01.06.2026 - 19:50
|
Actualització: 01.06.2026 - 19:54
“La indústria catalana resisteix, i resisteix bé, malgrat un context especialment complex. Ara, resistir no pot ser l’objectiu, és la base, però no el projecte. El desafiament implica crear les condicions que permetin a la indústria de guanyar productivitat, competitivitat i capacitat de generar valor afegit en un entorn internacional cada vegada més exigent. Per això, tenim clar que no es tracta només de créixer, sinó també de créixer millor, generant més valor”, comentava la setmana passada el president de la Cecot, Xavier Panés, en la presentació del primer Baròmetre de la Indústria realitzat per l’entitat. I afegia: “Sense indústria no hi ha autonomia estratègica ni un model econòmic sòlid. A la Cecot defensem que el moment actual és del tot decisiu en un context en què Europa parla de reindustrialització, autonomia estratègica i competitivitat.”
En síntesi, el president de la Cecot situava el debat en un canvi de paradigma: el de passar d’una economia centrada prioritàriament en el volum a una economia centrada en el valor. Per això, va emfasitzar: “La Cecot defensa que aquesta transformació no va de descartar sectors, sinó de prioritzar i reforçar aquells que generen més valor, productivitat i sostenibilitat, en línia amb unes altres anàlisis recents sobre l’economia catalana.”
I jo hi afegiria que potser no tant en línia amb uns altres informes presentats recentment. Cal dir, en aquest sentit, que el tarannà del baròmetre és més optimista, per exemple, que no pas el de l’informe Fènix, si bé l’objectiu i l’univers tractats en l’un no són els mateixos de l’altre.
De fet, pregunto al director del baròmetre, el professor de la UPF-BSM Oriol Montanyà, quin objectiu té el nou instrument de treball, i em deixa molt clar que “sobretot, el baròmetre no neix com un exercici acadèmic, sinó com una eina pràctica per a ajudar les empreses”: “El seu valor afegit és seleccionar, descriure i interpretar els indicadors existents per obtenir una visió integrada de l’estat de la indústria catalana. L’objectiu final és facilitar un diagnòstic útil que ajudi a orientar la presa de decisions de l’empresari i les polítiques de suport al sector.” L’únic element nou que incorpora, em comenta, és una enquesta qualitativa a cinquanta empresaris industrials catalans: “Com que les estatístiques sempre expliquen què ha passat fins ara, aquesta enquesta pretén de complementar-les amb una mirada sobre el clima empresarial i les expectatives de futur immediat.”
Bé, les dades analitzades en aquest baròmetre mostren que la indústria catalana manté una evolució positiva en conjunt, malgrat la reducció sostinguda del nombre d’empreses industrials durant aquestes darreres dues dècades. Hem de pensar que Catalunya ha passat de prop de 54.000 empreses industrials l’any 2005 a poc més de 32.000 el 2025. Tanmateix, aquesta evolució no afecta de la mateixa manera tots els segments empresarials. Així com la reducció es continua concentrant principalment en les microempreses i les petites empreses, les empreses industrials mitjanes i grans han mostrat una evolució positiva aquests darrers anys.
Malgrat aquesta pèrdua en nombre, cal destacar el fet que la majoria dels principals indicadors del sector continuen mostrant uns nivells elevats d’activitat, ocupació, exportacions, facturació i productivitat. I n’aporta l’explicació: “Aquest comportament evidencia un procés de transformació i consolidació del teixit industrial, més que no pas un escenari de declivi industrial. Aquesta resiliència del sector industrial català adquireix encara més importància si es té en compte el context internacional d’aquests darrers anys, caracteritzat per una incertesa econòmica i geopolítica elevada.”
Es destaca el fet que l’activitat industrial manté nivells superiors als previs a la pandèmia, tant en producció com en facturació, i les exportacions de béns catalanes es continuen situant en màxims històrics, superant els 100.000 milions d’euros anuals. Paral·lelament, la indústria manté un paper clau en l’ocupació catalana, amb prop de 660.000 persones ocupades i, insisteix, “amb uns nivells de productivitat superiors a la mitjana del conjunt de l’economia”.
I emfasitza que el principal desafiament estructural que emergeix tant dels indicadors analitzats com de la percepció empresarial és la disponibilitat de talent qualificat: les dificultats per a cobrir perfils tècnics, industrials i tecnològics s’han consolidat com un dels principals factors limitadors del creixement futur del sector.
Els resultats del baròmetre també demostren una demanda generalitzada entre els empresaris d’entorns més favorables al desenvolupament de l’activitat industrial. Aspectes com la simplificació administrativa, la disponibilitat d’infrastructures, els costs energètics, el suport a la inversió productiva i les polítiques vinculades al talent apareixen de manera recurrent entre les prioritats identificades pel sector. Tot plegat reforça la idea que la competitivitat industrial no depèn únicament de les empreses, sinó també de la capacitat de crear un entorn econòmic i institucional que afavoreixi la inversió, el creixement i la transformació industrial a llarg termini.
Les empreses industrials també identifiquen, en l’entorn de canvi actual, diverses oportunitats de futur vinculades a la transformació i l’adaptació del sector. Es destaquen l’accés a nous mercats (20%), la digitalització i l’automatització dels processos (19%) i la innovació de producte o procés (16%), cosa que evidencia una clara defensa de la tecnologia i la millora de la competitivitat. Igualment, sobresurt el pes de les aliances i col·laboracions empresarials (15%), cosa que reflecteix una consciència creixent sobre la necessitat de cooperar per a guanyar dimensió, capacitat d’adaptació i presència internacional en un entorn econòmic cada vegada més exigent.
D’entre la diversitat d’aspectes tractats al baròmetre, demano a Montanyà que em digui quins són, segons el seu parer, els dos més destacats. La resposta és clara: “El primer és que la indústria catalana mostra una capacitat de resistència notable en un context especialment exigent. Això suggereix que el teixit industrial català ha fet una feina important d’adaptació, transformació i guany de competitivitat aquests darrers anys.”
El segon element conté un aspecte de caràcter esperançador: “Per primera vegada des que disposem de sèrie històrica homogènia, el nombre d’empreses industrials mitjanes i grans ha crescut aquests darrers tres anys. L’increment és modest, però resulta significatiu perquè trenca una tendència històrica. Les possibles explicacions apunten a processos de creixement empresarial, consolidació i concentració del sector. Encara és aviat per a afirmar que som davant un procés de reindustrialització, però sí que es tracta d’un senyal que paga la pena de seguir de prop en pròximes edicions del baròmetre.”
En definitiva, segons la Cecot la indústria catalana demostra una capacitat d’adaptació i de competitivitat elevada, fins i tot en un entorn ben exigent. Però, tal com assegura el seu president: “La indústria fa la seva part. Ara toca que l’entorn l’acompanyi.”
