unitat llibertat crida
La convenció fundacional de la Crida, a Manresa (fotografia: Albert Salamé).

Durant els anys d’efervescència independentista ha fet fortuna la màxima que, a les multitudinàries manis, els participants no ens demanàvem quin partit votava qui teníem al costat. És allò que passa quan les coses van ben dades, valgui l’expressió: que tot fa baixada, tot és vinga i som-hi i tot pecat es perdona. Doncs bé: ara que la repressió ens ha enfosquit la mirada, ara que darrere de cada espatlla creix l’ombra de la sospita, ara que de tant caminar junts ens coneixem més els uns als altres, no sé si serà per gaire temps que podrem afirmar el mateix.

La cosa està així: mentre els indepes de carrer perdem el compte dels partits, contrapartits, faccions i contrafaccions que malden per fer complir la profecia d’Aznar –’antes se dividirá tacatà…’–, ens demanem fins a quin punt ens acosta o allunya de l’objectiu que les infinites sensibilit…susceptibilitats de l’ànima independentista només puguin trobar consol en sengles capelletes enemistades. Fins a quin punt no acabarem convertint el moviment, si no s’hi ha convertit ja, en una mena de lliga on els diferents partits, de CEO en CEO, de GESOP en GESOP, d’eleccions en eleccions, vagin refrescant la classificació per a gaudi o desconsol dels seus aficionats de samarreta i bufanda.

En tot cas, com que ja hem triat aquest camí, potser hauríem de començar a aprendre quatre coses dels màsters de l’Univers contrari: els antiindependentistes. Per posar-ne un exemple clar: si anem al cop del 155, quan l’espanyolisme dur fa el pas d’infringir la llei ‘que nos dimos entre todos’, l’espanyolisme tou s’indigna, sí, i no calla ni atorga, no, però accepta naturalment que l’objectiu comú s’ho val, i com tal dia ha fet un any, tal dia en farà dos. Ja hi pots posar el tripijoc que vulguis, polític, mediàtic o judicial, que en tot l’arc ideològic espanyolista, des de la dreta extrema fins a l’esquerra fraternal, pesarà aquesta unitat en la diversitat que sempre acaba decantant la balança cap al mateix cantó: Espanya i més Espanya.

En canvi naltros, què? Si el 6 i 7 de setembre de 2017, per una votació controvertidament legal com la gran cosa (per a qui vulgui refrescar la memòria), ja van començar a sortir els ais i els uis perquè no ens havíem vist guapos al mirall. Una votació no pas per a dir a Extremadura com se les havia de compondre, que seria inconcebible, sinó per a convocar un referèndum bla, bla –em canso d’escriure obvietats–, per a donar veu a tots els catalans. Un referèndum obert fins a l’últim minut –recordem-ho per a qui no se’n vol recordar– que l’estat espanyol hi fiqués cullerada amb la pregunta, la participació i la data. I malgrat el fair play fins al temps de descompte, d’aleshores ençà que tenim indepes del ‘així no’ plorant a totes les tertúlies que que malament que ho vam fer, que ara toca ser realistes, que ja ho vam provar d’una manera i no ens n’hem sortit, que deixem córrer d’una vegada l”independentisme màgic’. I la quota unionista salivant, com és natural, sense cap mania ni remordiment per haver guanyat fent trampes.

‘Independentisme màgic’, quins collons. Màgic és l’estat espanyol que, d’un dia per l’altre, llançant-te un núvol de purpurina, t’anul·la els coneixements dels teus advocats perquè no sàpigues a què t’has d’atenir. Màgiques són les fantasies de jutges, policies i guardiacivils que et retiren de la circulació els teus líders i representants i que tu, cautivo i desarmado, t’hagis de recompondre enmig d’un dolor insuportable. Màgic és que a sobre tu, la víctima del truc, acceptis el llum de gas com a animal de companyia, flagel·lant-te per no haver sabut preveure la gamma d’il·legalitats –de trampes– que una població que es diu demòcrata toleraria al seu estat per esclafar-te.

Que hem de ser realistes, ens diuen els indepes del ‘així no’, que vol dir que acceptem la injustícia com el nostre destí fatal, com més aviat millor, i sant tornem-hi a picar de cap contra la paret, però aquesta vegada amb un coixí per no prendre mal. Que ens entreguem a l’arbitrarietat de l’opressor, resignats, fins que aconseguim de seduir amb els nostres complexos de perdedor la base que ha d’entendrir l’Espanya de Vox: això sí que es podria qualificar d’independentisme màgic, si no fos perquè d’independentisme en té poc.

Unitat, dèiem. Amb aquest panorama, reclamar unitat és ridícul, una caricatura. Però és que potser no cal tant, que en això tampoc no cal ser els més polits de la classe. Mirem una vegada més la mestria de l’espanyolisme: des de la Carmen Maura fins al Bertín Osborne, des de la Colau fins a l’Abascal, que no crec que es repel·leixin menys que un polític d’ERC i un del PDECat, i aquí els tens, amb el cap ben alt, tan diversos com units en defensa del seu estat. Així que un pessic del mateix amor propi no ens faria gens de mal cada vegada que, interessadament, ens branden la desunió com a prova del desintegrament de l’independentisme. Hi som, i hi som tots, i si el problema és que una part, ara, creu que hem de ser més per a merèixer-nos els drets que ja són nostres, això també se soluciona amb amor propi. Perquè de l’auto-humiliació no n’ha sortit mai res de bo.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb