Una proposta a l’independentisme, sobre les condicions per a guanyar

Més que un editorial, un petit assaig sobre el moment que viu el moviment democràtic català i les condicions que necessita per a guanyar

Vicent Partal
Vicent Partal
21.01.2021 - 01:31
Actualització: 21.01.2021 - 02:31
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

En l’editorial d’ahir vaig dir que si les circumstàncies m’ho permetien complementaria l’anàlisi del desastre polític institucional en què ens trobem amb un text sobre com crec que hauria d’actuar l’independentisme. Per força aquest text ha de ser llarg i més que un editorial serà, doncs, un petit assaig. L’he estructurat, perquè la discussió siga més fàcil, en tres parts.

Supose que no cal ni dir-ho, però jo no sóc “un polític” ni tinc cap mena d’interès personal en aquest terreny. Sóc “polític” com ho és tothom des que naix i la meua faena és analitzar la realitat i intentar d’ajudar a comprendre-la. I és des d’aquesta convicció que espere que ningú hi busque tres peus al gat ni vulga fer-me servir per a batalletes particulars o de canongia, per a atacar aquest partit o aquell. I si ho fa que conste per endavant que tindrà la meua educada disconformitat.

1. Les tres claus del discurs: la unilateralitat, l’autoafirmació i la comprensió de l’altre com un tot indivisible

Pot semblar estrany que comence parlant d’allò que algú en diria teoria, però em fa l’efecte que és imprescindible. Aquests darrers tres anys la bifurcació de l’independentisme en rupturistes i reformistes ha fet que aquests darrers, especialment en el cas d’alguns teòrics d’Esquerra Republicana, per diferenciar-se dels altres, proposassen autèntiques barbaritats conceptuals, que signifiquen l’assumpció del marc mental espanyol i, consegüentment, paralitzen el projecte independentista. Em referesc a coses com ara l’estigmatització del nacionalisme, la normalització del castellà com a llengua pròpia o aquesta idea que no pots ser independent si l’altra meitat del país, o determinades comarques o alguna ciutat i tot, hi van en contra.

Si volem tirar endavant cal abans que res discutir amb persistència i sense por aquestes fabricacions que no aguanten un bufit. I consolidar socialment tres eixos que són clau en qualsevol moviment d’alliberament i que l’independentisme català ja assumia, en la major part, a l’etapa anterior al 2017.

El primer d’aquests eixos és la unilateralitat. Entenguem-nos. La manifestació del 10-J del 2010, per la sentència contra l’estatut, era convocada amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”. No “Som una nació, nosaltres negociem”. I encara menys “Som una nació, vejam si podrem fer alguna coseta”. L’equació era clara i ha de ser clara. El moviment democràtic català per la independència és l’expressió de la voluntat de la nació catalana i la nació, com a tal, no se sotmet a cap més voluntat que la pròpia. No és una qüestió de tants per cent ni d’ideologies: nosaltres decidim.

El segon eix és l’autoafirmació. Complementari del primer. Si som una nació hem de saber quins elements ens permeten de constituir-nos en una nació, ser únics al món i fer-nos-hi forts. I aquests elements no es poden escapçar ni diluir sense que el projecte nacional n’isca dramàticament trencat. Faig referència especialment, molt especialment, a la llengua. Perquè és el català que fa Catalunya.

El tercer eix és la comprensió de l’altre com un tot indivisible. Ací hi ha una nació contra una nació i només es pot entendre si veiem clar això. Catalunya contra Espanya. O els Països Catalans contra Espanya, si són dels meus. O aquest és un diàleg-enfrontament entre nacions o és subordinació pura i dura. I això implica que l’estat espanyol és un tot, complet. I, en el tot que és, és responsable de tot allò que ens fa. No hi ha un govern bo i uns jutges dolents. Hi ha un estat que aplica totes les armes que té a l’abast per aconseguir un objectiu polític: aniquilar-nos com a nació. I si no ens acostumem a entendre-ho tot dins aquest marc no passarem mai de ser un regionalisme… espanyol. No es pot doncs pactar una diputació, un ajuntament o un pressupost a Madrid com si aquestes accions polítiques es poguessen deslligar de l’objectiu republicà.

Evidentment, aquestes formulacions tenen implicacions diàries, es transformen cada dia en accions que vull remarcar que no depenen dels polítics sinó de cadascú de vosaltres. Quant a això, valore molt especialment la validesa al nostre país del discurs anticolonialista i d’alliberament, quan explica que cal llevar l’impuls de l’ofec, que hi ha el deure de ser irrespectuosos amb l’opressió o que cal donar sempre valor i practicar l’autodefensa.

2. Les tres grans lliçons del període 2017-2020: nosaltres sabem com guanyar, ells saben com frenar-nos i l’autonomia és un entrebanc

El procés d’independència, en aquesta etapa de primers del segle XXI, té fases molt ben definides. Del 2010 al 2014, una fase de propaganda i assentament teòric del projecte. Del 2014 al 2017, la fase parlamentària i popular de la consulta i la traducció institucional corresponent. I del 2017 al 2021, ara per ara, la fase de la lluita contra la violència espanyola, el debat sobre quin camí s’ha de seguir i la demolició, per les grans contradiccions que implica la repressió, de l’arquitectura institucional de l’estat espanyol i la seua credibilitat exterior.

Algunes lliçons apreses d’aquestes tres fases crec que són importants. La primera i fonamental és que sabem com es guanya. Perquè vam guanyar el 2017. I es guanya aplicant la coherència teòrica que explicava abans, amb la unitat, portant sempre la iniciativa i fent propostes regeneradores en favor de la majoria. Es guanya amb Junts pel Sí o, si ho voleu, amb la combinació de Junts pel Sí i la CUP. Es guanya aprovant lleis lògiques, beneficioses per a la gran majoria del país que l’estat, el règim, no pot acceptar. Es guanya desmuntant el franquisme i la transició que s’hi originà, com es va fer en aquelles meravelloses sessions parlamentàries del 6 i el 7 de setembre de 2017 –i si els espanyols hi bramen tant en contra és perquè s’hi va tocar el cor de la bèstia, allò sí que els va fer mal. Es guanya amb la unitat popular com el Primer d’Octubre.

Ja ho sé: ara em direu que no som en aquest estadi i que estem més dividits que mai. Permeteu-me que ho pose en dubte, això. Allò que era Convergència i ara és, si més no, PDECat i Junts, allò que és Esquerra Republicana i allò que és la CUP no han estat mai units ni han volgut estar mai units. El 9-N és una història horrible de desunió, personalismes i lluites caïnites, que arranquen a les anteriors eleccions europees, en què ja es desfà in extremis una llista única independentista que a les enquestes que van fer els partits es preveia que podia superar el 54% dels vots. I tanmateix aquells dos fiascos, aquelles dues males experiències del punt de vista dels partits (per a la gent el 9-N no va ser cap mala experiència) donen pas a les eleccions del 27 de setembre de 2015, al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i a la proclamació de la independència.

És cert que foren units a la força pel carrer i per la decisió ciutadana. Amb uns instruments, l’ANC sobretot, que no sé si avui està en condicions de repetir la maniobra. Tot això és cert. I potser l’error més gros que es va cometre va ser frenar la mobilització per prioritzar les institucions. Però la gran diferència és dins de cadascú de nosaltres. En aquell moment sabíem que teníem la força per a donar ordres als polítics i ara ens sembla que se’ns rifen i no podem fer-hi res. Canviar això, tornar on érem, és la cosa més bàsica de totes.

La bifurcació del 2017 va fer que els reformistes, Esquerra i el PDECat principalment, optassen per ajornar la independència i prioritzar els pactes a Madrid i la gestió d’una Generalitat que no s’aguanta dreta i pràcticament ja és només una justificació professional pel sottogoverno. És aquesta una actitud però, que ja es veu que s’esgotarà perquè els resultats són i seran nuls. I perquè el PSOE no respecta res de res. I per tant cal pensar en la nova etapa.  Hi ha qui reclama de resoldre-ho desempatant gràcies a un vot en massa el 14-F a les opcions rupturistes. Però alerta amb la confusió: Junts no és Junts pel Sí, ni de bon tros, ni es veu una unitat molt gran tampoc entre Junts i la CUP. Uns altres, ben pocs i molt discrets, miren de manera intel·ligent de preparar la pista d’aterratge dels reformistes per quan la cosa ja no done més suc. I hi ha encara qui proposa l’alternativa de cremar-los tots i inventar un projecte diferent.

Siga com siga, pensar que continuarem en aquest fangar on som avui és poc realista, perquè, tard o d’hora, pel convenciment o pels vots de la gent, el reformisme haurà d’assumir que el seu camí és inexistent. O haurà d’abandonar la independència. El trencament del moviment abertzale als anys vuitanta ja va deixar clar com acaben aquestes maniobres:  alguns dins el PSOE –que encara avui  fa servir les sigles d’Euskadiko Ezkerra, nascudes d’una escissió d’ETA!– i els altres tornant a allò que sempre han estat en realitat.

He dit que nosaltres sabíem com guanyar, però també que ells saben com frenar-nos. L’aplicació del vell “divideix i venceràs” ho explica, com acabe d’exposar, gairebé tot. Però cal afegir-hi encara la repressió i la violència.

La repressió és eficaç, sobre això no s’hauria d’enganyar ningú. Cansa. Esgota. Emboira la vista. Per això els espanyols l’apliquen, fins i tot pagant el preu que saben que té també per a ells –en termes de reputació. Cal, per tant, saber com respondre-hi i com assumir-la. Cal posar els presos al seu lloc i els exiliats al seu lloc. Als multats i represaliats per qualsevol cosa, al seu. Als perseguits de tota mena, al seu. I això significa, sobretot, que no es pot deixar que la lluita antirepressiva substituesca i cancel·le la lluita per la independència. L’emoció que tots sentim és difícil de controlar, però cal fer-ho.

I en aquest àmbit és on crec que s’ha vist més clarament la pèrdua total de poder i de sentit polític de la Generalitat. L’actuació dels Mossos i les denúncies d’Interior a persones que es mobilitzen al carrer són intolerables. I, sobretot, no sé de cap altre moviment d’alliberament, enlloc del món, que tinga els seus presoners tancats –i de quina manera!– a les seues presons. De què caram va tot això, doncs?

3. Les tres claus del futur immediat: institucionalitzar la república, posar l’estat espanyol contra la paret i disputar-li el poder i el territori

Avance, a partir d’aquesta constatació, cap al tram final.

Les coses han canviat molt entre el 2017 i el 2021, algunes per millorar i algunes per empitjorar. I per tant ara no es pot aplicar mecànicament l’estratègia que es va aplicar aleshores. Estic convençut que hi ha tres pilars sobre els quals cal bastir el nou envit, capaç d’arribar a la punta, com ja vam arribar el 27 d’octubre de 2017, però també, ara, capaç de resistir-hi.

El 2014 es va pensar en el pas de la llei a la llei, i per tant la Generalitat era l’instrument per a fer la independència. Ara ja no. La violència espanyola, la manca d’una reacció democràtica per part de l’estat espanyol, ha deixat clar que aquest camí no es pot seguir llevat que hi haja un miracle inesperat a Madrid que ningú no sap imaginar. Per tant cal tirar per una altra banda. Quina?

Per a mi hi ha tres factors clau, els pilars, que com més prompte s’activen més de pressa anirem. Són la institucionalització de la república proclamada –o com a alternativa, la institucionalització de la societat alliberada–, la continuació de la destrucció institucional de l’estat i això que el Consell per la República anomena disputa del poder –no únicament digital o cultural, sinó també físic, als carrers.

Curiosament o no, totes les línies que puc imaginar com a part d’aquest projecte en la realitat ja han estat impulsades per iniciatives més o menys diverses, del Consell per la República o de l’ANC, per exemple. Tanmateix, cal dir que no semblen arrelar, és a dir, que no s’hi apunta la gent que caldria que s’hi apuntàs.

El cas més clar és el del Consell per la República que és, sens dubte, el principal instrument que tenim per a l’alliberament del país. La gent sembla que no ho entén; i segurament la seua gestió, que va a batzegades i a voltes responent a pulsions de partit, no hi ha ajudat. Però ara sembla que ha encarrilat de manera definitiva la fase de la institucionalització amb l’anunci de les primeres eleccions a l’assemblea constituent. Bé, doncs no costa tant d’entendre què significaria que dos milions de catalans bastissen des de baix, amb plena llibertat i de manera coordinada, un contrapoder nacional, una autoritat nacional, reconeguda en la vida diària per una part molt substancial de la societat. I en tots els terrenys: de l’organització com a consumidors contra l’ÍBEX a la representació internacional de la nació.

El Consell ha proposat en el document “Preparem-nos” la disputa del poder a l’estat espanyol i és això efectivament què cal fer. És una disputa que s’haurà d’acomplir al carrer quan la pandèmia passe, resseguint i reempalmant amb el cicle de mobilitzacions fortes i poderoses que van anar de l’octubre del 2019 al febrer del 2020. Però cal estudiar també com alliberar parcialment territoris, “districtes”, que en deia el Vietcong. Si la república s’hagués implantat de fet al districte de Girona l’octubre del 2017, avui no seríem on som. Ni a Girona. Ni a Tortosa. Ni a Elx o Perpinyà. Ni a Madrid. Ni a Brussel·les. Urquinaona és en aquest sentit una experiència única perquè va demostrar a la pràctica que l’estat espanyol podia perdre el control del territori. I això és d’un gran impacte.

Especialment si es combina amb el tercer factor clau, que és la continuació de la demolició de la credibilitat de l’estat espanyol i del seu funcionament institucional. Si no hi ha acord, i no n’hi haurà, la independència haurà de tirar endavant en forma de conflicte, com un conflicte obert –i això no serà responsabilitat nostra, sinó dels qui refusen el diàleg i la votació. I quant a això hem de ser conscients que la situació ha canviat molt en relació amb el 2017. Perquè la repressió sobre els presos polítics i l’acció de l’exili han posat en la picota la credibilitat democràtica d’Espanya.

La justícia europea és lenta i tots tenim molta pressa. Però cal ser ben conscients que la part més decisiva del camí ja s’ha fet. I que ara, com en el judo, cal fer servir la desesperació del contendent per a tombar-lo. Ja és clar, dit pels tribunals alemanys i belgues que no hi va haver rebel·lió ni sedició. I no tan sols això, sinó que s’ha fet evident, a Bèlgica, que Espanya va reaccionar no pas com una democràcia i ni tan sols respectant les seues lleis i el seu marc constitucional. I que hi ha una discriminació evident contra els catalans, com a minoria nacional. El preu final que Espanya en pagarà, judicial i de reputació, serà molt fort i no trigarà ja molt.

Acabaré, per tant, aquesta llarga peça situant un punt en l’horitzó immediat. Quan la justícia europea obligue Espanya a anul·lar el judici, la seua reputació i la seua capacitat de control de la situació cauran al punt més baix. La qüestió és saber si eixe dia nosaltres estarem preparats per a fer el pas decisiu. Potser ho estarem de totes maneres, qui sap, però segur que ho estarem si d’ací a allà hem institucionalitzat de debò la ciutadania republicana, si ja disputem a Espanya el poder en tots els terrenys possibles i si evitem o reconduïm com vam fer el 2014 els errors que ens afebleixen, particularment la baralla partidista i la feblesa teòrica, aquest pensament tan tou que tenim, o que volen que tinguem, sobre què és la nació. Sobre què som.

Demane disculpes per la llargada, però un text com aquest no pot ser més condensat. Espere que servesca, a qui ho vulga, per a discutir tant com calga. Per part meua, hi estic plenament disposat.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Antoni Biada
Antoni Biada
20.01.2021  ·  22:13

Quanta raó
Seria fabulós per tots que els polítics li facin cas
És un.magnific GPS per sortir del laberint actual.

Josep Usó
Josep Usó
20.01.2021  ·  22:15

En sorprenen dues coses. Des de fa temps, de fet fins i tot des d’abans de la sentència de Schleswig-Holstein, Espanya només ha recollit derrotes. I cada vegada més importants. Malgrat això, molts catalans estan, o ho semblen, desmoralitzats. D’altra banda, al Consell de la República encara hi ha molts pocs inscrits. I no ho entenc. Si llegiu “si això és un home”, de Primo Levi, podreu veure com al camp de Monowitx, on ell era presoner, a primers de gener del 45 semblava que tot continuava igual que “sempre”. Malgrat això, els soviètics el van ocupar el 25 d’aquell mateix mes. És clar que ens fan mal. Faltaria més. Però els està eixint molt car. I no val a queixar-se. Cal afirmar-se. Ser tossudament nosaltres. I parlar català, per exemple. Sempre.

Josep Salart
Josep Salart
20.01.2021  ·  22:21

Acabar amb l’independentisme, de Ramon Cotarelo.

L’esfera pública catalana està envaïda i monopolitzada per la maquinària propagandística d’ERC. Hi ha càrrecs republicans parlant, discursejant, responent entrevistes una vegada i una altra als mitjans de comunicació i atacant els independentistes de JxC amb greuges de vella i nova factura, al mateix temps que es queixen de ser ells els atacats. Una legió de periodistes, comunicadors i tertulians piquen dia rere dia el ferro de l’opinió pública en favor de l’opció “independentista” republicana, lliscant tota mena de retrets sobre la “neoconvergència”, el 3% i la inevitable DIBA. Hi ha dirigents d’ERC al matí, tarda i nit als mitjans i, ara que, havent suspès les eleccions, tenen encara menys feina que abans (el que no vol dir que hagin cessat de cobrar), alguns fan “doblet” i parlen o es fan entrevistar dos o tres cops al dia només per reiterar insinuacions, atacs i menyspreus al president Puigdemont, els dirigents de JxC i l’independentisme de “dretes”.

No hi ha cap de setmana sense una entrevista amb Oriol Junqueras on aquest diu que no som prou per fer la independència, que ens cal ser la immensa majoria, quasi la unanimitat, i l’altra que mai ha renunciat a la via unilateral. Tot si val per tal d’esgarrapar vots. Els “intel·lectuals” del partit bombardegen la paciència col·lectiva amb refregits doctrinaris a “La Vanguardia” o “El Periódico”. És una sonsònia continua, sense aturador, que cerca convèncer per avorriment i fastig, gairebé una “neteja de cervell” de la població.

Un devessall d’articles de premsa, editorials dels mitjans “amics” (és a dir, subvencionats per ERC), informes d’experts, per avalar l’estratègia republicana de conservar el poder com sigui, jugant brut a dues o tres baralles, dient-se independentistes “pragmàtics”, contraris a l’independentisme “hiperventilat” i presumint, contra tota evidència, de ser gestors eficaços de l’autonomia, mentre arriba una independència per la qual no estan disposats a moure un dit perquè perdrien els seus privilegis d’administradors dels interessos dels espanyols.

L’allau de propaganda activa, permanent, d’aquest partit/secta, mobilitzat al voltant de les institucions on hi ha agents republicans com a titulars o infiltrats, posa desvergonyidament els recursos públics al servei de la política del partit. La publicitat que les conselleries d’ERC fan de la seva activitat, lluen el logotip del partit, com si l’agència de distribució de les vaccines no fos la Generalitat sinó ERC. Per això diu la seva propaganda que ERC “és més que un partit” i amb raó perquè és un partit i un modus vivendi dels militants i les seves famílies i amics, una empresa de col·locació de clients i una màquina de propaganda. Efectivament, vol ser més que un partit; vol ser un “partit d’Estat”, identificat amb les institucions públiques munyides pels “camarades”, o sigui, una mena de PRI mexicà.
Al mateix temps que el partit inunda Catalunya amb la seva propaganda, pagada amb diners públics, com el sou dels seus agents, aquests tenen també monopolitzats els mitjans públics de comunicació, farcits dels seus comissaris polítics i tancats a les opinions divergents que són censurades i els seus defensors vetats. TV3 i Catalunya Ràdio són dos aparells d’agitació i propaganda a favor d’ERC amb “periodistes” pagats amb diners públics però al servei del partit. Dos aparells on es persegueix i se censura qualsevol forma de crítica. Si de sempre s’ha dit a Catalunya que el més semblant a un espanyol de dretes és un d’esquerres, a hora d’ara es pot dir que el més semblant al NO-DO de Franco és el NO-DO de TV3 controlada per ERC.

Aquest panorama orwellià de manipulació, assetjament i terror psicològic dels discrepants té una única finalitat: acabar amb l’independentisme definitivament d’acord amb els seus amics “d’esquerra” espanyols, per cert, tan d’esquerres com ells. L’objectiu, alliberar-se d’una mena de trastorn bipolar que pateixen els republicans que els força a dir-se independentistes per enganyar a la gent quan el seu esperit és arreladament espanyol, sigui el de Junqueras (que ama Espanya), Rufián (que no vol perdre els arrels de la “cultura” espanyola), Tardà (que comparteix el 80% amb el seu veí de C’s), Aragonès el pragmàtic o Sabrià, “l’aliat” del president Torra, al que va lliurar als tribunals espanyols. Terminar amb aquest malson de la independència que ha pres el cor de la gent a Catalunya i que ERC va defensar sense creure-ne-hi, a l’inici de la “novena onada”, quan tothom pensava que no es podria assolir mai. Però vet aquí que, com l’hidra, la independència va créixer, va mostrar diversos caparrons mortals i va convertir-se en una probabilitat molt certa. Això no ho poden consentir els colons espanyols i molt menys els seus aliats republicans a Catalunya, que es juguen el seu modus vivendi.

Com que les eleccions convocades pel 14-F semblaven esdevenir un referèndum entre el “sí” a la independència unilateral de JxC i el “no” de tota la resta, inclosa ERC i, a més a més, hi estava clar que les guanyaria JxC, llista del president Puigdemont, els republicans van donar un cop partitocràtic i, pretextant un risc sanitari que ells mateixos fessin créixer amb una barreja de mala fe i incompetència, van suspendre les eleccions com fan a les repúbliques bananeres els minidictadors que, com Pere Aragonès, volen perpetuar-se al poder contra la voluntat dels seus conciutadans.
El més estrany d’aquesta decisió autoritària d’arrels feixistes és que hagi tingut el suport de l’independentisme de debò. Amb la seva complicitat amb els colpistes d’ERC, JxC mostra estar al seu costat i d’una manera suïcida. A banda de suprimir unes eleccions que els republicans sabien que perdrien guanyen temps per permetre als “tribunals” espanyols inhabilitar a la Laura Borràs, candidata que fa nosa a ERC i hi ha l’esperança que, mitjançant un indult, els botxins espanyols deixin en llibertat a l’Oriol Junqueras perquè pugui acabar la seva tasca d’acabar amb l’independentisme.

Joan Benet
Joan Benet
20.01.2021  ·  22:25

Gràcies senyor Partal.
Em costa d’entendre que Vilaweb no tingui 200.000 subscriptors.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
20.01.2021  ·  22:31

Ja som al moll de l’os. Tenim aquí, ara sí, una bona base per discutir amb sentit. Aprofitem-la i endavant. Bon text, molt necessari. Gràcies.

Gabriel Vives
Gabriel Vives
20.01.2021  ·  22:34

Brillant exposició, com ens tens acostumats Vicent.
Una altre suggeriment és la democràcia participativa; que la força de les decisions sigui de la gent. Això donaria més força al projecte, i també més legitimitat (encara més). Crec que és urgent la creació d’un partit polític que es basi en la democràcia participativa i no amb altres interessos com una S.L.
Democràticament i pacíficament, es pot aconseguir tot; Gandhi, Mandela, i altres ho han demostrat. S’ha de patir, tenir fe, perseverança, i creure en que lo que volem/cercam, és just, ètic i amb els millors valors humans.

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
20.01.2021  ·  22:37

Un gran article, Felicitats, Gracies Vicent!!

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
20.01.2021  ·  22:45

Totalment d’acord amb vostè Sr. Vicent Partal.

Jordi Peiró
Jordi Peiró
20.01.2021  ·  22:46

Compartís cada paraula d’aquest assaig.

Ramon Perera
Ramon Perera
20.01.2021  ·  22:47

El Consell per la República hauria d’haver tingut el mateix efecte catalitzador que va tenir l’ANC en el moment del seu naixement. No l’ha tingut, però encara és a temps de tenir-lo.

És veritat que la covid dificulta moltíssim l’acció ciutadana al carrer, l’acció ciutadana presencial, tal com ho ha sigut tradicionalment. Tanmateix, les diverses eines proporcionades per internet poden tenir també un efecte molt potent i de moment les hem fetes servir només amb un mínim rabiós. Mereix un capítol a part l’anàlisi d’aquestes eines i el treball a fer per a que entrin en acció.

Josep Maria Bagant
Josep Maria Bagant
20.01.2021  ·  22:49

Gràcies per una editorial-assaig impecable i il·luminadora. Com en Josep Usó jo tampoc m’explico l’escàs nombre d’inscrits al Consell i per més voltes que hi dono al final em porta a la sospita de la por: sent una eina tan potent per lluitar contra l’Estat i per la independència, la gent percep que les represàlies als inscrits poden ser molt cruels. No poden amb tots, però l’aplicació del delme és una amenaça prou esgarrifosa. Per tant el Consell hauria de fer, crec, una campanya explicant la seguretat de las dades en front la voracitat repressora de l’enemic. I tal com estan les coses, si més no el 90% com a mínim dels votants potencials de Junts ja haurien d’estar inscrits. Per coherència, crec.

Santiago Bosch
Santiago Bosch
20.01.2021  ·  22:51

Llegit amb avidesa. A mi no se m’ha fet llarg, i sí em sorprèn la manca d’implicació ciutadana amb el Consell per la República. Pesen massa els atacs que part de l’independentisme li fa, titllant-lo de personalista. Aquesta “part de l’independentisme” no ha perdonat, també per personalisme, els èxits internacionals de l’exili. Com volien bastir el CxR des de dintre de l’estat español ? Qui el podia gestar fora de les urpes de l’enemic ? L’exili, només l’exili i això els costa d’admetre-ho.
Tampoc no puc imaginar, com he sentit ara i adés, que el que pesa per la manca de suports sigui l’haver de pagar 10€. Me’n faig creus !
Si fos gratuït, el valorarien més ? Estic convençut que no.
Sap greu i és cansat haver de continuar patint aquesta fal·lera caïnita que patim des de fa tants segles …

Natàlia Domingo
Natàlia Domingo
20.01.2021  ·  22:52

Felicitacions Sr.Partal.
Un cop més una editorial digna de ser llegida per a tothom i arreu . . Totalment aclaradora i assertiva. Gràcies.

Mª Teresa Brasó
Mª Teresa Brasó
20.01.2021  ·  22:53

Gracies Sr. Partal avui esperaba la seva editorial i no m’ha decebut gens, un bon article per pensar, discutir i veura que podem fer individualment que es mes del que creiem. I sobretot reconeixer el cami recorregut que es molt.
Per tot moltes gracies.

Carles Serra
Carles Serra
20.01.2021  ·  22:57

Ojalá l#encerti estimat Vicent, jo d’espaÑa mai he espera’t res de bo amb respecte els drets democràtics i valors humans, però això UE, també els seus fets no em mereixen gaire confiança; Peró com no tenim gaires més sortides, cal seguir confiant, doncs amb espaÑa i la seva societat NO hi ha res a fer; Cal recordar Vicent, que quan l’exercit del assassí i criminal Franco entraba per la Diagonal de Barcelona, els partits catalans encara s’estaven discutint; Ja saps allò de quatre catalans cinc opinions

Nuria Boniquet
Nuria Boniquet
20.01.2021  ·  23:02

Com bé diu “cal que estem PREPARATS i UNITS malgrat les diferències”. Sino, no ho aconseguirem

ALBERT MAS
ALBERT MAS
20.01.2021  ·  23:03

Dono suport al comentari del senyor Partal. Personalment trobo a faltar una demanda clara i imperiosa de la necessitat de tenir un cens propi del Països Catalans ha on es pugui apuntar voluntàriament. Hi dos llocs per fer-ho. LA FEDERACIÓ DE COMITÈS DEL POBLE CATALÀ I EL CONSELL PER LA REPÚBLICA.
Estem parlant de un nombre representatiu de adherits per exemple al voltant de 2.500.000 censats. Es la única forma de conseguir parlar i negociar com a nació amb el govern central i obtenir el reconeixement internacional

Joan Fontcuberta
Joan Fontcuberta
20.01.2021  ·  23:03

Bona nit a tothom:

Tan sols escric per comentar alguna cosa sobre el Consell per la República. Hi estic inscrit i intento fer que altres s’hi inscriguin. Aleshores em trobo reaccions sorprenents. Bàsicament dos tipus de comentaris que van lligats: Que el Consell és partidista (?) i que els exiliats van fugir (?) i van deixar ERC penjada (?). Cosa absurda -la darrera- de totes totes. D’exiliats i presos n’hi ha d’ambdós partits…

Per desgràcia he de reconèixer que deuen tenir raó tots els qui comenten la propaganda que escampa aquestes idees…

Acabo amb dues idees positives:

1-Aquesta propaganda acabarà caient (tots hem hagut de fer el nostre viatge per començar a entendre on érem realment el 2017 i què ha passat després)
2-Continuo reconeixent-me en tots vosaltres, en tothom amb qui parlo, encara que tinguem aquestes diferències; ningú no baixa del carro i tothom s’està preparant i, crec, espera aquest moment que el Sr.Partal explica). Tots volem tornar a tastar la llibertat i ja no deixar-la anar…

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
20.01.2021  ·  23:05

M’ha agradat molt l’editorial d’avui. Dona pistes de com encarar el futur. Un punt de partida.

Jaume Riu
Jaume Riu
20.01.2021  ·  23:10

Ho vaig escriure fa dos mesos i avui Vicent Partal m’ha retornat a la confiança de que ens en sortirem:
Vaig néixer aquí, a Catalunya, fa 73 anys i hi he viscut gairebé sempre, però encara mai no he pogut viure en una democràcia.
El govern del poble no consisteix a tenir partits polítics i poder votar, no és pas això l’essència de la democràcia, sinó el control de la gestió del govern per part dels ciutadans. Aquest detall no hi és, ni està previst en els projectes de més llarg termini…
Acabada la dictadura hem seguit patint els mals costums anteriors, però ara s’han legalitzat els partits polítics i anem sovint a votar, això sí.
En què estic pensant, doncs?
Veiem alguns exemples:
1. Els partits polítics fan pactes postelectoral que no els hauria votat mai la majoria, i no passa res.
2. Els partits polítics, quan arriben a governar, poden incomplir sistemàticament les promeses electorals, i no passa res.
3. Quan el resultat de les eleccions no interessa al règim del 78, a la monarquia, a l’IBEX-35, o a 400 famílies dominants, hi ha tribunals que esmenen la plana a l’opinió dels ciutadans i prenen altres decisions alternatives, o es torna a votar, i no passa res.
4. La corrupció provada i publicada d’alguns partits polítics i d’alguns liders, els permet seguir presentant candidatures electorals, i no passa res.
5. Les ressolucions del Parlament Europeu, del Tribunal de Justícia de la UE, o del Tribunal Europeu dels Drets Humans, s’ignoren o s’incompleixen olímpicament quan interessa, i no passa res.
Per tot això, espero tenir l’OPORTUNITAT d’arribar aviat a ser ciutadà d’un nou Estat independent en forma de república, amb un sistema de govern socialment just i políticament democràtic.
En el segle XXI de la informació a l’abast de tothom en temps real, hi ha un país que ha fet possible el periodisme de VilaWeb i, és clar, en l’enfrontament d’un estat contra un altre estat, a Catalunya tenim l’avantatge definitiu.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
20.01.2021  ·  23:13

Article fantàstic!

Tanmateix voldria fer un parell d’apreciacions.

Una diferència amb anys anteriors és la poca mobilització. No és que la gent s’hagi fet espanyolista ni molt menys, però sí que està cansada de la situació. Quan es perd una oportunitat de tirar endavant un somni és molt difícil tornar a trobar la manera de recuperar la il·lusió. I més quan més que perdre l’oportunitat s’ha malbaratat. En el moment de la veritat es va veure que uns no tenien res preparat i d’altres no feien la feina de supervisió. I malgrat tot si a l’octubre del 17 s’hagués tirat endavant hi hauria hagut un poble defensant la independència. Teníem Espanya acollonida. I el món mirant (ara ja no)
Després, veure com al judici l’argument de les defenses era dir que tot era simbòlic, sense intenció de portar-lo a la realitat va deixar més d’un que estava disposat a trencar-se la cara defensant les urnes amb la sensació que t’havien pres el pèl. Difícilment pots recuperar-hi la confiança. Tampoc ajuda el bluff del desaparegut Tsunami ni la gestió que el govern està fent de pa pandèmia (sobretot des que Espanya va destituir l’MHPG Torra, destitució que per cert van acceptar com si res) i de la convocatòria d’eleccions.
Els partits que han portat fins ara el Procés de la Independència, CUP inclosa, han de prendre consciència que ja fa temps que se’ls ha votat de la mateixa manera que un va al cinema d’un poble on no hi ha més oferta: No perquè t’agradi sinó perquè no hi ha res més. Potser a les properes eleccions tenen un ensurt…

Pel que fa al Consell x la República, diria que n’hi ha un gran desconeixement. Jo mateix que vaig estar una mica actiu durant tot el procés (sense ser de cap partit però sí que vaig col·laborar en diverses iniciatives i en organitzacions de manifestacions de la Diada amb l’ANC per exemple) vaig trobar-me un bon dia cansat d’apuntar-me a coses. Em vaig fer del CxR sense saber ben bé què era i la veritat no me n’he preocupat gaire. Em sonava a l’enèsima “jugada mestra” estèril i encara ara no n’estic gaire convençut. Si això em passa a mi que vaig estar una mica actiu, què no passarà a la gent (molta gent) que s’hi va apuntar amb il·lusió però que no era gaire activa i que no passava de votar independència i de penjar l’estelada al balcó?

Hi ha algú que estigui treballant en projectes pràctis (digueu-li “Estructures d’estat” com es deia abans, però reals)? Podrem control·lar el territori, o una part, de forma continuada a tots els efectes? Podrem tenir finançament? La iniciativa de l’ANC de pagar els impostos a l’ATC no es veu clara. Sembla que en un moment donat donaran l’ordre de no portar els diners a Espanya i ja està. I es diu així d’obertament, com si a Espanya no poguessin llegir la web i no posar eines per a impedir-ho…

I per acabar una qüestió off-topic ( o no ). Des de fa un temps es constaten alarmes de com es va perdent l’ús social del català. És cert que les causes venen de lluny, però no noteu un accentuament els darrers temps? Creieu que es pot deslligar del fracàs del Procés? Jo crec que no n’és aliè, i no per haver perdut sinó per com es va perdre. Aquesta imatge de figa-flors i de no estar disposat a defensar el que deies que volies fa perdre molt carisma. L’ús de la llengua, sobretot per part de la gent que no la té com a materna, té un cert component d’identificació. Ningú no s’hi identifica amb els perdedors. O amb aquesta mena de perdedors. Que el castellà avenci no vol dir que hi hagi en canvi un augment d’identificació amb Espanya, sinó que és l’acceptació que és la llengua dominant.

M’ha sortit un comentari llarg però és que en Partal ens han demanat de fer-ne discussió. 🙂

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
20.01.2021  ·  23:14

Estic molt d’acord amb l’excel·lent editorial d’avui, Sr. Partal, en tots i cada un dels punts que exposa i que cal llegir molt atentament. Moltes gràcies!
També cal llegir l’aportacio del Sr. Cotarelo que ens aporta molt apropiadament el Sr. Salart.
Només hi afegiria que ens cal un Govern i un Parlament que siguin capaços de confrontar-se amb l’estat i d’actuar i legislar sense por i com una República de facto.
Quan siguin les eleccions, tothom a votar en consciència i amb la memòria ben fresca !!*!!

Ricard Portabella
Ricard Portabella
20.01.2021  ·  23:16

Em sembla un bon document per encetar el debat. Però hi trobo a faltar un ingredient que no podem obviar, i és la profunda crisi social que s’està gestant.

David Cortés
David Cortés
20.01.2021  ·  23:21

Brutal. Per enmarcar i posar-lo sobre el llit.
Aquest és l’esperit. Hem de lluitar cada dia. Som “soldats pacífics”: sense violència, però sense aturar-se hem de presionar i presionar, com quan la multitud empeny la porta del castell i, de tants que son, la porta, enorme, cedeix i cau.
Com quan molts junts tiben la corda i l’estaca cau.
Cada petita estrabada fa feina. Cada gra de sorra fa platja.
Però només si tibem, tibem i tibem sense parar.
Moltes gràcies Vicent.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
20.01.2021  ·  23:23

Dieu Vicent que heu sigut llarg?, jo us he trobat molt curt, sens cap dubte que estic totalment d’acord amb lo que dieu, però digueu-me si us plau, com penseu disputar res als invasors, si ells estan armats, i no els hi tremolarà el pols , i nosaltres sembla que defugim un enfrontament simètric,?…..

Dieu, o així ho he entens, que els hi tenim de disputar el terreny al carrer, hi estic d’acord, però abans dic jo que caldrà tenir allò que cal per fer-ho, no em fa por anar de soldat, si em fa por anar de màrtir babau, prou parar las galtes,…..si es pren una iniciativa, i per ordre del TC o altre, venen els armats a fer-nos presos o a fer-nos mal, a destruir lo que em acordat com a poble, com ens tenim de defensar?.

Es per això que tota l’exposició que feu i que em sembla molt valenta, tot i que comprenc que hi han coses que no es poden dir en public, trobo que en aquest puzle i manquen peces, no em lliga, i manca quelcom per fer-ho efectiu i guanyador, i veig molt bones intencions, i que amb un cos de defensa guardant-nos las espatlles, seria el camí correcte per desfer-nos dels invasors, però tothom vol guardar las formes, guardar la integritat personal i el patrimoni, i això es un fre molt gran, cap soldat quant va al combat pateix per aquestes coses, si no per intentar guanyar al adversari, i quant abans millor.

No tinc cap fe, que totes aquestes iniciatives que dieu , surtin de qui viu de la política, per desgracia no tenim polítics amb el tremp militar del MHP i Coronel Francesc Macia, i d’aquí plora la criatura…..o l’empenta surt del poble, i seguirem cada vegada pitjor fins a fer-nos desapareixer…..

Mercès per la vostre llum i el vostre coratge…..

Delfí Sabartés
Delfí Sabartés
20.01.2021  ·  23:26

Vicent, que el teu brutal article-editorial serveixi per sortir de l’atzucac. Un carrer on hi hem arribart portats i confiats en els polítics independentistes.
La confiança cega no ens ha de desmoralitzar. Ens ha de servir per castigar qui s’ho mereixi i sobretot per recobrar moral i esperit de lluita i victòria. Només la gent podem doblegar els partits i la seva partitocràcia. Coherència i fermesa en les nostres conviccions.
Ànims!

JOSEP MARIA OLLE
JOSEP MARIA OLLE
20.01.2021  ·  23:52

Avui, crec que ningú no esperava menys del Vicent Partal, una gran editorial, jo en diria el principi de un esquelet pel futur de la República Catalana:
No es llarg el text, es suficient, i a la vegada curt.
Clar.
Contundent, amb els no independentistes
Precís.
Engrescador.
Definidor de on cadascun té que saber estar.
Enumerant Pautes a seguir.
…..
Moltes altres atributs que veurem uns d’una manera i altres de un altre.
Realment ens defineix les mancances que sempre hem tingut : estar units per la independència de la nostra nació. Realment els catalans, per a la mateixa manera de ser, en una reunió de tres, surten deu pensaments o maneres de fer les coses. I per que de tres en surti una de sola, fa falta un lideratge, fort i contundent envers el altres. Per aconseguir un lideratge, com molt be dius de la ANC, va unir pel 1-O del 2017, ara ens falta.
El Consell per la República, li falta una afegit, no se què per aconseguir aquesta unió del mon independentista.
Som molts en aquest moments, com a ciutadans estem al darrera, crec es veurà en les properes votacions, si son el 14-F .
Per al meu entendre, el Líder o líders que ens portin pel camí enumerat en l’editorial, seria el punt bàsic. Naturalment en tenim un en Carles Puigdemont, però no es suficient.
La força d’avui per la nació catalana, es mes forta que la d’ahir, i gracies amb aquest meravellós grup, on afinem lo que afinem i on ens agradaria arribar.

Teresa Queralt
Teresa Queralt
20.01.2021  ·  23:56

Espectacular!!!!! Discrepo d’algú que vol fer un altre partit. El que hauriem de fer cadascú, es fer propostes al govern i quan aquestes tinguessin un suport raonable, es debateixen i les vota cadascú. Fora partits. Sense, ja seriem lliures

Oriol Verdú
Oriol Verdú
21.01.2021  ·  00:04

Podria subscriure en la seva totalitat l’opinió escrita en l’editorial , però voldria discrepar sobre la dicotomia expressada entre reformistes (ERC) i rupturistes (JUNTS) com dos entitats diferents .

En moltes ocasions, les declaracions públiques i les decisions adoptades pels dirigents polítics no són compartides per la seva base electoral i, sobretot, per un sector important dels seus militants més actius. I constato, amb risc de poder equivocar-me, que existeix una transversalitat ideològica molt important entre els ciutadans que voten opcions polítiques diferents però comparteixen un objectiu comú, i moltes vegades no entenen les picabaralles constants ni algunes decisions adoptades sense tenir en compte l’opinió de la militància.

Potser cal que passi aquest malson de legislatura i, després de les eleccions, puguem retrobar-nos tots junts com ho vam fer abans de l’1 d’octubre de 2017.

Joan Pagès
Joan Pagès
21.01.2021  ·  00:28

El pitjor que ens ha passat no ha estat la repressió, ha estat que els partits s’han desentès del poble i del país, i han neutralitzat les dues grans plataformes que ens mobilitzaven: Òmnium ha estat vampiritzada per ERC i l’ANC és una olla de grills (“rotllo” Monty Python) on tothom lluita contra tothom per a aconseguir ves a saber què, sense projecte comú ni unitat d’acció. Cal crear noves plataformes que donin al poble la confiança i l’empenta que necessita (i que tenia), i nous projectes polítics per al Parlament que no es basin en sigles (històriques o renovades) que tapin l’oportunisme incompetent, sinó en equips capaços i honestos. I això no es fa en quatre dies. (O sí).

PERE SIO
PERE SIO
21.01.2021  ·  00:34

Felicitar-te Vicenç per l’anàlisi i per l’esforç d’intentar cercar el desllorigador que ens pugui treure de la situació actual.
El que cada cop és més clar que de la má dels partits tradicionals, ERC, PDCAT, PNC mai aconseguirem la independència.
De les tres claus que dones: unilateralitat, auotafirmació i la comprensió de l’altre, aquests partits no en compleixen cap de les tres.
Si deixem de banda el PDCAT i PNC, que es conformen amb una autonomia virtual i que tindran una poca o nul·la rellevància política de futur per decidir res i ens centrem en ERC, únic partit condicionant, veurem com els que s’anomenen republicans des de fa temps ja han renunciat a les tres claus.
Respecte a la unilateralitat ham deixat clara i pública la seva renuncia, perquè entenen que l’1-O va anar més enllà del que volien i entenen que va ser un fracás que no cal repetir, el que vol dir que els més de dos milions de votants van anar a fer el préssec i a rebre mastegots.
Respecte a l’autoafirmació de Catalunya, els actuals dirigents d’ERC o no hi creuen o la tenen sota mínims, com ho demostren les seves propostes acomplexades o més ben dit, les excuses que hi posen per no fer res. Cal que es donin un certs percentatges per començar a parlar, s’ha d’eixamplar la base de l’independentisme amb no se sap qui i a ERC ho fan somiant establir aliances amb formacions que han demostrat el seu espanyolisme, la seva poca vergonya i la demagògia, sense límits, com els Comuns. Aquesta dèria la promou el nefast ideòleg, Joan Tardá dient que un nou Govern JXCAT i ERC seria un total fracás.
I respecte al necessari i inevitable confrontació per aconseguir la independència d’una nació Catalunya, contra un altra nació, Espanya, ERC ja fa temps que la té abandonada i es mofa de la proposta de confrontació del MHP Puigdemont al que voldrien perdre de vista. Els dirigents d’ERC aposten pel diàleg amb l’Estat que saben totalment impossible i estèril com ens demostra la llarga història i el fracás per part de tots aquells que l’han intentat. I la seva aposta final ha estat la submissió absoluta, vergonyant i gratuïta a un Govern del PSOE, monàrquic, unionista, militarista, repressiu i dictatòrial. El que ens demostra un cop més com les sigles d’un partit no tenen res a veure amb la realitat, ja que ERC avui ni són republicans ni volen la independència, sinó que es conformen amb presidir una autonomia de fireta, i a mantenir unes poltrones per tenir ocupats als membres de l’empresa política.
El primer pas polític que cal donar per a tots aquells que volen la independència és no votar a cap dels tres partits esmentats (ERC, PDCAT, PNC).
El segon pas es que la ciutadania independentista desperti aviat de l’anestèsia paralitzant d’aquests darrers tres anys. Excepte per als empresaris que viuen del BOE i de l’establishment de Madrid i per als polítics que tenen com a única aspiració mantenir la seva cadira i el bon sou, no entenc com la ciutadania es manté impassible i submisa davant la repressió, l’ofec econòmic, i el menyspreu total d’un Estat que té com a únic objectiu, xuclar els nostres diners i aniquilar-nos com a nació.
El dia que despertem, espero que no sigui massa tard, podrem tornar a iniciar el camí per enfrontar-nos i guanyar a l’Estat com ja es va fer a l’octubre del 2017 i ara ho podríem fer amb millors condicions.

NIL MALET
NIL MALET
21.01.2021  ·  00:35

Una qüestió a plantejar seria com reaccionària l’Estat Espanyol davant un poble català organitzat alliberant districtes mitjançant el control del territori. Enviaria l’exèrcit? Hauríem de poder respondre? O faríem una fuga com el 2017, 2.0?

Cristina Moscardó
Cristina Moscardó
21.01.2021  ·  00:41

No puc estar més d’ acord amb la brillant editorial d’ avui.Toca tots els punts claus. No podem seguir pel camí de ser uns acomplexats i menystenir el que som i som nació i la llengua és la nostra identitat. No ho és el castellà ni el bilingüisme.La lluita és de nació contra nació.Els qui suposadament ens hauríen de representar han comprat el marc mental espanyol absolutament en tot i hem arribat a un punt d’ impotència i afartament absoluts. Nosaltres hi vam ser, vam arribar molt lluny i ells ens han desmovilitzat amb un reguitzell de reculades i submissions . El president Torra ho va dir molt clar quan havíem esgotat els límits de l’ autonomia. Aquest marc ja no ens serveix. Està clar que estem fent un forat al mur, vam picar molt fort fins els 2017 i amb l’ ocupació de l’ aeroport i els dies d’ Urquinaona es va demostrar que podem controlar el territori si persistim. Però cal desobediència desde les nostres institucions.Cal deixar d’ acatar sentències dels tribunals ilegitims del règim. Cal molta valentia i sobretot coherència perque el que votem, sino agrada a l’ Estat, no ens ho tombin desde Madrid.. Deixar d’ enganyar la gent amb mentides de taules que no es creu ningú.Certament, el mur caurà, però serà més perque Espanya morirà matant que per l’ eficiència dels nostres partits.. sigui com sigui, malgrat vulguin fer-nos creure amb la propaganda interessada de les suposades enquestes, els catalans que erem independentistes el 2017, ho seguim sent i ja fa molt i molt que vam desconnectar emocionalment d’ Espanya. Tard o d’ hora, els tribunals europeus es pronunciaran, els exiliats tornaran, els presos seran lliures..Quan tot es conjuri, el mur caurà. Encara tindrà raó l’ Alexandre Deulofeu i ho veurem cap el 2029…

Roc Lluís Senent
Roc Lluís Senent
21.01.2021  ·  00:50

Totalment d’acord Sr. Partal. Escrit esquemàtic, pedagògic, racional, educat i contundent.
Des del sud (País Valencià) alguns confiem i esperem en la reacció massiva de la gent del nord. Sabem que sense l’exit del nord nosaltres no en tindrem tampoc, i la consciència de poble diferenciat es diluirà com un terró de sucre banyat.
Sr. Partal, continue per favor en aquesta línea de mà de ferro amb guant de seda. I esperem que el dia D de l’enfrontament arribe prompte.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
21.01.2021  ·  00:59

Crec que, a aquest editorial, cal afegir-hi un element d’anàlisi –al meu parer– important.

Quan hi ha tanta i tanta gent que les passa magres, amb dificultats per a arribar a fi de mes, per a menjar, per a mantenir-se en l’habitatge on resideix, és obscè que els representants del poble al Parlament —i a la resta d’institucions— cobrin els sous obscens que cobren.

Aquests sous són el preu que l’estat espanyol els paga per tenir-los ben submisos. Els nostres representants, en acceptar-los, accepten implícitament la compra de la seva voluntat. Es podran dir tan independentistes com vulguin, però a l’hora de la veritat —com prou s’ha vist que ja ha passat— es faran enrere. Potser ni ells mateixos se n’adonen, però estan implícitament comprats.

Un partit independentista –si n’és realment– no l’hauria d’acceptar, aquesta compra. De maneres de fer-ho, n’hi ha moltes. Una podria ser obligant els representants de la seva línia política a ingressar al partit la part del sou que el fa escandalós més la part proporcional dels plusos, dietes i altres afegits, per tal de repartir-ne el muntant entre les entitats —Càritas, Arrels,…— dedicades a sostenir, salvar de la precarietat, treure de la marginació la gent més desvalguda.

De passada, a més, fóra una manera d’assegurar que els nostres representants ho fossin per verdadera vocació de servir, i no pas per cap interès d’enriquiment personal.

Si no tenim tots plegats aquest mínim de sentit d’humanitat, tot el que puguem fer no va enlloc.

Si, com diem, volem fer un país que sigui bo per a tothom, ho hem de demostrar amb un canvi clar d’actitud. És la manera d’assegurar que el país que fem sigui com realment volem.

No hi ha millor camí. Cal predicar amb l’exemple.

Cristian Joana
Cristian Joana
21.01.2021  ·  01:06

Serà toca que tothom fem la nostra feina. Exigir als partits polítics que petit botiflerisme. Prou donar estabilitat als espanyols a Madrid. Prou submisos. Prou pactes amb els espanyols del 155. Prou diba. Simplement prou.
Emplenem les xarxes socials, emplenem els carrers del missatge clar. Emplenem de cartes les bústies de qui ens juguen en contra. Fem polítics i convencen el nostre cercle que cap vot a ningú que no ho tingui clar, i que no ho demostri. Cap vot a collaborationistes amb l’espanyolisme, ni a Madrid, ni a diputacions. Pressionem-los.

Preparem-nos.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
21.01.2021  ·  01:16

Yo queria decir que hay una grandeza fisica que determina el comportamiento fisico en todo el Universo que se llama Entropia… Esta grandeza es la que determina que cualquier cosa está destinada a encontrar su fin y la muerte.

Esta grandeza determina todo comportamiento de los seres viventes y en modo especial tambien todo lo que pertenece el comportamiento humano.

Toda civilizacion, toda vision efetiva de la realidad es el resultado de una victoria de la vida contra toda inevitable destruccion y muerte determinada por la Entropia.

La lucha de Catalunya para la independencia es una lucha para afirmar progresos vitales…

La lucha de España no quiere afirmar ningun progreso vital… Todo el opuesto el fascismo de España es destruccion, es favorecer la destruccion de la Entropia para imponer el poder de su capacidad destructiva.

Hay que costruir valor y expander la Conciencia nosotros que queremos la Independencia de Catalunya y al mismo tiempo hay que empujar España contra la pared, hacer ver al mundo civilizado que toda actividad de España es distructiva de progreso y civilizacion… Toda actividad de España para dominar a Catalunya solo es pura barbarie… La Conciencia en Europa y en el mudo de la barbarie de España es el medio para derrocarla y vencerla.

Josep Gualló
Josep Gualló
21.01.2021  ·  02:21

VICENT, CELEBRO MOLT QUE HAGIS PORTAT A TERME LA IDEA QUE AHIR VAS ANUNCIAR

Es molt important fer periòdicament una aturada en el camí per intentar unificar el diccionari mental que cada un de nosaltres fa servir. Em refereixo més al diccionari de criteris que al diccionari de mots. Sovint no és possible posar-nos d’acord, per culpa de que paraules i expressions, tenen significats diferents per cada un de nosaltres.

Trobo molt intel·ligent dividir l’escrit en tres parts i posar en cada part un grup de conceptes. Tan sols he trobat a faltar una aclariment que fa un temps et vaig demanar amb vehemència que fessis. Quina diferencia determina qui és de dretes i qui es d’esquerres. No és fonamental ni molt menys en la reflexió d’avui. Però no hi sobraria.

PRIMERA PART- Rupturistes i reformistes. Deixes claríssim que vol cada grup i qui hi ha a cada un. Alguns comentaristes t’havíem acusat d’ambigüitat en això. Com a mínim jo, no ho faré més.

EL primer eix és la unilateralitat. No som unilaterals si diem “Som una nació i nosaltres negociem”. Ho som si diem “Som una nació i nosaltres decidim”. La independència, no se sotmet a cap més voluntat que la pròpia.

El segon eix és l’autoafirmació. Hem de saber quins elements ens permeten constituir-nos en una nació. Molt especialment la llengua. Cal ser intransigents amb això, el castellà és una llengua estrangera que podem emprar amb el mateix respecte que les altres llengües estrangeres.

El tercer eix és la comprensió de l’altre com un tot indivisible. Nació contra nació. Catalunya (o Països Catalans) contra Espanya.

SEGONA PART- Les tres grans lliçons del període 2017-2020. L’autonomia és un entrebanc. Hi estic d’acord.

Primera lliçó. Sabem com és guanya. El 2017 vam guanyar. Ja haviem guanyat abans del Primer d’Octubre. Vam guanyar amb la unitat. La unitat no la va forjar la voluntat dels polítics si no la força de la gent. Si ara la unitat exigeix apartar als reformistes que volen eixamplar la base, estem obligats a apartar-los.

Segona lliçó. La Força de la gent. La gent estava escaldada per l’enganyifa de l’Estatut. Només necessitava organització i lideratge.
Les dues grans entitats del moment, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional de Catalunya van prendre les regnes i tot va anar sobre rodes. vam impressionar al mon.

Tercera lliçó. La repressió és eficaç. No ens enganyem. La enorme quantitat de gent represaliada i les diferents maneres que utilitzen espanten. No tothom te vocació de màrtir ni podem demanar-ho, Ens cal una cosa nova que ens reanimi. Jo confio que el Consell per la República sigui l’encarregat de reconduir la situació. Va ser difícil començar però les darreres setmanes està augmentant en nombre d’afiliats a bon ritme.

TERCERA PART- Les tres claus del futur immediat. Del 2017 fins al 2021, unes coses han millorat i unes altres han empitjorat. Tot és diferent i hem de bastir un nou envit a partir de tres claus o tres pilars. Els tres pilars sustentats en dues potes cada un. Una pota aqui i una altre pota a l’exili.

Primer pilar. La institucionalització de la república proclamada. o com a mínim la institucionalització de la societat alliberada.

Segon Pilar. La continuació de la destrucció institucional de l’estat espanyol. Aquesta feina sobretot des de l’exili.

Tercer pilar. Disputa del poder amb l’estat des de tots els angles possibles: La digitalització del sistema. La defensa del carrer. I la defensa de tot el que ataquin. Aquí el Consell per la República que espero que hagi crescut mol hi tindrà un paper molt important però diferent del que seguiran tenint les dues entitat actuals. Atenció a l’ANC que aparentment ha començat un procés de bifurcació interna que ara no sabem quin rumb pot prendre.

Artur Martí
Artur Martí
21.01.2021  ·  02:40

HOME NO, NO ÉS AIXÒ COMPANYS COMENTARISTES, NO ÉS AIXÒ en gral. perquè no he tingut temps de llegir-ho tot de tots.
En el que sí estem tots d’acord és de que en Partal ha estat magnífic, tan ahir, com avui. Més clar impossible.
Per tant, penso que cal que tots posem fil a l’agulla i proposem accions pràctiques per demà mateix, i no de cara a no es sap per quan.
Per exemple, quanta gent indepe ens estem organitzant en aquests moments ?, clandestinament per suposat i en la línea que es podria desprendre de l’editorial. És a dir, continuem sent catalanets, o ja som o serem molt aviat catalans indepes ?.
Fem quelcom a partir de demà matí mateix realment eficient per no estar tan atomitzats i en lloc de fer 300 manis al mes de 4 gats, logrem montar 6 manis i/o actes al any molt massius i contundents ?. I així 30 vegades etc. d’exemples.
Amics, tots sabem que de la manera que hem anat fins ara no anirem en lloc, amb les poques excepcions que Vilaweb ens ha recordat manta vegades.
PD: per cert, quanta gent indepe o no tant, llegeix Vilaweb bastant sovint, sumant els que paguen i no ?. Aquesta dada l’hauríem de conèixer els indepes de carrer, com tantes altres.

Albert Ventura
Albert Ventura
21.01.2021  ·  04:46

Amb la lluita politica no n’hi ha prou, cal una guerra economica contra tot allo espanyol o en espanyol. Fins i tot el Preparao va entendre aixo.

Jordi Miralda
Jordi Miralda
21.01.2021  ·  05:31

Excel·lent editorial Vicent, hi estic d’acord. Vull puntualitzar una cosa: a vegades hi ha qüestions teòriques que generen discussions confuses perquè no s’ha aclarit la definició dels termes que s’empren. I un exemple del qual agraeixo el teu canvi és sobre la bifurcació en l’independentisme entre presó i exili, que ara has canviat per parlar de la bifurcació entre rupturisme i reformisme. Hi estic totalment d’acord, hi ha una bifurcació fonamental entre rupturistes i reformistes que acabarà guanyant el rupturisme demostrant que el reformisme forma part del marc mental espanyol; però parlar d’això en termes de presó i exili només confonia i no feia justícia als nostres presoners polítics, que tan han ajudat a impulsar el rupturisme i el descrèdit de l’estat espanyol.
Passa una cosa semblant amb el nacionalisme, que el mot no està ben definit ni és equivalent al que s’entén a la major part del món per “nationalism” en anglès. Jo estic d’acord amb el nacionalisme quan s’entén com la defensa del dret a l’autodeterminació, de la diversitat cultural i de la defensa dels pobles oprimits, però en contra si s’associa amb qualsevol mena de supremacisme, també si el supremacisme és d’una nació sense estat.
I també sobre la qüestió de la llengua: evidentment que el català és la nostra llengua pròpia, i que apart de l’aranès no n’hi ha cap altra. Però l’oficialitat única del català com a concepte copiat del model d’Espanya i França no seria bona, especialment si s’aplica com a Estònia on ha causat molts problemes amb la minoria russòfona, i això a Europa se sap. Millor un concepte com el dels EUA: cap llengua oficial, però una llengua pròpia i comuna a cada territori.

Albert Miret
Albert Miret
21.01.2021  ·  06:05

Felicitats per l’editorial, Vicent, tant per la forma com pel fons. És evident, que Esquerra Republicana utilitza els mateixos mètodes que fan servir a Madrid els polítics de qualsevol tendència, perquè són totes iguals: Primer possessió dels mitjans. Segon, utilitzar-los per a introduir conceptes contraris al que el poble vol, i tercer disposar d’alguna ànima podrida que mini constantment el que el poder vol destruir. A Madrid quasi és difícil de dir qui ocupa aquest lloc, perquè n’hi ha tants, que no saps quin triar, però a esquerra republicana l’ocupen el seu líder a la presó i  el principal destructor de l’independentisme, i m’atreviria a dir del catalanisme, que es diu Sol. Deixant de banda al toreret madrileny, que ja es deu estar passant al PSOE perquè fa temps que no diu burrades per la tele estatal, amb aquestes dues persones que he esmentat, no es pot negociar res, pel mateix que no es pot negociar res amb Madrid, perquè no en saben, o no poden, o perquè és la millor manera d’anul·lar al contrincant i amagar el conflicte. Crec que en alguna de les fases que proposes, Vicent,  hauria d’haver-hi l’apartat corresponent al canvi de direcció de les dues altres màquines destructives de tot allò que és català, com són la TV3 dirigida pel destructor  del català Vicent Sanchis i la Catalunya Ràdio, així com tots els aparells destructius que  esquerra republicana ha estat sobre utilitzant durant els darrers tres anys. També crec que s’hauria de començar a estudiar -encara que soni molt rar-, la infiltració de la religió  en la política catalana duta a terme per un dels dos càncers que malden per a impedir la unió dels partits catalans i la independència de Catalunya. Però això és feina interna del partit que ha optat pel regal dels seus ideals a canvi d’una taula buida de gent i de contingut de quatre peles amb deu.

ENRIC CALVET
ENRIC CALVET
21.01.2021  ·  06:25

Clarisimi!!

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
21.01.2021  ·  06:50

Les obvietats de vegades cal dir-les. Per a assolir la independència d’un poble, cal un moviment d’alliberament nacional. I un moviment d’alliberament nacional acaba estructurat en una única organització que integra les diferents sensibilitats polítiques, i és qui duu el poble a la independència. A Catalunya no es fa servir el concepte de moviment d’alliberament nacional, el més semblant potser siga el Consell per la República, però no hi ha una reflexió pública seriosa, ni una intenció real per part dels parits polítics de construir un Moviment d’Alliberament Nacional, el que hi ha és una lluita per gestionar la misèria que ens dona Espanya, o dit en paraules d’Ovidi Montllor, gestionar les molles d’un estat que en ofega i acabarà aniquilant.nos.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
21.01.2021  ·  07:17

Quan han declarat la guerra contra el teu país, només pots fer una de dues coses: lluitar per guanyar-la o col.laborar amb l’altre per no prendre mal a nivell personal.
Jo opto per la primera. És per això que vull unitat, compromís i lideratge, i votaré qui m’ho ofereixi.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
21.01.2021  ·  07:52

Magnífic assaig. Adient. Imprescindible.

Rafael Sancho
Rafael Sancho
21.01.2021  ·  08:30

Absolutament d’acord amb l’anàlisi i molt encertades les propostes. Ja fa molt de temps que no entenc, o potser sí, les posicions d’ERC. I, no cal dir-ho, al meu parer no tenen cap justificació tret, és clar, que el que pretenguen és la perpetuació de la dominació espanyola i la consolidació del procés de substitució lingüística i nacional. Sembla que no tinguen prou amb saber que Castella és a punt d’arribar a la mar per València i que vulguem que també ho faça per Barcelona.

Enhorabona Vicent

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
21.01.2021  ·  08:45

Sr. Salart
Jo crec que el professor Cotarelo i el director Partal estan destinata a treballar Junts, malgrat que Vilaweb s’entesti a ignora al professor.
Mai dues analisis del moment politic actual han estat tant sincroniques i complementaries com aquestes

josep SELVA
josep SELVA
21.01.2021  ·  08:59

Confiar en la justicia dels tribunals es com donar caramels a un nen i confiar que no se’ls menjarà mentre no li permetis. Es el resum del tot l’article d’avui

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
21.01.2021  ·  09:00

Que us semblaria si començàvem amb una vaga general, amb pilones de formigó a totes les entrades i sortides.? I fins que peti el que hagi de petar.? Una bona excusa la tenim amb la pandèmia…..!? Ens hi posem.? Bon dia i bona hora .

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
21.01.2021  ·  09:02

Bon dia! Sr. PARTAL moltes, moltes GRÀCIES pel seu ,sí llarg, però raonadíssim editorial.

Me l’he copiat per guardar-lo i rellegir-lo vàries vegades. I l’he recomanat o reenviat a moltes amistats.

Tindrem paciència, estarem espectants, però mentre engrandirem les llistes del Consell per la República i farem feina, la feina que calgui per estar preparades i preparats.

Ñ i el seu malantís poder un dia trontollarà del tot i aleshores, estant preparats com estarem, marxarem perquè haurem guanyat. Els haurem guanyat i serem per fi un PAÍS LLIURE, una REPÚBLICA, la nostra.

Treballem-ho! Fem-ho i fem-ho bé!
El primer pas, és guanyar a les eleccions del 14-F (sembla ja la data en què se celebraran; ho diu la fiscalia, ho pontifica en Sanchez….)
I així anar teixint tot allò que ens encamini a la MARXA final i total; la definitiva.

Ànims! Endavant!

Carles Farre
Carles Farre
21.01.2021  ·  09:16

Comparteixo la opinió d’en J.Bull, tot això que dieu Vicens Partal, estaria molt be, si no fos perquè entre mig hi tenim un microscòpic element, que a mes de ser molt punyen, es apàtrida, i que ho condiciona tot, la primera mesura unilateral que caldria haver pres, es la sanitària, i aplicar de forma generalitzada el diòxid de clor, el que permetria no haver d’asfixiar econòmicament a milers i milers de negocis, siguin pimes o autònoms, que també tenen els seus treballadors,, perquè de continuar per aquest camí, que no ho solucionarà un vaccí, la majoria de gent, a part de funcionaris i jubilats ben pagats, tindran altres prioritats.
Desde l’atalaia intel·lectual, a vegades no es toca de peus al terra com cal..

Joan Juhé
Joan Juhé
21.01.2021  ·  09:18

Opino que en la seva anàlisi falta un quart rem. Una política per part de l’independentisme cap aquells que proposen un referèndum (75%), però no són independentistes (50%). És a dir, un pacte amb aquest 25%.
Socioeconòmicament l’independentisme és majoritari entre els treballadors amb contracte indefinit i autònoms, i el no-independentisme és majoritari entre treballadors amb contracte temporal i majors de 64 anys.
El pacte passaria per assumir les justes reivindicacions econòmiques d’aquests sectors precaris (que inclourien la situació dels joves). Qui es troba entre aquests sectors sap del calvari i les humiliacions que representen les ajudes i les rendes condicionades. Acabar amb això vol dir la Renda Bàsica Universa (RBU).
Com amb el Consell per la República, la RBU tampoc té el ressò que hauria de tenir entre l’independentisme.
Una confluència entre Poble lliure i sectors d’ERC independentistes conscients que, avui dia, les receptes socialdemòcrates fracassen, amb el sorgiment d’una nova força política, faria que aquest quart rem agafés força. Ara per ara haurem de tirar de la barca amb tres rems.

Pep Agulló
Pep Agulló
21.01.2021  ·  09:21

PRIMERA LECTURA. EN GENERAL D’ACORD. ALGUNS APUNTS…

1/ Planteges que la diferència entre rupturistes i reformistes serà un procés “espontani” (així se’n desprèn) de definició, a través de l’experiència política, en veure, els reformistes, que la seva estratègia no té trellat en aquest Estat es rendiran a l’evidència. Discrepo. S’haurà de dirimir en una lluita política entre les dues estratègies de manera que l’una s’imposi a l’altra. El concepte de bifurcació (paral·lelisme) és equívoc. Hi ha d’haver xoc més aviat o més tard.

2/ Que la comprensió de l’altre com un tot indivisible és un dels arguments que desmunta la idea dels reformistes que justifiquen l’existència d’una Espanya progressista amb qui es pot negociar. Molt important.

3/ Aquest punt és el que trobo imprescindible. ¿Si dius: l’autonomia és un entrebanc, quin valor li dones, doncs, a unes eleccions autonòmiques? Ni una paraula.

Repeteixo els arguments del meu comentari d’ahir: d’entrada no poden tenir un caràcter emancipador atès que la nostra sobirania és segrestada pels tribunals espanyols. Cal combatre la il·lusió que no pot ser la solució de res. En tot cas només té un valor tàctic, si es guanyen, de la demostració que malgrat la repressió seguim dempeus. Una derrota per l’Estat. Important, però la independència no passa per aquestes eleccions. Malgrat això cal anar a votar també per legitimar davant del món la nostra lluita de minoria nacional oprimida.

4/ D’acord amb el fet que la institucionalització de la república proclamada és essencial. Però no es defineix si la seva representació dins el país haurà de ser una organització clandestina que funcioni com l’autoritat per damunt de les institucions que estaran al punt de mira de la repressió.

5/ Quin paper han de jugar els poder locals en això que planteges de com alliberar parcialment territoris.

6/ En aquest enfrontament, l’adaptació legislativa, el paper dels mossos i de la preparació logística (vot electrònic) etc. no està definit.

ENRIC MOLINS
ENRIC MOLINS
21.01.2021  ·  09:24

Cada dia estic més content d’haver-me fet soci de vostès Son un gran altaveu. Moltes gràcies Sr. Partial.

josep soler
josep soler
21.01.2021  ·  09:30

Vostè Sr. Partal sí és un autèntic polític. Són els sicaris dels partits societat limitada els que no ho són. Per exemple avui dir, tal persona treballa de polític d’ERC és un perfecte oxímoron. El que tal persona fa és escalar posicions d’entre els 10.000 afiliats per aconseguir una de les 12.000 places de càrrecs electes i de confiança que li ofereix el règim BorbonIBEX. Ofici que comporta un salari que va dels 50.000 als 180.000 euros anuals.

Actualment ERC té més 3.000 treballadors en actiu entre ajuntaments, diputacions, Generalitat, Estat, UE, fundacions, agències, etc. Els altres llocs estan repartits entre Comuns, PSC i PdeCAt; alguns de la CUP, C’s i PP.

Les etiquetes d’esquerres o dretres només són això: marques en etiquetes com les dels iogurts del supermercat: les unes són el sentit de ser de les altres. Tots hem vist a la Colau una vegada amorrada al piló practicar l’amnèssia social amb una salari que no hauria cobrat mai en la vida en una empresa privada, ni per la seva experiència, talent o eficàcia. El mateix exemple el trobaríem en l’Aragonès i la gran majoria dels 3.000 sicaris d’ERC.

La falsa empresa SL amb l’etiqueta d’esquerres com ERComunsPodemos no serà mai un contrapoder, al contrari, el justifica perquè així el neofranquisme pot aparentar que juga en una lliga democràtic. La progressia burocràtica promet la lluna en un cove però a l’hora de la veritat i quan el Poder li mana: recula, calla i oblida per salvar el salari i la SL.

NO FAREM CAP REPÚBLICA AMB ERC I CIA

COMPLETAMENT D’ACORD AMB VOSTÈ SR. PARTAL: ELS INDEPENDENTISTES ESTEM FALLANT EN NO SUMAR-NOS TOTS EN MASSA EN EL CONSELL PER LA REPÚBLICA.
NO TENIM EXCUSA.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
21.01.2021  ·  09:51

Sí, el Consell per La Republica es la herramienta y el camino.
Forza y endevant
Visca la terra

Toni Segarra
Toni Segarra
21.01.2021  ·  09:55

Al començament de l’article parla del control del territori. Desprès, però, no ho amplia. Com es pot controlar un territori on els mossos diu que el seu deure és fer cas al que els diqui un jutge espanyol abans que el que ordeni el govern legítim de Catalunya?

Francesc Casas
Francesc Casas
21.01.2021  ·  10:13

Gràcies Sr. Partal per aquestes magnífiques reflexions que son un veritable full de ruta. “Hola! jo ja sóc del Consell per la República, tu no?” Aquesta frase o salutació l’hauriem de popularitzar tots els independentistes.

Pere Grau
Pere Grau
21.01.2021  ·  10:17

Algun comentari sembla que trobi a faltar més concrecions en les accions concretes que s’hagin de fer. Però dir més del que diu aquest fenomenal article, en aquest moment no tindria sentit. Lluitant contra la força bruta i els tribunals espanyols, només es pot fer com un seguit d’accions guerrilleres (en les que si es produeix violència mai no sigui començada des de la nostra banda) i això en un terreny minat per la pandèmia. Ara be,, fins i tot aquesta guerra de guerrilles necessita organitzar-se, Jo des de fora no puc jutjar quin grau d’organització i de contactes tenen ara els CxR locals o altres grups que hi hagi. Però no crec que sigui equivocat die que aquesta eina és essencial, per poder actuar cada moment com sigui possible i aconsellable. I això no depen dels partits. I no cal dir que tot allò que es faci crec que hauria de ser fet en connivència amb el CxR a l’exili. El meu comentari d’avui és bastant mal girbat, però el tema no té res de senzill…

MARCEL DALMAU
MARCEL DALMAU
21.01.2021  ·  10:47

Benvolgut Vicent, en la teva magnífica anàlisi crec que t’has deixat de fer explícita una contradicció estructural entre Catalunya i Espanya. Hi és de manera implícita en la formulació en l’expressió “nació contra nació”, però no exposada. Em refereixo al canvi de posició de la burgesia empresarial catalana, que acorralada per la renovació de la nova política economica dirigida pel poder financer subordina i periferitza el secular paradigma de “Catalunya fàbrica d’Espanya”. D’aquí la diferència estratègica de l’independentisme històric amb l’actual, i els darrers intents de la burgesia industrial amb voler pactar amb l’estat un nou estatut, i després, el que anomenaven un “pacte fiscal” per dirigir l’economia catalana en el nou mercat europeu, que també va fracassar i va veure’s abocada a la via independentista. Això no era així en els anys 80. Aleshores feien costat a la repressió contra l’independentisme (fins i tot ERC, que es proclamava federalista o confederalista). Sembla que hi ha diversos d’aquests sectors que han tornat a posar el retrovisor amb nostàlgia, uns per a refer un pacte fiscal i els altres per a reforçar la seva tradició republicana… Espanyola. Ambdues tradicions posposen la independència com a motor immediat. És el pes de les tradicions ideològiques en temps de repressió violenta. Cal fer-los veure, com tan bé fas, que ni amb la síndrome d’Estocolm ni amb cap fidelitat amb l’estat que ens nega com a nació, poden ni podem sobreviure. Cal assumir -no tenim alternativa- un temps de confrontació i sacrificis. La resta són autoenganys.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
21.01.2021  ·  10:51

Del llarg editorial d’avui, que subscric en la seva totalitat i que en gran mesura ja hem aportat aquests elements molts dels habituals comentaristes, diria que el primer punt no té discussió. Som unilaterals perquè l’estat no admet la bilateralitat. Sembla una bajanada de tan tòpic. Si som una nació, i sembla que en aquest punt no hi ha discussió, no podem parlar amb l’estat com una altre cosa. Per tant, per rigor de la lògica, deixar el camí de la unilateralitat és deixar el camí de la independència, així de clar. La llengua és l’eix de la nació. Catalunya té un tarannà, una manera de riure, de plorar, de negociar, … d’estimar, que no s’entén sense el català. Som una terra d’acollida i de pas. Amb nosaltres hi conviuen moltes llengües. No hauria existit Catalunya sense el català i, des del respecte escrupolós a totes les llengües que conviuen amb nosaltres, el català ha de ser la llengua de Catalunya. Qui qüestiona això té un problema d’identitat o de trastorn de la personalitat nacional. Finalment, en aquest primer punt, qui no entengui que l’estat és una roca monolítica feta d’un mateix mineral és que està molt desorientat o bé és còmplice d’un engany monumental. L’estat ho és tot, els jutges, el govern i l’oposició. En l’entrevista a Pablo Iglesias a la sexta, atenció -el representant més esquerranós de la nació espanyola-, que ens va donar la gràcia d’equiparar l’exili del president Puigdemont a l’exili republicà del 1939, no va deixar de dir que la majoria absoluta del Parlament no té legitimitat, que va cometre errors no indiferents a la justícia, entre altres perles, i va obviar dir que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret fonamental, recollit als Pactes Internacionals de Drets Humans. Sí, l’estat és un tot i encara diria més, la nació a què ens enfrontem no és Espanya, és Castella. La història així ho confirma. Del període 2017-2020, segon punt, diria que es defineix per dos qüestions. Primer la desunió dels partits independentistes que, es veritat, ve de lluny i ha marcat tot el procés fins ara i també per la ingenuïtat, per dir-ho d’alguna manera, en creure allò de la llei a la llei i que l’estat es podria forçar fins a negociar. La història, que és llarga, no corrobora aquest axioma i els nostres líders ho havien de saber. No tinc tan clar l’afirmació que fa en Partal, “nosaltres sabem com guanyar”, diria més aviat que sabem com podríem guanyar perquè encara no hem guanyat i si, ells saben com frenar-nos, això si que ho tenim clar. El moviment independentista va néixer fora del Parlament i dels partits. Encara que venia de lluny, es va encarnar en aquella manifestació al Passeig de Gràcia del 2010. Ara, per diferents raons -no només la Pandèmia- hem perdut el carrer i la iniciativa. Ni la Generalitat ni els partits SA són l’instrument per fer la independència. Estem en el tercer punt. Sembla que el tren, que estava en pendent ferroviari, ha perdut graus i està en un replà. Crec que si la batalla d’Urquinaona s’hagués donat al mateix temps a Girona, Tarragona, Lleida, Terrassa, Sabadell, Mataró, Figueres, … amb un comandament fora de les grapes de l’estat, el Consell per la República, posant entre les cordes la demofòbia espanyola i indicant les passes per a la desobediència tindríem una gran oportunitat. Tot això caldria discutir-ho molt. Recordo els dies previs a l’1 d’octubre que es van produir sessions informatives a diferents punts del país. Jo vaig estar a Mataró on va caldre repetir tres cops perquè la gentada no hi cabia al “Foment Mataroní” i al carrer Nou la cua arribava fins a Santa Maria. Caldria tornar a una cosa així. Cal parlar, cal tornar al pendent ferroviari.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
21.01.2021  ·  11:04

Reformistes? Sr. Partal? Reformar què… Espanya? Trobo Sr. Partal que amb ER encara (no sé el per què) els etiqueta massa políticament correcte. Em dirà que els de Junts….també…tal…però ja n’hi ha prou de posar-los en el mateix sac….era ER amb qui confiaven tots. Sóc soci de l’ANC, de fet m´he apuntat a tot, i els socis de l’ANC en un % altíssim érem votants d’ER! perquè era ER el partit independentista!!
La repressió té molt de poder i tant! Però més els mitjans! ER té el control absolut, i què queda de TV3 i CatRàdio??
Quan es va crear el ConsellxRepública ho vaig tenir claríssim….però és clar ….ja s’han encarregat de fer-li boicot…però no l’estat espanyol…sinó els nostres amics ER. Sabeu què em responen si amb gent del meu entorn que són d’esquerres, els hi dic per apuntar-s´hi? “Si home!! amb el Puigdemont de President!!
Pel que fa el seu full de ruta Sr. Partal, l’he imprès i me’l faig meu.

Carles Pastor
Carles Pastor
21.01.2021  ·  11:05

Totalment d’acord, Sr. Partal. sense ànim de polemitzar vull deixar constància de dues situacions que poden posar en perill l’argumentari que ens proposa.
1. A les properes eleccions s’hi presenten els mateixos polítics que actualment ens han dut al desgavell institucional que estem patint. Com assolir un enteniment i una unió que faci cavalcar a tots en la mateixa direcció?
2. I si Europa no és tan procliu a donar-nos la raó?
3. No valdria la pena esforçar-nos per a programar des del Consell de la República un referèndum telemàtic amb totes les garanties democràtiques (jo no sé com es fa, però hi ha molts que ho sabrien muntar. Això no ho podria aturar (jaquers apart) l’Estat espanyol i donaria la volta al món en un moment. Perquè la gran pregunta: QUANTS SOM? encara no té resposta.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
21.01.2021  ·  11:05

És molt fàcil dir posar l’estat espanyol contra la paret i disputar-li el poder i el territori.
Però hi ha polítics que no saben o no volen saber que Espanya té decidit destruir-nos totalment com nació catalana… I mentre no ho sàpiguen mai voldran posar l’estat espanyol contra la pared.

Núria Riba
Núria Riba
21.01.2021  ·  11:11

Moltes gràcies per la claredat i l’orientació honesta, Vicent Partal! Dos dubtes:

1- el Consell per la Republica, on sóc inscrita, té un problema fonamental, i és que es veu (sobretot ERC, però també la Cup) com una branca de JuntsxCat, ja que està impulsat i presidit pel President Puigdemont.

2- si es dona l’indult, com sembla evident i com demana Podemos/Comuns, això no pot impedir o enfangar massa la consecució de l’anul·lació de la sentència al procés a Europa?

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
21.01.2021  ·  11:17

Bravo Partal! Amb base al que dius, ha de ser facil fer una sèie de fulls de ruta alternatius que serveixin en funció de les circumstàncies. Espero que tots els politics i ciuradans independentistes ho llegeixin, i reflexionin. És un gran resum de la situació actual, de on som, i de com podrem anar allà on volem : a la independència i a la República Catalana. Però hi ha una cosa fonamental que cal que tothom comprengui de una vegada: estem en un revolució i en una guerra. Guerra per altres mitjans que els tradicionals, però guerra al fi i al cap. I en aquesta mena de guerres els estats no fan presoners: els aniquilen, senzillament.I aprofitem a Europa, però no hi confiem; cal que lluitem com si estiguessim sols.

Miquel Mutiñó
Miquel Mutiñó
21.01.2021  ·  11:36

Totalment d’acord. Excel.lent reflexió.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
21.01.2021  ·  11:38

Gràcies mil Vicent…jo necessito que m’ho expliquin.
Hi sóc i hi continuaré essent.
Per a mi, ja gran, el desig de guanyar és més fort i més gran.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Joaquim Rúbies
Joaquim Rúbies
21.01.2021  ·  11:56

Magnífic, Vicent

Cal preguntr-se quants estem disposats a jugar-se el físic si cal.
I com podem fer per acabar amb les baralles de saló.
Via fora Catalans!

Ramon Tubau
Ramon Tubau
21.01.2021  ·  12:13

Magnific Vicent, aquesta música és la que a mi m’agrada però, tu què proposaries per què aquestes idees no arribessin a orelles dels nostres botxins ja que quan nosaltres hi anem ells ja en tornen? , o sigui, fer-ho més a la manera basca, amb discreció i “puteria”.

david graupere
david graupere
21.01.2021  ·  12:13

Si com a jornalista sou capaç de descriure-ho amb precisió, un polític “professional” és capaç de veure-ho amb precisió però avantposa els interessos de partit.

Estic d’acord que ara no és el temps de l’ANC, ara és el temps del Consell i que tingui el màxim de suport popular: què cal per fer créixer el nombre d’adscrits?

Gaspar Coll
Gaspar Coll
21.01.2021  ·  12:14

Em quedo amb dos continguts:
Tot comença amb la manifestació del 2010 tenia per lema “Som una nació, nosaltres decidim”. Molt aguda la frase d’en Vicent: El lema no deia “Som una nació, nosaltres negociem”. En definitiva, només es pot negociar un com ja s’ha decidit d’una manera irreversible, no abans.
Fins que els “polítics” de carrera no entenguin i defensin l’anterior, o quan la mobilització popular ho assoleixi, parlar d’Independència és una entelèquia, no passa de ser un desitg per a ben intencionats, com l’amor universal.

Gerber van
Gerber van
21.01.2021  ·  12:18

Caram Vicent, una analisi polític i una proposta molt bona! Et felicito. No tinc rés a afegir.

JOSEP COMI
JOSEP COMI
21.01.2021  ·  12:19

És una pena veure als nostres polítics tan desunits i cada partir a la seva , això si tots amb la boca plena parla’n de independentisma,em pregunto , i creuem.

Carles Matute
Carles Matute
21.01.2021  ·  13:01

Molt bona descripció de la situació i, de passada, un toc d’atenció (avís a navegants) a tots aquells que esperen asseguts que les coses es resolguin soles. Està més que clar que si el moviment independentista català no representés un veritable gra al cul per l’estat espanyol, aquest no es prendria tantes molèsties i, a més, no aniria de cap a fer-se l’harakiri davant de tot el mon, peti qui peti.
Està més que clar, i ha quedat demostrat a bastament, com les gasten els espanyols i fins on son capaços d’arribar. Qui pensava estar negociant amb un oponent honorable ha pogut veure que davant seu només té un pinxo capaç de fer tot allò que sigui per tal de sortir-se’n amb la seva, o, millor dit, per tal de que l’altre no se’n surti. I ara, amb un escenari absolutament diferent al que hi havia el 2017, però coneixent com les gasta el contrari, sabem per fi on som i amb el que comptem. I a nivell d’estratègia això és important. Molt. A “L’Art de la guerra”, de Sunzi, en el primer capítol (Les valoracions preliminars) és diu que “per a esbrinar la situació real cal avaluar les forces respectives d’acord amb cinc factors i contrastar-ne els resultats. Aquests cinc factors son: la força moral, el cel, la terra, el comandament i l’ordre”. Penso que a nivell de força moral i comandament, des de Waterloo ens en estan donant una lliçó cada dia; de fet, això és el que està fotent més a l’estat espanyol. I pel que fa a la maniobra de tenir infiltrada dins l’independentisme a la força de “ciutadans lleials” d’ERC, a criteri meu penso que ja no enganyen a ningú.

Joan López
Joan López
21.01.2021  ·  13:02

Si volem l’independencia,no podem negociar,no podem estar pagan a empresas que no ho son,no podem tindre als calerons a bancs caixas que tampoc ho son,no podem anar a comprar a supermercats que tampoc ho son,I no podem parlar castellà con si fos normal,aquestas coses I alguna mes(consell per la republica)tindria que tenir molta mes gent afegida,son coses que hem de fer nosaltres,que notin la presiò que fem. I per sobre de tot fer front ja al pais colonialista-franquista.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
21.01.2021  ·  13:19

Molt substanciosa la més-que-editorial. Crec que és difícil rebatre alguna cosa del que diu. El problema, inevitable, és el que falta. Hi ha una frase terrible que sintetitza la situació: “no sé de cap altre moviment d’alliberament, enlloc del món, que tinga els seus presoners tancats –i de quina manera!– a les seves presons”. Per la resta, hi ha un primer pas imprescidible: treure, mitjançant els vots, a l’actual direcció d’Esquerra y recuperar el partit

Júlia Laforga
Júlia Laforga
21.01.2021  ·  13:39

Un bon editorial el d’avui. Molt sintètic i molt clar.
El que més mal fa és que ja ho sabem tot: No podem esperar gran cosa dels partits polítics, de les institucions, de l’ANC … i ens ho podem esperar tot de l’estat espanyol.
Constatar això et dona claredat mental, però no sempre força al cor.
A veure si entre tots la trobem.

Carles Viñals
Carles Viñals
21.01.2021  ·  13:58

1.- Cal dir les coses pel seu nom. El terme “bifurcació” és equívoc, com bé diu Pep Agulló a les 9:21 h. La veritat és que no hi ha bifurcació entesa com a dos camins que duen al mateix lloc. Són dos camins que duen a llocs diferents, perfectament coneguts pels qui els han triat amb plena consciència. No sé si el Sr. Partal està d’acord, però estic convençut que així és com ho percebem la immensa majoría de nosaltres. No cal esperar doncs dels qui han triat el camí de retorn a Espanya el reconeixement, ni ara ni després, d’un “error” que mai no ha estat tal.

2.- És el deure de tothom que vulgui de debó el triomf de la causa catalana incloure el seu nom al Consell per la República sense més dilacions ni patètiques excuses. – Oh, és que és percebut com a partidista…! Donc és clar que és partidista, carallot ! Hauría de ser hores d’ara la llista oberta i pública dels ORGULLOSAMENT PARTIDARIS de la llibertat de Catalunya, -Oh, és que costa deu euros apuntar-s’hi…! Doncs gasta-te’ls en cervessa, gran patriota, i no tornis a parlar d’independència. -Oh, és que si m’apunto, la GC vindrà a buscar-me a casa…! Doncs digues als teus ancians pares que, si volen la independència, tornin al carrer per ser estomacats de nou, i als teus fills que vagin pensant en emigrar, que tú no vols prendre mal i que, al capdavall, no estem pas tan malament.

Estem moralment obligats a proclamar “JO VULL LA INDEPENDÊNCIA DE CATALUNYA !” amb nom i cognoms, sigui des del Consell per la República, La Lliga dels de la Ceba o l’Associació de Boletaires. I si no som capaços ni tan sols d’això, que l’últim apagui el llum.

P.S. Mª Àngel Fita: Que el Sr. Cotarelo arribi a escriure en aquest digitat, que ja m’agradaría, depén, suposo, d’un acord entre ell i la direcció de VilaWeb. No sé què en penses tú, però jo m’inclino a creure que l’impediment -si n’hi ha- no vé del primer.

Jordi Torres
Jordi Torres
21.01.2021  ·  14:07

Benvolgut Vicent, gràcies per aquest editorial-assaig, tan aclaridor com necessari. Molt d’acord en com ens has situat en el moment actual i en les teves conclusions. Entenc que pel què fa al ‘com fer-ho’ no es pot ser més explícit encara, tenint en compte que caldria una bola de vidre per detallar les accions col·lectives i individuals que seran necessàries per assolir independència. Coincideixo plenament en les tres linies mestres que defineixes: “… la institucionalització de la república proclamada –o com a alternativa, la institucionalització de la societat alliberada–, la continuació de la destrucció institucional de l’estat i això que el Consell per la República anomena disputa del poder –no únicament digital o cultural, sinó també físic, als carrers”

Hi ha un concepte en el que discrepem, i és quan parles de ‘nació contra nació’. Per nació jo entenc una societat que comparteix llengua, referents culturals, història i un projecte comú. No es tracta de lleis i fronteres sinó de sentiments i percepcions col·lectives. Per tant, no crec que es pugui parlar de nació espanyola ja que l’espanyolisme, per definició, sempre ha volgut anorrear les altres nacions que conformen el seu estat. Per tant, o bé considerem que la nació espanyola és només la castellana, o parlem llavors d’estat espanyol. Tot i aquest matís, no et nego la major: Ells, com a estat, estan units defensant els seus interessos mentre que nosaltres, com a nació, estem desunits. Aquest és el nostre primer cavall de batalla.

Salut!

ramon Feixas
ramon Feixas
21.01.2021  ·  14:11

Cal agrair la feina ben feta, i no pas fàcil, del Sr. Partal. Com a persona que escriu amb profunditat, entenc que el que pretén i és propi, és que cada independentista prengui la seva torxa i es deixi guiar per lla llum i faci llum als altres. No pas que li riem totes les gràcies, encara que valorem adequadament(molt) la seva tasca. El funcionament de l’accés a càrrecs polítics a la religió capitalista consisteix en una lluita aferrissada competint a mode partidista. Serien superhomes i superdones si a Catalunya això no passés, sobretot amb la trista deixalla social de les glòries convergents. Si en un moment tres partits amb més sensibilitat humana que els altres varen veure la necessitat de la independència, és perquè varen escoltar el clam del poble, però no se’ls hi pot pas imposar que no xutin amb les regles del joc proclamades pel senyor Iceta. El règim del 78 és el resultat de mig segle de dictadura i uns oportunistes que van redactar una constitució llegida per una minoria i amb unes ambigüitats que preteníem que canviés l’ordre legal per no canviar res. No es podia demanar més en aquell moments. Tampoc la monarquia en aquell moment estava tan corcada com està ara: la mentalitat regionalista va seguir el seu curs d’una manera tan exagerada que Catalunya encara avui es veu que no te una llei electoral, potser perquè els interessos partidistes si que van entrar el terreny de joc amb tota la fúria parta-giratòria
Les vies a les que apunta l’editorial totes elles és bo que siguin seriosament explorades amb el mateix esperit que el setembre del 2017, quan la gent hi posava tota la voluntat sense mirar de quin partit era el del costat o si ell potser hauria esta partidari d’una altra manera. Tot va esdevenir complementari. Va ser un pas important. L’altra divisió del que es parla, si unilateralitat o diàleg, ja s’ha comprovat que l’estat espanyol és unilateral i derrotador i no hi ha cap possibilitat que deixi de ser-ho. Però la feina dels exiiats seria inútil total sense la sofrida aportació dels presos, així com la feina del Consell per la República no estaria legitimada sense el diàleg, encara que sigui ingrat haver de dialogar amb qui no sap què es diàleg i a més ser molts l’aneguet lleig de l’independentisme. Encara que els més aferrissats no donen gaires mostres de voler la independència de Catalunya amb el se hàbit desqualificador i excloent.
Ja ho diuen que la gent vol certeses. És a dir: enganys i aquesta debilitat necessita culpables. És molt comprensible que en un procés així sovint ens sentim dèbils.
Els franquistes colonitzen Catalunya. Es tracta de buscar l’autodeterminació i alliberament. No es pot descartar res pel camí, i molt menys excloure altres actius.

Victor Serra
Victor Serra
21.01.2021  ·  14:25

Moltes gràcies per aquesta exposició. En agunes coses hi estic d’acord, en altres potser menys, però volia afegir un parell d’aspectes. S’ha de seguir insistint en el referèndum, ja sabem que no el voldran acordar, però això els afebleix moltíssim.
Possiblement, quan arribin les derrotes judicials europees d’Espanya, coincidira amb el procés escocès, cosa que hauriem d’aprofitar perquè estarà a l’ordre del dia i Europa , segurament, anirà a favor d’Escòcia, cosa que li posa complicat anar al mateix temps contra Catalunya, si no ens deixen fer un referèndum.

Francesc Ermi
Francesc Ermi
21.01.2021  ·  14:25

Un article excelent. Llàstima que els nostres polítics siguin incapaços d’entendre’l per falta fe neurones.
L’altre opció, que no el vulguin entendre, seria pitjor perquè aleshores voldria dir que són una colla de botiflers.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
21.01.2021  ·  15:29

Primera vegada que llegeixo al director escriure d’alguna cosa concreta del consell per la república. Rarament s’en pública cap notícia a VW. Per tant ens pensem que el Consell no existeix. De tots els eixos és l’únic que veig factible.
A més d’un gran posicionament a les urnes entre una de les dues faccions de l’independentisme.
Si majoritàriament la gent recolzem els rupturistes encara hi ha esperança, tot i que no veig que puguem arribar a fer desaparéixer els altres que seguiran posant pals a les rodes com han fet fins ara.
Si la gent majoritariament recolza a ER i els altres reformistes pro espanyols no hi ha res més a parlar ni a fer. L’independentisme passarà a la oposició i la batalla serà per la gestió de les engrunes. Tot i que hi ha una gran diferència entre la bona gestió i la dolenta, tal com hem tingut la oportunitat de veure en aquesta pandèmia.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
21.01.2021  ·  15:45

Molts d’independentistes NO VOLEN ANAR A VOTAR perque creuen que molts dels polítics només els importa el càrrec que ocupen i amb el qual es guanyen la vida. Uns decebuts perque es deixàs en suspens la DI i no es tiràs endavant, altres pel fet d’haver-hi posat el cos el primer d’octubre i que ara es parli de demanar un referendum, com si lo del primer d’octubre no ho haguera estat; altres perque viuen situacions difícils a la seua vida diària i troben que molts dels polítics (no empresonats ni exiliats) no frissen perque tenen una situació econòmica folgada; altres per la manca d’unitat i les baralles entre independentistes, etc.; a més dels anarquistes que votaren en el referendum però que no voten per elegir representants.

NOMÉS AMB UNA ALTÍSSIMA PARTICIPACIÓ es podria aconseguir que el vot independentista superàs el 50 per cent del vot emès, i per aconseguir-ho calen moltes coses, però no és menor la de tornar a fer una feina de bases, de fer conèixer els greuges que moltíssima de gent no coneix, o no té presents.

Als comentaris d’internet hi ha molts de trolls que es veu clarament que són gent pagada per les clavegueres de l’estat per fer la guerra psicològica, fins aquí “normal”, però allò que espanta una mica és que hi ha independentistes que es veu que per a contradir-los sembla que no tenen arguments concrets i els responen amb insults, etc. Cal carregar d’arguments “els nostres” primer de tot.

Cal orquestrar l’elaboració de “fulls” informatius de greuges concrets enunciats de manera molt curta (i amb referències d’enllaços digitals on s’hi poden trobar les explicacions), tant per fer circular per internet com per a repartir en paper (molta de gent gran, i de mitja edat, mira la tele i llegeix i/o fa servir el facebook i similars només per qüestions personals i/o familiars) (he topat gent independentista que no sabia que lo dels comptes d’en Trias a Suissa era un fake).

Cal parlar més del 17 A del 2017 i … del “les hemos destrozado …”
Cal denunciar 300 i busques d’anys de persecució política, lingüística i d’espoli econòmic.
Cal denunciar que saben que som una nació (textos 1714-15-16)

Molta de la feina la va fer en Ferrer i Gironès, i l’estan fent en Lluís Garcia Sevilla i altres companys seus, són treballs que la majoria de gent no llegirà, però dels quals es poden treure dades curtes que serveixen … . Es pot trobar molta cosa feta ja a la pàgina de facebook “No hi ha temps que no torn” i a altres pàgines semblants.

Cal fer públic aquí i arreu del món, el desig de que que la lluita per la independència de Catalunya servesca també d’empenta en la lluita contra el “1984” de n’Orwell i contra l’“Un mon feliç” d’en Huxley, que els poderosos del món estan implantant a la carrera.

Roser Caminals
Roser Caminals
21.01.2021  ·  16:33

L’article toca totes les tecles clau per desencallar l’independentisme, sense descuidar-se’n ni una.
La força motora és el poble. Només la mobilització unirà el moviment i arrabassarà les institucions i el reformisme de via morta.
Les eines són l’ANC i el Consell per la República.
A l’escenari que cal per tirar endavant, si l’ANC mobilitza, el Consell creixerà. El veredicte final d’Europa serà el catalitzador.

María Isabel Cuesta
María Isabel Cuesta
21.01.2021  ·  16:34

Gràcies per aquesta anàlisi tan encertada, senyor Partal. Crec que l’editorial d’avui és per enmarcar.

ernest ramos
ernest ramos
21.01.2021  ·  17:53

Sr. Partal, ja mira els baixos del cotxe abans d’engegar-lo ?

Teresa Pou
Teresa Pou
21.01.2021  ·  17:58

Benvolgut Vicent i tots els comentaristes !! Fantàstics tots , alguns mes d’acord que altres però tots molt interessants . No hi hà dubte , aquí tots estem cada dia per la lluita del nostre país .
Per tant el món independista hi hà dues realitats , els que cada dia volem seguir alimentar-nos , llegir i esbrinar-ho tot . I els que no en volen sentir a parlar de res , ni llegir res , ni opinar res , ni resistir res , ni discutir res , ni votar .
Els que ho volem despertar ho tenim molt difícil !!!

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
21.01.2021  ·  18:03

Molt bo l’article Vicent.
D’alguna manera ha d’acabar aquesta situació exasperant on vas veient dia darrera dia com uns quants jutges van minant totes les propostes que fa el Govern de la Generalitat i com van posant condemnes injustificades, allarguen els dies per respondre qüestions que se´ls demanen, mantenen els presos a la presó, intenten l’extradició dels exiliats així com acusacions als advocats que els defensen i d’altres bajanades semblants i….. no sé quan, però acabarà segur. El que no entenc és com no ho veuen aquells que plantegen la resolució de la independència mitjançant el diàleg. Ara crec, es ja una actitud masoquista.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
21.01.2021  ·  18:07

Vicent, amb l’Editorial d’avuí has fet un gran pas marcant el com, tenint com tenim un perquè de fa més de 300 anys. Ara només és qüestió de resoldre, tan pacíficament com determinats, el full de ruta. Des del País València estant, com ens puguem suscriure al Consell per la República? Podeu fernos un aclariment des d’un article al diari, amb tot de detalls que comporta?

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
21.01.2021  ·  18:18

Llegeixo sovint els seus editorials. i no sempre hi estic d’acord o, més ben dit, no estic d’acord amb alguna part dels seus continguts. Els llegeixo perquè em semblen un esforç honest per veure-hi clar en una situació que és molt confusa i bastant fosca. Segurament estem mentalment enrocats en “lo nostre” i en aquest present ple de contradiccions i confrontacions. Entre el que ens sembla hauria de ser i el que pot ser. De fet, sabem tant poc de com van les coses del poder!
Hi ha un fet que crec que hem de valorar molt positivament. Els de la nostra generació hem viscut pensant que mai hi hauria una mínima possibilitat de plantejar el fet de la independència. El poder alternant de CiU i del PSC ho feien inviable.
En els darrers 10 anys (de 50) la situació ha canviat molt. Emportats per la onada popular i de bon rotllo, hem cregut que podíem anar molt ràpid. La realitat ens ha ensenyat que no, que no podem anar ràpid. Que això no és com les compres per internet: “ho vull, demà passat ho tinc”. Un estat precisa estructures operatives però també morals. Necessita d’un consens social ampli.
Em fa l’efecte que hem de mirar de sortir dels enrocs i prendre distància. El món canvia molt de pressa al nostre voltant i el nostre pensament “clàssic”c no l’atrapa. Hem de generar nous pensaments, noves mirades i construir amb solidesa – i sense pressa – els fonaments de la nostra casa.
Per la nostra generació no seria tant important aconseguir la independència – segurament no ho veurem- com crear les condicions, de tot tipus, que un repte tant alt necessita. Amb les banals discussions de taverna entre germans només perdem el temps i al força.
També pot ser que fem tot el que puguem però que no en sapiguem més. Aleshores, als ulls de la història, no estem obligats a més

Bartomeu Martínez
Bartomeu Martínez
21.01.2021  ·  18:19

Moltes gràcies Vicent i felicitats per la capacitat demostrada d’analitzar la situació i fer propostes que haurien d’obrir els ulls a molts ciutadans.
Et seguim i seguirem. Una forta abraçada.

Salvador Molins
Salvador Molins
21.01.2021  ·  18:49

Una de les claus de volta que només depèn de nosaltres i que és plenament lleial amb el mandat del 1r d’octubre és el que Partal ens exposa: ‘Bé, doncs no costa tant d’entendre què significaria que dos milions de catalans bastissen des de baix, amb plena llibertat i de manera coordinada, un contrapoder nacional, una autoritat nacional, reconeguda en la vida diària per una part molt substancial de la societat. I en tots els terrenys: de l’organització com a consumidors contra l’ÍBEX a la representació internacional de la nació.’ Assolir la consciència i coordinació de totes les cèl·lules i organitzacions de construcció i defensa de la República Catalana Independent, Consells Locals per la República, CDR, Assemblees Territorials i Sectorials, grups del Procés Constituent, les bases dels diferents partits, inclosos els que no tenen escons al Parlament, sindicats per i de la República i totes les associacions de tot tipus que vulguin participar – hi, així com persones particulars. Tots junts decidits a complir el mandat i edificar la ja incipient República declarada el 27 oct. 2017. Una darrera consideració fonamental, estic convençut d’una cosa que Partal diu que dubta, L’ANC Sí que pot, sempre ha estat I continua estant al peu del canó, en l’opció unilateral pròpia d’un poble que és sense necessitar l’autorització de ningú. L’ANC I Donesc Perficiam també, aquesta última ens ha donat exemple de com ho hem de fer per abandonar la comoditat i tirar endavant vers la unitat d’estratègia per assolir la Independència.

jordi Rovira
jordi Rovira
21.01.2021  ·  18:57

Una primera constatació: per fi avui som ja més de 80 els lectors de vilaweb que ens llancem a dir la nostra. Val només com a mostra. Però aquesta mostra és un indici de responsabilitat i de reacció. Per tant, quelcom positiu.
En segon lloc, estic totalment d’acord amb la totalitat del que es comenta.
En un tercer apartat: hi han però, al meu entendre, uns quants elements a destacar. Uns destacats a fer sobre del que l’article ja diu, més uns altres que passen a ser discurs eludit. Per tant, un discurs no prou clarificat. En primer lloc, la crisis institucional de la Generalitat és un instrument de l’estat espanyol que ells usen al seu favor. És una eina a les seves mans, que en aquesta nostra guerra comuna, hem de fer servir a favor nostre. I cal que el nostre discurs ho tingui del tot clar, a fi de no posar en la columna dels contres, el que en el fons és un haver. En aquest sentit reclamar amb tota radicalitat el concepte: autonomia com a entrebanc. Tot allò que ells es veuen obligats a fer contra l’autonomia, va foradant i minvant la seva legalitat i la seva legitimitat. I és en aquest sentit que hem de tenir clar també que l’actual joc de partits es correspon al marc autonòmic. Per tant en el supòsit que fóssim un estat independent, podria ser possible el concurs d’uns altres partits polítics. Crec que aquest aspecte se’ns desdibuixa en excés. I deixant-nos instal·lar en aquesta nebulosa no podem fer el que sí farien sense patir el lligam polític amb l’enemic que et vol eliminar. En concret; els actuals partits dits independentistes han de ballar també amb el repartiment electoral que proposa l’enemic. Voleu clarificació més clara que l’històric de la trajectòria d’un partit com Ciudadanos? Voleu una prova millor que la maniobra Illa del PSOE? Voleu un aclariment tant indiscutible de la interpretació constant que en fan de la llei electoral i les normes? Voleu res semblant a com reacciona tots els media tergiversant una i altra vegada el que és a totes llums improcedent? Com s’entén sinó que juguin la substitució del PP per Vox? I ho fan per donar sensació que la persecució funciona. Que la repressió els dóna rèdits. Ho fan amb la voluntat que els interlocutors internacionals els han de veure com actors de violència i violents. Ho fan per donar la sensació de control territorial i dels tempos. És la seva versió ( versión española) de l'”apreteu”. Amb això, cada volta que participem obertament en dibuixar un marc de confrontació interna, els donem una victòria. Hem d’entendre i redirigir l’argumentari d’uns i altres a favor de la nostra causa. Allà on ERC assaja un discurs obert a una part de la nació castellana afincada entre nosaltres; hi ha un discurs fronterer que competeix pels vots estratègics dels comuns. Allà on pesquen vots indepentistes d’esquerres i les CUP, està instal·lada la tradició obrerista radical d’arrel espanyola que viu i treballa a Catalunya. Vist a la inversa: per què surt, just ara, el senyor Iglesias defensant l’exili? Resposta possible: pel mateix. I si podem imaginar un partit artifici, aquest és Podemos. I si veiem la substitució de Ciudanos pel PSC, és per prendre la centralitat. Una centralitat que aprofita la necessitat de reivindicar la unilateralitat en el discurs de Junts x cat. Anem en compte; tot el discurs d’un independentisme trencat és falç. I en això l’article cau en una contradicció assumida. De fet, tan trencat com sempre ( així mateix ho remarca l’editorial ). Deixeu-me dir: obligadament trencat en resposta a l’estratègia espanyolista. Catalunya no és Escòcia. El seu valor és tant més gran com més gran resulta l’èmfasi emprat en mantenir-lo. Per tant l’obligat apressament ens va en contra. El 54% dels vots independentistes a obtenir en una o altre comtessa electoral no tenen més valor que el marc de transvasaments de vots i de força política. El que té valor és el que comenta l’article editorial. Aquí tenim una fragilitat que obliga a un control de gestió molt afinat. Com a mínim fins que no tinguem la següent fase del procés apunt per ser posada en marxa. Pensem-hi.

David Mascarella
David Mascarella
21.01.2021  ·  19:14

Partal, vostè diu jo no sóc “un polític” i analitza la realitat. Més correcte impossible, i al marge de l’unanimitat dels contertulians em permeto de discrepar en algunes coses com és natural en un debat. Dono per descomptat que quan afirma dóna la seva opinió, correcte, com fem tots, opinem.

Opino que etiquetar partits entre rupturistes i reformistes és una simplificació massa fàcil, engrandint una divisió quan es reclama unitat (estratègica) del món independentista. Com passa als escacs, a vegades s’entrega una peça amb tota la voluntat de guanyar. Uns i altres tenen la seva visió, i serà amb la suma de TOTS que ho farem realitat. Ningú, ningú pot afirmar quina és la voluntat d’altri. I no val allò dels fets…en tot cas en parlem més endavant, i a qui li correspongui, a rectificar. (Hemeroteca.)

‘Sabem com guanyar! Es guanya amb Junts pel Sí o, si ho voleu, amb la combinació de Junts pel Sí i la CUP’. Caram!

‘Es guanya aprovant lleis lògiques, beneficioses per a la gran majoria del país que l’estat, el règim, no pot acceptar. Es guanya desmuntant el franquisme i la transició que s’hi originà. Es guanya amb la unitat popular com el Primer d’Octubre.’ Vostè opina això, i amb tot els respecte ho trobo molt agosarat, per no dir una altra cosa. Les concentracions, marxes i tancades que hem fet han estat partits de festa major, pares fills, avis, amb eufòria si, amb molta il•lusió, però no més.
(Qui llegeixi això ja deu passar a covardia, traïció, cadires…)
Fa temps em vaig adreçar directament a vostè proposant obrir debat sobre temes concrets, per aprofundir amb més detall, com ara quina hauria de ser la relació amb l’enemic (de zero en amunt). En aquest moment i concretament, seia interessant parlar d’un punt: si tots ens presentem al Congrés Ñ, tenim el no, l’abstenció i el si. Investidura: govern actual, o de la triple dreta? D’entrada seria aclaridor començar per Si o No. Sense evasions, Si o No, acompanyat de totes les teories i opinions. Però repeteixo: sense evasives Si o No.
‘ I, sobretot, no sé de cap altre moviment d’alliberament, enlloc del món, que tinga els seus presoners tancats –i de quina manera!– a les seues presons. De què caram va tot això, doncs?’
Parla d’avui mateix, o ens remuntem al segle XX i més? Després de repetir fins a l’esgotament quin concepte de democràcia tenen allà, encara ens sorprèn això? El President Torra les podia obrir?

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
21.01.2021  ·  19:18

Impecablement didàctic.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
21.01.2021  ·  19:19

Cal empoderar el Consell per la República donant-li tot el suport possible. És l’eina potencialment més poderosa per defensar el nostre dret com a minoria nacional. Fer-se soci hauria de batre amb emoció a ser soci del Barça, per exemple. Cal més difusió, molta més i continuament.

Lluí Mor
Lluí Mor
21.01.2021  ·  19:40

Senyor Partal, voste és molt bo, de debo, molt bo. Si estes a les meues mans el contractaria com a psicoleg del Barça. No és ironia, és el que penso.

Crec entendre que el camí és la institunalitzacio de la república catalana i que ja tenim l’eina, que és el Consell per la República, basicament, per no allargar-me. En això estem totalment d’acord, només una cosa, per ser una institució amb cara i ulls però sobretot força, hauriem de ser com a minim 500.000 inscrits.

Li proposo que desde Vilaweb s’enceti una campanya per fer arribar al màxim de gent posible, que tal com estan les coses aquí dins, l’única cosa viable és el Consell. Idees, que les podem aportar entre tots, començant per desmontar que és una cosa partidista i, per exemple, explicar que és el primer pas, el començament d’algo i que mai al començament hi es tothom. El Consell per la República és com un boto floral, que ara esta hivernant i preparant-se per la eclosió de primavera, per florir, cuallar el fruit, i arribar a la maduració per complir el seu objectiu.

Daltres coses, per exemple, començar a fer el boca orella a tots els amics, familia, etc amb arguments com els que voste ha exposat en aquesta editorial, sense vergonya, tenim un objectiu i ens hem de mullar. També penso que és pòdria començar per dir a tothom, que els que puguem fem alguna aportació economica extra, ja que ells només ens ho fan arribar als inscrits, però clar, no ho demanen a ningú més i és necerssita diners per fer tot el que hi ha intenció de fer.

Ho deixo aquí i espero a veura que podem fer entre tots per donar embresida al Consell. Això si que eixamplaria la base. Perdoneu si m’he allargat.

Joan Ventura
Joan Ventura
21.01.2021  ·  19:56

Gracias Sr Partal, espero que aquets consells per els nostres polítics no caiguin en un sac foradat, el poble esta preparat.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
21.01.2021  ·  20:19

Ells i nosaltres. Viure dels nostres anhels.

Anàlisi impecable, difícilment és podria afinar més. Ens falla, però, una de les potes principals, ens fallen els nostres polítics.
Són els polítics que hem votat, segurament els mateixos als que acabarem tornant a votar un cop i una altre.
Però són ells o, més aviat, el problema de fons és realment la nostra dependència d’ells?

Mentre amb els nostres vots no parem d’assegurar els seus sous a canvi de quatre discursets teatrals criticant els espanyols i de poca cosa més, ells -sí, tots ells sense excepció- no faran absolutament res perquè alguna cosa canvii. Hauria de perillar la seva paga i el seu estil de vida. I això encara està per veure.

La clau la tenim nosaltres. Pensem, dissenyem, organitzem i fem accions al marge de la partitocràcia. I no deixem que se’n tornin a aprofitar.

francesc moliné
francesc moliné
21.01.2021  ·  20:20

Per la manera d’entendre l’indepebdentisme que tinc , avui qui no és del consell per la república no es pot consederar independentista

jaume vall
jaume vall
21.01.2021  ·  23:15

Felicitats Vicent, felicitats als comentaristes. Quina capacitat que tenim per construir una intel·ligència col·lectiva amb el millor de cadascú.

Especialment interessants els comentaris de J.Usó: “En sorprenen dues coses. Des de fa temps, de fet fins i tot des d’abans de la sentència de Schleswig-Holstein, Espanya només ha recollit derrotes. I cada vegada més importants. Malgrat això, molts catalans estan, o ho semblen, desmoralitzats. D’altra banda, al Consell de la República encara hi ha molts pocs inscrits. I no ho entenc.[…]t I no val a queixar-se. Cal afirmar-se. Ser tossudament nosaltres. I parlar català, per exemple. Sempre.”
També felicitats al trio d’asos compost per Josep Gualló , Albert Miret, Josep Salart.

Ignasi Bonet
Ignasi Bonet
21.01.2021  ·  23:33

Gràcies, Vicent! Textos com aquest són necessaris perquè apuntalen una estratègia, un marc teòric que, com a clau de volta, ens ha de permetre avançar en aquesta fase de desconcert i desgovern.
Em sembla molt interessant fixar com a horitzó la data en què el judici serà anul•lat a Europa. Preparar-nos per a aquell dia, en base al Consell per la República és la nostra tasca. Aquesta idea ens ha de guiar.
Gràcies!

Miren Karmele Pastor
Miren Karmele Pastor
22.01.2021  ·  02:32

M’he agafat aquest “editorial-petit assaig” com regal, tan inspirador que m’he hagut d’anar al racó de pensar….amb un sol dia no faig prou, ho sento, hi ha molt a raonar. L’impressionant Partal que ens posa feina sempre…molt d’agrair…!!!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies