14.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.04.2025 - 07:39
La paradoxa és tan vella com la literatura mateix: com pot un esperit sensible –perquè crear bona literatura exigeix sempre tenir una gran sensibilitat personal– contenir simultàniament dins el seu cervell idees tan reaccionàries i violentes com les que professava Vargas Llosa? O a l’inrevés, si ho preferiu: com pot un cervell anquilosat en posicions d’extrema dreta i enverinat per l’odi produir de manera simultània pàgines brillants, àgils i profundes? No vull embolicar-me gaire ni ser especialment dogmàtic, però la cosa té intriga, si més no, per a mi.
El cas de Vargas Llosa, acabat de traspassar, és potser el més escandalós d’aquests darrers temps: un escriptor que comença la seua vida pública com un fervorós revolucionari comunista i l’acaba com l’adalil batallador del neoliberalisme més reaccionari i socialment destructiu. Un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món i de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell. Camins inversos als que la lògica –o, si més no, la tradició d’una certa lògica humanística– faria esperar.
És cert que no estava sol, ni era l’únic: T. S. Eliot, Knut Hamsun, Ezra Pound, Céline, Borges, Gabriele D’Annunzio mateix… La llista és tan llarga com incòmoda. Tots, grans entre els grans de la lletra impresa, tots –al mateix temps– uns nans morals, si més no, segons la meua escala de valors.
La incapacitat per a entendre aquest fenomen m’ha perseguit tota la vida i m’ha obsessionat. Jo vaig fer uns mesos de servei militar a Rabassa, a Alacant, especialment soporífers. Hi havia una biblioteca minúscula, dins la caserna, i hi vaig passar moltes hores matant l’avorriment d’unes vesprades inacabables sense res a fer. Entre els pocs llibres –al costat d’uns quants tractats d’artilleria que vaig llegir, desesperat per la quantitat d’hores mortes–, hi havia un parell de llibres de Borges que refusava, militantment, de fullejar. Era l’època més dura de les sanguinàries dictadures militars al con sud americà i jo no podia suportar la idea, ni tan sols, de llegir res que hagués eixit de la ploma d’un home que defensava explícitament i obertament els assassinats i els assassins, la repressió brutal, l’ús de la tortura, el règim militar.
Però va arribar un dia, quan ja no em quedava ni tan sols cap d’aquells estúpids tractats d’artilleria per llegir, que no vaig tenir cap més remei que agafar els llibres de Borges. I no em reca gens de dir que em van trasbalsar. Em recorde a mi mateix, ajocat contra un mur de la caserna, plorant d’emoció després d’haver llegit Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto. Però desesperat, al mateix temps, interrogant-me en veu alta com era possible que un home capaç d’imaginar l’Aleph –aquell punt de l’espai que conté tots els punts i representa la tensió entre l’universal i el particular– fos al mateix temps un ésser incapaç de veure la misèria evident i el reduccionisme extrem de les dictadures que aplaudia en públic? Digueu-me curt o obtús, però ni me’n sabia avenir aleshores, ni me’n sé avenir encara avui.
No tinc, per tant, cap resposta al dilema. Però això no m’impedeix, en canvi, de constatar que l’exemple d’aquestes vides –la de Mario Vargas Llosa, concretament avui–, al final ens encara a tots a una evidència indiscutible: l’art no necessàriament ens fa més bones persones. Que aquesta és potser una de les il·lusions romàntiques que tots tenim més arrelades i que hauríem d’anar abandonant, per reconèixer –com va dir algú que ara mateix lamente no recordar qui era– que la bellesa és amoral i que en això rau, precisament, el seu poder i el seu perill. Tot alhora.
PS1. L’Assemblea Nacional Catalana viu de fa temps complicacions orgàniques importants. Ara, segons que explica Arnau Lleonart en aquest article, el darrer intent de rebaixar la tensió interna s’ha fet miques. Evidentment, cadascú té el dret de defensar què crega convenient, però pense que en algun moment d’aquesta batalla interna fóra bo que tothom tingués clar que una trencadissa de l’ANC seria un desastre total per al país.
PS2. L’Enquesta de Participació Cultural, elaborada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aprofundeix en els hàbits de la població en l’àmbit de la cultura, per a escatir, per exemple, en quines activitats –o de quina mena– consumeixen, però també dedica un apartat, preocupant, als usos lingüístics, que Alexandre Solano analitza en aquest article.
PS3. L’escriptor Ramon Solsona ha fet memòria de la seua infantesa al llibre El carrer de la xocolata. Joan Safont hi ha parlat i n’ha eixit aquesta entrevista: “Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets”.
PS4. Molts lectors d’aquest diari són seguidors dels viatges de Sergi Unanue i de la seua manera de narrar territoris poc coneguts o difícils d’arribar-hi. Avui ens sorprèn encara més amb la primera crònica d’un viatge apassionant a l’Antàrtida. La narració i les fotografies que ens ofereix del seu pas per aquell continent tan ignorat paguen molt la pena: “Viatge a l’últim continent verge: l’Antàrtida”.
