Fa uns quants anys Josep-Lluís Carod-Rovira va aconseguir desconcertar un presentador televisiu quan va explicar que al Principat si tu veies una paradeta amb una senyera podia ser qualsevol cosa, l’associació contra el càncer, un grup cultural, els organitzadors de les festes del poble o un partit polític… ‘democràtic’, va afegir després d’un silenci teatral. En canvi, va dir, si veies pel carrer una paradeta amb la bandera espanyola podies estar ben segur, i a la primera, que eren això que popularment se’n diu ‘fatxes’.

Això que en diem ‘fatxes’, un terme que fem servir amb massa poca precisió terminològica en qualsevol cas, són un tipus de gent que concep el món d’una manera tenebrosa. Autoritària. Violenta. Agressiva. Intolerant. Són gent que no conceben la diferència ni el dret de discrepar. Que no volen entendre que hi ha mecanismes universals per a solucionar qualsevol debat polític. Ells pretenen imposar la seua visió estreta del món i volen que qui no combregue amb ells siga considerat un antipàtria a exterminar.

La seua ideologia, aquests trets, beu de les fonts més profundes del franquisme i no ha evolucionat gens en quaranta anys de democràcia. Entre més coses perquè no hi ha hagut mai cap condemna del franquisme. En qualsevol altre país, la societat sentiria una gran preocupació en veint que els més violents s’apropien els seus símbols. Però a Espanya passa a l’inrevés: l’estat posa alegrement els símbols teòricament de tots al servei dels més violents, dels més intransigents, dels més agressius. I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’.

A voltes, en situacions extremes, intenten dissimular-ho, conscients que els dificulta d’arribar a àmplies majories o els taca la imatge internacional. Ho vam veure diumenge a Barcelona, on bona part de la premsa internacional no ha dubtat a definir la manifestació d’extremista, amb una gran estupefacció pel que s’hi va veure. Però, com tantes vegades ha passat, la realitat del que són la vam tastar ben clarament ahir a València, on la complicitat, preocupant i lamentable, entre la policia i l’extrema dreta fou total. Uns grupuscles ultres van atacar la manifestació del 9 d’Octubre, excitats pel clima bèl·lic atiat pel PP arran el referèndum. Però ho van fer protegits i acompanyats en l’agressió per una policia que va demostrar de nou que és la d’una part i no la de tots . A Barcelona, diumenge, besaven la seua bandera aplaudits per la gent. A València dilluns ja pegaven braç a braç.

Per sort, la València d’avui ja no és aquella dels anys vuitanta del segle passat. Els manifestants, amb moltes dificultats i molt de coratge, van resistir l’atac. I s’ha desfermat una allau de protestes institucionals en defensa del dret de tots els valencians de manifestar-se en llibertat. Sembla que això no quedarà així, a diferència aquella època. Però el que va passar ahir a València no es pot negligir i ens ha de servir a tots de punt de reflexió per a entendre on som i cap on caminem.

Perquè ja cal que siguem conscients que l’augment de la violència, policíaca i feixista, és un fet. I no tan sols en territoris en conflicte nacional –només cal mirar què passa a Múrcia amb la batalla pel mur que vol dividir la ciutat. Acorralat com a minoria política al parlament espanyol, el PP ha decidit d’intensificar l’ús de la violència, legal o il·legal, com a mètode de control social i per a mantenir-se en el poder. I amb aquest objectiu intentarà acorralar els qui no pensen com ells, al carrer, amb colps de porra i bufetades, repartides d’uniforme o de paisà. I és per això que ho marcaran i ho legitimaran amb declaracions incendiàries que al final no fan sinó ajudar els ultres a creure que la seua agressió és justificada. Si el president Companys va ser afusellat, què penseu que entenen els qui reben el missatge dels dirigents del PP quan diuen que Puigdemont podria acabar com ell?

PS. La duresa d’allò que va passar ahir a València m’ha obligat a no parlar avui del procés d’independència en el termes que jo en volia parlar, explicant què significa el dia de la proclamació. Ho he fet, tanmateix, en aquest reportatge: ‘Com és el primer dia de la independència?’