaven alguns partits espanyols, el TC va decidir de retallar la majoria de les demandes. I ara tenim un estatut que hem de seguir i que no ha estat validat per la població. Aquest és el problema fonamental de tot plegat.

—D. D.: Qui va ser el responsable del fet que això passés?
—C. P.: El Tribunal Constitucional. Dotze persones tenen més poder que dos parlaments i un referèndum. I això no ho permet la constitució espanyola. La constitució diu que quan es modifica una llei fonamental, aquesta llei ha de ser aprovada en un referèndum. I després d’això és aprovada. No diu res que un jutge pugui suspendre una llei. És increïble. Amb això vull dir que hem intentat de tenir més autonomia, com has dit, però no és possible.

—D. D.: Qui forma aquest TC?
—C. P.: Dotze persones escollides pel congrés espanyol. Alguns d’ells han format part de partits. Ells trenquen l’acord constitucional del 1978. En aquest punt, el 2010, ells van trencar aquest acord.

—D. D.: Última pregunta. En el pitjor dels casos, estaríeu preocupat d’entrar en una presó espanyola?
—C. P.: Sí, és clar. Les condicions no són bones. No hi ha separació de poders a l’estat espanyol. Si mires l’últim l’eurobaròmetre del 2017, podràs veure una cosa sobre el sistema judicial espanyol. De 28 estats, la independència del poder judicial espanyol se situa en el número 26. I si mires l’informe del Consell Europeu del mes de gener, veuràs que per segona vegada diu que Espanya no compleix les recomanacions judicials que se’ls fan. Diu a les autoritats espanyoles que no han fet res per a garantir la independència del sistema judicial. Això és molt seriós.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.