Pedro Sanchez Mariano Rajoy

Quaranta-tres estats (en el moment de redactar aquest article) han decidit de reconèixer com a president interí de Veneçuela el president del parlament, Juan Guaidó. Ha estat una decisió sorprenent i inquietant que té repercussions molt més enllà d’aquell país. Els altres cent cinquanta estats membres de l’ONU han decidit de no fer-ho –un detall que ha passat massa per alt. L’estat espanyol i el francès –i molt probablement ben prompte també Andorra– formen part del primer grup.

Insistesc que la decisió no afecta Veneçuela i prou. Amb independència de què puga pensar cadascú del govern de Nicolás Maduro i de la situació del seu país, tenim davant un moviment inèdit que sacseja els fonaments de les relacions internacionals i que crea un precedent caòtic. El problema no és pas si Maduro o Guaidó. El problema és si el resultat d’unes eleccions es pot alterar una volta fetes –com ha passat també amb les eleccions catalanes, alterant en aquest cas els drets dels diputats elegits i impedint la investidura del president electe.

Els quaranta-tres estats que han fet el pas a Veneçuela dinamiten, pel seu interès polític, les regles diplomàtiques acceptades universalment fins ara. I ho fan –cosa que considere especialment perillosa– en un context de deslegitimació de la democràcia, del qual ja parlava fa uns dies en aquesta mateixa columna [‘El camí a la tirania‘]. Un context que ens hauria d’interessar especialment perquè, com he dit, té paral·lelismes evidents al nostre país: en el fons no reconeixen el resultat d’unes eleccions perquè no els agrada i pretenen impedir a la força que es complesca el mandat que n’emergeix.

I tot això arbitràriament, que és la cosa que resulta particularment greu. Perquè, altrament, costa molt de trobar-hi cap lògica, és a dir, d’entendre que les eleccions de Veneçuela no puguen valer i, en canvi, que sí que valguen les de Corea del Nord, les de Turquia o les de l’Aràbia Saudita, per posar tres exemples ben diferents que no han motivat cap intervenció internacional. I l’argument que a l’un costat hi ha les democràcies, els Estats Units o part de la Unió Europea, i a l’altre les dictadures no és, en aquest cas, tampoc exacte.

D’ençà de l’aparició de la diplomàcia moderna, al segle XIX, hi ha hagut una regla inalterable, que és que la política internacional reconeix la realitat del poder: el poder dins un estat el té qui realment el deté. Es pot reconèixer, això sí, un estat nou quan aquest s’independentitza d’un altre. Però en els estats ja reconeguts es reconeix qui deté el poder. La decisió és bàsicament utilitària: l’objectiu és evitar el caos que significaria que cada estat reconegués un interlocutor diferent en un altre estat. Com es conduirien les relacions diplomàtiques així?

Vassili Nebénzia, l’ambaixador rus a l’ONU, ho va definir ahir ben gràficament al Consell de Seguretat quan, encarant-se a l’ambaixadora francesa, Anne Gueguen, li va demanar què pensaria si el seu govern reconegués les Armilles Grogues com els legítims representants de França. És una bona imatge, però cal reconèixer que el cas de Pedro Sánchez seria més colpidor i tot: la mateixa dreta que li reclama de reconèixer Guaidó li diu alhora que ell arribà al govern de manera il·legítima. Què passaria, doncs, si un govern estranger, Rússia, per exemple, no reconegués la moció de censura que el va dur al poder? O, més divertit encara: què passaria si la dreta espanyola convencés Donald Trump perquè fes amb Espanya això mateix que ha fet amb Veneçuela i exigís a Sánchez que convocàs eleccions?

 

PS. En vigílies del judici contra el govern de Catalunya, la presidenta del parlament i els dirigents de la societat civil, VilaWeb ha engegat una nova iniciativa, ‘No esteu sols’, que vol explicar com arreu del país la solidaritat amb els presos i els exiliats adopta formes molt diverses i constants. Avui, per exemple, us parlem del grup de gent que es concentra cada dijous davant l’Ajuntament de Palma i ahir us parlàrem dels Avis i Àvies de la plaça del Mercadal de Reus, que s’hi manifesten sis dies la setmana.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb