Vicent Brotons: “Darrere el plurilingüisme s’amaga la castellanització del sistema educatiu”

  • Entrevista al professor i activista de Petrer que fa pocs dies que va rebre un dels reconeixements del Tempir

VilaWeb
Esperança Camps Barber
25.11.2022 - 21:40
Actualització: 27.11.2022 - 23:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha aquella frase sincopada i simètrica de Bertolt Brecht que desemboca en la definició dels imprescindibles. Són aquells que lluiten tota la vida, diu Brecht. També hi ha la frase de Josep Enric Escribano, president del Tempir, “ser valencià al sud és difícil i ser valencià del sud també ho és”. Per a fer-ho una miqueta més fàcil, hi ha imprescindibles com el filòleg Vicent Brotons (Petrer, Vinalopó Mitjà, 1957). Brotons és professor, formador de professors de català i, entre moltes més coses, va ser un dels impulsors del sistema d’immersió lingüística a les comarques del sud i també un dels grans divulgadors de l’obra i la figura d’Enric Valor.

Enguany ha rebut el premi amb què el Tempir reconeix la tasca de persones imprescindibles per a la llengua i la cultura del país. En el seu discurs d’agraïment del premi, Brotons va ser prou crític amb certs comportaments de les elits polítiques i va advertir que, si les coses no es feien bé, aquest sud que alguns tant denigren, les coses dolentes del sud, anirien augmentant de manera inexorable.

En aquesta entrevista, Vicent Brotons es mostra molt crític i també decebut amb la política lingüística que fa el govern del Botànic. Demana més valentia i capacitat de diàleg.

Esteu cansat de la mirada que es fa del sud del sud des d’altres indrets del país?
—Crec que tots els que vivim en un país i hem construït una consciència nacional ens situem sobre eixe territori. Hi ha molt de tòpic, hi ha molta realitat, i de tot això fem un constructe. Tinc sentiment de sud nacional d’ençà que vaig començar a prendre consciència de la meua nacionalitat distinta en relació amb l’estat espanyol. Sabia que em trobava en la perifèria del País Valencià i, encara més, en la perifèria dels Països Catalans, que és el gran referent nacional al qual m’adscric. Jo em trobe còmode sentint-me una persona d’aquestes comarques, que són molt interessants, molt híbrides. Som a prop de les terres murcianes, de les manxegues, però també tenim molts referents nacionals o territorials o comarcals, molt autèntics, definitoris. I això ens atorga una personalitat col·lectiva distinta. L’única cosa que em molesta de tot això és l’actitud d’aquells que no fan per comprendre eixa realitat dels que jo considere que són els meus, els meus conciutadans nacionals. A vegades s’ho miren, ens miren, amb una miqueta de menyspreu.

Parleu de perifèria, que és un mot que es defineix en relació amb un centre. Quin és aquest centre?
—El nostre centre hauria de ser València i, dissortadament, no ho és.

Per què?
—Perquè algú s’ha encarregat que no ho siga. Crec que hi ha tota una intencionalitat política. La dificultat física que tenim per a comunicar-nos amb la nostra capital, sense trens de rodalia de fàcil accés, per exemple. Em costa més d’anar a València que a Alacant, o Múrcia o Albacete. És més fàcil anar a Madrid a fer qualsevol cosa, però València ens ha quedat sempre molt lluny. També és complicada la comunicació interna entre les comarques properes. No fa tants anys, anar de Petrer a Alcoi era considerat un viatge llarg, per exemple. Eixes coses estableixen una mena de distància psicològica. Algú s’ha encarregat, des de planificacions polítiques molt ben dissenyades, de trencar-nos, per exemple, la construcció de la idea comarcal.

València ens ha quedat sempre molt lluny, és més fàcil anar a Alacant, a Múrcia o a Albacete

Aquesta distància física i psicològica es tradueix en una distància cultural?
—Jo he anat vinculant-me cada volta més a les comarques valencianoparlants del meu nord. Però també als meus companys del Baix Vinalopó. Com que sabem que som una minoria, tractem de construir referents culturals, ens aproximem, anem fent xarxa. Ens obliguem a estar en contacte, a ajuntar-nos. En alguns casos, amb estructures organitzatives potents, i en altres, simplement, trobades. Per exemple, les trobades d’Escola Valenciana han ajudat a construir comarca. O les estructures festeres. O, fins i tot, per motius laborals.

La vostra ocupació ha estat, durant anys, a banda de fer de professor, posar en marxa els sistemes d’ensenyament en català, partint pràcticament de zero.
—Em va tocar treballar a Alcoi, a Cocentaina, a Muro, als pobles menuts, a Agres, Benilloba, i a les Valls del Vinalopó. També vaig col·laborar amb el CEP –CEFIRE actual– de l’Alcoià i el Comtat i tinc molta vinculació amb aquestes comarques septentrionals. Això em fa veure que el meu país és molt gran. Però la gent d’aquests pobles meridionals no mira cap al nord. Miren més cap a Madrid i cap a Alacant, aquesta espècie de ciutat “amable”, absolutament despersonalitzada, que no és precisament el nostre gran referent nacional amb aquell espanyolisme ferotge tant de la diputació com de l’ajuntament. Hi ha coses que no s’expliquen. Joan Lerma va voler que la llei d’ús i ensenyament del valencià s’aprovara a Alacant. Les Corts Valencianes es van reunir excepcionalment a la Diputació d’Alacant… De res va servir el gest simbòlic.

Ara ha fet trenta-nou anys, aquesta llei que, a l’apartat d’ensenyament, conviu amb la llei del plurilingüisme. Quina opinió en teniu?
—No ho han fet bé. Han desmuntat coses que estaven consolidades, com eren les línies d’ensenyament en valencià i, especialment, el programa d’immersió en els pobles molt castellanitzats del sud, que són pràcticament tots. No hem d’oblidar que el programa s’hauria d’aplicar, fins i tot, en Alcoi mateix, Benidorm i cap al sud històricament castellà: Baix Segura, Elda, Villena… La llei de plurilingüisme ha sigut una excusa perfecta per a liquidar la immersió, per a liquidar les bones línies d’ensenyament en valencià. Han generalitzat la mediocritat. Han establert un ensenyament parcial en valencià, unes quantes hores en anglès. No sé si per incompetència o perquè ideològicament els interessava, darrere eixe nom tan bonic de plurilingüisme, darrere aquesta nomenclatura de vernís, s’amaga una autèntica castellanització del sistema educatiu. I, a més, han despistat els bons mestres.

I per què ho han fet?
—Jo voldria pensar, i em sap greu dir-ho, que és perquè són molt incompetents. Si darrere d’això hi ha el maquiavel·lisme de fer miques el bon funcionament, encara que minoritari, del programa d’immersió, em resultaria insuportable de creure. Perquè seria un pacte de pràcticament tota l’esquerra del país, l’esquerra i el centreesquerra, si parlem del PSOE, que arriba a la conclusió que amb una llei d’eixes afebleix l’idioma. No ho sé. Et puc assegurar que la llei de plurilingüisme és una llei molt contestada per molts sectors, que, casualment, són els que més s’han compromès amb la valencianització de l’escola. En comptes d’anar augmentant les hores en valencià van dir, ho igualem per baix. Ho diré amb tota duresa: si això ho haguera fet el PP, Escola Valenciana hauria mobilitzat la societat. En canvi, Escola Valenciana va mirar cap a un costat. Fins i tot, va aplaudir algunes coses que no eren gens clares.

Amb el plurilingüisme han desmuntat la immersió en molts pobles molt castellanitzats

Escola Valenciana és una entitat que us estimeu molt, la coneixeu per dins. Per què penseu que han endolcit tant el discurs vers els partits del poder?
—Perquè Escola Valenciana ha generat uns vincles molt forts amb el govern del Botànic. Ho podria dir més fort, però no més clar. Quan una entitat cívica, ciutadana, educativa, ha de fer acció social, no pot implicar-se en la dinàmica política de partits. Alguns sectors d’Escola Valenciana s’hi han implicat moltíssim, i això no és bo per al nostre país. Jo estic convençut que si alguna volta, i espere que no passe, tornen els anys foscos del PP, tornaran a alçar les pancartes i totes aquelles coses que feien. Però és possible que a mi ja no em vegen al seu costat. Jo aniré per la vorera perquè no m’identifique amb ells. No pot ser que tot allò que fa el Botànic siga bo, amb una fidelitat d’aquelles molt poc racional. Escola Valenciana fa molt bé algunes coses, però el seguidisme no és bo. Per què el Tempir ha deixat de pertànyer a la federació d’Escola Valenciana? Això no s’ho pregunta ningú. Han deixat de pertànyer perquè no podia suportar eixe seguidisme eclesiàstic.

Una de les respostes habituals que fan alguns membres del govern és que si governen els altres, per la dreta, ho faran pitjor.
—Això es diu xantatge. El xantatge el fan sempre els immorals i els mediocres. S’ha de ser valent i s’han d’explicar les coses a la societat. Et contaré una experiència directa meua. Quan explicàvem la immersió lingüística als pares i mares, el clima sempre era molt tranquil i assossegat. Els pares i mares escoltaven què era la immersió. La immersió al sud del país no ha sigut mai una cosa de valencianistes, sinó de persones pragmàtiques. Els dèiem a les famílies, el seu fill aprendrà dues llengües, i ben apreses. I el dia de demà podran usar l’una i l’altra. I, normalment, eixes famílies feien el pas endavant. Els explicàvem que la millor eina era la immersió. I no negàvem mai el dret al castellà. La immersió no ha tingut mai costos polítics quan s’ha explicat. Ara són en el poder i diuen, home, ara vindran els dolents i ho faran malbé tot. És clar que ho faran malbé, però és que ja ho fas malbé tu. Tu ho vens d’una manera tan amable que sembla que el mal que fas a la llengua i al país és més assequible que si el fan els altres. No hi ha tanta distància entre la llei que ara tenim i el decret de plurilingüisme que va fer la senyora Maria José Català quan era consellera del PP. En canvi, va ser altament contestada pels sectors progressistes de la societat valenciana.

Aquella anomenada exempció lingüística encara és vigent?
—Continua vigent i és un dels grans mals que caldria que desaparegueren. No té cap sentit. El discurs del dret de les famílies és un discurs absolutament maniqueu, perquè és cert que tenen dret sobre els seus fills en certes coses, però no a negar-los el coneixement d’una llengua oficial. Si volem una societat oficialment bilingüe, entre cometes, caldrà que tots els ciutadans siguen competents en totes dues llengües. Tinc la por que algun dia, si un govern d’esquerres amb sensibilitat nacional i democràtica no elimina l’exempció, quan hi haja un canvi polític, anirà més enllà. En aquests moments ja hi ha veus que la demanen per a la ciutat d’Alacant. I si es concedeix a Alacant, per què no arribarà a Elx? I per què no a València?

No hi ha tanta distància entre la llei que ara tenim i el decret del plurilingüisme del PP

En el discurs d’acceptació del premi del Tempir vàreu fer referència a això, que si els responsables polítics badaven gaire, hi hauria un moment que el sud serien ells.
—Això m’ho diuen els meus amics d’Alcoi. Fa trenta anys, quan posàvem en marxa l’ensenyament en valencià, la majoria dels alumnes de les escoles que visitàvem parlaven valencià. Ara són una minoria. És estrany trobar un centre amb més del 25% d’alumnes que parlen valencià. Alcoi ja comença a ser sud. És cert que la majoria de joves tenen competència en l’idioma, però no l’empren. Hi ha molt de prejudici cap al sud i es poden fer moltes coses de manera racional i amb valentia i intel·ligència i això és el que els falta als actuals gestors i governants.

Una altra de les qüestions que el govern no acaba d’aprovar és el reglament del requisit lingüístic per als funcionaris.
—El tema del requisit lingüístic és vergonyós. S’hauria d’haver resolt de la nit al dia. Si fins i tot els gallecs ho tenen resolt, com és que no ho tenim resolt nosaltres? Ens ho haurien d’explicar. Que passen coses com les que veiem a la sanitat amb tanta freqüència en un país que té una llei amb prop de quaranta anys per a haver-ho pogut resoldre, és molt greu. Això és greu, però encara hi ha una altra cosa que també és horrorosa.

Digueu.
—El senyor Marzà va eliminar allò que s’anomenava capacitació lingüística. Teníem un sistema envejable. Molt ben valorat. Consistia a formar els mestres, no tan sols en valencià, sinó en la capacitat d’ensenyar el valencià i ensenyar en valencià. I tot això estava integrat o en les carreres de magisteri o en uns cursos específics que es feien quan acabaven les llicenciatures. Eixos cursos en què vaig participar com a professor des de l’any 1981 fins que se’n van fer els últims, abans de la pandèmia, dotaven la gent d’unes eines pedagògiques i uns instruments per a ensenyar la llengua que ara ja no tenen. Ara, amb un C1 a la butxaca, no tenen formació per a portar el valencià a l’escola. Això ho ha liquidat el Botànic. És greu que el requisit estiga embarrancat perquè hi ha un sector del Partit Socialista que no el vol ni de lluny, i els altres socis els riuen les gràcies. I allò d’anul·lar el diploma de mestre de valencià, que tan bons mestres ha donat al sistema educatiu va ser un acte de supèrbia estúpida i un greu error. No van saber-nos donar cap explicació. Em dol moltíssim dir eixes coses, perquè jo realment vaig creure en el canvi del 2015. Creia que funcionarien com la bicicleta, que no pot estar parada, que ha d’avançar sempre. A poc a poc o més ràpidament, però no pot estar parada ni anar cap arrere. Si t’atures, et pegues el bac. Ara som en la situació de pegar-nos el bac. Definitiu? No ho sé.

Amb aquest panorama que dibuixeu, com a un dels pioners de la implantació del català a l’escola, teniu sentiments de ràbia o de frustració?
—No, no… Jo sóc dels “no ens mouran”. No estic frustrat en absolut. Jo continuaré la brega hi haja qui hi haja. Ni fent-me xantatge uns, ni arribant uns altres, deixaré de dir el que he dit sempre. Em consta que aquelles mestres que ara estan jubilades continuaran encoratjant l’ensenyament en valencià. Escoles tan valentes com la Blasco Ibáñez d’Elx, que ho tenen ben clar, Ningú no els pararà, perquè és una comunitat educativa posada en peu de defensa de la llengua i la cultura des d’Elx, que no és sinó la cultura i la llengua valencianes. Estem acostumats al combat. Ens preocupa la nostra societat, que és molt feble, que necessita referents molt potents. I en aquest sentit, no és un referent potent, que el president de la Generalitat, quan baixa a veure el Misteri d’Elx, faça un discurs abrandat a favor de l’obra litúrgica que és patrimoni de la humanitat en castellà. Ho ha de fer en castellà? És la diglòssia institucional cap al sud. Això és la regressió del sud. Anirà pujant, com dèiem. València, en certa manera, també és un sud. Un sud de castellanització. Encara tenim certa sort que hi ha un govern progressista a la ciutat que treballa molt seriosament a favor de la llengua i la cultura. Fan coses que valen la pena, però algun dia també podrà passar això que passa a les nostres ciutats meridionals.

I malgrat tots aquests entrebancs, hi ha alguns símptomes que el català s’escampa cap al sud.
—És cert. Això demostra que tot i aquestes polítiques erràtiques i tan poc sòlides, tan carregades de desconeixement i de por cap al sud, la gent normal es comporta d’una manera més raonable i usa el valencià. Si feren unes polítiques més seductores i intel·ligents, si no foren tan porucs, tan mediocres, es podrien fer moltes coses. Qui genera aquests prejudicis tan bèsties? Qui està interessat que ens veiem cada vegada més com una illa o que som insalvables? Els hem d’integrar tots! També Oriola. Tota l’antiga Governació d’Oriola, perquè són valencians i la llengua també és seua. No es tracta de negar el castellà. S’ha de crear un clima de convivència idiomàtica i cultural. Però els polítics s’agafen a la por, a què diran, als vots que poden perdre. I ens amenacen amb el xantatge que quan vinguen els altres, seran pitjors. I no seran pitjors perquè siguen els altres, sinó perquè tenen un projecte nacional ben definit contra nosaltres. Però aquests que hi ha ara no el tenen i, en canvi, el practiquen. I això és més greu encara.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes