‘La nit estrellada’, l’últim quadre que va pintar Van Gogh, el 1889, tretze mesos abans de morir.

Això mateix: la voleu comprar? És la pistola amb què va morir Vincent Van Gogh, d’un tret que un munt d’estudiosos avalen que es va fer ell mateix. La voleu comprar? Compto que no, que no esteu disposats a gastar-vos la fortuna que se’n demanarà, si la teniu. Perquè el fet imminent és aquest: la tal pistola sortirà a subhasta! Vinga, som-hi: el circ Van Gogh no s’atura. Ben al contrari.

Sortirà a subhasta el 19 de juny a París. És una Lefaucheux de 7 mil·límetres. No era gaire potent. La bala, adreçada al cor, va topar amb una costella i va anar a parar a l’estómac. El pintor va morir al cap de trenta hores. Vincent –que així firmava els quadres, sense el cognom, a la manera de Rembrandt, que no és el cognom del mestre holandès del barroc sinó el nom de pila– es va desmaiar després del tret i quan es va desvetllar, sense trobar el revòlver va tornar com va poder a l’alberg Ravoux, de la població d’Auvers-sur-Oise, on moriria.

60.000 euros, de moment. És el preu de sortida que el revòlver tindrà a la subhasta de la casa francesa Auction Art al juny. Direu que no és pas tant en el mercat actual de l’art, que hauríem d’escriure amb majúscula per, a la manera de l’historiador Gombrich, ja el 1950, remarcar el caràcter de fantasma i d’ídol de la institució artística. L’art, amb minúscula, és l’únic que compta i si compta és només perquè hi ha artistes (o no). Els no-artistes, els mercaders si voleu, són els que han fet del mercat de l’art un dels ídols contemporanis, un dels fantasmes poderosos. Vaja: el preu final de la pistola de Van Gogh serà estratosfèric.

Tinc un deute, amb Vincent. Més ben dit, tinc un deute amb el circ Van Gogh. Era el 1989 i anava força llavors per terres franceses, seguint festivals de cine documental. De passada, vaig començar a advertir l’interès periodístic de les exposicions que es feien als museus francesos i després vaig veure que també en els britànics, que són els veritables mestres de l’art de fer exposicions. Un dia, per la Provença, vaig fixar-me en el munt de revistes dedicades a l’art que parlaven de Van Gogh (els francesos en fan moltes, d’aquestes revistes). L’any següent seria el centenari de la seva mort. Ah. L’alerta periodística em va fer començar a informar-me a fons. I així va començar la meva etapa de cronista d’exposicions, que em va ocupar, i mantenir, durant dues dècades a les planes de La Vanguardia, sobretot al Magazine dominical. Em pensava que era un tema per a anar fent, això de les exposicions, i va resultar ser una mina.

La cosa no s’atura, no. Ara mateix hi ha pel món set exposicions dedicades a Vincent, a més de la que tenim a Barcelona, una cosa interactiva i no sé què més, que no he visitat, al Port Vell. I per si no en teníem prou, ara, la pistola. De debò que donaria un ble de cabells per assistir al juny a la subhasta parisenca. Qui la comprarà? Per quant? On anirà a parar?

La pistola és propietat d’una família francesa que la té des que un pagès la va trobar en un prat d’Auvers el 1965 i la va tornar, vés a saber per què, amb els anys que feia de la mort del pintor, a l’alberg on residia. Els descendents han estat ben aconsellats i, abans de treure-la a subhasta, la van deixar exhibir el 2016 en l’exposició d’aquell any al museu que porta el nom (el cognom) de l’artista, a Amsterdam. Un cop avalada per un gran museu, una obra, un objecte, revalora el seu preu de manera colossal. I ara, tres anys després, a subhasta.

En aquella exposició del 2016, la pistola va causar sensació, és clar. Rovellada, autenticada pels experts com a pròpia d’aquell any de 1890, magnètica perquè, ja se sap, el millor artista és l’artista mort, i més si s’ha llevat la vida, la Lefaucheux de 7 mil·límetres regna des de llavors entre els mercaders a l’espera del millor moment de canviar d’amo. Que ha arribat, enguany. Acompanyada de set exposicions internacionals i d’un marxandatge formidable de la casa nord-americana Vans, la pistola serà ara l’estrella.

D’aquella nit estrellada pintada per Vincent a aquesta nit idòlatra, ves tu. Ja no es parlarà tant de l’orella de VG, ara parlarem de la pistola de VG.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb