Elsa Artadi Pere Aragonès

Fa mesos que l’independentisme anuncia que cal unitat estratègica i que, com a mínim, ERC i la Crida –i si pot ser la CUP també, millor– haurien de ser capaços d’asseure’s i dibuixar un escenari comú. Una hipòtesi que no estiga condicionada només per si ha d’haver-hi llistes úniques o no, encara que aquesta és una de les qüestions de les quals es pot parlar, i se n’hauria de parlar.

Els propagandistes més abrandats de tots dos partits esmercen molts esforços a assenyalar l’altre com a culpable de tots els mals i fan molt soroll extern, generen molta toxicitat. Contràriament, aquells que miren d’anar acostant posicions, que n’hi ha, saben perfectament que cal fer passos petits abans de poder anunciar res a bombo i plateret. La trencadissa ha estat gran i només la tossuderia de la realitat quotidiana la pot reconstruir.

Per això, aquestes darreres hores han estat tan importants en aquest sentit, també. ERC i el PDECat a Madrid han sabut anar a l’una i el govern Torra ha sabut aprofitar al màxim els límits de la política. Han negociat fins on es podia, tot provocant el caos a la cort, i s’han plantat allà on calia de manera eficaç i contundent. I han dirigit els respectius grups parlamentaris i els han fet actuar al servei de l’estratègia de país que representen.

El resultat del pòquer polític d’aquestes darreres hores és evident: a Espanya s’ha instal·lat el caos total i absolut, mentre que la sensació a Catalunya és que el govern i els dos partits són capaços de treballar plegats i de treballar bé. Només cal que s’ho reconeguen ells mateixos. I en aquest sentit, la imatge del vice-president Aragonès i la consellera Artadi negociant braç a braç i explicant-se plegats, sense cap discrepància i amb tanta sintonia, té molt valor.

De fet, és la imatge concreta de la unitat estratègica de l’independentisme. Per ara, de l’independentisme reactiu, és cert, el que reacciona a allò que arriba de Madrid. Però jo no la menystindria per això. No és tan senzill saber què cal fer ara per implantar la República proclamada, que és l’única cosa decisiva. Però l’episodi del relator ha demostrat de sobres que els dos partits principals de l’independentisme, si es recolzen l’un amb l’altre i es tenen confiança, poden aprofitar la força que els han donat uns votants de pedra picada que han aguantat dempeus el país i poden condicionar qualsevol agenda institucional, si ho volen. I al final és així de fàcil. Potser més fàcil, ai!, amb els fets que no pas amb les paraules.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb