Una vaga per les pensions i contra ‘l’extrem centre’

«L'obsessió pel lliure mercat de l'extrem centre reclama la destrucció de les solidaritats col·lectives, o la seua reducció al mínim»

VilaWeb
Milers de persones han sortit al carrer a manifestar-se Autor: @JuliaTaurinya

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Perpinyà i altres ciutats de l’estat varen viure ahir una enorme mobilització contra la reforma del model de pensions que vol imposar Macron. Oficialment, la proposta es presenta com un intent de racionalitzar un sistema que ara té moltes particularitats, però la societat s’ha sentit amenaçada i hi ha reaccionat. Després de la mobilització de les Armilles Grogues, el moviment per les pensions ha obert un nou front polític contra el president de la República francesa. Un nou front que segurament marcarà de manera definitiva el seu mandat.

Tots estem acostumats a parlar amb normalitat de l’extrema dreta i l’extrema esquerra. En contraposició amb aquests dos conceptes, sembla que el centre no puga ser extremista. Aparentment, seria contradictori. Però la veritat és que a l’estat francès i a bona part d’Europa assistim a una maniobra política que alguns autors comencen a identificar amb l’expressió ‘extrem centre’. Es tractaria d’identificar la manera com, en un espai que no es pot homologar formalment amb els extremismes tradicionals, hi apareix una obsessió per reformar les institucions centrals de la vida política; unes reformes que els qui les propugnen entenen que cal imposar-les, amb independència de si la població les comprèn o no.

Emmanuel Macron va arribar a la presidència fent bandera de la necessitat de fer reformes en profunditat. I encara avui una part de la ciutadania hi dóna suport, sembla que valora Macron precisament per això. Però la majoria de la societat sembla haver desconnectat d’ell i el seu programa, fins i tot després d’haver intentat redibuixar-se, com ha fet en reacció a la crisi de les Armilles Grogues.

Però Macron, i com ell bona part dels dirigents europeus, ha entrat en una espiral de la qual és complicat escapar –fins i tot, en el cas que ho volgués fer. La concepció segons la qual és imprescindible reformar l’estat tal com l’hem concebut fins avui, perquè creuen que és insostenible, els porta a propiciar polítiques neoliberals, confonent-les amb l’única reforma possible. Per aquesta raó activen la noció de ‘populisme’ com un insult i un anatema contra els qui veuen altres eixides possibles. Però com que hi ha tantes coses en joc, aquests ‘extremistes de centre’ obliden que la discrepància política és un valor i, convençuts que tenen la veritat, precisament perquè no se situen aparentment als extrems, desencadenen una repressió autoritària que provoca una tensió social, allò de la polarització, que acaba esclatant de manera violenta.

A l’estat francès, avui s’ha convertit en normal que les manifestacions acaben en batalles campals. Batalles que, igual que passa al nostre país, acaben sovint amb ferits, amb persones que perden un ull, amb gas fet servir de manera massiva i amb periodistes agredits. Macron també ha incrementat la pressió sobre els mitjans –tot i que sense arribar, de moment, als extrems que es veuen a l’estat espanyol–, amb episodis impensables fins ara, com interpel·lacions a periodistes perquè revelen les seues fonts i accions judicials contra capçaleres.

I amb tot plegat, el format d’estat a què estàvem acostumats, aquell que feia de mitjancer més o menys honrat entre capital i treball i garantia el funcionament democràtic de la societat, sembla cada dia més allunyat. L’obsessió pel lliure mercat de l’extrem centre reclama la destrucció de les solidaritats col·lectives, o la seua reducció al mínim. Per això, la desocupació, les pensions i els serveis bàsics són qüestionats en nom d’una ‘eficàcia’ que, simplement, una bona part de la població no pot acceptar perquè la deixa a la intempèrie. I és per això que ix al carrer i esclata, vist que la política ja li ofereix poques maneres de canviar la societat, molts pocs conductes, o cap, a través dels quals fer-ho.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
05.12.2019  ·  22:17

Al capdavall, el “lliure mercat” només significa que per davant de tot cal posar els beneficis dels accionistes. I aquests són molt pocs i, molt sovint persones jurídiques (fons de pensions, empreses…). Si tot s’ha de reduir a beneficis i mesurats en diners, la humanitat sencera sobra. Ben mirat, qualsevol humà és una despesa que es podria reduir substituint-lo per una màquina en el millor dels casos. I suprimint-la en la majoria dels casos. Mentre els més rics siguen més admirats que els més intel·ligents, o els qui fan tasques veritablement importants, no anirem bé. Molt encertada la expressió d’extrem centre. Al capdavall, el centre està entre dos extrems. Si els extrems són a la dreta, el centre també ho ha de ser.

Joan Guasch
Joan Guasch
05.12.2019  ·  23:48

L’extrem-capitalisme s’ha apoderat de la humanitat, o pretén fer-ho. Els diferents integrants d’aquesta opció econòmica han decidit de menjar-se tot el pastís i no deixar ni les engrunes a les persones, en una voràgine irracional que està duent el Planeta sencer a canvis irreversibles per a la majoria d’espècies vives. Per a tal fi, utilitzen les eines de manipulació de masses més potents que algú hagi ideat mai: el perfeccionament del feixisme i les organitzacions ultra-religioses. Cap govern no es planteja repartir la riquesa i viure d’una altra manera perquè no deixen de ser unes eines més d’aquest sistema auto-fagocitador. Avui parlem de França, però demà parlarem d’Espanya que es veurà “obligada” a retallar encara més drets, cosa que ja fa, i prestacions. Quin és el problema? Que hi ha una gran massa de gent a qui les crisis estratègicament provocades les fan abraçar les promeses de solucions fàcils, i falses, que el feixisme els proporciona per tots els medis possibles, la majoria molt subtils. Sortirem també al carrer, més, per tal de defensar un futur possible per a naltros i els nostres descendents? Serem capaços aquí d’articular una idea de país possible? El sabrem comunicar que tal que la massa crítica de persones estigui de la banda bona o el feixisme acabarà guanyant aquesta batalla, que pot ser la definitiva per a unes quantes generacions, les que sobrevisquin?

Joan Guasch Torné

Jaume Bosch
Jaume Bosch
06.12.2019  ·  00:32

Sí, Sr. Partal, però bo oblidem una cosa cabdal, els francesos, xovinistes i tot lo que volguem li van tallar el coll al Borbó.
El poble francès lluita i fins el final.
Farem el mateix nosaltres?
Ja veurem….

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
06.12.2019  ·  06:40

xovinistes i tot lo que volguem els Gavatxos li van tallar el coll al Borbó.

Sr Bosch, vol dir que em d’arribar a aquest extrem? Això va passar fa 2 Segles. Ara ja no es porta. Com a màxim, un Exili Daurat..
I dubto molt que això passi abans de la que liará la Lio(nor) No sé que liarà, però segur que ho farà, amb els precedents del Felip vi

Josep Segura
Josep Segura
06.12.2019  ·  07:27

El que jo constato, a França, és l’al.lèrgia social a qualsevol tipus d’autoritarsme. De moment és la vacuna contra el feixisme, però també contra les formes de caire absolutista dels polítics al poder.

Albert Miret
Albert Miret
06.12.2019  ·  08:11

D’acord, Jaume Bosch. L’egolatria, l’egoisme i la bestialitat contra els altres d’aquests mal nascuts, s’acostuma a rebaixar amb inseguretat. Mentre els deixem fer i estiguem dubtant de si tenen o no tenen el propòsit d’expulsar-nos del seu món, ens expulsaran. Ho tenen clar, els fem nosa. Ara que ja ens ho han pres tot, els semblem massa cars, i creuen que ens poden substituir per màquines els molt idiotes, perquè ells la intel·ligència humana ja fa segles que la van perdre. Potser ha arribat l’hora de què la por la comencem a utilitzar per a ambdues bandes. A l’escorxador on ens estan conduint per la força, la vida d’un mateix comença a disminuir tant el seu valor, que jugar-se-la deixa de ser tan important. Hem d’extreure de la societat aquestes màfies dominants i fer-los entendre que si ells poden prescindir de nosaltres, nosaltres podem prescindir de la seva immensa mala llet i manca d’humanitat. No ens cal mantenir-los més dins de la nostra societat humana perquè són verinosos i ens fan mal. Ells sobren en un món que pot ser molt més feliç.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
06.12.2019  ·  08:15

Les colònies dels estats europeus ja no són administrades directament des de les respectives metròpolis. En canvi, les dels EUA mai no ho han estat d’aquesta manera, sino mitjançant governs locals sotmesos a les grans corporacions nordamericanes. Això permet considerar Europa dins d’aquestes neocolònies “comprensives” amb les multinacionals.

La fi del colonialisme clàssic ha portat els governs de les minories extractives a buscar fonts addicionals d’enriquiment dins dels seus propis estats. Els darrers quaranta anys hem vist com es teoritzava primer i s’implementava després el buidatge immisercorde de l’estat del benestar, dels serveis socials, de la despesa pública en general, sempre en nom de la superior eficiència dels mercats com a excusa. En realitat, l’objectiu no és millorar-ne l’eficiència; més aviat es tracta de convertir en negoci per a la minoria extractiva la prestació de tots els serveis socials. El paradigma: la crisi. Casualment els 60.000 M€ de la guardiola de les pensions s’han evaporat mentre es rescataven els bancs. I de passada s’han eliminat o encongit els drets socials i laborals, per tal d’assegurar més ingressos futurs a les minories extractives.

Si hi sumem el gran nivell de cinisme dels governs, que prediquen ecologisme i sostenibilitat mentre afavoreixen les grans empreses que enverinen el medi ambient, en considerar els recursos del planeta com a “commodities” de les quals també s’en poden extreure beneficis per als accionistes, la pregunta no és per què hi ha protestes a França, sino per què no n’hi ha per tot arreu. Deu ser que a França ja estan avesats a tallar el coll als Bourbons.

Què tal si diem PROU d’una vegada?

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
06.12.2019  ·  08:52

Bon dia! Sr. Partal gràcies pel seu article, un dia més.

Com que vaig tard i endarretida en lectures, m’apunto al comentari d’en Jaume Bosch i en Josep Segura.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
06.12.2019  ·  09:00

“L’obsessió pel lliure mercat de l’extrem centre reclama la destrucció de les solidaritats col·lectives, o la seua reducció al mínim.”
No vull oblidar aquesta frase resum…Gràcies Vicent.
I no oblidem que d’una manera oculta sempre s’ha volgut enriquir el ric a favor de la pobresa del pobre.
Ara no es pot amagar i busquen desesperadament controlar la informació.
Sempre igual, quan era petita era així.
Cuidem, tan com siguem capaços el nostre espai.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Pere Grau
Pere Grau
06.12.2019  ·  09:28

Comprenc les raons de l’admirat Sr. Partal i dels comentaristes. Però els sindicats francesos no sols haurien de protestar sinó també proposar alternatives. Perquè máxim d’aquí vuit anys (segons les dades que he vist) les pensions seran impagables. Sobretot pels privilegis de diversos sectors de la societat. França té 42 (42!) sistemes de pensions diferents. I per exemple els treballadors dels ferrocarrils francesos es poden jubilar als 56 anys amb una pensió de 2.600 €. I això només és un dels exemples.
Que es poden trobar altres solucions? Potser sí. Però que algú les proposi seriosament.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
06.12.2019  ·  09:31

Ens podem preparar. Aquí només copien el que fan els francesos, ja des dels borbons.

Josep Salart
Josep Salart
06.12.2019  ·  09:39

Macron, no podem oblidar que es un expert en Maquiavel i d’aquí ve que ha sabut trobar els retorcits camins de la política. Com a bon pianista sap que la ma dreta no ha d’estar pendent de l’esquerra, donat que tenen feines encomanades molt diferents.

I ningú li pot negar els coneixements i estudis polítics. Es per això que, en una república on hi ha drets i deures intocables, ell s’ha sabut moure tant be en el centre extrem de l’extrem del centre. Si una part de la població està enmalaltida per l’ànsia de consumir i no li arriben les virolles a final de mes, l’altre part te una necessitat de vendre i demostrar que mana més el diner que la “guillotine”. I mentre es vn foten d’hóstiespel carrer, l’extrema dreta i la de l’esquera no saben com actuar.

Nosaltres, a la nostra. Tenim feina, s’acosta el 19 de desembre ( més important que el 18) i no podem badar, que d’això, en sabem un rato llarg..

Pep Agulló
Pep Agulló
06.12.2019  ·  09:51

El punt atractor per catalogar totes les variants polítiques del capitalisme, és la sentència que al neolliberalisme li interesen règims feixistes. A partir d’aquí agafeu dretes, extrems i centres i xarboteu la mescla. Pobres i rics.

Joan Begue
Joan Begue
06.12.2019  ·  09:53

Xoministes I tot el que volgué afegir al veí del nord.
Van fer una il·lustració i una revolució de la que en depenem bona part de la cultura occidental.
A mí sempre m’han dit dues màximes la llum ve d’Orient i el Gall o Lleó és el centre d’Europa.
El nostre moviment (Republicà), es un primer pas al canvi

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
06.12.2019  ·  11:33

Mai sento a dir que l’exèrcit està en perill per que resulta inviable el seu pressupost.

Tampoc sembla que la monarquia tingui problemes de pressupost a llarg termini.

L’església tampoc sembla tenir-los.

L’únic que sembla tenir-los és el sistema de pensions, que és l’únic que sembla que s’hagi d’autofinançar amb les aportacions dels mateixos treballadors, que les altres entitats no ho fan, vet aquí la qüestió.

Tampoc sembla que les grans empreses que tenen grans beneficis hagin de pagar més, que necessiten guanyar cada vegada més, per poder competir amb les grans companyies estrangeres.

També sembla que si altres paisos reformen el sistema, (per empitjorar-lo i no per millorar-lo) aquí també estem obligats a fer el mateix, doncs si és axis, també estarem obligats a fer manifestacions i bagues com les fan a França no?

jaume vall
jaume vall
06.12.2019  ·  11:34

És un assumpte complex.
Termes com solidaritat, cooperació, empatia, fraternitat, creixement econòmic equilibrat, desacceleració de la indústria i del consum… tenen un problema : l’ésser humà i la seves pulsions egoïstes.
Mirem el “black friday”, mirem les bombolles de tota mena, mirem el capitalisme popular, mirem els preus desbocats de l’habitatge 2001-2007, mirem l’apalancament aburgesat de Podemos, dels sindicats UGT,CCOO. Fins i tot mirem “l’independentisme apocat” de l’actual ERC.
Tot té un mínim comú denomindador. La natura humana. Són les persones de classe mitja les que s’aboquen a comprar els dies de consum orgiàsticament. Les que van comprar amb delit les accions de companyies privatitzades a la Gran Bretanya de Tatcher, a Espanya d’Aznar. Les que van apuntar-se a vendre el seu piset, endeutar-se una mica més i comprar-se una casa. Les que no es van apuntar als sindicats, les que des dels sindicats semblen abominar del conflicte empresarial si reben subvencions. Les que tenen vertigen a l’enfrontament amb l’estat espanyol, si això els fa perillar la majoria política a Catalunya.

Ja està molt estudiat. Als anys 60’s i 70’s, una escola de pensament va adonar-se que la solidaritat entre la classe treballadora només funcionava durant la penúria. Quan hi havia benestar, tothom acceptava menys justícia social si podia aspirar a més riquesa personal.

En societats educades, petites, homogènies, penso en Dinamarca, Noruega, Suïssa, Estònia, (potser, tan de bo, Catalunya(, encara és possible pensar en termes de comunitat. En grans grups, malauradament, és campi qui pugui. I més, si es té un bon smart phone, una targeta de crèdit, i molt poca educació en humanitats.

josep soler
josep soler
06.12.2019  ·  11:37

Molt bona la idea d’anomenar “extrem centre” això que fan els equidistant: “canviar-ho tot per deixar-ho igual o pitjor pel ciutadà i molt millor pel poder profun” . Similar als postulats de Sheldon Wolin en La Democràcia a l’ inversa. Gràcies mil en Partal, per obrir-nos aquestes finestres d’aire net.

Els catalans, el dia que tinguem partits lleials, valents i ferms amb la voluntat del poble, podrem recuperar l’avanç cap a la República independent. El moment arribarà perquè el Règim franquista 2.0 mai deixarà de dependre del fruit del treball dels catalans i per tant, mai pactarà res que posteriorment no desmenteixi. Com ha fet sempre.

Cap la possibilitat que quan arribi el moment de la independència de CAT, la UE ja no existeixi. Darrera la fugida de UK, la porta quedarà oberta per la resta de nacions amb consciència democràtica. Ha arribat el moment de començar a dir que tal com va la UE actual, els catalans no hi volem estar.

Sempre ens han repetit que l’Euro era bo per la nostra economia. Recordeu que tot el que ens diuen és mentida. Els fets diuen tot el contrari.
Només és bo per l’economia especulativa, que és el motor de l’IBEX35 i conglomerat d’empreses satèl·lit de Madrid. És una economia que depèn del BOE i el crèdit. Crèdit que sempre acaba pagant el ciutadà a benefici de la banca. Mentre a Cat, el motor de l’economia és manufacturera i de talent en noves tecnologies.
Avui ja no hi ha fronteres comercials. La major part de productes que tenim a casa no han estat produïts a la UE. I el futur sostenible passa per la revolució del comerç km0.

A la Casta de la UE els farà més por i ens faran més cas si comencem a ser una mica anglesos..

Alfons Nadal
Alfons Nadal
06.12.2019  ·  12:13

Es clar que el negoci polític, ideològic i social és al centre per això “s’extrema i explota”. Bon article.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
06.12.2019  ·  12:17

Bona definició “extrem centre”.
Una forma d’anomenar l’ultraliberalisme capitalista que poc es diferencia del feixisme.

C’s ha estat un exemple de manual.
Van començar venent que eren liberals, honestos i no contaminats pels esquerranosos ni pels dretans, i han acabat, lògicament, en ser un partit feixista i pro establishment capitalista.

L’extrem centre és el nou invent de la oligarquia econòmica i l’aristocràcia rància (els Borbons i seguidors aquí al regne d’espanya), per entabanar a uns votants majoritàriament descerebrats, amb cervell rentat, per les TVs i altres mitjans de comunicació a sou.
És vendre el canvi per no canviar res.

No en sóc, ni crec en el comunisme, si fa no fa és de tall semblant al feixisme, però la seva existència radical (la injusta i no aplicada ni aplicable “café para todos” treballis o siguis un vividor) va ajudar a moderar l’ànsia de devorar tot que te la oligarquia econòmica. Era l’amenaça d’un contrapoder basat en l’amiguisme fanàtic i extern als expoliadors històrics, que els feia ser més moderats.
Amb la seva desaparició “la aristocràcia econòmica” s’ha tret la careta amb elements com Macron a França o com el PSOE a espanya.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
06.12.2019  ·  16:05

Jo, pel que fa al tema de les pensions, constato que a tots els països ens volen enredar amb el mateix argument, molt eficaç perquè intuitivament sembla imparable, segons el qual l’actual sistema no es pot mantenir per dues raons que van totes dues en el mateix sentit : d’una banda, l’allargament notable de l’esperança de vida i d’altra banda, la proporció d’actius respecte als jublitats, proporció cada cop més petita. Vist aixi, sembla indiscutible que s’ha d’endarrerir l’edat en la que un es pot jubilar (treballar més anys), cotitzar més, reduir l’import de la pensio o una barreja de les tres solucions. Pero aquest discurs oblida dos fets capitals, que, quan es prenen en compte, ho capgiren tot. D’una part, si és indiscutible que l’esperança de vida ha augmentat sensiblement, també és indiscutible (i tots els estudis ho confirmen, pero ningu no en parla) que l’esperança de vida EN BON ESTAT DE SALUT no ha augmentat. Pero el segon fet és molt més important. No es tracta de saber quans actius hi ha per a pagar la pensio d’un jubilat (la famosa proporcio, que és cert que ha minvat) sino cuanta riquesa produeixen aquest actius. I resulta que amb els guanys immensos de productivitat dels darrers 50 anys, es produeix més riquesa que quan hi havia més actius. El pastel a repartir és doncs més gran. Pereo es reparteix cada dia més a favor del capital i menys a favor del treball. Aquest és el verdader problema. Si es seguis repartint com abans, no caldria reformar cap sistema de pensio. I perdoneu pel rotllo, pero és que estic fart de que ens prenguin el pel…

Francesc Fortian
Francesc Fortian
06.12.2019  ·  18:37

Ja tenim masses salvadors de la pàtria a casa nostre, i masses defensors del capitalisme radical aquí i a França.
Lo que convindria es una bona neteja s les estructures del poder, i no fer pagar els plats trencats de la mala gestió al poble i sobretot als que han donat tot i ara esperen una pensió recompensatoria.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
06.12.2019  ·  20:36

En fin, Sr. Partal, ganas de marear la perdiz y de perderse en masturbaciones mentales sobre conceptos que, a nada que uno sea un poco lúcido, están más claros que el agua de roca.

Por supuesto que el centro es extremista. Es tan extremista que es capaz de decir una cosa y su contraria en el lapso de dos legislaturas, varias veces y las que haga falta.

Mare de Déu!

¿Por qué esa manía de llevarlo todo al terreno político de derechas, izquierdas, centros y extremos cuando la política (gestión de la polis) va más allá, mucho más allá de la dictadura de los partidos políticos reinantes y sus siglas mentirosas?

Sr. Partal no contribuya usted (si así le place, por supuesto) a describir la cosa con la terminología decimonónica de derechas, izquierdas, centros y extremos. Pablemos es tan condescendiente con el statu quo como lo es Rufián. Es solo un ejemplo entre tantos.

Además, en el caso que nos ocupa, algunos, yo creo que muchos, prescindimos de partidos, ideologías y demás chuminadas que anestesian a los ya anestesiados.

No dé de comer a la bestia.

Gràcies.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
06.12.2019  ·  20:53

Afegeixo: el problema de França és la pròpia existència de l’estat francès i de la seva ideologia d’estat, el jacobinisme. Aquest darrer crea un “target” de persones que puguin esdevenir polítics, i és un “target” de persones obtuses i anti-tot: anti-llengües, anti-cultures, anti-persones, anti-debat… La gent d’a peu de França porta més o menys a revolta anual des de 1968, però no semblen haver captat el fons del problema: es pensen que cal aturar a tal o qual polític, que cal reformar tal o qual llei… quan el que cal és organitzar una votació sobre el model d’estat que necessitin (o directament sobre la seva dissolució en estats més petits: recordem que més d’un terç de l’actual territori estatal francès correspon a la nostra nació germana, Occitània, que Còrsega porta dècades, pel cap baix, lluitant per la seva independència, i que a catalans, bascos, bretons i alsacians també ens ha tocat el rebre). Amb l’ambient que s’ha respirat a l’Elisi des d’almenys 1945, està clar que ningú no necessita l’estat francès.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes