03.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 04.11.2025 - 13:53
La dimissió de Carlos Mazón és la victòria que fa una setmana poca gent esperava. Una victòria que no es va organitzar des de la política, ni des de les Corts. És la victòria que cap líder no ha proclamat ni proclamarà mai en una tribuna, perquè és la victòria del país profund, del país que no ix a les fotografies oficials, del país que treballa en silenci i que es rebel·la quan la indignitat sobrepassa tots els límits. Aquesta és la victòria del País Valencià contra la pitjor política.
Avui, quan Carlos Mazón ha signat la dimissió del càrrec sense pronunciar la paraula “dimissió”, quan ha fugit sense convocar eleccions, quan es retira sense demanar perdó, nosaltres hem de saber –i cal que ho diguem i ho repetim en veu alta– que aquesta caiguda seua no ha estat pas per atzar o mala sort. No: ha estat i és una conquesta durament treballada.
Aquesta és la victòria –primer de tot i per damunt de tot– de les víctimes. De les famílies que han perdut mares, pares, fills, germans… De les que han vist com l’aigua s’ho emportava tot: les cases, els records, les vides. De les que han hagut de reconstruir, i reconstruir-se, a partir de zero.
Les famílies de les víctimes no han abaixat mai els ulls, ni un sol dia. No han acceptat mai el paper de comparses silencioses de ningú. I han mantingut el torcebraç amb una valentia emocionant durant un any sencer. Han comparegut sempre amb la dignitat de qui sap que la seua paraula és veritat. Han plantat cara als qui volien fer-les callar amb condescendència o amb promeses buides. I han dit els noms dels morts quan uns altres volien convertir-los en simples estatístiques i xifres. Han recordat les hores d’abandó amb què es trobaren, de desemparament, i qui en va tenir la culpa.
Les famílies de les víctimes no han cedit mai i això avui cal agrair-ho. Ni quan els van acusar de polititzar el dolor. Ni quan els van dir que ja n’hi havia prou de manifestacions. Ni quan van provar de dividir-les. Ni quan en van menysprear la credibilitat. Les víctimes del 29 d’octubre han estat la consciència viva d’aquest país i per això la caiguda de Mazón és, primer de tot i per damunt de tot, la seua victòria.
Però avui cal recordar que també és la victòria de la societat civil. De les organitzacions que, quan els partits polítics dubtaven, van saber prendre la iniciativa. D’aquells qui, quan ningú no veia clar si calia eixir al carrer, van dir: eixirem. D’aquells qui, quan la por i el càlcul electoral paralitzaven els despatxos, van convocar la dignitat col·lectiva i la van saber canalitzar.
Parle d’Acció Cultural del País Valencià, d’Escola Valenciana, de Per l’Horta, de la Intersindical Valenciana, de la CNT, del Micalet i de totes les plataformes veïnals i culturals, de totes les associacions de base que han teixit, durant dècades, un país que no veiem reflectit en les fotografies oficials, però que sap resistir i créixer. Perquè van ser les que van organitzar la primera manifestació quan ni el PSOE ni Compromís no gosaven fer el pas. Van ser les que van donar forma i veu a la indignació col·lectiva. Van ser les que van dir: aquest poble no callarà. I han estat, també, les que discretament han sabut cedir el protagonisme a qui, en definitiva, l’havia de tenir: les famílies de les víctimes.
I després, evidentment, aquesta és la victòria del poble que va respondre. Milers i milers de persones. Desenes de milers. Centenars de milers. Cada mes. Sense defallir mai. Sense deixar que el temps esmorteís la denúncia. Sense permetre que la quotidianitat diluís la responsabilitat. El poble valencià ha eixit al carrer durant un any sencer amb una constància que és, en si mateixa, un acte memorable de resistència política. Que cal reconèixer i aplaudir.
Hem eixit al carrer, encesos de ràbia, amb llàgrimes als ulls, però amb plena consciència d’allò que fèiem. Ho vam fer aquell novembre mateix, quan el fang encara era el paisatge i la desolació era molt més que una paraula. I al desembre. I al gener. I al febrer. I al març. I a l’abril. I al maig. I al juny. I al juliol. I fins i tot a l’agost. I al setembre. I a l’octubre. Cada mes, amb pluja o amb sol, amb fred o amb calor, amb cansament o amb ràbia renovada. Convençuts que el faríem caure o –cosa per a mi més destacable encara– quan pensàvem que no cauria, ja. La realitat, nua i crua, és que els valencians no hem deixat ni que Mazón tocàs el carrer, ni que isqués de casa. No li hem deixat fer veure que tot era normal. No l’hem deixat amagar darrere els despatxos i els comunicats oficials. No li hem deixat oblidar què va fer ni tapar-ho.
I aquesta persistència –aquesta obstinació col·lectiva, aquesta negativa a acceptar la impunitat– ha estat decisiva, finalment. I la causa última d’aquesta victòria que celebrem avui. Perquè els poderosos compten sempre amb el cansament de la gent i la gent no s’ha cansat. Perquè compten que la gent ha de treballar, ha de tenir cura de la família, ha de viure i res d’això no ha estat obstacle per a la protesta. Perquè compten que la indignació es dilueix amb els dies, però els dies han passat i la indignació no ha amainat.
Ells comptaven que, si aguantaven prou, la tempesta passaria. Però aquesta vegada no ha passat. I és així com el País Valencià ha demostrat que la memòria pot ser més forta que el poder. Que la dignitat col·lectiva pot resistir més que no la brutícia individual. Que la veritat –si és sostinguda i proclamada per milers de veus durant prou temps– acaba pesant més que la mentida.
I aquesta és la gran lliçó d’aquest any: aquest és el país que no es veu, però aquest és el país que ha fet fora del palau aquell qui es denominava, sense ser-ho, molt honorable. El país de les associacions de veïns, dels grups de defensa del territori i de les AMPA que es mobilitzen sempre sense fer càlculs sobre el cost del seu esforç. El país de les plataformes culturals que defensen la llengua quan els governs la tracten com un destorb. El país de les cooperatives i dels centres socials i de les biblioteques de barri i els ateneus. Un país que no té portaveus oficials i no s’acaba de veure mai quan arriben les eleccions, però que té mil veus. Un país que potser no té líders amb despatx, però que té ciutadans compromesos que no fallen mai, que sempre són on cal ser.
Ara hi ha moltes coses per fer encara –evidentment. Mazón ha dimitit, però no se n’ha anat i, en qualsevol cas, no el volem en sa casa sinó a la presó. I els seus còmplices es queden. I sembla que continuaran governant. Entenc que, en vista de tot això, hi ha qui avui se sent frustrat i vol esquivar la paraula “victòria”. Però crec que tinc el deure d’advertir, d’advertir-vos, que Mazón cercava precisament això amb el seu discurs infame d’ahir al matí: robar-nos també la victòria. I que no recordàssem la veritat fonamental d’aquest 3 de novembre històric, que és que el País Valencià ha fet caure Carlos Mazón.
PS1. No puc deixar de dir avui que també és una victòria del periodisme de qualitat. De moltíssims periodistes i molts mitjans –començant pels companys d’À Punt, que tan durament han pagat la seua professionalitat dels primers dies– que hem aconseguit entre tots anar desfent la teranyina de desinformació que Mazón havia ordit. I per això vull donar avui les gràcies d’una manera molt especial als subscriptors d’aquest diari. Perquè ells, amb la seua generositat, un a un, fan possibles els nostres llocs de treball i han fet possible tota la feina –reportatges, vídeos, anàlisis, entrevistes, l’exposició que vam fer a València, el llibre d’Esperança Camps…– que hem desplegat durant aquest any tan llarg i de la qual crec que puc dir, sense que es malinterprete, que estem molt orgullosos. Gràcies per haver-nos fet confiança.
