02.07.2025 - 19:55
|
Actualització: 03.07.2025 - 15:46
El risc de destrucció de les pintures de Sixena que hi ha exhibides al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en cas de trasllat al monestir de Santa Maria de Sixena és molt alt. El MNAC ha alertat la jutgessa d’Osca responsable de l’execució de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena el trasllat que, en cas que es faci, les pintures es malmetrien d’una manera irreparable. El museu ho fonamenta en arguments tècnics i científics, com ha anat fent durant una dècada llarga de litigi, i en prepara de nous, que fan més alarmant la possibilitat d’un trasllat forçós per la via judicial.
La darrera “esperança” del MNAC per a salvar les pintures de Sixena de la destrucció
Una mostra de l’extrema fragilitat de les pintures: en aquesta fotografia comparativa (que no és pas resultat de cap assaig científic) es pot observar una micromostra de les pintures de Sixena exposades a la sala 16 del MNAC, obtinguda ara fa quinze dies; al costat, una mostra de Sant Climent de Taüll, extreta ara fa vint anys. Totes dues, en un ambient de laboratori de restauració. A la de Sixena, els estrats han perdut adhesió i la capa pictòrica està esmicolada; la de Sant Climent de Taüll es conserva íntegra.
La raó principal de la fragilitat d’aquestes pintures és que van estar exposades a l’incendi del monestir el 1936, que va produir transformacions químiques en el material. Les obres de la sala 16 són, doncs, vestigis materials d’una obra incendiada, allò que se’n va poder salvar i conservar. De manera que això que hi ha exposat al MNAC no són pas pintures murals, com recordava el director, Pepe Serra, en la conferència de premsa en què ha explicat amb tot detall la situació actual en relació amb l’execució de la sentència. “El que hi ha és el vestigi arrencat i suportat en tela i suport de fusta d’aquella obra”, precisava. I advertia: “La part més gruixuda de tota l’obra fa un mil·límetre. Moltíssimes parts de l’obra fan micres. Nosaltres parlem d’artefacte, la tela, la fusta i els materials afegits, vernissos, coles, etc., en capes diferents. I cada capa té comportaments diferents. Però les capes entre si no estan pas cohesionades, i la capa original presenta punts de descohesió pertot arreu.”
Vet aquí l’extrema fragilitat d’aquest artefacte, en paraules de Serra. No tan sols per la degradació, sinó també per la reactivitat química. El fet que les pintures hagin romàs trenta anys en una mateixa sala en unes condicions òptimes de conservació els ha donat una gran estabilitat. “Però un canvi de temperatura d’humitat relativa, no controlat, genera reaccions químiques, com la formació de sals, que desplaçaria i eliminaria la pintura”, adverteix el director del MNAC. I posa un exemple: “Vam agafar unes micromostres de pintura de Sixena, i les vam posar en ambient de despatx. Quatre anys després, hi havia vidres, i la pintura havia desaparegut.”
Aquest artefacte, diu Serra, té una superfície de 132 metres. I un 35% d’aquesta superfície no és pas l’obra original, sinó una reintegració pintada pels germans Gudiol. “Aquesta part pintada en escaiola és encara més fràgil, i això és una fita en la restauració a escala internacional que també s’ha de preservar”, ha afegit.
De manera que la més mínima manipulació pot comportar unes vibracions molt perilloses per al manteniment de la integritat de l’obra.
