© Núria Campmajó.

Aquest mes d’octubre coincidiran  a les llibreries tres títols de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà: una antologia dels contes que ha anat publicant al llarg de la seva trajectòria, Exorcismes (Editorial Empúries), un altre llibre de clàssics revisitats, publicat per la Diputació de Girona, i un llibre de petit format, que fa uns mesos que va sortir, Les olors en la literatura (Vibop edicions), on Pagès ha triat una trentena de citacions d’autors de la literatura universal, que parlen d’olors, de Walter Benjamin a Juan Rulfo, passant per Llorenç Riber, Josep Lozano i Mercè Rodoreda. El llibret és el segon títol de la col·lecció Envinats, que conté obres que vinculen el vi amb la creació. I ja sabem que les olors i el sentit de l’olfacte formen part del món del vi d’una manera inevitable, imprescindible i fascinant.

Fa anys que Vicenç Pagès col·lecciona citacions sobre les olors. Lector voraç i crític literari, per les seves mans passen molts llibres. I quan llegeix un paràgraf que descriu una olor que li sembla interessant, el copia i el guarda en una carpeta. Avui, les citacions que conté aquesta carpeta es compten per centenars.

Durant la presentació de Les olors en la literatura, l’escriptor va explicar com havia començat aquesta col·lecció: ‘Com tantes coses, va començar per casualitat, perquè algú va fallar. I era un que s’havia preparat a consciència una conferència sobre les olors en la literatura, però que no la va poder fer i em van demanar que la fes jo, una setmana abans de l’acte. Aquella primera conferència no va ser gaire brillant. Vaig parlar sobretot de dos llibres, El perfum, de Patrick Süskind, i La pesta, d’Albert Camus. Són els primers que se’m van acudir. I també tenia present una anècdota que va explicar Dalí en la seva biografia falsa, que parla de la recol·lecció de flors d’etilè, que segons sembla és molt olorosa, i la putrefacció d’un eriçó. La contradicció d’aquests dos extrems sembla que li produïa un cert plaer. De llavors ençà, han passat més de vint anys i cada vegada que llegeixo sobre una olor que literàriament m’interessa, l’apunto i així he anat fent un arxiu d’olors.’

Un dels estímuls del llibre és el fet que les citacions es van relacionant entre elles. I tal com explica Pagès en el pròleg, cada citació es vincula amb la següent, per raons ben diverses. Va explicar l’escriptor: ’Certament hi ha un fil invisible entre les citacions. Per exemple, hi ha una citació del príncep de Lampedusa, després n’hi ha una de Miquel Pairolí i després una citació de Josep Pla. Això té un cert sentit, perquè Pairolí té un llibre sobre el príncep de Lampedusa i també té molts textos sobre Pla. Pairolí aquí fa de nexe i transició entre les olors d’aquests personatges. Altres vincles: Walter Benjamin té un text molt conegut sobre Baudelaire, per això després de Benjamin he posat Baudelaire.’

I d’aquesta manera les olors també van prenent funcions diferents: l’olor que propulsa el record, l’olor de la natura, l’olor com a element de seducció, les flors emanadores d’aromes, l’olor de femella i l’olor de mascle… i fins a arribar a l’olor de la mort.

I en aquest punt, Vicenç Pagès va fer una reflexió sobre la creació literària que, de fet, és la raó de ser d’aquest article:

‘L’exercici literari més senzill que posem als estudiants és fer un resum. Fer un resum és molt fàcil, perquè passes de paraules a paraules. Un grau de dificultat major arriba quan els encarregues una descripció: descriure un camp, una façana, un camp de futbol… És més difícil perquè has de trobar les paraules que et serveixen, però és relativament fàcil de fer una descripció visual, perquè la nostra llengua té moltes paraules que parlen de formes, colors i dimensions. És fàcil trobar el color blanc, dir que fa cinc metres o que és una superfície rugosa.’

I aleshores va dir: ‘Però el que és realment difícil és fer una descripció no visual: descriure un so, descriure un gust o una olor. I tenim molt poques paraules per a definir les olors. Per això la sinestèsia és pràcticament obligada. És a dir, anem a buscar paraules d’altres àmbits i les porten cap a les olors, perquè sobre les olors no n’hi ha gaires. I amb les metàfores i comparacions és la mateixa jugada. És anar a buscar recursos que no tenim, a veure si ens serveixen. I això és literatura pura. És un territori molt creatiu, perquè tot són aproximacions, perquè són aspectes de la vida que no pots tocar. I això és fascinant.’

Tanquem amb dues citacions que conté Les olors en la literatura:

«Entre els seus braços, envoltat per l’olor d’ella que impregna els llençols -una olor forta però agradable, com la d’uns guants de pell nous-, Landsman se sent segur per primera vegada en segles.» El sindicat de policies jueus de Michel Chabon.

Li segueix:

«Potser elles senten olor d’home en nosaltres. Però de què? Guants amb olor de cigar que John el Llarg tenia sobre l’escriptori, l’altre. L’alè? Això t’ho fa el que beus i menges. No. Olor d’home, vull dir.» Ulisses de James Joyce.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb