Víctor Garcia Tur ©Ariadna Arnes

Víctor Garcia Tur és un pencaire. És un escriptor que es guanya la vida fent de dissenyador gràfic, dissenyant cobertes per a diferents editorials, fent classes a l’Escola Eina i a l’Escola Bloom, i els diumenges treballa en una llibreria. La darrera Nit de Santa Llúcia, la Nit de les Lletres Catalanes, va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la L’aigua que vols (Enciclopèdia i Òmnium), una història amb moltes capes, que se situa al Quebec, dos mesos abans del segon referèndum per la independència, el 1995. Garcia Tur posa distància, però parla de qüestions en conflicte que aquí ens són pròpies: referèndum, independència, conflicte polític, conflicte lingüístic… Però no es parla solament d’identitat col·lectiva, sinó també d’identitat personal, en tant que un dels personatges centrals té una malaltia degenerativa i sap que acabarà perdent la memòria i prefereix deixar de viure; el llibre parla de les relacions de família i d’aquelles coses que no es diuen o no se saben dir; introdueix la fantasia, i té un començament que atrapa.

Quan vau rebre el premi Sant Jordi, dalt l’escenari, vau defugir l’aplaudiment fàcil i vau dir de la novel·la: “Tracta d’allò que no podem dir perquè ens fan callar, perquè ens ho prohibeixen, perquè no tenim prou valor per a dir-ho, perquè no hi som a temps…” Què volíeu dir, que potser no vau acabar de dir?
—No em vaig quedar amb la sensació de no haver acabat de dir res. Em penso que ho vaig explicar, que aquesta novel·la tracta d’allò que no s’acaba de dir. De vegades no ens diem les coses. De vegades perquè no ens deixen i de vegades va més lligat a l’autocensura, a la falta de valor, del que no som capaços de dir. I això val per les qüestions polítiques (en aquell context del premi Sant Jordi, ressonava molt el fet polític, perquè ens trobàvem en un acte d’Òmnium), però també em referia a una cosa que passa en les relacions humanes, en la família, en la parella. A vegades no ens diem les coses com cal. No sabem dir “t’estimo” o “et trobo a faltar” o demanar perdó.

No dir o no saber dir.
—I la novel·la tracta d’això. Aprofito una família on no es poden dir paraulotes, on hi ha una mare que no deixa que es parli de política, quan és el moment de parlar de política, perquè si no es parla de política a les portes d’un referèndum, quan se n’ha de parlar? I també apareixen aquestes històries de relacions humanes del no saber dir. No saber dir que la nostra relació de parella s’ha acabat. No saber quan dir prou. És una novel·la on mai ningú seu a dir-se les coses com toca ni tampoc ningú no acaba de fer una reflexió profunda de qualsevol dels temes que hagin sortit. Jo dic que és una novel·la molt covarda, perquè eludeix la responsabilitat de matar els temes. I això, ho fan els personatges i ho fa l’autor.

Aquest no acabar de dir és volgut o va sortir durant el procés d’escriptura?
—Jo acostumo a escriure molt i sobre la marxa tot canvia molt, també. Però amb aquesta novel·la, no trobava el moment d’escriure. Quan el moment va arribar, quan vaig tenir l’oportunitat de posar-me a escriure-la, ja ho tenia tot molt decidit. I una de les coses que tenia clares és que havia de ser una novel·la dita a mitges, que insinua però no aprofundeix. No m’hi vaig trobar al moment d’escriure, sinó que estava més que pensat. Durant el confinament érem a casa tancats, bé de salut, però estàvem que explotàvem. I a les nits em vaig posar a escriure. Feia dos anys que planificava la novel·la i sabia segur que era una novel·la que no donava la cara, que era covarda i on els personatges tenien problemes per a dir la seva. Això estava pensadíssim, com tantes altres coses a la novel·la.

Sempre ho teniu tot tant al cap?
—No. Altres vegades escric diferent, sobre la marxa vaig definint més. Aquesta, amb tota l’ansietat que tenia d’escriure-la i que no trobava el temps, la vaig anar planificant, planificant, i la tenia molt pensada.

Situeu la novel·la al Quebec, dos mesos abans del segon referèndum d’independència, el 1995. Fa la sensació que voleu posar una distància, però que voleu parlar dels conflictes que vivim a Catalunya, del conflicte nacional i lingüístic. Des de la literatura, mirar de reflectir el moment actual de la nostra història.
—Ens n’anem, però no ens n’anem del tot. Com a autor, m’és més còmode situar la història al Quebec que no pas situar-la a la Catalunya del 2017. M’hauria costat molt més per la preocupació de reflectir els fets com cal, de ser políticament just, respectant l’espectre, m’hauria exigit una manera de fer que no he volgut. M’he emportat la història al Quebec i això m’ha donat més llibertat. Alhora, jo faig una novel·la de caràcter fantàstic, fins i tot. I això m’ha donat la llibertat de no ser exhaustiu històricament. Ara, des del punt de vista del lector, no puc negar que en tot moment he pensat en un lector català. En tot moment, era inevitable. I amb un lector que coneix poc la realitat del Quebec, perquè tot i tenir algunes realitats paral·leles, som molt diferents. Per altra banda, si en allò que és polític no ens podem reconèixer en tot, en allò que és personal i familiar sí que reconeixem moltes coses: mares estrictes, cunyats ben avinguts… Hi ha unes maneres de ser que funcionen a Catalunya, al Quebec i a qualsevol altre lloc, d’Occident, com a mínim.

Els personatges són un punt exagerats.
—La part de la novel·la més centrada en els personatges mira de fer una caricatura de tots ells: una més neuròtica, una altra un punt més racista i més pedant, el germà penques que a partir d’ara ja no ho serà… Són personatges exagerats. Perquè aquesta part de la novel·la és una comèdia directament. Sí, les tintes estan carregades.

Nosaltres llegim la novel·la des d’un punt de vista molt contemporani. I això la fa molt contemporània, també. I potser és de les primeres que ens explica que vivim un moment històric que és d’una gran potència literària.
—La vocació és totalment contemporània. La novel·la està molt pensada perquè avui la llegim en les claus del que ens passa. Això és buscat. I hi ha aquest tema que dieu, que hi penso molt, i que és: vivim una situació de conflicte gros, perquè nosaltres tenim un conflicte molt gros. I ara que l’hem verbalitzat, surt la merda. La merda fins ara no sortia. A la novel·la es parla que hi ha una visió psicoanalítica del conflicte, de la nació. Fins ara el teníem callat, però hi ha un moment que es verbalitza i aleshores surt tot. Des del punt de vista literari, aquest moment és molt llaminer, dóna molt de si. Recordo una vegada que vaig anar a una xerrada de Gabriel Vásquez, un escriptor colombià, i en un moment donat explicava per què hi havia una literatura llatinoamericana tan potent i, en especial, la colombiana. I la raó és el conflicte. Deia: és que la violència ens mata, és una guerra oberta i crea unes ferides que no es curaran. Això els porta a fer una novel·lística extrema, molt implicada en la realitat. En el nostre cas, la violència no és la mateixa, però tenim un conflicte i quan t’hi acostes des de la literatura passen coses interessants. I això, tot just començarem a veure-ho. La situació, és clar, també porta literatura oportunista, literatura pamfletària. Jo m’havia proposat una novel·la que no fes un pamflet, perquè les meves opinions tenen molt poca importància, des del punt de vista d’una novel·la.

En aquest sentit, la novel·la també parla de la identitat.
—Parla de la identitat, també, des del moment en què el personatge que obre la novel·la és un personatge que sap que progressivament perdrà el seu llenguatge, per una qüestió de demència. Perdrà el llenguatge i, per tant, perdrà la identitat. Sense la seva manera de parlar, deixa de ser la mateixa persona. I es fa una analogia amb el fet de perdre la identitat nacional o col·lectiva.

Precisament, al començament de la novel·la, feu un joc molt interessant i intel·ligent.
—És una entrada potent. Perquè hi ha un moment que entens que es parla d’una persona que prefereix morir abans que perdre la identitat.

I ho feu d’una manera formal.
—Aquí es lliga fons i forma. De quina manera es pot mostrar la malaltia? Doncs amb la repetició. Ser reiteratiu. M’imagino una persona que anant a la nevera ha de recordar-se constantment que va a buscar la mantega: vaig a buscar la mantega, vaig a buscar la mantega… Crea un efecte estrany. Ja he sentit que hi ha qui diu: “Això és gratuït, és pirotècnica”. No, això és reforçar la idea de perdre la memòria. I després hi ha un canvi de puntuació, que això ho agafo de Shakespeare, d’El somni d’una nit d’estiu. Aquesta obra va apareixent i reapareixent en la novel·la: amb l’aparició de les fades, amb la idea del teatre dins el teatre i també amb aquest joc amb la puntuació. Hi ha un moment en què un dels actors pèssims diu malament el text, perquè canvia la puntuació, i canviant la puntuació canvia el significat. I jo faig servir aquest recurs per jugar: entres en la novel·la pensant que és un inici optimista (“tot anirà bé, oblidat del suïcidi”) i de cop, posant un interrogant, canvia tot el sentit (“tot anirà bé?”), canviant la puntuació, canvia l’inici. En tota la novel·la hi ha els optimistes i els pessimistes.

D’on neix la idea d’agafar recursos d’El somni d’una nit d’estiu?
—La novel·la ha de parlar de teatre d’alguna manera, perquè aquest personatge central és una dramaturga. Cal parlar de teatre i donar a la novel·la una disposició teatral: molt de diàleg, només esmentant qui entra i qui surt. Per altra banda, hi ha un tema personal i és que aquesta obra és una de les meves preferides, em diverteix moltíssim. I jo, que sóc molt de jugar, molt lúdic, també m’agrada que sigui una novel·la que juga. La qüestió de les fades, perquè volia donar una visió màgica de la vida, perquè aquests personatges es troben a la casa d’estiueig, de la infantesa, que és un període màgic. I hi ha un altre element d’El somni d’una nit d’estiu i és l’amor i el casament. En la novel·la anem directes cap a una festa i possiblement també cap a un casament.

Per acabar, més enllà de la novel·la, com a escriptor i, més en genèric, treballador de la cultura, com viviu aquesta època de crisi?
—Premi Sant Jordi al marge, que és molt benvingut i serveix per a comprar temps per a escriure, partint de la base que el teixit cultural és molt delicat, es treballa molt sovint en precari, no hi ha prou ajuts, no és prou sòlid per a aguantar una mínima crisi. La cultura sembla prescindible, sembla que sigui allò a què pots renunciar. Doncs no, no ens ho podem permetre. I no és tan sols un problema de recursos econòmics: en la cultura no calen recursos i prou, també cal tenir una mentalitat, perquè la cultura forma part de nosaltres com a societat. Per a mi és inconcebible parlar de república i de nou país i no tenir clar què és la cultura d’aquest país: quin cinema fem, quina literatura… No em sembla un aspecte menor a discutir. La crisi no la patim solament en l’àmbit econòmic, sinó que la tenim també en el descrèdit de la cultura. Que no s’entengui que és fonamental. I també veure com ho treballem des que som petits. I no demano que hi hagi plans de foment de la lectura perquè uns quants puguin llegir i jo em guanyi uns calerons més, no és això. És que sense literatura (i sense les altres arts), no anem enlloc. Si això ho barreges amb una problemàtica lingüística, de retrocés de la llengua, minorització, si no treballes perquè hi hagi música en català i que arribi a l’altra banda, cinema en català i que arribi a l’altra banda o literatura en català, doncs aleshores sí que ens hem de posar pessimistes. La cultura és un tema central. No hi ha discussió.

Podeu comprar L’aigua que vols a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.