Amb les cares pintades i cascs amb banyes i amb les boques obertes que mostren les dents afilades i que bramen, que bramen molt, fent xocar les espases o les destrals contra els escuts de fusta, picant de peus a terra rítmicament, Uh-uh-uh!, els bàrbars s’acosten a la fortalesa saxona.

I fan por.

No en són més. Ni més forts. Ni més res. Tampoc no tenen més possibilitats de victòria que els qui són dins. Però desconcerten.

Perquè fan por.

I, en aquest desconcert, durant el temps en què aconsegueixen de mantenir els assetjats en estat de xoc, tenen un avantatge preciós. Psicològic, sí. De pura percepció. Però que funciona.

Ara per Nadal he acabat de veure la darrera temporada que hi ha disponible de The Last Kingdom: la guerra entre els danesos terribles i els saxons que també ho devien ser, al segle IX, feta sèrie i peripècia de ficció. Un cop arribat al darrer capítol, per reordenar la memòria fatal que tinc, i per simple gust de reveure-ho també, he tornat als primers: l’arribada al tron de Wessex del primer que es va proclamar rei dels anglesos, l’home que les cròniques etiquetaran com a Alfred el Gran, i el pacte que fa amb el protagonista de la sèrie, Uhtred, capturat de petit pels víkings i crescut com a tal. El rei aconsegueix que Uhtred el serveixi durant un any. I que ensinistri els seus soldats. Que els expliqui les tècniques i les creences i les dèries dels enemics. I que els mostri com pensen i actuen aquests estranys invasors del continent, perquè entenguin que, al capdavall, sota els cascs i les pintures de guerra, els danesos que els amenacen són tan sols… homes.

Homes i no pas els dimonis que representen, i que els saxons, espantats, hi veuen.

Homes bèsties, sanguinaris, saquejadors, etcètera. Homes com ells mateixos.

Salveu-me les distàncies, si us plau, i també l’analogia: no pretenc pas fer passar aquesta ficció televisiva per cap tractat d’alta o de baixa política. És tan sols que ja tenim en marxa el compte enrere electoral, que d’aquí a no res (quatre mesos!) hi haurà votacions al sud, que pensava en València (perquè hi visc i perquè és clau i perquè l’estime) i m’ha vingut al cap allò dels víkings i de l’Alfred de Wessex.

Perquè, al maig, una de les conteses importants (no goso dir LA contesa important, però ben pot ser que ho sigui) serà, precisament, la de la ciutat de València. I ja tenim la dreta espanyolista preparada per a la cridòria i el soroll d’escuts.

El fet és que ella, la dreta espanyolista, es presenta a la batalla electoral sensiblement dividida i sense lideratge, que ha estat muda i desapareguda durant molt de temps, que té una situació interna més que complicada (dels deu regidors del PP, nou estan en situació de ‘investigats’ per presumpte emblanquiment de diners, i suspesos de militància). I el fet és també que a l’altra banda (la saxona, per continuar amb la imatge de la sèrie) sí que hi ha un lideratge electoral consolidat i ben valorat (el batlle Ribó), que s’ha fet una gestió correcta (coses més i coses menys i coses tal: a efectes del que parlem avui, correcta), que fins i tot es pot dir que es té allò que en diem ‘un projecte de ciutat’, i propostes per a continuar-lo.

I per això, d’alguna manera, els primers es comporten com els danesos a les portes de Winchester: escatainen i retrunyen i escenifiquen. Per esporuguir els saxons. Per fer-los creure que en són més. Per deixar-los xocats. Per fer-los sortir al seu terreny, als seus debats (que mai no ho són, que tenen trampa), amb les seves regles.

No tenen cap més remei, ben mirat.

La qüestió, tal com va fer aquell Alfred de la sèrie, és no perdre de vista què s’amaga rere el sorollam i, sobretot, què tens tu: saber mobilitzar les pròpies forces i no permetre que quedin aclaparades per la teatralització de l’adversari. Que si piquen contra els escuts i fan carasses i criden i diuen barbaritats és per fer-te oblidar que ells, en realitat, no en són pas més dels que eren fa quatre anys, sinó que ara fan més soroll. Per provar aviam si la por et paralitza i t’oblides de la força que tens.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb