Víctimes de tortures a la Via Laietana expliquen com va ser tornar-hi més de cinquanta anys després

Víctimes de tortures durant el franquisme han explicat l’entrada a la prefectura de la Via Laietana en el context de la investigació de la fiscalia de memòria i drets humans. Ha estat la primera entrada al lloc dels fets que s’ha pogut fer, gràcies a la denúncia d’una de les víctimes, Manel Pujades, per tortures sofertes el 1969. Malgrat que la resta de denúncies s’han arxivat, aquesta ha fet prosperar la visita a la comissaria, una petició que es feia al costat de l’intent de demanar responsabilitats.

Les querelles arxivades corresponen als germans Maribel Ferrándiz i Josep Ferrándiz, com també a Carles Vallejo, que hi foren torturats el 1971 i el 1970, respectivament. Igualment, tots tres van poder formar part d’aquesta visita el 18 de desembre i avui l’han explicada. Van poder visitar la primera planta i els calabossos dels soterranis on van ser tancats –del tot canviats actualment–, però no van poder accedir al lloc exacte de les tortures.

Un fet històric

“Vam traspassar aquestes portes després de més de cinquanta anys”, ha dit Vallejo davant la prefectura. “És un fet històric, llargament reivindicat per les persones represaliades a la comissaria. El tracte, quan vam entrar a fer la visita, va ser exquisit. Suposo que tenien instruccions, perquè era un procediment de la fiscalia de drets humans i memòria. Vam parlar amb funcionaris i ells mateixos ens van reconèixer que no tenia sentit que aquest espai fos policíac: és antic i amb instal·lacions no operatives. Vam anar als calabossos, totalment canviats. L’impacte emocional no es pot descriure, però teníem la necessitat d’explicar allò que uns altres no poden explicar. Ara, ens falta la inspecció ocular del lloc exacte on ens van torturar. Necessito veure’l.”

“L’experiència es va fer amb tota la cura de la fiscal”, ha coincidit Maribel Ferrándiz. “Es va reunir amb nosaltres individualment per recollir la nostra experiència de repressió i resistència. Entrar-hi em causava sensacions contradictòries. Entràvem en un lloc on ens havien retingut trenta-dos dies i ens hi havien torturat. Érem molt joves, teníem disset anys. Alhora, entrar-hi era un pas més contra la impunitat. L’entrada al calabós va ser desconcertant. En un principi no el vaig reconèixer. Ara l’espai és més petit i és un magatzem. Cal que es declari lloc de memòria obert a tothom. Pot ser una gran eina pedagògica perquè els més joves entenguin què va significar la dictadura.”

“Malgrat l’angoixa d’entrar-hi, sabia que havia de fer-ho en nom d’aquelles persones que van passar per aquí i van sofrir les mateixes coses que nosaltres o encara pitjors”, ha afegit Ferrándiz. “D’ençà del començament, la prefectura ha estat un centre de tortura, coneguda com el molí de sang. Els policies ens han dit que no tenen ni pàrquing i que hi passen molt de fred, que no és una comissaria en condicions. Us imagineu com estàvem nosaltres? Els nostres pares no van saber res de nosaltres durant trenta-dos dies. Els calabossos estaven canviats, però eren igual d’inhabitables. Les cel·les tenien unes rajoles blanques, ho recordo perfectament perquè, per passar el temps, les comptava d’una en una. No sabies si era de dia o de nit. L’única cosa que importava era aguantar tant de temps com fos possible les tortures perquè els companys es poguessin desfer de la propaganda a casa seva. La gent que va arribar a parlar mai no hauria de ser classificada de traïdora, perquè les tortures eren terribles.”

“Totes les persones represaliades aquí hi han de poder entrar després que se’n vagi la policia”, ha conclòs Pilar Rebaque, de la Comissió de la Dignitat, també represaliada. “Fa molts anys que reivindiquem que la prefectura es converteixi en un centre de memòria. Cal denunciar que s’han modificat les garjoles per desdibuixar allò que van ser, com a maniobra per a amagar la veritat. No acceptarem només una placa a la façana, volem un centre de memòria. Cal que això sigui possible abans que no sigui tard i les persones que van ser represaliades ja no hi siguin. Moltes ja no hi són, com la nostra estimada Blanca Serra.”

Els represaliats consideren aquesta visita inèdita un avenç en la lluita legal que fan amb Irídia. Són conscients que els agents implicats en les tortures o bé són morts o bé són molt grans, però expliquen que l’objectiu principal és que es reconegui que van practicar tortures, que se sàpiga amb noms i cognoms qui van ser els torturadors, que se’ls retirin els reconeixements i que passin a la història com a repressors. També volen que aquesta lluita serveixi perquè el jovent tingui clar que, si no es defensen les llibertats i la democràcia, en qualsevol moment pot aparèixer un règim autoritari.