El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Oriol Gordó és un subscriptor de VilaWeb, d’aquells que amb una certa regularitat envia un comentari a l’editorial. En el que em va enviar despús-ahir, es queixava dient: ‘Llegir els vostres editorials, sempre interessantíssims, a cops és com una muntanya emocional. Hi ha dies que la independència és un fet, tret que els catalans ens equivoquem greument, i hi ha altres dies que fa la impressió que els catalans ja ens hem equivocat greument, com avui.’ Vaig prometre a l’Oriol que li respondria amb calma i això vull fer, de manera pública, avui. Perquè supose que entre els lectors hi ha més Oriols.

És normal, benvolgut Oriol, que tingues aquesta sensació. O, per dir-ho d’una altra manera, em sembla que aquesta és la sensació que jo transmet. Perquè és exactament ací on som. Aconseguir la independència ara només depèn de nosaltres i és factible a curt termini. Però les nostres errades ens van en contra i darrerament se’n cometen moltes, cada volta amb més impunitat.

Si la pregunta és si aquestes errades arribaran a ser d’una dimensió tal que acabaran frenant el procés, no ho sé respondre, però m’estranyaria molt. A l’article n’explicava unes quantes, d’errades (voler perdre, a posta, les eleccions espanyoles a Catalunya, per exemple), que són molt importants. Al teu comentari, hi contraposes: ‘De moment, encara no he vist res que em faci perdre la confiança en el grup de Junts pel Sí i el govern Puigdemont.’ És una observació més que pertinent. Jo tampoc no he vist res que m’hi faça perdre la confiança. Ben al contrari: per mi el govern i el president treballen en la línia correcta i de manera decidida. Però supose que convindràs amb mi que si hem arribat fins en aquest punt és per la unitat d’acció entre Convergència i Esquerra. I que aquesta és la fortalesa que tenim. I si hi estem d’acord, pots entendre la meua preocupació quan observe que, des de fa setmanes, Esquerra envia missatges molt clars en què dóna per fet que Junts pel Sí va ser una excepció que no es repetirà mai més, en cap circumstància.

És evident que l’actual fase del procés d’independència va començar l’11 de setembre de 2012 amb la famosa primera manifestació de l’ANC. Però supose que també estàs d’acord amb mi que el cicle que va fer possible aquesta manifestació va començar el 13 de setembre de 2009, amb la consulta popular d’Arenys de Munt i totes les consultes que van arribar després.

Aquelles consultes van oferir al país tres regals impagables que vaig tenir la sort de viure en primera persona, perquè vaig durant aquells anys fer centenars d’actes. El primer regal va ser visualitzar que la independència era possible, que no era pas cap somni utòpic. El segon va ser demostrar que és el poble qui governa. I el tercer regal va ser poder comprovar que la unitat de tots els qui anem a favor de la independència no tan sols era possible sinó que era imprescindible. La finestra d’oportunitat que es va obrir aleshores, fa set anys, va ser excepcional per aquestes tres raons. Aleshores, ja ho deus recordar, ERC era al govern tripartit, donant suport a un president socialista, i CiU encara existia com a tal, no tenia res d’independentista i mantenia unes relacions extraordinàriament tenses amb els republicans. Ni es parlaven. De fet, la tensió era evident entre tots els nacionalistes catalans –recorda, per exemple, que la gent va xiular Joan Puigcercós quan va arribar a Arenys de Munt o que Convergència només va enviar-hi Àngel Colom, si no ho recorde malament. Però, amb una paciència infinita i gràcies a la feina de molts herois anònims, allò que semblava una tasca impossible es va aconseguir. Es va crear un extraordinari instrument apartidista, l’ANC –que ara perilla–, i que va canalitzar la pressió popular obligant els partits a prendre decisions que segurament no haurien pres de cap altra manera. I els partits van escoltar el missatge i van fer allò que el país els demanava. La diferència entre l’Artur Mas del 2009 i el d’avui és abismal. I la diferència entre el president d’aleshores, José Montilla, i el d’avui, Carles Puigdemont, no cal pas que te l’explique.

Des del 2012, en els quatre anys que haurien estat una legislatura normal, aquest país l’han girat com un mitjó. L’hem girat com un mitjó. I eixa faena ja és feta i no desapareixerà. El règim del 1979 és mort al Principat, però molt viu a Espanya, i això fa impossible l’entesa. Per més que els comuns proven de trobar-hi fórmules, tots sabem que no hi haurà mai cap referèndum acordat amb l’estat. I, per tant, el problema no tindrà cap més solució sinó la independència. Unilateral. Podrem perdre més temps o menys en encanteris, però la realitat no la canvies prometent coses que no arriben mai.

En això, tenir Espanya davant és una gran sort. Tenir-la enfront. Perquè, en contra d’allò que seria normal i raonable en qualsevol estat democràtic, ells, en compte de rebaixar la tensió i cercar l’entesa, no saben fer res més que tibar la corda i fer més viu l’enfrontament. En aquest sentit, compartesc la tesi que darrerament explica alguna gent, segons la qual els famosos quinze mesos que queden del full de ruta no els exhaurirem. Perquè la situació és irrespirable i acabarà esclatant. Com ja em deus haver sentit dir alguna vegada, Espanya ha posat el conflicte en ‘pendent ferroviari’ i ha renunciat, embogida, a controlar políticament l’enfrontament. Anem cap al xoc, doncs. Fins i tot si alguns dels ‘nostres’ preferissen evitar-lo. I en aquest punt, ho diré amb contundència i per a no crear equívocs, jo estic molt tranquil. Al pont de comandament hi ha les persones adequades, especialment el president Puigdemont.

Ací és on crec que som, Oriol. No tinc cap dubte que el xoc arribarà aviat, segurament tan bon punt Espanya torne a tenir algun govern. I confie plenament que el sabrem entomar. De la mateixa manera que tinc motius de sobres per a pensar que ho farem amb la complicitat de bona part de la societat internacional. Crec que tot això és cosa de mesos, que fins i tot podria passar enguany. No veig possible que aguantem aquesta situació que tenim avui fins a l’estiu. I per això em sap tan greu la irresponsabilitat d’alguns, precisament en un moment tan decisiu del combat. Cosa que, com molt bé has notat, a vegades no puc evitar de deixar entreveure en aquests editorials.

Espere haver-me explicat millor que l’altre dia. Ja m’ho diràs…

 

 

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Com sempre us recomane de forma especial llegir els més crítics o que aporten dades interessants en contra del que jo he escrit. Avui, evidentment, he de recomanar sobretot la resposta de l’Oriol Gordó mateix.

Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques.

VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.